Publicat el dilluns 12/11/2012 al diari El 9 Esportiu
Davant dels problemes, les dificultats, les mancances, hi ha dues actituds: queixar-se o actuar. Els catalans en sabem un munt, de totes dues. Durant 30 anys ens vam plànyer del maltractament i la falta d’entesa amb Espanya. Fa un parell d’anys, però, vam veure que així no anàvem enlloc i vam decidir passar a l’acció. Els resultats estan a la vista i el millor encara està per venir.
A la ciutat de Barcelona està passant quelcom de semblant amb el rugbi. És un esport amb una tradició centenària a la ciutat. De fet, el primer partit documentat data del 21 de maig del 1911, entre l’Espanyol i el Patrie, al camp dels primers, situat al carrer Muntaner entre Londres i Casanova, segons les investigacions de l’incasable Xavier-Albert Canals.
La repressió franquista va desmantellar el rugbi a Barcelona i a tot el país, excepte al nord dels Pirineus, per raons òbvies. Els clubs de la ciutat tenien dues opcions: passar-se la vida enyorant la glòria perduda o passar a l’acció.
Liderats per un altre incasable, el president del CNPN-Enginyers, Jordi Homs, sis clubs històrics de la capital van formar Rugby Barcelona, una entitat destinada a tornar a col·locar l’esport de la pilota ovalada al lloc que li pertoca i promoure els seus valors (respecte, companyonia i integració).
Rugby Barcelona fa lobby de cara i sense embuts. Fa sentir les seves reclamacions amb la força de la unió del rugbi de la ciutat darrere d’uns ideals compartits. Dijous proppassat va celebrar el II Sopar de la Xarxa d’Amics del Rugbi de Barcelona, a l’Antiga Fàbrica Damm del carrer Rosselló. Va ser una bona mostra que es pot fer lobby i actuar com un grup de pressió amb elegància i alhora amb energia. L’estratègia de la queixa i la confrontació permanent no acostuma a donar fruits duradors. En canvi, fer demostracions de força ben estudiades i programades fa que qui ha de prendre decisions pari l’orella. Per això, Rugby Barcelona ha organitzat partits internacionals i activitats de gran èxit i ressò com ara el Rugby Fun Week Campus, que el passat estiu va reunir un centenar llarg de nens i nenes al voltant del rugbi i la llengua anglesa. No és casual, doncs, que entre els més de 150 assistents a l’esmentat sopar hom trobés nombroses personalitats de la política, l’empresa, els mitjans de comunicació i l’esport. No és casual que la tinenta d’alcalde Maite Fandos s’afanyés a anunciar la inclusió de la construcció d’un nou camp de rugbi a la ciutat en el pressupost del 2013, una mesura imprescindible per pal·liar l’escassedat d’instal·lacions adequades per a la pràctica del rugbi a Barcelona.
Per arrodonir la festa, Jordi Homs va anunciar la celebració d’un test-match entre el combinat de Rugby Barcelona (una selecció de sis clubs històrics de la ciutat) i el Munster Academy, un equip de joves promeses del club irlandès, un dels grans del rugbi europeu, amb el qual Rugby Barcelona ha signat un conveni de cooperació per elevar el nivell tècnic i esportiu del rugbi barceloní.
Sembla una fita inassolible que el rugbi català pugui tornar al nivell d’excel·lència i popularitat de què gaudia abans del franquisme, quan parlava d’igual a igual amb els grans de l’esport europeu. Iniciatives com les de Rugby Barcelona, però, fan veure que no és pas un somni impossible. Una feina des de la base, ben travada i amb una estratègia clara, és el camí que també ha triat la societat catalana per arribar a la plenitud nacional, empenyent els partits des de sota a prendre posició i a moure fitxa. Jo no en tinc cap dubte. En ambdós casos, ens en sortirem.
