La química del Cola Cao

Publicat el dilluns 10/12/2012 al diari El 9 Esportiu

Com m’agrada la nova campanya de Cola Cao! Després de presentar-nos les històries de nens que havien destacat amb la planxa de surf i amb la bicicleta, ara ens estova el cor amb en Yael i els seus amics, jugadors de rugbi de les categories inferiors del Químic de Barcelona.
En menys de 50 segons, el nou espot publicitari de Cola Cao treu del rugbi aquella pàtina d’esport violent que només es pot defensar des de la més absoluta ignorància, i acaba amb una frase que resumeix a la perfecció els valors que es transmeten als nens i nenes que juguen a les escoles i les categories inferiors dels clubs de rugbi del país. “El que més m’agrada del rugbi és que fins i tot els rivals són els teus amics”, diu en Yael tot somrient.
Bé que ho sabem els pares que preparem els entrepans i els sucs que els petits rugbiers es cruspeixen en els tercers temps que es fan després de cada partit; que ens emocionem quan els nostres fills perden però són felicitats pels guanyadors, que els fan passar per un passadís d’honor entre aplaudiments; que observem complaguts com tots els jugadors es dirigeixen als àrbitres amb respecte en tot moment, i que veiem que tothom juga, que no hi ha estrelles que monopolitzin l’atenció en cap equip.
Us recomano perdre uns minuts i veure els vídeos addicionals penjats al canal Youtube de Cola Cao. Els companys d’en Yael i el seu entrenador amplien les emocions que transmet l’espot televisiu. (És una pena que no hi hagi cap dels vídeos en català, però es pot entendre en el cas de Cola Cao, un producte sotmès al boicot de radicals nacionalistes espanyols a les xarxes socials).
El rugbi és un esport en creixement al nostre país, amb més de 4.000 llicències federatives només al Principat. Ara que la crisi comença a excedir els límits de l’economia i arriba a tots els àmbits de la societat, el rugbi és un antídot magnífic per fer que els nostres fills entenguin fins a quin punt són importants el respecte, la disciplina, l’esforç, la companyonia, el treball en equip. Tot això i molt més és el que hom troba en el rugbi, com a jugador i com a espectador. Apunteu-vos-hi!

El lobby ben fet no té fronteres

Publicat el dilluns 12/11/2012 al diari El 9 Esportiu

Davant dels problemes, les dificultats, les mancances, hi ha dues actituds: queixar-se o actuar. Els catalans en sabem un munt, de totes dues. Durant 30 anys ens vam plànyer del maltractament i la falta d’entesa amb Espanya. Fa un parell d’anys, però, vam veure que així no anàvem enlloc i vam decidir passar a l’acció. Els resultats estan a la vista i el millor encara està per venir.
A la ciutat de Barcelona està passant quelcom de semblant amb el rugbi. És un esport amb una tradició centenària a la ciutat. De fet, el primer partit documentat data del 21 de maig del 1911, entre l’Espanyol i el Patrie, al camp dels primers, situat al carrer Muntaner entre Londres i Casanova, segons les investigacions de l’incasable Xavier-Albert Canals.
La repressió franquista va desmantellar el rugbi a Barcelona i a tot el país, excepte al nord dels Pirineus, per raons òbvies. Els clubs de la ciutat tenien dues opcions: passar-se la vida enyorant la glòria perduda o passar a l’acció.
Liderats per un altre incasable, el president del CNPN-Enginyers, Jordi Homs, sis clubs històrics de la capital van formar Rugby Barcelona, una entitat destinada a tornar a col·locar l’esport de la pilota ovalada al lloc que li pertoca i promoure els seus valors (respecte, companyonia i integració).
Rugby Barcelona fa lobby de cara i sense embuts. Fa sentir les seves reclamacions amb la força de la unió del rugbi de la ciutat darrere d’uns ideals compartits. Dijous proppassat va celebrar el II Sopar de la Xarxa d’Amics del Rugbi de Barcelona, a l’Antiga Fàbrica Damm del carrer Rosselló. Va ser una bona mostra que es pot fer lobby i actuar com un grup de pressió amb elegància i alhora amb energia. L’estratègia de la queixa i la confrontació permanent no acostuma a donar fruits duradors. En canvi, fer demostracions de força ben estudiades i programades fa que qui ha de prendre decisions pari l’orella. Per això, Rugby Barcelona ha organitzat partits internacionals i activitats de gran èxit i ressò com ara el Rugby Fun Week Campus, que el passat estiu va reunir un centenar llarg de nens i nenes al voltant del rugbi i la llengua anglesa. No és casual, doncs, que entre els més de 150 assistents a l’esmentat sopar hom trobés nombroses personalitats de la política, l’empresa, els mitjans de comunicació i l’esport. No és casual que la tinenta d’alcalde Maite Fandos s’afanyés a anunciar la inclusió de la construcció d’un nou camp de rugbi a la ciutat en el pressupost del 2013, una mesura imprescindible per pal·liar l’escassedat d’instal·lacions adequades per a la pràctica del rugbi a Barcelona.
Per arrodonir la festa, Jordi Homs va anunciar la celebració d’un test-match entre el combinat de Rugby Barcelona (una selecció de sis clubs històrics de la ciutat) i el Munster Academy, un equip de joves promeses del club irlandès, un dels grans del rugbi europeu, amb el qual Rugby Barcelona ha signat un conveni de cooperació per elevar el nivell tècnic i esportiu del rugbi barceloní.
Sembla una fita inassolible que el rugbi català pugui tornar al nivell d’excel·lència i popularitat de què gaudia abans del franquisme, quan parlava d’igual a igual amb els grans de l’esport europeu. Iniciatives com les de Rugby Barcelona, però, fan veure que no és pas un somni impossible. Una feina des de la base, ben travada i amb una estratègia clara, és el camí que també ha triat la societat catalana per arribar a la plenitud nacional, empenyent els partits des de sota a prendre posició i a moure fitxa. Jo no en tinc cap dubte. En ambdós casos, ens en sortirem.

La USAP reneix amb tramuntana

Publicat el dilluns 22/17/2012 al diari El 9 Esportiu

Els seguidors de la USAP han hagut d’esperar nou jornades del Top 14 per veure el seu equip anotar un assaig a l’estadi Aimé Giral. Va ser aquest dissabte, contra un gran equip com és el Racing Metro i va anar a càrrec de Sona Taumalolo, un jugador que comença a fer-se un nom a Perpinyà.

La USAP és un club estrany. No és senzill ser-ne seguidor fidel, perquè és una muntanya russa. Passa de la glòria a la mediocritat amb una facilitat increïble. Després de fregar el descens de categoria l’any passat, els usapistes van rebre amb esperança l’ingrés de nous accionistes que van aportar diners frescos, amb els quals es van poder reemplaçar les velles figures de l’equip amb noves estrelles. Un bloc compacte de grans jugadors d’arreu del món, una nova direcció esportiva i nous entrenadors prometien un inici de temporada potent. Res de res, la muntanya russa continua instal·lada a Perpinyà. Comença la temporada, l’equip juga bé, però no guanya. Quan els nervis fan acte de presència dins la família usapista, els jugadors es marquen una victòria de traca i mocador a Barcelona, amb una primera meitat contra el Tolosa per emmarcar. Però el trenet agafa la baixada i les papallones a la panxa no triguen a tornar. Fins aquest dissabte. Una tramuntana persistent va gelar l’estadi, però tant la USAP com el Racing de París van regalar un autèntic espectacle. Un partit intens, travat, molt igualat. El triomf català (17-13) no va ser casualitat ni sort. Va ser el resultat de la feina ben feta. Les noves estrelles van jugar bé, però la diferencia la marcà el capità Nicolas Mas, que tornava després de vuit setmanes de baixa per lesió, i un immens Farid Sid. Tot fa pensar que, quan els nous fitxatges agafin el to, la USAP serà un equip capaç de lluitar pels primers llocs del Top 14, i assegurar-se una plaça a la copa d’Europa 2013. Hom podria dir que la forta tramuntanada de dissabte, lluny de dificultar el bon rugbi que es va veure a la gespa de l’Aimé Giral, va insuflar als catalans l’esperit guerrer que els va portar a guanyar el planxot el 2009. Que així sigui!

Un cor de drac per a la Santboiana

Publicat el dilluns 15 d'octubre de 2012 al diari El 9 Esportiu

El mític estadi d’Old Trafford va acollir fa pocs dies la final de la competició de rugbi de XIII més important del continent, i tot veient el magnífic espectacle que van oferir els Rhinos de Leeds –que es van coronar campions– contra els Wolves de Warrington, vaig pensar que aquest esport ofereix un gran exemple per a tots aquells que temen un boicot que deixi sense lliga els clubs catalans quan el país esdevingui un nou estat d’Europa.
Els finalistes són dos equips anglesos vells amics dels catalans. Els llops de Warrington van visitar el 2009 l’estadi de Montjuïc, on van derrotar els Dragons per 12-24 davant 20.000 espectadors. Els campions, els rinoceronts de Leeds, van guanyar enguany molt ajustadament a Perpinyà el matx de quarts de final i van barrar el pas a semifinals dels catalans, que havien fet una magnífica temporada.
Quin no segueixi el rugbi es preguntarà què coi fa un equip català competint en les elits del rugbi de XIII anglès. Aquesta és la lliçó per a tots aquells que amenacen amb l’ostracisme esportiu si Catalunya s’atreveix per ventura a assolir la independència. De fet, és una lliçó que ja fa temps va assumir com a pròpia un dels clubs de rugbi XV de Barcelona, el Poble Nou-Enginyers, que fa anys que triomfa en la lliga del comtat de Hertfordshire, a Anglaterra. Si en voleu més, d’exemples, anem a la Magners League irlandesa, on els italians del Treviso i el Zebre comparteixen competició amb equips celtes, que els ajuden a elevar el seu propi nivell esportiu, i per caràcter transitiu el de tot el rugbi italià, la qual cosa es pot veure en cada edició del Sis Nacions, en què el combinat italià ja fa temps que ha deixat de ser el candidat segur a la Cullera de Fusta, el trofeu reservat a l’equip que no aconsegueix cap punt en tota la competició.
De fet, no m’explico què esperen els amics de la UE Santboiana per aixecar la mirada, oblidar-se de la lliga espanyola, que té un nivell patètic, i obrir-se camí en algunes de les lligues britàniques o franceses, on es juga rugbi del bo. El rugbi que es juga al sud dels Pirineus necessita apujar el seu nivell si vol tornar al lloc que per història li correspon. Un lloc on es parli d’igual a igual amb les grans seleccions europees, com era abans que la victòria del feixisme trunqués violentament la progressió del rugbi català.
La Santboiana ha de seguir les passes dels Dragons Catalans i del Poble Nou-Enginyers. Espanya és el passat. La lliga estatal és d’una mediocritat meridiana. És un llast per al progrés de l’esport de la pilota ovalada al nostre país. L’esforç immens del club degà del rugbi sud-català i del seu patrocinador seria molt més efectiu si milités en alguna lliga irlandesa, anglesa, gal·lesa, escocesa i fins i tot francesa. I en pocs anys, només pel fet de forjar-se en competicions d’elit, sense cap dubte la Santboiana elevaria la qualitat del seu joc i aviat tindríem un equip de nivell europeu al sud dels Pirineus que miraria d’igual a igual la USAP de Perpinyà.
Segurament que molts lectors pensaran que estic fent volar coloms, però de més verdes en maduren. De tota manera, estic convençut que aquest serà el camí que molts clubs catalans de totes les disciplines esportives seguiran quan Catalunya sigui independent: oblidar-se d’Espanya i obrir-se camí en les millors lligues europees, siguin del país que siguin. Ja ens poden explicar sopars de duro, però el rugbi demostra que l’esport no té fronteres.

Barça ‘around the world’

Publicat el diumenge 7 d'octubre de 2012 al diari El 9 Esportiu

Acostuma a succeir amb cada partit del Barça, però es multiplica de forma exponencial amb els Barça-Madrid. Avui els catalans, catalanòfils i barcelonistes de tots els colors, de totes les nacionalitats, s’uniran a la mateixa hora davant d’una pantalla per fer vibrar els seus cors amb la mateixa longitud d’ona.
El Barça és l’entitat esportiva més universal. A les més de 600 penyes oficialment reconegudes als Països Catalans, s’hi han de sumar les més de 700 que hi ha arreu del món. Però això no és tot. Els més de 120 centres i casals catalans escampats pels cinc continents actuen també com a penyes barcelonistes informals. Avui es tornarà a produir el ritual de cada enfrontament entre els eterns rivals: pantalles gegants i centenars de simpatitzants del Barcelona que s’apropen als centres catalans per gaudir del partit enmig d’un ambient barcelonista autèntic. Habitualment, els catalans de la diàspora aprofiten aquests partits per evangelitzar els barcelonistes i fer-los entendre el context que ha fet del Barça el club més gran del món: un país, una cultura, una llengua que identifiquen el Barça i el fan únic, tal com va definir-ho divendres Xavi Hernández en una roda de premsa.
Els casals catalans d’arreu del món despleguen una intensa activitat cultural en les seves comunitats. Són autèntiques ambaixades culturals que són mantingudes en actiu pels fills i néts dels catalans que han emigrat en diferents onades en els segles XIX i XX, especialment.
Moltes persones, però, no s’apropen als centres catalans per la seva programació cultural, sinó només per veure el Barça. Sense proposar-s’ho, descobreixen Catalunya i la seva identitat diferenciada, i molts d’ells s’incorporen a les activitats dels centres i esdevenen catalanòfils que s’incorporen a la massa social i treballen activament per Catalunya.
Segons m’expliquen catalans de la diàspora amb els quals mantinc amistat, a l’Argentina, el Brasil, Mèxic, els Estats Units i fins i tot Austràlia, en els darrers partits del Barça les converses de la mitja part i les posteriors als partits ara excedeixen l’àmbit purament esportiu. La pregunta que hom es fa una vegada i una altra és si els catalans van de debò amb això de la independència. Si és veritat que Catalunya es vol separar d’Espanya, i –sobretot– on jugarà el Barça en el cas d’esdevenir Catalunya un nou estat europeu.
El mateix president Rosell va tranquil·litzar la culerada de Nova York fa pocs dies, tot repetint el cas del Mònaco, que juga en la lliga francesa sense ser part de l’Estat francès.
En les darreres dècades, molta gent d’arreu del món ha arribat al coneixement de l’existència de Catalunya gràcies al Barça. Avui, la internacionalització del procés d’independència de Catalunya també deu molt al Barça.

L’esperit amateur del rubgi és viu

Publicat el dilluns 1 d'octubre de 2012 al diari El 9 Esportiu

Dissabte vaig coincidir a Perpinyà amb dos vells jugadors de la USAP, que havien jugat al primer equip durant els anys setanta i vuitanta del segle passat. Res no s’assembla a l’esport d’aquells temps, tot i que sempre han jugat a les elits, a l’equip nordcatalà i l’ST de Tolosa de Llenguadoc. Aquests són els únics dos equips del Top 14 francès que mai no han baixat de categoria. Avui, però, són equips altament professionalitzats, amb pressupostos milionaris i amb primeres figures del rugbi mundial militant en les seves files.
Aquells vells rugbiers em van regalar innombrables anècdotes dels anys setanta i vuitanta, quan ningú no cobrava per jugar, i els entrenaments es feien sempre al vespre, quan els jugadors acabaven la seva jornada laborals en feines normals. Vaig pensar en el rugbi que es juga al sud dels Pirineus i vaig pensar en molts amics que juguen i gaudeixen de l’esport de l’ovalada en aquestes mateixes condicions, per una raó de pes: s’estimen el rugbi.
La matinada de diumenge, tot gaudint per televisió de l’espectacle magnífic dels Pumas rebent els All Blacks a la ciutat de La Plata, no vaig poder evitar pensar que l’ingrés de l’Argentina al Rugby Championship –els Sis Nacions de l’hemisferi sud– és el certificat de defunció del rugbi amateur d’elit que durant més d’un segle va subsistir al país sud-americà, com el llogarret gal resistia l’invasor romà. Vaig recordar el jugador d’origen català Horacio Agulla, que entrenava tres cops a la setmana quan plegava de la sucursal bancària on treballava i va acabar tercer en el mundial de França del 2007, davant d’estrelles del rugbi professional amb contractes milionaris. És cert que era un dels últims exponents d’una espècie en extinció. La gran majoria dels Pumas ja fa temps que són professionals a Europa.
Aspiro que el rugbi sud-català pugi de nivell i somio una selecció catalana competint en un Set Nacions. Però, què voleu que us digui, no voldria perdre l’esperit amateur del rugbi que es juga aquí (amb perdó de la Santboiana), amb la seva companyonia i els tercers temps de llegenda.

L’onada independentista

Publicat el dilluns 24 de setembre de 2012 al diari El 9 Esportiu

Un dels aspectes més esperançadors del procés indeturable cap a la independència de Catalunya és que es tracta d’un moviment sorgit des de les bases, al marge dels partits i de les institucions. Una onada que empeny cap a dalt de la piràmide i fa trontollar estructures que semblaven sòlides i inamovibles.
Ja poden intentar aturar el moviment amb amenaces, cartes reials i mal auguris, però el poble ha decidit que ha arribat el moment i ho manifesta d’una manera clara. No només amb les consultes popular a centenars de pobles i ciutats o amb un milió i mig de persones al carrer per la Diada, sinó també amb un Camp Nou ple de gom a gom corejant amb alegria “in-inde-independència”.
Aquests fets agafen amb el peu canviat uns líders socials que no lideren la societat, que reaccionen tard, però –sortosament– reaccionen. Així, veiem partits polítics que mouen fitxa i anuncien que incorporaran el dret a decidir als seus programes, i dirigents socials i empresarials de primer ordre que adopten una posició clara davant una secessió de Catalunya que arribarà més d’hora que tard.
L’exemple més notori és el del president de Barça, Sandro Rosell, que ha experimentat una evolució copernicana que hom no pot sinó aplaudir fervorosament. Fa només un any, Rosell va contribuir generosament a pagar la reparació del iot Fortuna, juntament amb un bon grapat d’empresaris espanyols, per regalar-lo a Sa Majestat el rei Joan Carles. En el primer Congrés Mundial de Penyes que va presidir, va fer el seu discurs en castellà, “per respecte als socis del Barça que són de fora”, segons va assegurar.
Tanmateix, l’onada independentista arribà també a Can Barça, i el president ha fet molt bé de sumar-s’hi. Si no ho fes, sucumbiria ofegat per la realitat, que és molt tossuda. Per això, Rosell s’afanyà a aclarir durant l’assemblea de compromissaris que el FC Barcelona és un club català que estarà al costat del que decideixi el poble de Catalunya. Bravo!
El president del Barça, a més a més, va participar de la manifestació de l’11 de setembre –a títol personal, però hi va ser– i va esvair una de les pors més grans dels sobiranistes –riu-te’n de la sortida de l’euro o de l’amenaça dels tancs– en manifestar que en una Catalunya independent, el Barça continuaria militant en la lliga espanyola, tal com el Mònaco juga en el campionat francès.
Amb el Barça de cares, ja podem afrontar amb confiança el procés d’independència. L’evolució ideològica del seu president n’és una mostra contundent que fa palès que l’independentisme ha esdevingut mainstream en el nostre país i ha amarat totes les capes socials i tots els corrents de pensament. Manllevant el final de discurs de Rosell: Visca el Barça i visca Catalunya!

Seleccions catalanes a tocar

Publicat el dilluns 17 de setembre de 2012 al diari El 9 Esportiu


El procés d’independència de Catalunya ja és quelcom inexorable. La manifestació de l’11 de setembre va deixar clar que arribarà més tard o més d’hora, però arribarà. Res no pot aturar la voluntat democràtica d’un poble. Ni tan sols els seus líders polítics.
Un dels efectes col·laterals de la independència serà el reconeixement automàtic de les federacions esportives catalanes i l’oficialitat de les seves seleccions, després de tanta feina per intentar aconseguir un estatus que en la gran majoria de les disciplines és impossible sense un estat, incloent-hi la participació en els Jocs Olímpics. Quants esforços, temps i diners esmerçats per aconseguir quelcom que vindrà dins del paquet de la independència!
El tema de les lligues nacionals també ha estat aclarit, i cal destacar el fet que fins i tot el president del Barça n’hagi parlat. Ras i curt, ha explicat que el club blaugrana podria continuar militant en la lliga espanyola, com el Mònaco ho fa al campionat francès.
Podem doncs, despreocupar-nos pel futur dels Barça-Madrid i concentrar-nos en les alegries que ens donaran els nostres combinats nacionals. Digueu-me morbós, però jo friso per veure les nostres seleccions competint i enfrontant-se a segons qui, ja m’enteneu. La potència esportiva catalana està fora de qualsevol dubte, i quan la política ja no hi tingui res a veure, podrem gaudir dels triomfs dels nostres esportistes amb la senyera a la mà, i podrem escoltar Els segadors quan pugin al podi i siguin coronats.
Ja sabeu que sóc un home de rugbi. Permeteu-me que us confessi que no puc esperar l’hora de veure saltar al camp una selecció catalana amb jugadors d’ambdues bandes dels Pirineus. El president de la USAP. Paul Goze, ja va dir en les pàgines d’aquest diari que no hi hauria cap problema, com no n’hi ha quan jugadors nord-irlandesos juguen amb la selecció que representa tota l’illa maragda. Quines ganes!

No hi ha res com jugar a casa

Publicat el diumenge 16 de setembre de 2012 al diari El 9 Esportiu

Josep Pla explica que de petit, quan la família volia anar a comprar o a passejar a la gran ciutat, no baixaven a Barcelona, sinó que pujaven a Perpinyà.
Ahir, en canvi, va ser Perpinyà la que va baixar a Barcelona. L’equivalent a dos aforaments de l’estadi Aimé Giral van desplaçar-s’hi des de la Catalunya del Nord i des de la capital occitana. La USAP de Perpinyà va tornar a disputar un partit oficial –en aquest cas del Top 14 francès– a Montjuïc, amb un triomf contundent contra el Tolosa, bicampió de França. No deixa de ser sorprenent que no hagi estat fins a aquest partit que l’equip no s’ha trobat còmode amb si mateix des de l’inici d’una temporada que va començar amb tres derrotes consecutives. Ja se sap que no hi ha res com jugar a casa. Així se sentien ahir a l’estadi Lluís Companys els jugadors, els dirigents i els milers d’aficionats arlequinats: a casa.
Malauradament, al sud encara preval una actitud condescendent i paternalista respecte als catalans del nord. Això o una indiferència absoluta. És una autèntica pena que hagin estat tan pocs els catalans del sud que ahir van saber aprofitar l’oportunitat doble de gaudir d’un espectacle esportiu de primera magnitud i alhora compartir una estona de germanor amb els catalans de l’altra banda del Pirineu.
És freqüent sentir catalans del sud dir que “van a França” quan van a la Catalunya del Nord, els mateixos que s’afanyen a parlar francès a qualsevol interlocutor nord-català.
Als catalans del sud ens agrada mirar-nos el melic. Per això ens creiem que Catalunya és el territori de la comunitat autònoma espanyola i que els del nord són francesos que viuen en un tros que es va quedar França fa 350 anys. El que no entenem és que per als catalans del nord Catalunya és el que nosaltres coneixem com a Catalunya del Nord i al sud hi ha espanyols que viuen en un territori que es va quedar Espanya fa 350 anys.
Entre aquestes dues visions d’un mateix país unit per una columna vertebral anomenada Pirineu hi ha –malauradament– pocs punts de contacte. Un d’ells es diu USAP de Perpinyà. Un club esportiu que ha fet de la identitat catalana el seu ADN, la seva raó de ser. Es poden buscar raons esportives, econòmiques, de màrqueting o les que es vulguin, per explicar la dèria de la USAP per jugar a Barcelona, però la raó principal és una: una visió clara del país en el seu conjunt.
Quan els equips bascos del nord baixen a jugar un cop l’any a Anoeta, és una festa nacional i l’estadi s’emplena de bascos del nord i del sud, la gran majoria dels quals no entenen un borrall de rugbi. Confiem que la USAP insisteixi a baixar un cop l’any a Barcelona i –sobretot– que els catalans del sud deixem de mirar-nos el melic i emplenem Montjuïc, per celebrar una festa anyal de germanor cultural i esportiva.

Nervis a Perpinyà

Publicat el dilluns 3 de setembre de 2012 al diari El 9 Esportiu

Ja hi tornem a ser. La immensa família del rugbi nord-català havia acabat la temporada passada amb els nervis destrossats. De guanyar el títol de França i arribar a semifinals de la copa d’Europa, a patir fins al darrer instant per no baixar de categoria.
Per acabar amb el patiment, aprofitant que molts dels mites que van portar l’equip a la glòria ja havien complert el seu cicle, els perpinyanesos van trencar la guardiola i van fitxar a tort i a dret, incloent-hi estrelles internacionals i nou cos tècnic.
Ja se sap, però, que els diners no fan la felicitat. Nova temporada, nou equip, nous entrenadors. Tres partits, tres derrotes. Tothom sap que un equip que s’ha renovat de dalt a baix necessita un temps de rodatge fins que les peces encaixen i la màquina agafa velocitat de creuer. Jo ho entenc així, però al nord del país la passió per rugbi pot més que el seny. Els nervis tornen a estar a flor de pell a la plana del Rosselló. Fins i tot tornen a circular els habituals rumors sense fonament de cessament del president Goze.
En aquest context, què voleu que us digui: se’m fa la boca aigua de pensar en el partit que ens espera el dia 15 a l’estadi olímpic Lluís Companys. Una USAP assedegada de victòria davant un Estadi Tolosà còmodament instal·lat a la part alta de la classificació. Si a sobre ho amanim tot plegat amb la tradicional rivalitat catalanooccitana pel que fa al rugbi, ens espera un còctel explosiu. Us podria parlar del factor emocional que representa que els nostres germans del nord vulguin jugar de locals a Barcelona, de la defensa activa que fa la USAP de la llengua i la cultura catalanes, del gest lloable del FC Barcelona de cedir la recaptació als damnificats pels focs de l’Empordà i un munt d’arguments més, però si us haig de ser sincer, crec honestament que no en cal més que un, d’argument: ens espera un partit de rugbi de màxim nivell continental, per llogar-hi cadires.
L’11 de setembre, una delegació destacada de la USAP serà a Barcelona, a la zona de l’Arc de Triomf, amb un estand, per manifestar la seva adhesió als actes de la Diada. Allà hom podrà comprar entrades per al partit. Jo no m’ho perdria per res del món!

El 15-S, tots a Montjuïc

Publicat el dilluns 27 d'agost de 2012 al diari El 9 Esportiu

El dissabte següent a la Diada Nacional, segurament encara tindrem ressaca de la gran manifestació que deixarà clar d’una vegada per totes que Catalunya ha decidit esdevenir un nou estat europeu i ho serà, peti qui peti.

Dissabte 15, doncs, tindrem una oportunitat immillorable per continuar celebrant de forma festiva que som catalans, tot recordant de passada que el nostre país no s’acaba al Pirineu. L’equip de rugbi més important de Catalunya, la USAP de Perpinyà, tornarà a Barcelona per disputar per primer cop a la història un partit del Top14 francès, una de les competicions de rugbi més importants del món. Els catalans jugaran de locals a l’estadi Lluís Companys davant el poderós ST de Tolosa de Llenguadoc.
Que els nostres germans del nord vulguin tornar per segon any consecutiu a disputar un matx com a locals a Barcelona (l’any passat hi van disputar un partit de la copa d’Europa amb un sonat triomf davant el Toló que va significar el passi a semifinals), ja és un motiu contundent per apuntar-nos a la festa i pujar a Montjuïc, ens agradi o no el rugbi.
Ara bé, si de veritat us agrada aquest esport o teniu curiositat per descobrir-lo, sapigueu que tindreu poques oportunitats per veure a Barcelona dos dels millors equips del continent. El Tolosa sempre és un dels rivals a batre i la USAP ha buidat la guardiola per bastir un equip altament competitiu que encara ha de demostrar la seva vàlua. Els dos primers partits del campionats han acabat en derrota, la qual cosa fa que el matx de l’estadi olímpic sigui encara més competitiu i intens, perquè els catalans hauran de buscar la victòria a qualsevol preu.
Molts clubs catalans tenen una relació d’amor-odi amb la USAP, semblant a la dels clubs de futbol catalans amb el Barça. Se l’estimen, però el veuen alhora com una amenaça que els eclipsa i els pot robar els millors talents. El que és innegable és que la USAP té un compromís absolut amb el país, la llengua i la cultura, i amb el rugbi català a banda i banda del Pirineu, que es tradueix en col·laboracions concretes que no es coneixen perquè no es fan de cara a la galeria, però que hi són. El 15-S, tothom a Montjuïc!

Lliga...? Quina Lliga?

Publicat el dilluns 20 d'agost de 2012 al diari El 9 Esportiu

He sentit comentaris que aquest cap de setmana proppassat va començar la lliga de futbol, però no em puc creure que algú pugui prestar atenció a una competició avorrida de un munt d’equips dels quals només dos tenen possibilitats de guanyar, i on la nòmina d’un sol jugador d’algun d’aquests dos equips és superior al pressupost sencer dels equips més modestos.
Ja em perdonareu, però jo aquest cap de setmana he gaudit com un nin fent cagar el tió, amb una dosi abundant de rugbi del bo. Si parlem de casa nostra, Perpinyà va esdevenir una immensa pilota ovalada dissabte. Primer, els Dragons Catalans de rugbi de 13 van guanyar amb contundència els actuals campions de la SuperLeague, els Rhinos de Leeds, en un partit trepidant que semblava controlat pels catalans però que van patir de valent en els minuts finals per aguantar un esprint final impressionant dels anglesos. Van aconseguir-ho i van emportar-se una victòria (38-34) que els catapulta quart lloc de la tabla.
Minuts després, a l’Aimé Giral, la USAP encetava una nova temporada del Top14 francès rebent el totpoderós Toló. Els occitans són uns dels millors d’Europa i van guanyar amb una certa comoditat, però la nova USAP farcida de nous fitxatges va deixar una molt bona imatge. Podem esperar grans coses d’aquest equip.
El millor del cap de setmana, però, van ser els partits inaugurals del nou Rugby Championship, successor del Tres Nacions (Austràlia, Nova Zelanda i Sudàfrica) amb l’incorporació de l’Argentina. Cap sorpresa a Sydney amb la victòria dels All Blacks davant d’Austràlia. A Ciutat del Cap, però, És cert que no van incomodar en cap moment als Springboks, però van jugar d’igual a igual i van demostrar una gran potència física, sobretot en els minuts finals, quan van evitar amb una defensa tossuda que els local aconseguissin el punt de bonificació. El partit de tornada a l’Argentina promet emocions fortes. Serà el primer partit oficial dels Pumas a casa en una competició oficial.

Medalles olímpiques gratuïtes

Publicat el dilluns 13 d'agost de 2012 al diari El 9 Esportiu

Cada quatre anys se celebren un Jocs Olímpics que ens recorden que en l’aspecte esportiu (com en gairebé tots els altres àmbits), si no ets un estat, no ets res, no existeixes. Cada dia les pàgines d’aquest diari ens informen dels èxits esportius dels esportistes catalans que guanyen medalles i diplomes per a Espanya i França. Sí, ja ho sé que la Carta Olímpica diu que competeixen els esportistes i no pas els països, però no descobreixo la sopa d’all si dic que la realitat és absolutament oposada a l’esperit olímpic original.
D’acord, ens fem el càrrec que no existim, i que si volem que els nostres esportistes tinguin alguna sortida, han de competir per Espanya. Ens empassem el gripau i fem força —dissimuladament— davant el televisor pel triomf dels catalans, sigui amb la bandera que sigui.
Tanmateix, hi ha un aspecte que quan l’he sabut no he pogut evitar enfilar-me per les parets. Resulta que les medalles que molts catalans estan guanyant han resultat completament gratuïtes per a Espanya. L’Estat espanyol fa dos anys que no fa efectives les aportacions que li pertoquen per al sosteniment del centre d’alt rendiment esportiu de Sant Cugat del Vallès. Els esportistes catalans han estat entrenant-se i preparant-se per als Jocs Olímpics de Londres en un CAR sostingut exclusivament per la Generalitat de Catalunya. Les medalles, però, són espanyoles.
Això sí, l’ambaixada espanyola –que ostenta un rècord olímpic, està encapçalada per un ambaixador que no parla anglès– ha brindat una recepció a tot drap (ep, per celebrar la glòria espanyola que no falti de res) als esportistes olímpics. Suposo que ja que les medalles els surten gratuïtes, es poden permetre algun petit luxe i fer una festassa per a Trillo, Botella, la reina Sofia i fins i tot la infanta Pilar de Borbó. L’obscenitat més gran, però, és la foto del president del Consell Superior d’Esports (l’entitat que no paga el que deu al CAR des de fa dos anys) brindant amb xampany per les medalles espanyoles guanyades –i pagades– pels catalans. Paguem el beure i som doblement cornuts.

Per què el rugbi no és olímpic?

Publicat el dilluns 6 d'agost de 2012 al diari El 9 Esportiu

Tothom que ens estimem la pilota ovalada ens fem aquesta pregunta cada quatre anys: Per què el rugbi no és un esport olímpic?
Una de les respostes més habituals sempre ha estat que l’esforç físic d’un matx de rugbi i el temps de recuperació dels jugadors entre partit i partit fa impossible seguir el ritme que imposa un calendari olímpic, amb molts encontres comprimits en pocs dies. Romanços. El rugbi ha estat esport olímpic en quatre ocasions: 1900, 1908, 1920 i 1924, avalat ni més ni menys que pel pare de l’Olimpisme modern, el Baró de Coubertin. Si va ser esborrat de la llista després dels jocs de París de 1924 va ser pel comportament lamentable d’una horda de hooligans... francesos!
Coubertin era un gran aficionat al rugbi. De fet, va arbitrar el primer campionat francès el 1892, i el primer matx internacional el 1906 al Parc des Princes. Els partits olímpics eren seguits per milers d’espectadors. El rugbi va donar el primer esportista olímpic negre de la història, l’haitià Constantin Henriquez, que va jugar amb França el 1900.
Una altra curiositat: l’estatunidenc Morris Kirksey va guanyar l’or amb la selecció de rugbi del seu país a París 1924 i va tenir temps de obtenir l’or en els 4x100 relleus i la plata en els 100 metres llisos (la qual cosa desmunta l’argument apuntat al segon paràgraf).
El partit final on els EUA van aconseguir l’or davant els amfitrions francesos, va acabar amb una invasió de milers d’aficionats locals exaltats. Els mateixos jugadors francesos van haver de protegir els seus companys americans per evitar que els linxessin. La cerimònia de lliurament de medalles va haver de fer-se sota una forta protecció policial.
Després d’això, una intensa campanya va desfermar-se arreu per treure el rugbi dels Jocs Olímpics, i Coubertin va quedar-se pràcticament sol defensant l’esport de l’ovalada. La seva renúncia com a cap del moviment olímpic en 1925 va acabar de condemnar el rugbi a l’ostracisme per gairebé un segle. Tornarà a Rio 2016 en format rugbi a 7.

No oblidem el rugbi a 13!

Publicat el dilluns 30 de juliol de 2012 al diari El 9 Esportiu

Com a pare de tres fills que sóc, tinc ben clar que és impossible acontentar tothom quan hom escriu o fa quelcom. La setmana proppassada, vaig dedicar la columna a la nova USAP de Perpinyà, tot convidant els afeccionats sud-catalans a traspassar els Pirineus per gaudir d’alguns dels partits amistosos de pretemporada que es disputen a l’estadi Aimé Giral de Perpinyà.
Dilluns al matí, amb l’edició d’El 9 Esportiu ja als quioscos, no vaig arribar ni a l’esmorzar abans de rebre trucades, missatges i piulades vàries dels meus amics nord-catalans amants del rugbi a 13. “Què t’has cregut? Omples una columna parlant de partits amistosos sense importància de rugbi i no dius ni piu de la gran temporada dels Dragons Catalans a la Super League anglesa!”, en podria ser un bon resum.
Mea culpa. És una veritat com una casa de pagès. És cert que la USAP va rebre a casa el Tolosa (en un partit apassionant que va acabar 24-25, tot demostrant que el qualificatiu d’“amistós” no es pot mai aplicar a un matx de rugbi que es jugui entre catalans i occitans), però alhora els Dragons aconseguien al seu estadi un triomf treballat amb intensitat que els consolida en la tercera plaça de la Super League anglesa de rugbi a 13.
Mentre molts londinencs trempaven amb l’inici dels Jocs Olímpics, alguns patien de valent a Perpinyà, on els catalans guanyaven els London Broncos al Gilbert Brutus per 19-12, pagant un preu molt car, això sí: la baixa per lesió de Jean-Philippe Ball pel que resta de temporada. Hi ha molts motius per a l’esperança, perquè els Dragons tornen a brillar.
L’aposta nord-catalana per jugar en la lliga anglesa es demostra encertada temporada rere temporada. Els abonats dels Dragons Catalans s’han més que duplicat en els darrers anys. Tornarem a sentir la banda de música de la reina tocant Els segadors com el 2007 a Wembley abans de la final de la llegendària de la Challenge Cup? Enguany la gran final de la Super League és a Manchester, a Old Trafford, el 6 d’octubre. Si els Dragons hi arriben, m’hi trobareu, segur!

La nova USAP escalfa motors

Publicat el dilluns 23 de juliol de 2012 al diari El 9 Esportiu

El club de rugbi més gran del país enceta una nova temporada amb la necessitat d’aturar la muntanya russa on s’ha vist atrapada durant els darrers anys. De subcampió d’Europa a abonat a la part mitjana de la classificació. De campió del Top14 francès a lluitar per la permanència.
El cor dels aficionats catalans de l’esport de l’ovalada no poden aguantar aquest ritme, i el creixent nombre de seients buits a l’estadi Aimé Giral (on hi ha llista d’espera per aconseguir abonaments amb seient) van convèncer el club perpinyanenc de prendre mesures contundents.
Després d’assegurar-se una important injecció de capital, la renovació de la plantilla ha estat profunda. No hi ha dubtes que trobarem a faltar mites sang-i-or com l’Aiguafresca o el puma Rimas, però quan un cicle s’acaba cal tornar a començar.
Un nou cos tècnic liderat per Marc Delpoux (un home que coneix la casa des de dins). Una plantilla renovada farcida de figures internacionals que fan la boca aigua: Els gal·lesos James Hook i Luke Charteris, el substitut natural d’Aiguafresca Sona Taumalolo, el samoà Daniel Leo, l’escocès Alsadir Strokosch, l’irlandès Thomas O’Leary, el neozelandès Lifeimi Mafi... tots ells sota la batuta del gran capità Nicolas Mas. Tenim assegurada una temporada 2012-2013 plena d’emocions.
Si teniu encara lloc a l’agenda estiuenca, no us perdeu alguns dels partits amistosos de preparació que s’estan jugant a Perpinyà, especialment l’USAP-Tolosa (vigents campions) del proper divendres 27 de juliol. Una magnífica oportunitat per veure bon rugbi i de passada aprofitar l’avinentesa per fer alguna passejada per la capital nord-catalana.
El cap de setmana del 17 i 18 d’agost la nova USAP haurà de demostrar la seva vàlua en el primer partit del Top14, ni més ni menys que davant el Toló, un equip temible que manté la seva potència demolidora a cop de petrodòlars. Hi ha una gran expectativa en el món del rugbi català per tornar a veure la USAP lluitant un altre cop per títols. Sempre endavant!

Un ball patètic

Publicat el dilluns 16 de juliol de 2012 al diari El 9 Esportiu

Tenen la paella esportiva i política pel mànec. No sé si per gaire temps més, però de moment la tenen. Tanmateix, pel que fa a l’esport, en comptes de comportar-se amb l’elegància que pertoca a qualsevol estat sobirà, Espanya té l’estranya virtut d’anar pel món fent el pena amb una persistència notable.
Ja ho hem vist en nombroses oportunitats, de l’hoquei a les curses de muntanya, i dies enrere va tornar a succeir a Bèlgica, durant la copa d’Europa de twirling. Va, no us feu els setciències. Us dono cinc minuts perquè feu el que vaig fer jo en saber la notícia: córrer a la Viquipèdia a assabentar-me de què coi és el twirling. Ja està? Ja ho teniu? És igual, perquè sigui l’esport que sigui, l’actitud espanyola sempre és la mateixa.
Resulta que la federació catalana de twirling està reconeguda internacionalment, i va participar a la copa d’Europa (amb un destacat tercer lloc, per cert). Ja sabem que Espanya té prohibit per mandat diví competir amb Catalunya. Ells mateixos. Ara bé, en comptes d’evitar amb elegància trobar-se amb els desgraciats catalans i senzillament no participar, la Federación Española de Baile Deportivo (això de twirling és massa estranger, es veu) va enviar una carta patètica a la federació internacional excusant la seva presència, amb paràgrafs de vergonya aliena. “La raó principal de la nostra trista decisió és que la participació de Catalunya fa impossible la nostra participació. Segons la nostra Llei nacional Espanyola de l’Esport, una Federació Espanyola mai no pot competir contra un Equip Regional” (la peculiar tria de majúscules i minúscules és seva). Per arrodonir el patetisme extrem de la carta, adverteix que sotmetrà a votació el seu ingrés a la federació internacional en el proper congrés de Paris, fet que comportaria l’expulsió immediata de la catalana.
Gràcies a la feina de la Plataforma Pro Seleccions totes aquestes accions penoses surten a la llum immediatament, tot posant de manifest una vegada i una altra que Catalunya podrà existir internacionalment en l’àmbit esportiu únicament i exclusivament quan esdevingui un estat independent. Treballem per aconseguir-ho, o resignem-nos.

La FIFA m’ha escoltat!

Publicat el dilluns 9 de juliol de 2012 al diari El 9 Esportiu

No he tingut mai cap dubte de l’enorme influència del diari El 9 Esportiu en general i d’aquesta columna en particular. No comptava, però, que les conviccions dels totpoderosos de la FIFA trontollessin com a conseqüència dels darrers lliuraments d’aquest humil racó d’opinió.
Després d’insistir en més de dues i tres ocasions en el fet que el futbol té un problema –tot guanyant-me un bon reguitzell d’insults i amenaces dels meus amics futbolers–, finalment el màxim organisme rector d’aquest esport ha decidit moure fitxa i obrir la porta a la tecnologia per millorar-lo i modernitzar-lo. De res, ha estat un plaer.
Després de 127 anys d’història, el sanedrí del futbol mundial ha decidit implantar un xip als balons i sensors a les porteries, per desterrar per sempre més els gols fantasmes.
“És un dia històric; hem pres una decisió molt moderna; l’hora de la tecnologia ha arribat”, va anunciar pomposament sa majestat Joseph Blatter. Amic Pep –ara que he constatat que llegiu aquest diari i aquesta columna, puc dir-vos Pep, oi que si?–, si haguéssiu anat a un partit de rugbi els darrers deu anys, hauríeu estalviat molts disgusts a milions d’aficionats al futbol d’arreu del món.
Permeteu-me suggerir-vos, amic Pep, que no us quedeu només amb el xip dins del cuir. Sigueu valent i accepteu que el futbol necessita un àrbitre de vídeo. Atreviu-vos a escometre una reforma profunda del reglament per fer que el futbol deixi de ser tan avorrit i tan frustrant. Estimuleu els equips atrevits i valents. Castigueu els entrenadors garrepes i ultradefensius. Adopteu les regles imaginatives i eficaces d’altres esports, com la que faculta els àrbitres a fer retrocedir deu metres l’equip que protesta o exagera una falta.
El rugbi, el bàsquet i l’hoquei han evolucionat enormement en els darrers cinquanta anys. És cert que no van fer els canvis tot d’una, sinó que es tracta d’una evolució incessant. Amic Pep, confio que ara que la tecnologia ha entrat al futbol sota el vostre guiatge, engegareu un procés evolutiu que farà del futbol un esport més atractiu i divertit. Teniu tota la meva confiança.

Que viva México!

Publicat el dilluns 2 de juliol de 2012 al diari El 9 Esportiu

El títol d’aquesta columna és manllevat del film inacabat que el gran director rus Sergei Eisenstein va rodar a començaments dels anys trenta del segle passat en terres mexicanes.

No vull admetre que ahir al vespre cercava desesperadament quelcom que em distragués del lamentable espectacle futbolístic xovinista que ens van regalar els nostres amos espanyols. Prefereixo dir que ahir al vespre no vaig poder mirar la final de l’Eurocopa perquè estava ocupat seguint les eleccions presidencials mexicanes.

Mèxic és molt més que un país germà per a Catalunya. Qui no ho entengui així, que corri a la biblioteca més propera i demani "L’ombra de l’atzavara", de Pere Calders. Els catalans devem molt a la generositat mexicana i és lamentable que la nostra memòria sigui tan fràgil com malagraïda.

Ahir, el país centreamericà celebrava unes eleccions presidencials d’una transcendència enorme. El càncer del narcotràfic i una estratègia tan radical com equivocada per combatre’l han posat Mèxic contra les cordes. Hom podria dir que en les circumstàncies actuals, la societat mexicana es trobaria derrotada, inert i atordida. Res més lluny de la realitat. Ahir, un cop més, els mexicans van demostrar que són un poble viu, valent i democràtic, a pesar d’una classe dirigent corrupta que ha fet estralls durant dècades. Aquí tota l’atenció era per a la final de l’Eurocopa. A Mèxic, els joves practicaven un altre esport molt més productiu. Agrupats en un moviment espontani anomenat #Yosoy132 (a internet en trobareu molta informació), van treure tot el suc de les xarxes socials per exercir un control ferotge sobre el procés electoral. Cada irregularitat era immediatament denunciada a Twitter amb l’etiqueta #Tecaché132 acompanyada de fotos i vídeos que també van inundar Youtube.

Els catalans, que —repeteixo— tant devem als mexicans, també hem après a treure profit de les immenses possibilitats d’organització espontània i autogestionada que ofereixen les xarxes socials. Si volem viure en llibertat, hem de seguir, un cop més, l’exemple mexicà.

L’esport català també vol llibertat

Publicat el dilluns 25 de juny de 2012 a El 9 Esportiu

Ens hem acostumat a veure esportistes catalans triomfant en totes les disciplines. Tenim campions del món en un bon grapat d’esports, individuals i col·lectius. La satisfacció de veure com aixequen copes i trofeus en innombrables competicions mitiguen en part la frustració causada per saber que no poden defensar els colors de Catalunya.
L’èxit dels esportistes catalans és quelcom que ve de lluny. L’historiador Ferran Vital explica que un tal Luci Minici, representant la colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino –és a dir, Barcelona– va guanyar la cursa de quadrigues als Jocs Olímpics del 129 dC, esdevenint el primer esportista de tota la península Ibèrica a aconseguir una llorers olímpics. El senyor Vital, a més d’historiador és un expert en el món del rugbi, una combinació (història més rugbi) que fa que aquest home sigui un dels meus herois. Sé que em fotria un clatellot ben merescut per atorgar el gentilici català al tal Luci, però ja m’enteneu. El que vull dir és que tenim una història esportiva més que mil·lenària que no s’adiu amb la situació d’invisibilitat internacional de Catalunya, que veu com els seus titans sempre són etiquetats com espanyols amb la bandera rojigualda dibuixada al costat del nom. Intentem convèncer-nos a nosaltres mateixos dient que són professionals, que és la seva feina, que no s’hi poden negar, que bla, bla, bla. De tant en tant assolim el nirvana quan un futbolista ha d’amagar-se en un exili holandès després de negar-se a jugar per Espanya o quan un pilot de cotxes competeix als EUA amb la senyera al casc i és presentat com a català amb tota naturalitat. L’esport català també vol viure en llibertat, un estatus que només assolirà quan piqui a la porta de les federacions internacionals amb una declaració d’independència sobre el braç. Endavant!

Eurozzz...

Admeto que el futbol no és el meu esport favorit, però no em negareu pas que l’Eurocopa 2012 és una llauna capaç d’avorrir el hooligan més fanàtic.
Per enfosquir encara més el panorama, durant la competició hem d’aguantar el fervor patriòtic dels creatius publicitaris espanyols, que ens torturen en cada tanda d’anuncis televisius o radiofònics. Que consti que si en comptes de saturar-nos amb la selecció de Del Bosque ens castiguessin amb la de Sant Cruyff, també en tindria la pipa plena.
Tornem, però, a l’esport en si. Permeteu-me que em repeteixi: el futbol té un problema. Excepte quan apareix un heroi com Guardiola, capaç d’alterar els fonaments del joc i oferir un espectacle sobrenatural, els partits de futbol han esdevingut una successió de coitus interruptus en què milers de seguidors de cada equip es passen 90 minuts esperant uns orgasmes que són més aviat escassos.
Ja sé que em direu que l’important és l’espectacle i no pas el resultat, però siguem sincers: mirem futbol per veure gols. El clímax d’aquest esport no el trobem en un driblatge, sinó quan el cuir s’estavella contra la xarxa. Doncs bé, fins ara s’han jugat vint partits de l’Eurocopa 2102, quinze dels quals han acabat amb tes gols o menys; quatre, amb només un gol; cinc, amb només un gol per banda i sis, amb el guanyador marcant-ne dos. Una llauna. Amb l’excepció de la roja, campeona del mundo por la gracia de Dios, l’altre únic equip que ha marcat quatre gols en un partit ja està eliminat.
Mentrestant, veiem als camps un batalló d’àrbitres (el principal, els jutges de línia, els auxiliars i fins i tot ara n’hi ha que es passen el partit enganxats a cada porteria) que es neguen a fer servir els avenços tecnològics que han facilitat tant la feina arbitral en altres esports.
Insisteixo: el futbol ha d’emprendre una reforma profunda per aconseguir un espectacle més excitant, amb més gols, amb més seguretat arbitral, més àgil, que premiï el joc ofensiu i castigui els equips garrepes, que talli de soca-rel el teatre patètic de jugadors que fingeixen, enganyen i intimiden àrbitres i adversaris. Només cal comparar l’evolució del bàsquet, el rugbi o l’hoquei de vint anys ençà amb la fossilització reglamentària del futbol. Visca el canvi!


Publicat el dilluns 18 de juny de 2012 al diari El 9 Esportiu

El sud també existeix

Durant el darrer terç del segle XIX, els anglesos van arribar en massa a l’Argentina amb l’objectiu de desenvolupar una indústria càrnia revolucionada amb el perfeccionament dels frigorífics, d’una banda, i de construir la xarxa de ferrocarrils més extensa d’Amèrica del Sud, de l’altra.
Col·lateralment, duien a les maletes dos objectes desconeguts fins aleshores que marcarien a foc per sempre més la idiosincràsia dels argentins: una pilota rodona i una pilota ovalada.
De la rodona no cal que en parli en aquesta columna; ja ho fan cada dia més de la meitat de les pàgines d’aquest diari. Què hauria estat dels Di Stefano, Maradona i Messi si els anglesos no haguessin fet rodar la pilota per les pampes?
L’altre cuir que els anglesos van fer rodolar per les estepes argentines era ovalat i va causar un gran efecte entre els nadius. No és només que el rugbi esdevingués un dels esports més importants del país, sinó que l’Argentina es va transformar en el llogarret gal que resistia ara i sempre el professionalisme que va redibuixar-ne les fronteres en l’àmbit mundial. El nivell del rugbi argentí sempre ha estat molt superior al que li correspondria per ser un país on aquest esport era amateur. Els jugadors argentins han farcit els equips d’elit del rugbi professional europeu des de fa dècades.
Tanmateix, ara s’ha acabat el bròquil. De la mà de la IRB, l’Argentina evoluciona vers el professionalisme que necessita per mantenir-se com una potència mundial. El premi a aquest esforç el veurem a partir del més d’agost, quan s’integri al Tri Nations (el Sis Nacions de l’hemisferi sud), a partir d’enguany rebatejat com a Rugby Championship.
Sóc un enamorat del Sis Nacions. És, probablement, la competició col·lectiva més apassionant del món. Tanmateix, la perspectiva que s’obre enguany amb un Rugby Championship en què s’enfrontaran Nova Zelanda, Sud-àfrica, Austràlia i l’Argentina em fa l’efecte que també ens regalarà moments inoblidables. Comenceu a cercar el pub irlandès més proper al vostre domicili i reserveu-hi taula a partir del 18 d’agost fins al 8 d’octubre.


Publicat el dilluns 11 de juny de 2012 al diari El 9 Esportiu

Catalunya contra Espanya

Fa pocs dies els mitjans de comunicació van esbombar la notícia d’una nova sentència del Tribunal Constitucional que —amb la celeritat que caracteritza la justícia espanyola— resolia un recurs contra la llei de l’esport de Catalunya, presentat el 1999 pel govern de José María Aznar. Fa l’efecte que les altes instàncies de l’Estat són més efectives trobant bons preus per passar un cap de setmana llarg a Puerto Banús que no pas emetent sentències en un temps raonable.
Tanmateix, crec que hom ha de reconèixer que el Tribunal Constitucional es va superant a si mateix en la tasca d’esberlar les llibertats catalanes a cop de sentències. Si en el cas de l’Estatut l’alt tribunal ens va fer beure la cicuta sense contemplacions, en aquest ocasió el verí venia amagat dins un caramel. “El TC tomba el recurs del PP i declara constitucional la llei de l’esport catalana”, titulaven eufòrics alguns mitjans del país que —com és habitual— digereixen el pa que s’hi dóna amb un esperit crític més aviat escàs. “Les seleccions catalanes ja poden competir internacionalment”, vaig sentir a Catalunya Informació. Sort que el mateix secretari general de l’Esport, Ivan Tibau, va encarregar-se de situar la sentència en l’àmbit de la crua realitat, tot declarant que la resolució no produiria cap canvi a l’statu quo i que calia continuar treballant de valent per aconseguir l’oficialitat de les seleccions nacionals.
El Tribunal Constitucional, tot i fer gala d’una subtilesa inusual, no amaga que les seleccions catalanes no podran existir mai en aquells esports en què competeix Espanya.
En sóc un gran admirador, de la feina d’institucions com ara la Plataforma Pro Seleccions, perquè han estat decisives a l’hora de posar sobre la taula un problema que només es resoldrà quan Catalunya sigui un estat sobirà. Però, si us plau, deixem de fer-nos trampes al solitari: una selecció que no és oficial no existeix. Deixem de somniar amb un Catalunya-Espanya al nivell d’un Gal·les-Anglaterra, perquè mentre siguem dins de l’Estat espanyol això no passarà mai. Mai.

Publicat el dilluns 4 de juny de 2012 al diari El 9 Esportiu

Estelades contra esvàstiques

Ja ho sé que és molt repetitiu, que ja ho han explicat per activa i per passiva a tots els mitjans del país, aquest diari inclòs, però és que no me’n sé avenir.
El dia de la final de la copa del Rei de futbol va ser com una foto fixa de l’Espanya real, la de veritat, la que s’amaga darrere una democràcia de cartró pedra hereva d’una transició fallida. És una imatge tan potent que el mateix dia que la policia requisava xiulets i banderes als simpatitzants de dues aficions germanes, un grapat de feixistes —que en qualsevol estat democràtic estarien tancats en centres de rehabilitació— desfilessin amb banderes de les SS nazis i altres símbols de la mateixa naturalesa!
Mentre més de 2.000 efectius vigilaven catalans i bascos amb el propòsit d’intentar esmortir el terrorisme musical d’uns mortífers xiulets, els falangistes repartien volants amb la lletra d’una cançó que es va entonar durant la manifestació. “La melodía es la misma del himno «Cara al sol»”, explicaven; una referència que segurament tots els assistents coneixien a fons. Així, si al Vicente Calderón catalans i bascos ofenien la monarquia amb un himne tan violent com “Un elefante / se balanceaba / sobre la tela de una araña”, als carrers de la capital del regne els simpàtics feixistes cantaven aquesta alegre cançó amb la melodia del Cara al sol: “Catalán, que injuriaste la bandera / que yo he jurado defender: / morirás como una fiera / por traidor a mi fe. / Catalán, judío y renegado: / pagarás los daños que has causado.” Que monos, oi que sí?
És curiosa la vara de mesurar de la democràcia espanyola. Si un adolescent reclama el català a un supermercat o uns joves cremen una fotografia d’un Borbó, acaben a dins d’una furgoneta blindada de pet cap a Madrid, per ser sotmesos a la maquinària judicial de l’Estat. Si ets un feixista amb la capacitat de violar en una tarda un bon grapat d’articles del codi penal, rebràs protecció policial. No fos cas que fossis atacat per una horda bascocatalana armada fins a les dents... amb xiulets.

Publicat el dilluns 28 de maig de 2012 al diari El 9 Esportiu

El futbol fa pudor de naftalina

Publicat el dilluns 21 de maig de 2012 al diari El 9 Esportiu de Catalunya.


Dissabte proppassat vaig tenir una nova oportunitat de practicar una de les meves activitats favorites, tan divertida com inútil, que ja he bolcat en aquesta columna en més d’una ocasió: comparar el rugbi i el futbol.
El mateix dia es van disputar les finals europees d’ambdós esports i després de veure tots dos partits de forma gairebé consecutiva, vaig tornar a comprovar que la pilota ovalada és molt superior a la rodona, des del punt de vista esportiu i com a espectacle.
D’acord, admeto que no sóc gens imparcial, però és que la final irlandesa entre Leinster i Ulster a Twickenham va ser electritzant de cap a peus. Per contra, fins i tot el més fanàtic del futbol hauria d’admetre que un esport, una final continental del qual fins al minut 83 es manté sense gols, té un problema seriós. És un coitus interruptus continu. Atacs i més atacs que mai no acaben en gol són una frustració permanent. Jugadors que han fet de la sobreactuació de faltes i suposades lesions una forma de vida. Arbitratges sense cap ajut tecnològic que no fan més que aixecar sospites i més sospites.
El futbol ha d’espolsar-se la naftalina i atrevir-se a canviar el reglament tot el que faci falta per fer els partits més atractius. Cap matx no hauria d’acabar amb menys de 7 o 8 gols. El rugbi, com el bàsquet de l’NBA, ha sabut incorporar tots el canvis necessaris per potenciar la competitivitat i l’espectacle, com ara el punts de bonificació ofensius i defensius, els àrbitres de vídeo o les expulsions temporals. El rugbi d’avui s’assembla poc al de fa vint anys. Quins grans canvis s’han produït en el futbol des que el fora de joc es va incorporar tal com el coneixem avui, el 1925?
Cap esport de masses no pot sobreviure sense el suport del afeccionats. Si equips mesquins i ensopits com el Chelsea o el Real Madrid poden consagrar-se campions, el futbol corre el risc d’avorrir els espectadors, que qualsevol dia poden descobrir que hi ha alternatives molt més engrescadores. Com ara el rugbi, sense anar més lluny.

El fill de l’Onésimo!

Dissabte proppassat es va produir un fet excepcional per al rugbi català. Una fita que marca un abans i un després en el creixement continu d’aquest esport. Héctor Garcia, un sensacional mig de melé que es troba en plena expansió professional, va esdevenir el primer jugador català nascut al sud de les Alberes a debutar amb el primer equip de la USAP de Perpinyà, el màxim exponent del rugbi al nostre país.
Des de fa anys, a banda i banda dels Pirineus s’intentava aconseguir fer realitat aquest somni, quelcom positiu per a totes les parts implicades. Al nord, incorporar un jugador del sud és un pas determinant per obrir camí i fer-hi créixer la massa de seguidors. Al sud, la possibilitat de jugar amb la USAP implica trencar el sostre de les competicions estatals espanyoles, molt inferiors en qualitat. Fa uns quants anys, un altre jugador català que ha triomfat en les millors competicions continentals, Oriol Ripol, va estar a punt de fitxar per la USAP, però l’operació no va arribar a bon port. Aquest cop, Héctor Garcia va concretar el somni de molts directius nordcatalans, en debutar en el darrer matx de la temporada, tot reemplaçant en el minut 70 Perez, un jugador usapista la família del qual prové de l’exili del sud. Tot un símbol.
Els bons seguidors del rugbi sudcatalà saben molt bé qui és l’Héctor. “El fill de l’Onésimo!” és la resposta automàtica de qualsevol simpatitzant de la pilota ovalada. És que els Garcia són una nissaga poderosa a Sant Boi. Héctor és fill d’Onésimo Garcia, tricampió amb la U.E. Santboiana i responsable de la magnífica progressió de les categories inferiors del club.
El debut de l’Héctor ha de servir per obrir el meló i resoldre d’una vegada per totes la principal pedra a la sabata del rugbi català: la malfiança entre la Santboiana i la USAP. Els del Baix Llobregat són els degans i els principal club del rugbi català al sud, condició que perden si hi incorporem el nord del país i la USAP, una institució que està a un altre nivell. La Santboiana ha de comprendre que la USAP ha d’estirar cap amunt el nivell del rugbi català, però la USAP no pot pretendre emportar-se els millors joves de la Santboiana sense cap mena de compensació. En cas contrari, la USAP sempre serà una amenaça.

Publicat el dilluns 14 de maig de 2012 al diari El 9 Esportiu de Catalunya

Et trobarem a faltar, Aiguafresca!

El mateix dia que Pep Guardiola disputava el seu últim partit al Camp Nou com a entrenador del Barça i s’acomiadava dels aficionats en olor de santedat, al nord del país també es produïen uns comiats igualment emocionants.
A Perpinyà, la USAP va aconseguir un triomf vital contra el Lió, tot sumant uns punts d’or que li asseguren la permanència en el Top 14 i conservant alhora el privilegi de ser —juntament amb el Tolosa— l’únic equip que no ha perdut mai la seva plaça a la màxima competició del rugbi francès.
Estranyament, però, el matx no va ser el més destacat de la jornada a l’Aimé Giral. Uns quants mites usapistes disputaven ahir el seu darrer matx a l’estadi. Alguns perquè es retiren, d’altres perquè han resultats afectats per la profunda renovació de l’equip de cara a la temporada vinent, amb nou entrenador i noves estrelles. Ahir tothom tenia la sensació de cloure una etapa gloriosa que va portar la USAP a disputar una final europea el 2003 i a guanyar el títol francès el 2009, trencant mig segle de sequera. Potser el millor símbol de tot plegat sigui Perry Freshwater, el gran pilar neozelandès i internacional amb la selecció anglesa que ahir va rebre una interminable ovació de les grades de l’Aime Giral. Va arribar a Perpinyà fa deu anys provinent dels Tigres de Leicester i l’afició catalana no va trigar gaire a rebatejar-lo com a “Aiguafresca”. És introvertit i no és cap líder, però ha estat durant una dècada una peça fonamental de l’equip que sense cap dubte trobarem molt a faltar.
Un altre mite que dissabte va penjar les botes és el puma Rimas Álvarez-Kairelis. Un segona línia excepcional, que després de gairebé una dècada en els mítics Pucarà d’Argentina va aterrar a Perpinyà el 2001 per romandre amb la USAP fins al final de la seva carrera. L’ovació de gratitud que l’Aimé Giral va dedicar al veterà rugbista va igualar la d’Aiguafresca. La nova USAP de la propera temporada haurà de treballar de valent per igualar les fites aconseguida per aquesta generació.

Publicat el dilluns 7 de maig de 2012 al diari El 9 Esportiu de Catalunya.

Elogi de l'àrbitre de vídeo

Final de la Champions. Minut 91. Sembla que l’empat a 0 no es desfarà i que s’haurà de jugar temps addicional i penals. Però no! Un contracop inesperat acaba amb un davanter que dribla el porter i xuta a porteria buida. La pilota sembla entrar entre el tres pals quan un defensa arriba com un esperitat i, tot estirant la cama com si fos de goma, en desvia la trajectòria.

Els 90.000 espectador queden corglaçats durant una mil·lèsima de segon i immediatament l’estadi es divideix en dos bàndols. L’un esclata en joia celebrant el gol. L’altre s’esgargamella reclamant que la pilota no ha creuat completament la línia de gol. Els jugadors d’ambdós equips rodegen l’arbitre per exigir que convalidi el gol o l’anul·li, segons el cas.

Aleshores, l’àrbitre atura les reclamacions amb un toc de xiulet que tots els jugadors acaten instantàniament i dibuixa en l’aire amb les mans una pantalla de televisió imaginària. Dins d’un recinte aïllat de l’estadi especialment habilitat, un senyor, anomenat àrbitre de vídeo, es pren tot el temps necessari per estudiar amb cura les repeticions de les càmeres que han captat de la jugada polèmica. Quan està plenament convençut, emet el seu veredicte i el comunica pel sistema tancat de comunicació entre els àrbitres i els jutges de línia. A continuació, l’àrbitre principal xiula i assenyala el centre del camp. Ja no hi ha cap dubte que el gol ha estat perfectament legal i vàlid. Mig estadi ho celebra i l’altre mig es lamenta.

Aquesta situació que en el futbol és ciència ficció, és el pa de cada dia en el rugbi. Què impedeix a la UEFA o la FIFA adoptar el sistema d’arbitre de vídeo a les seves competicions? No hi ha cap argument raonable que ho impedeixi. Ans al contrari, la resistència a fer aquest pas imprescindible no fa més que estendre les sospites de corrupció i manipulació en el món del futbol. Quantes discussions de cafè, quantes declaracions impertinents dels entrenadors a les rodes de premsa, quantes polèmiques no ens estalviaríem amb aquest sistema transparent i cristal·lí?

Publicat el dilluns 30 d'abril de 2012 al diari El 9 Esportiu de Catalunya

Ferro i Dragons

A pocs dies de la diada de Sant Jordi, el títol d’aquesta columna sembla molt escaient. No parlem, però, ni del ferro de l’espasa del sant patró de Catalunya ni del drac que es cruspia el jovent de Montblanc.
Ferro! és el crit de guerra de la Unió Esportiva Santboiana, que ahir va acabar la fase regular de la divisió d’honor espanyola. És cert que van perdre amb contundència en terres alacantines davant la Vila Joiosa, però el que compta és que han acabat davant en la classificació, en un més que meritori tercer lloc. Per només dos punts han quedat sense el premi reservat als dos primers, de passar directament a les semifinals del play-off, però almenys podran jugar a casa el partit únic de quarts de final contra els bascos del Getxo. Els amants del rugbi d’aquest país tenim el deure moral de ser a l’estadi Baldiri Aleu per donar suport a un equip que es mereix guanyar el títol espanyol i jugar a Europa la temporada vinent.
D’altra banda, quan parlem de Dragons al títol, ens referim a l’equip de rugbi de tretze de Perpinyà, que continua fent una temporada per emmarcar tant a la Super League com a la Challenge Cup angleses. Ahir van sortir airosos d’un desafiament molt complicat contra el Hull RK a domicili. Amb un ajustat 18-20 van aconseguir el bitllet per als vuitens de final de la Challenge. Els catalans, que s’han consolidat sota la batuta de Trent Robinson, estan fent els deures per repetir la gesta del 2007, quan la Banda de la Reina va fer sonar Els Segadors davant 80.000 espectadors a la final de Wembley. Aleshores van perdre, però van fer història per al rugbi català. Enguany poden superar aquell llistó.
Ens queden uns mots per celebrar el triomf de la USAP contra el Tolosa, divendres proppassat a Perpinyà. Si els catalans necessitaven quelcom per assegurar la salvació i allunyar el fantasma del descens, era precisament una victòria de prestigi davant l’etern rival, que lidera la classificació del Top 14 francès. La temporada vinent veurem una USAP renovada, amb nou cos tècnic i amb fitxatges de renom. El 2009 van tocar el cel amb les mans, ara toca tornar-hi. Sempre endavant!

Publicat el dilluns 16 d'abril de 2012 al diari El 9 Esportiu.

Apoteosi catalana a Perpinyà

Si es compleix en el lector la cada cop més comuna condició de català i aficionat al rugbi, aquest dissabte ha estat una ocasió magnífica per anar a Perpinyà, la capital de la Catalunya del Nord i tornar-ne amb les piles ben carregades.
Al migdia, l’equip de rugbi més important del país, la USAP, es jugava la permanència contra els bascos del Baiona. Un estadi Aimé Giral ple de senyeres, com sempre. L’Estaca corejada per milers de seguidors per donar la benvinguda als jugadors quan surten al camp. Un resultat rodó: 47-9 per als locals, amb bonus ofensiu inclòs. A quatre partits del final del campionat, la USAP té 6 punts d’avantatge de les posicions de descens. Ara tot és a les seves mans.
Mentrestant, al centre de la ciutat, al peu del Castellet, més de 7.000 persones es reunien per enregistrar un lipdub en defensa de la llengua, al so d’una magnífica versió del Parlem català del venerat Jordi Barre. La mobilització ciutadana va ser tan massiva que es va establir un rècord mundial. Fins i tot els óssos de Prats de Molló, Sant Llorenç de Cerdans i Arles de Tec van fer acte de presència! La piulada del polifacètic Aleix Renyé resumeix l’esperit de la jornada: “Cantar en català un dia està bé; parlar-lo cada dia, molt millor.”
A la tarda, els Dragons Catalans, l’equip català de rugbi a 13 que té Els Segadors per himne oficial i competeix a la Super League anglesa, destrossava els Vikings amb un demolidor 76-6 que consolida dels dracs en el top 5 de la competició de rugbi a 13 més important del continent. Com la USAP, els Dragons fan de la seva catalanitat un senyal d’identitat que exhibeixen amb orgull arreu d’Europa. Ambdós clubs van implicar-se activament en la difusió prèvia del lipdub pel català. Us recomano fer una cerca a YouTube amb “lipdub + USAP” i “lipdub + Dragons”.
No vull acabar aquesta columna sense felicitar la Santboiana, que manté intactes les possibilitats de disputar directament les semifinals de la divisió d’honor espanyola. Ferro!

Publicat el dilluns 2 d'abril de 2012 al diari El 9 Esportiu de Catalunya

Adéu Sis Nacions!

Ha acabat l’edició 2012 del torneig de rugbi més apassionant de tots els que es fan i es desfan. Un milió d’entrades venudes per a quinze partits són una prova fefaent que hi ha vida a Europa més enllà del futbol.

L’actuació de la selecció gal·lesa ha estat demolidora: campions del torneig i guanyadors del Grand Slam i de la Triple Corona, sense conèixer la derrota, amb un rugbi directe, jove, atrevit i sense cap respecte per cap rival. Un petit país sense estat de tres milions d’habitants, que planta cara i guanya tothom. Un bon exemple per als que diuen que Catalunya és massa petita per a competir internacionalment per compte propi.

L’altra gran notícia d’aquesta edició ha estat el triomf italià davant Escòcia en un Estadi Olímpic de Roma ple a vesar. Itàlia es va unir al torneig l’any 2000, i d’aleshores ençà va guanyar la poc honorable Cullera de Fusta en 9 ocasions, un premi reservat per a qui no aconsegueix cap victòria en tota la competició. L’evolució d’aquesta selecció, liderada per un grapat de jugadors argentins d’origen italià, és innegable. Enguany, la Cullera de Fusta ha estat per a Escòcia, la tercera des del 2004. El rugbi escocès clama per una revolució.

Ara haurem d’esperar fins a l’estiu per gaudir d’una novetat que promet: la incorporació de la selecció argentina al Tres Nacions, l’equivalent al Sis Nacions de l’hemisferi sud, ara rebatejat com a The Rugby Championship. Els pumas,es veuran les cares en competició oficial als Wallabies, els All Blacks i els Springboks. Dinamita pura!

Mentrestant, ens espera una apassionant definició de la divisió d’honor espanyola. La UE Santboiana ha de fer front a quatre partits decisius, amb grans possibilitats d’èxit, si aconsegueix que el cop moral que ha significat la lesió de l’estrella Isaac Thompson (que ha tornat a Nova Zelanda per operar-se la clavícula) no la distregui de l’objectiu final.

Al nord del país, la USAP camina per la corda fluixa perseguit pel fantasma del descens, alhora que una important injecció econòmica dels accionistes del club perpinyanès estan produint una febre de fitxatges que assegura un equip altament competitiu per al 2013.

Publicat el dilluns 19 de març de 2012 al diari El 9 Esportiu de Catalunya

El Sis Nacions, un torneig de ciència ficció

L’obsessió hispana per evitar el reconeixement de qualsevol federació esportiva que pugui posar en perill la sacrosanta unitat d’Espanya (el destí de la qual va ser tan gràficament definit pel gran Rubianes), fa que l’actitud més habitual sigui la negació. L’argument principal en contra de l’eslògan “una nació, una selecció” és ben senzill, es redueix al principi “un estat, una selecció”. Passen de puntetes davant de qualsevol realitat que no s’ajusti a aquesta premissa, com quan en futbol es troben davant d’entelèquies com ara la selecció de les illes Fèroe.
Ara bé, quan Espanya es troba amb un cas com el del rugbi, en què ha hagut de negar l’evidència documental de l’existència de la federació catalana com a fundadora de la internacional, i àdhuc recórrer a la legislació franquista per impedir-ne judicialment el reingrés, la corda es tensa fins a límits insospitats. (Convé recordar que el cas encara es troba a les mans de la justícia ordinària de París, seu de la federació internacional, que en primera instància no va resoldre sobre el fons de l’assumpte i va rebutjar la reclamació catalana per un problema de forma.)
Imagineu-vos per un moment el torneig de les Sis Nacions a ulls espanyols. Només hi participen dos estats com a tals, França i Itàlia. Dels altres quatre competidors, tres no són estats, la qual cosa trenca els esquemes de la mentalitat castellana. Aquest cap de setmana hem viscut un partit que per a Espanya és un cas de psicòleg: Irlanda-Escòcia. Per si no fos prou que Escòcia sigui una nació sense estat que competeix internacionalment, el cas d’Irlanda és ja insuportable: reuneix jugadors de dos estats diferents! A la selecció irlandesa hi trobem jugadors amb passaport de la República d’Irlanda i del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.
Per acabar-ho d’adobar, si anem a les lligues nacionals, ens trobarem equips catalans jugant a lligues angleses o clubs italians competint a Irlanda.
En vista d’aquest panorama, em sorprèn que encara no s’hagi prohibit a Espanya la pràctica del rugbi.

Publicat el dilluns 12 de març de 2012 al diari El 9 Esportiu de Catalunya

Res no atura els gal·lesos

Estem gaudint de les millors setmanes de l’any, les del Sis Nacions. Hi ha bon rugbi en l’àmbit local, a la divisió d’honor espanyola, al top 14 francès, però res no es pot comparar amb el torneig que reuneix el millor rugbi de seleccions europeu. Ni tan sols el mundial de l’especialitat produeix la sobredosi d’emocions que allibera el Sis Nacions partit rere partit.
Aquest cap de setmana hem pogut gaudir de gran partits. Els italians continuen la seva progressió ascendent, fruit d’una estratègia iniciada ja fa més d’una dècada, que està donant excel·lents resultats. Dissabte van plantar cara als irlandesos durant la primera part del partit, però van ser massacrats en la segona. Quin joc més alegre, atrevit i contundent que van exhibir els jugadors de l’illa maragda! Temps al temps, però. L’exusapista Brunel està fent una gran feina i no trigarem a veure Itàlia lluitant per coses importants.
França, per la seva banda, segueix amb el seu joc gris i avorrit, però altament efectiu, com van poder comprovar els escocesos ahir a Murreyfield.
Ara bé, el partit de la jornada va ser sense dubte l’Anglaterra-Gal·les. Quin esport pot aconseguir que un partit sigui apassionant, divertit, emocionant i et mantingui clavat davant la tele tot i no fer cap marca durant més d’una hora? Només el de la pilota ovalada, el rugbi. Quin desplegament físic el dels gal·lesos, amb atacs de fins a 21 fases! I quin ofici el dels anglesos, que no perden mai la flegma. Quins minuts finals sensacionals, amb un assaig gal·lès del murri Williams, que va deixar corglaçats els 82.000 espectadors de la catedral del rugbi anglès, l’estadi de Twickenham! Com en el guió de la millor pel·lícula de suspens, els anglesos van aconseguir arribar a la línia de marca gal·lesa quan faltaven pocs segons per al final, però l’arbitre va haver de recórrer al jutge de vídeo per esclarir si l’assaig era legal o no. Encara se’m posa la pell de gallina de pensar en un àrbitre dempeus, tot sol davant desenes de milers d’aficionats anglesos contenint l’alè, esperant la decisió final. L’assaig no va ser validat i el partit va anar a l’etern rival, davant dels seus nassos. Gal·les va llençat i invicte cap al triomf, però encara veurem uns quants partit memorables.



Publicat el dia 27 de febrer de 2012 al diari El 9 Esportiu

Cymru am byth!

Quin gran esport és el rugbi! L’edició 2012 del torneig de les Sis Nacions ja rutlla a tot gas i ens regala actuacions memorables plenes d’emoció i èpica esportiva.
No cal ser un entès per gaudir d’un matx del Sis Nacions. De fet, és ben difícil ser un expert en un esport amb un reglament de 196 pàgines, però no cal. Fins i tot sense saber-ne les regles és impossible no emocionar-se amb segons quines defenses aferrissades o segons quines carreres heroiques acabades en assajos estratosfèrics.
Tampoc no cal saber idiomes per entendre a quina de les sis nacions dedico aquesta columna, pel seu gran joc, físic, directe, demolidor. Una selecció que de moment ja ha passat per la pedra dos grans rivals: Irlanda i Escòcia, poca broma. Cymru am byth (Gal·les per sempre) proclama el lema nacional del país. Com no admirar un país que té el doble de parlants joves que de vells de la seva llengua pròpia? El País de Gal·les és tan petit que hi deu haver pocs cognoms. El seleccionador gal·lès gairebé pot formar equip només cridant al camp els Davies, Jones i Williams! No és meravellós que una de les estrelles de l’equip és digui Halfpenny, que podríem traduir (amb permís de Màrius Serra) per Mitjapela? Per cert, ahir en Mitjapela va fer una actuació fantàstica, anotant 22 dels 27 punts del triomf del seu equip davant Escòcia. Salmond pot anar per davant pel que fa al procés d’autodeterminació, però pel que fa al rugbi, el drac gal·lès va donar una gran lliçó als sequaços de Bravehart.
No us perdeu el partidàs del 25 de febrer a Twickenham entre Anglaterra i Gal·les. Una victòria dels visitants els llençaria de ple cap a un títol que no guanya des del 2008.
Per cert, això de Sis Nacions és una denominació incorrecta. Com defensa la periodista nord-catalana Laura Bertran, seria més encertat parlar del torneig de quatre nacions (Anglaterra, Irlanda, Gal·les, Escòcia) i dos estats (França i Itàlia). Les coses clares i la xocolata espessa.


Publicat al diari El 9 Esportiu el dilluns 13 de febrer de 2012

Navata aposta pel rugbi català

Un dels aspectes més notables de les grans crisis com la que estem patint és que posa de manifest que al món hi ha persones de dues menes: les que ploren en un racó tot enyorant èpoques passades i les que planten cara i aprofiten les finestres d’oportunitat que ofereix la crisi.
Dies enrere vaig veure en acció un grup de gent que pertanyen al segon grup. Va ser a Navata, un municipi de l’Alt Empordà de poc mes d’un miler d’habitants. La selecció femenina de rugbi de Catalunya va jugar un amistós amb França Militar, un combinat format per integrants de les forces i cossos de seguretat de l’Estat francès. El resultat (49-0 a favor de les catalanes) és una anècdota que serveix per posar de manifest el gran nivell del rugbi femení al Principat.
La notícia de veritat era l’acte d’inauguració d’un magnific camp de rugbi de gespa natural, condicionat per l’Ajuntament de Navata amb un objectiu molt clar i concret: atreure equips professionals del rugbi europeu a fer estades de pretemporada, tot seguint les passes d’equips de futbol com ara el RCD Espanyol o el Vila-real. Precisament, el nou camp de rugbi és a la vora del de futbol que fan servir els equips de primera que vénen a concentrar-se a Torremirona, un complex de luxe situat al mateix terme municipal.
Un grup de valents, encapçalats per Jordi Córdoba, van convèncer l’equip de govern municipal de l’alcalde Jaume Homs que la situació geogràfica de Navata era ideal per atreure equips professionals de rugbi, sobretot si entenem que Catalunya no comença a la Jonquera sinó al castell de Salses. Han fet un camp de gespa natural i ja s’han signat convenis amb la Federació Catalana de Rugbi i amb el Comitè del País Català, del Rosselló, i el dia de l’amistós es van deixar veure directius de les seccions del FC Barcelona avaluant el magnífic estat de les instal·lacions. No cal dir que el suau clima mediterrani és un gran atractiu per a equips del Top14 francès i de les illes Britàniques, que ja han manifestat el seu interès per utilitzar Navata per fer-hi alguna estada. Bravo!


Publicat al diari El 9 Esportiu el dia 30 de gener de 2012

Tornarà la USAP a Barcelona?

L’arribada de milers de catalans del nord del país a Barcelona el 9 d’abril del 2011 per trobar-se amb uns altres milers de catalans del sud i emplenar l’estadi olímpic Lluís Companys va ser una fita històrica, una autèntica festa del rugbi català.
La victòria de la USAP i el passi a semifinals de la copa d’Europa va ser una simple anècdota, una excusa per consumar el retrobament de dues parts d’un mateix país que dos estats s’entesten a separar des de fa 350 anys. I, de passada, gaudir del millor esport col·lectiu de tots els que es fan i es desfan, amb un estadi ple i dos equips de primer nivell continental.
Els de Perpinyà feia temps que somiaven amb la conquesta de Barcelona, seguint els passos dels equips bascos del nord que cada any juguen al sud amb l’estadi ple. La copa d’Europa va ser l’excusa perfecta i van trobar complicitats en membres de la directiva del FC Barcelona, que al seu torn van haver de suar de valent per convèncer la resta de la junta de la necessitat de col·laborar-hi. Fa l’efecte que tot el que no sigui futbol (i una mica de bàsquet) no importa a ningú al Camp Nou. Tot i els entrebancs, el partit es va fer i va ser un èxit rotund. El sentit comú indica que enguany tot aniria molt mes rodat per tornar a jugar a Barcelona. Tanmateix, la meva xarxa secreta d’informants em diuen que enguany a Can Barça no estan gaire disposats a posar fil a l’agulla. La novetat del primer cop ja no hi és i es veu que els nord-catalans ho tenen més difícil a l’hora de trobar complicitats al sud per repetir la festa. Ja havien reservat un dels partits més interessants del campionat francès, amb el Tolosa, i la setmana vinent es pot materialitzar una altra ocasió encara més interessant: si la USAP venç l’Exeter anglès a domicili segellarà el passi a semifinals de la Challenge Cup europea, i res no faria més feliços els seguidors usapistes que tornar a Barcelona. El partit del 2011 no pot ser una excepció. La visita de la USAP a Barcelona s’ha de consolidar com un esdeveniment anyal que va més enllà d’una festa del rugbi català. És el retrobament nacional i cultural d’un país partit en dos. Confio que a Can Barça ho entendran.

Publicat al diari El 9 Esportiu de Catalunya del dia 16 de gener de 2012

Propòsits ovalats per a l’any 2012

Comença un nou any i els amants del rugbi encara tenim la bona boca que ens deixà la copa del món de Nova Zelanda. Sembla difícil que enguany es puguin superar les emocions del 2011, però hi ha bons motius per tenir-ne esperances, tant internacionalment com a casa.

És cert que hauran de passar quatre llargs anys per al proper mundial, però l’espera es farà més curta si pensem que la propera cita serà molt a prop, a Anglaterra. Més val que comencem a fer guardiola per anar a Twickenham!

Mentrestant, sempre ens quedarà el Sis Nacions, un torneig que es prepara per a una nova generació de jugadors que han de garantir l’emoció del millor rugbi continental.

A l’hemisferi sud, una gran novetat atorga un valor afegit superb a l’antic Tres Nacions: la incorporació dels pumas. El torneig ara es dirà Rugby Championship i oferirà partits més que interessants entre Nova Zelanda, Austràlia, Sud-àfrica i ara l’Argentina. El rugbi argentí consolida el seu camí al professionalisme i ens assegura moments de màxima emoció ovalada. Que Déu beneeixi Rojadirecta!

A casa nostra, el propòsit principal és la consolidació definitiva de la Santboiana en els primers llocs del rugbi estatal, tot obrint les portes per seguir els passos de la Vila al rugbi europeu. Que el rei mag gal·lès segueixi acompanyant el club degà de Catalunya!

Al nord del país, esperem que la tramuntana esvaeixi els núvols que des de fa mesos fan la guitza a l’Aimé Giral. La USAP no ha sabut pair la marxa a Itàlia del seu entrenador de més èxit, Jacques Brunel. D’ençà de la seva partida, els catalans són al Dragon Khan, alternant victòries contundents amb derrotes humiliants. El seu successor ja ha estat sacrificat pel president Goze i l’aposta guardiolista per homes de la casa no sembla donar resultats. Hi ha un as a la màniga, però. Es diu Marc Lièvremont, responsable del segon lloc de França a Nova Zelanda i fill d’Argelers de la Marenda. Un vell conegut de la USAP que pot esdevenir el seu salvador. Amén.

Publicat el dia 2 de gener de 2012 al diari El 9 Esportiu de Catalunya