La selecció catalana ovalada

Publicat el dilluns 30/12/13 al diari El 9 Esportiu

Els valents que acostumen a seguir aquesta columna cada dilluns saben que habitualment és un espai de rugbi, però com que avui és un dia de seleccions, aprofitarem l'avinentesa per parlar detotes dues coses alhora.

La història de la selecció catalana de rugbi és de les més riques, i alhora és una mostra fefaent de la total impossibilitat d'assolir la plenitud esportiva com a nació en el marc de l'Estat espanyol. La frustració que provoca la falta de reconeixement internacional és un fet que no sempre s'ha viscut així. En el cas del rugbi, la federació catalana va ser una de les fundadores de la federació internacional, en un pla d'igualtat amb la resta de països. En un esport d'arrels britàniques com el rugbi, ningú no va veure com una anomalia que nacions sense estat, com Gal·les, Escòcia i Catalunya, poguessin gaudir d'una oficialitat plena. L'alegria va durar poc, però. Espanya va sabotejar la presència internacional del rugbi català de bell antuvi, una actitud que s'ha mantingut constant fins avui en totes les disciplines esportives.

Tornant al rugbi, les potencialitats d'una selecció oficial catalana són tan grans que fan venir salivera als fans d'aquest esport. Catalunya podria bastir una selecció de nivell Sis Nacions amb jugadors d'ambdues bandes dels Pirineus, igual que Irlanda, que convoca jugadors de la república i dels comtats del nord sota sobirania britànica. Fa uns quants anys, hi va haver un projecte impulsat per personalitats destacades del rugbi nord-català, que volia impulsar una selecció catalana oficial amb bandera andorrana. La idea va estar molt a prop de fer-se realitat, fins que els dirigents de l'esport espanyols se'n van assabentar i van intervenir per posar tots els pals a la rodes possibles i impossibles.

Els catalans no podem ni somiar amb un estatus com el de Gal·les o Escòcia, que competeixen internacionalment sense cap impediment. Ens agradi la independència, la tercera via o l'autonomia, hem de ser conscients que només amb un estat català independent podrem gaudir de seleccions esportives oficials.

El seny del doctor O'Driscoll

Publicat el dilluns 23/12/13 al diari El 9 Esportiu

Contràriament al que solen pensar els no iniciats, el rugbi no és un esport violent en què els jugadors es deixen el físic, com passa amb la boxa. Tanmateix, com en qualsevol esport col·lectiu de contacte, els riscos de lesions existeixen i les lesions, també. La commoció cerebral, en diferents graus (des d'un mareig fins a la pèrdua del coneixement), succeeix uns 5 cops cada 1.000 hores jugades, segons les estadístiques de la federació anglesa.

Tradicionalment, en cas que es produís, el jugador afectat era llicenciat per tres setmanes de manera automàtica. Més tard, aquest període es va reduir a una setmana sense jugar. Amb l'arribada del professionalisme, però, la pressió dels diners, les televisions i els patrocinadors ha provocat un canvi que està aixecant una gran polèmica. L'organisme regulador de l'esport a nivell mundial, l'International Rugby Board (IRB), està aplicant, en període de prova, una nova regla, que diu que cinc minuts després de la commoció, el jugador pot tornar al camp. És clar, cap club no vol veure els seus jugadors estrella, que cobren milions, asseguts a la banqueta durant una setmana sense jugar. Un dels metges més respectats del rugbi mundial, Barry O'Driscoll, membre de la mítica nissaga i jugador del 5 Nacions als anys setanta, va presentar la seva renúncia al comitè mèdic de la IRB en protesta pels canvis normatius. “Amb la regla dels cinc minuts, podem estar retornant al camp un jugador amb dany cerebral, que haurà de suportar xocs molt potents”, explica O'Driscoll, que, a més a més, recorda que els jugadors són de mitjana vuit quilos més pesats que fa vint anys. Al començament d'aquesta temporada, el jugador Nic Berry no va poder incorporar-se després d'una melé, davant de 60.000 espectadors a l'estadi de Twickenham, en el partit del seu equip, els Wasps, contra els Harlequins. Resulta que Berry havia patit ja sis commocions en dues temporades, però havia continuat jugant.

El rugbi del segle XXI és un negoci, com tots els esports professionals, però els dirigents de l'IRB farien bé d'escoltar les paraules assenyades del doctor O'Driscoll.

Alguns tant i d'altres tan poc

Publicat el dilluns 15/12/13 al diari El 9 Esportiu

Ja sabem del cert que la vida és injusta, que la igualtat és una quimera i que des que el món és món hi ha rics i pobres. Tot i amb això, de vegades les diferències de classe són tan pronunciades, tan exagerades, que fan reflexionar.

En l'esport en general, i sobretot en el futbolespanyol, hi ha unes distàncies tan enormes en els recursos econòmics que els grans clubs generen i de què disposen que és impossible que no influeixi en els resultats esportius. El Barça i el Madrid disposen d'uns pressupostos esfereïdors i cada cop troben maneres més imaginatives de generar recursos. Aquesta setmana, hem sabut que el major fabricant mundial de xips d'ordinadors, Intel, ha esdevingut nou patrocinador oficial del Futbol ClubBarcelona.

En veure la presentació, no vaig poder evitar posar-me en la pell de tots aquells directius de clubs de futbol de segona o tercera, o de qualsevol club d'altres esports, que treballen sense cobrar i es trenquen les banyes per aconseguir un patrocinador que aporti alguns cèntims per tirar endavant i aconseguir tapar forats, que canvien un rètol de xapa als camps per un grapat de samarretes. Què els devia passar pel cap en saber que una multinacional pagaria 25 milions d'euros al Barça per veure el seu logotip estampat... a l'interior de la samarreta!

No és una crítica al Barça, només faltaria! La capacitat de la directiva actual per trobar fonts d'ingressos noves i imaginatives és per treure's el barret. Que una empresa estigui disposada a pagar per sortir a l'interior de la samarreta és la prova inequívoca de la força descomunal de la marca Barça. Però hom no pot reprimir l'impuls demagògic de pensar que és molt injust que els que més tenen encara rebin més i els més humils les passin encara més magres.

El FC Barcelona té un pressupost que gairebé duplica el de la Conselleria de Cultura del nostre país, per posar només un exemple. I com si això no fos suficient, ja es parla de la possibilitat d'afegir un nom comercial al Camp Nou. Si es concreta, veurem desfilar els camions blindats Diagonal amunt, perquè es parla d'una autèntica milionada per aquest patrocini de l'estadi.

En molts països, hi ha lligues de diferents esports que han aconseguit reduir les distàncies entre clubs rics i clubs pobres amb sostres de salarials i limitacions de despesa en fitxatges, jugadors franquícia i sistemes de transferències de recursos de dalt a baix, però el futbol, com en tants altres aspectes, no sembla disposat a posar fil a l'agulla. Em fa l'efecte que el clubs rics seran cada cop més rics i els pobres seran cada cop més pobres, i el resultat serà nefast per a l'espectacle. Com deia un amic del meu avi cada cop que vèiem per la tele les desventures d'algun milionari: “Per què alguns tenen tant i d'altres, tan poc?”

I David va vèncer Goliat

Publicat el dilluns 9/12/13 al diari El 9 Esportiu

El Connacht Rugby és la ventafocs del rugbi irlandès. Representa la província menys poblada del país i, per a més inri, la zona d'Irlanda on l'esport és menys popular (a l'oest de l'illa maragda, els esports reis són el hurling i el futbol gaèlic, però això ara no toca).

Amb només el set per cent de les llicències de jugadors irlandesos, hom pot comprendre per què el Connacht és la ventafocs. A sobre, com sol passar en aquests casos, els grans equips, com ara el Munster o el Leinster, s'emporten de seguida els millors jugadors tan bon punt despunten, com per exemple els joves Ian Keatle, Sean Cronin, Jamie Hagan i Fionn Carr.

De fet, la federació irlandesa va proposar el tancament del Connacht el 2003, cansat d'abocar-hi diners per cobrir el dèficit endèmic del club. La resposta popular va ser tan ferotge que van haver de fer marxa enrere després que milers de seguidors es plantessin a Dublín per exigir la retirada de la proposta. Aquest fet va provocar una revifalla en els sentiments i el nombre dels seguidors del Connacht, que van duplicar-se a partir del 2011, quan van disputar per primer cop la copa Heineken, gràcies al fet que el campió Leinster va alliberar una plaça irlandesa de la competició.

Tot i amb això, el Connacht mai no ha destacat ni a la lliga Celta ni a la Heineken. Sí que ha fet un paper digne a la copa Challenge, en què va arribar a semifinals en més d'una ocasió.

Ahir, el poderós Stade Toulousain de Tolosa de Llenguadoc rebia el Connacht en un partit de tràmit que havia d'assegurar el pas dels occitans a la fase final de la copa Heineken. Els tolosans venien envalentits després d'una victòria molt treballada a Wembley contra els Saracens, però resulta que els irlandesos pobres del Connacht venien decidits a escriure una pàgina gloriosa de la seva història. És igual que ocupin l'última plaça de la lliga Celta. Ahir, van doblegar l'equip europeu amb millors estadístiques de la copa Heineken. Van guanyar per 14-16 l'equip que ha disputat totes les edicions de la copa des que es va crear l'any 1995.

El d'ahir va ser un partit molt emotiu, per la intensitat de joc dels irlandesos i per la simpatia que sempre desperta la reedició de la història de David i Goliat.

Els diners no fan la felicitat

Publicat el dilluns 2/12/13 al diari El 9 Esportiu

Hem vist aquesta pel·lícula tantes vegades a casa nostra i a tot arreu que sembla mentida que encara hi hagi qui caigui en el parany.

Com aquells trilers que encara se les empesquen perquè algun incaut es pensi que sap on és la piloteta, en el món de l'esport professional els episodis de pseudo-magnats que desembarquen amb les butxaques plenes de bitllets en clubs d'una dimensió petita o mitjana són més que freqüents.

Qui no recorda les aventures de l'ucraïnès Dimitri Piterman a Tossa de Mar, a Palamós o a Santander? I el miratge de l'Akasvayu de bàsquet a Girona?

És clar que també hi ha casos d'èxit (relatiu) com ara el Chelsea o el Manchester City de futbol, o el Toló de rugbi, però em fa l'efecte que no són més que excepcions que confirmen la regla.

Sense anar més lluny, a la USAP de Perpinyà estem assistint a un nou capítol d'aquesta saga recurrent. L'empresari del totxo François Rivière es va fer amb el control del club amb la promesa de desembutxacar deu milions d'euros en cinc anys. Molts van rebre amb entusiasme l'arribada del magnat, però, de moment, els resultats són molt decebedors i el futur es presenta ombrívol. Aquesta setmana, l'equip va encadenar la tercera derrota consecutiva, més de la meitat dels jugadors titulars estan lesionats per una deficient preparació física i el fons de la taula es veu cada cop més a prop.

Un equip que té alguns del millors jugadors del món, com ara el gal·lès James Hook, ha perdut amb equips molt inferiors, com per exemple el Oyonnax, que ha pujat a primera enguany per primera vegada en la seva centenària història.

Com si les males notícies en l'aspecte esportiu no fossin suficients, hem sabut que els nous gestors dels club han decidit abandonar la tradicional política d'aprofundir en les relacions amb la Catalunya del sud. Fins i tot han suprimit la Taula Catalana que sempre havia convocat convidats d'aquesta banda dels Pirineus en els àpats posteriors als partits. Ja ho veieu, amics, els diners no fan la felicitat!