L'espai sagrat del tercer temps

31/03/14  el 9 esportiu

L'esperit del rugbi viu en el tercer temps, que és el que es viu quant els dos equips que s'han enfrontat durant les dues parts del partit es retroben, dutxats i canviats, per compartir una estona de companyonia. Les diferències, esbroncades, enrabiades i emprenyades, queden al camp i són reemplaçades per converses, riures, brindis i amistat.

Els nens i les nenes que juguen en les categories inferiors dels clubs de rugbi aprenen molt al camp, però també als tercers temps, quan mares i pares preparen entrepans i begudes per als seus fills i per als jugadors visitants. Hi aprenen que les rivalitats esportives no són incompatibles amb l'amistat i el respecte per l'altri.

El tercer temps no és només una estona cronològica. També requereix un espai físic adequat per celebrar-lo. A Catalunya, hi ha clubs que disposen de llocs magnífics per celebrar el tercer temps i d'altres que s'han d'espavilar com poden en qualsevol racó.

Hi ha països amb molta tradició de rugbi on l'espai per al tercer temps és tan important com un camp en condicions.

Fa pocs dies, el Club Universitari de La Plata (Argentina), una institució amb 80 anys d'història, va patir la destrucció total per incendi de la casa del tercer temps, com a conseqüència d'una bretolada. Es van perdre innombrables records que poblaven parets i prestatges: copes, diplomes, medalles, fotografies, samarretes, etcètera. La reacció de la família del rugbi, però, va ser immediata. Un grup de Facebook va començar, l'endemà, a reunir fons i voluntaris per a la reconstrucció. Jugadors de la màxima categoria del rugbi argentí es van oferir per disputar un amistós per reunir diners i fins i tot estrelles internacionals com ara Mariano Galarza, segona línia dels Pumas i jugador del Worcester d'Anglaterra, va fer una donació molt important de materials de construcció. Una altra donació elevada va ser enviada per Sergio Parisse, el capità de la selecció italiana de rugbi, nascut a La Plata. “Ens tornarem a aixecar, totxana a totxana; aquest episodi ens fa molt més forts”, va escriure un afeccionat al Facebook del club. Visca el rugbi!

Encara hi ha esperances per a la USAP

24/03/14 el 9 esportiu

En aquest moment de la temporada del Top 14, els afeccionats a la USAP de Perpinyà es divideixen en dues faccions: per una banda, els que creuen que el descens a la segona divisió és quelcom inevitable; i per l'altra banda, els que estan convençuts que aital desgràcia no succeirà, i que el club català continuarà sent un dels únics dos equips de la màxima divisió del rugbi francès que no han perdut mai la categoria.

Encara és d'hora per dir si la raó estarà al costat dels pessimistes o dels optimistes, però el que sí que és segur és que dissabte proppassat la USAP va superar amb èxit la primera gran final de la temporada. Els catalans van obtenir un triomf vital contra els bascos dels Biarritz, gràcies al peu màgic del Ganxo Hook. La victòria, però, va ser una mica agredolça, perquè va significar la condemna definitiva del club basc, que la temporada vinent jugarà en la segona divisió francesa. I dic agredolça perquè el Biarritz és un club amic de la USAP. Cada any, la visita dels bascos a Perpinyà serveix d'excusa per celebrar la Festa de la Catalanitat. Una celebració que, sortosament, ha sobreviscut a la dèria descatalanitzadora del nous propietaris del club.

Més enllà del partit en si mateix, és tot un espectacle assistir a un USAP-Biarritz a l'estadi Aimé Giral. Hi ha música, animacions, mostres diverses de cultura popular catalana, i milers de bascos i catalans compartint entrepans i cervesa al voltant de l'estadi, parlant de rugbi i gaudint d'una autèntica festa. És una pena que la salvació de la USAP hagi implicat el descens del Biarritz. L'any vinent els trobarem a faltar... o potser celebrarem una nova Festa de la Catalanitat, però a ProD2, la segona divisió del rugbi francès.

Mentrestant, el contrapunt del mal moment de la USAP el tenim d'aquesta banda dels Pirineus, amb la Unió Esportiva Santboiana en estat de gràcia. Fa quatre jornades que compta els partits per victòries. Ni els vigents campions han pogut resistir el bon joc dels catalans. Els de Lewis Williams estan demostrant que els diners no fan la felicitat.

Exemples ovalats per al futbol

17/03/14 el 9 esportiu

Començarem amb una filtració per si us voleu estalviar de llegir: aquesta és una altra columna per fer comparacions odioses entre el futbol i el rugbi, especialment pel que fa a la tasca dels àrbitres i l'actitud dels jugadors i els espectadors.

Dissabte, els aficionats del rugbi vam gaudir d'un d'aquells dies inoblidables: els tres partits finals del torneig de les Sis Nacions amb tres seleccions amb possibilitats de coronar-se campiones. Va ser precisament en el partit final, el que enfrontava França i Irlanda a París, que es va viure un d'aquells episodis que haurien de fer caure la cara de vergonya als que manen en la FIFA i en el futbol mundial.

Era el minut 78 de partit. Irlanda estava pel davant d'un resultat molt ajustat (20 a 22), que reflectia el que havia estat un matx molt intens, molt treballat, molt disputat. Poques hores abans, Anglaterra havia apallissat Itàlia i si els irlandesos no aconseguien el triomf a París serien ells els campions del Sis Nacions 2014. A només 1 minut i 20 segons del final, el francès Damien Chouly va plantar la pilota ovalada darrere la línia de marca. Era el triomf per a França, que amb aquests cinc punts passava al davant en el resultat i deixava Irlanda sense el campionat. El àrbitre va fer sonar el xiulet i va aixecar la mà, confirmant l'assaig. El que va passar després, però, va ser una lliçó d'esportivitat del rugbi cap al futbol, i també de savoir faire dels afeccionats francesos. El jutge de línia i el jutge de televisió (la FIFA encara no s'ha assabentat que esports com ara el rugbi o el bàsquet fan servir el vídeo per augmentar la certesa de les decisions arbitrals?) van advertir l'àrbitre principal que s'havia produït un avant abans de l'assaig, per la qual cosa calia invalidar la marca francesa. Així es va fer. Ni una sola protesta dels jugadors francesos, ni una sola reacció extemporània dels espectadors, més enllà de la frustració expressada no pas per la decisió dels arbitres, sinó per no haver pogut guanyar el partit. Resultat: Irlanda campiona.

Senyors de la FIFA, ara que s'apropa el mundial, feu una trucada a la gent del rugbi, que us explicaran quatre cosetes.

Ja només falta París

10/03/14 el9 esportiu

Ja només ens queda la jornada final del torneig de les Sis Nacions de rugbi d'enguany. Serà un cap de setmana apassionant perquè encara pot passar qualsevol cosa. Anglaterra, França i Irlanda arriben empatats en punts i sembla que els primers ho tenen tot de cara, perquè el partit final serà amb Itàlia, que, tot i millorar any rere any, encara és la ventafocs del torneig. Els altres dos punters s'enfrontaran entre ells a París, en un partit que serà una veritable final. França no agrada, no juga bé i pateix més del compte, però ha guanyat tres matxs i ningú no dubta que presentarà batalla. Una part del meu cor voldria veure el català Nicolas Mas aixecant el trofeu, perquè és un gran jugador i una gran persona, que viu amb dignitat l'exili a Montpeller. Però haig d'admetre que és una part molt petita del meu cor. Tota la resta espera amb delit un triomf d'Irlanda.

Irlanda ha de guanyar el Sis Nacions 2014. Les raons són nombroses. Us n'exposaré algunes. Si els francesos tenen catalans a les seves files, com ara Mas o Guirado, els irlandesos tenen el debutant Jordi Murphy, de qui ja vam parlar en aquesta mateixa columna.

D'altra banda, ningú que hagi vist el partit de dissabte passat entre Irlanda i Itàlia no pot deixar d'admetre que el mític Brian O'Driscoll, que es retira de les competicions internacionals enguany, es mereix fer-ho amb un Sis Nacions sota el braç. Amb 35 anys, encara va donar dissabte proppassat tota una lliçó de joc i d'estat físic impecable als joves que l'acompanyen en la selecció verda.

Un tercer motiu que desperta la meva admiració és veure compartir selecció jugadors de la República d'Irlanda i de l'Ulster. Tota una lliçó per als integristes que manen l'esport espanyol.

Finalment, us en donaré un altre, de motiu, per anar a comprar unes Guinness i preparar-vos per celebrar la victòria verda: l'estadística. Anglaterra guanyarà segurament Itàlia amb un marcador ampli i empatarà en punts amb Irlanda al capdavant de la classificació, però la diferència en punts de partit és tan gran en favor dels irlandesos, que per donar-li la volta els anglesos haurien de guanyar els italians per 50 punts de diferència.

La USAP, campió de França 2020

03/03/14 9esportiu

Cap de setmana nefast per als catalans. Dissabte, una derrota sense pal·liatius contra l'etern rival, l'ST de Tolosa de Llenguadoc. Durant una estona va semblar que el miracle de la recuperació usapista era possible, amb el marcador 7 a 9 a favor dels catalans. Un marcador que no va tornar a moure's per als de Perpinyà. Els tolosans van obtenir una victòria amb punt de bonificació després d'apallissar els catalans per 37-9.

Ahir, diumenge, totes les mirades nord-catalanes estaven focalitzades en el derbi basc, car el Baiona ocupava la posició immediatament inferior a la USAP, una mena de tallafocs entre la permanència i el descens. Els pitjors malsons es van fer realitat. El Baiona va vèncer el Biarritz i va enviar els catalans al lloc 12 del Top 14. Són al lloc 12 d'una lliga de 14 en què els dos últims perden la categoria. No fa falta dir res més, que diria Schuster.

Els nervis del nou amo de la USAP, Françoise Rivière, l'home de negocis que amb els seus milions va dur l'esperança a l'Aimé Giral, són més que evidents. L'entrenador Marc Delpoux i el director general Sylvain Deroeux ja noten el seu alè al clatell. No estava en els plans de Rivière que l'operació USAP acabés amb una fita inèdita: la primera pèrdua de categoria de la història del club des del 1911, quan va començar a militar en el campionat francès. La USAP acumula 12 derrotes i les possibilitats s'esgoten.

Hi ha motius per a l'esperança si mirem enrere i busquem un episodi similar. El 1949 la USAP fa vorejar el descens en una temporada per oblidar. Es va salvar d'un pèl, però la reacció va ser formidable. El club sencer –dirigents, jugadors i afició– va conjurar-se per allunyar definitivament el fantasma de la segona categoria. L'any següent va arribar a quarts de final de la lliga. El 1951 va disputar la semifinal. El 1952 va perdre la final contra el Lorda i el 1955 va tocar el cel en guanyar el campionat en una final èpica contra el mateix Lorda davant de 31.000 espectadors, a Bordeus. Esperem que la seqüència es repeteixi i que el 2020 tornem a tenir el Planxot a Perpinyà.