I en Jordi va debutar al 6 Nacions

Publicat el dilluns 24/2/14 al diari El 9 Esportiu

Aquesta edició del torneig de les Sis Nacions ens està aportant grans dosis d'emoció, amb quatre seleccions igualades en punts al capdavant de la classificació i pràcticament totes les opcions obertes. Bé, totes excepte la possibilitat de guanyar el Grand Slam, que els romàntics de l'ovalada volíem per Irlanda, com a regal de comiat per al gran Brian O'Driscoll, que enguany penjarà les botes de la selecció maragda amb ni més ni menys que 132 partits amb la samarreta irlandesa.

Precisament, Irlanda va ser la protagonista de la jornada d'aquest cap de setmana proppassat, a ulls catalans. Si parlem des del punt de vista estrictament esportiu, tots els partits disputats entre divendres i dissabte van ser molt intensos i emocionants, però la notícia més important es va produir en el minut 70 del partit que Irlanda vaperdre amb Anglaterra a Twickenham. En aquell precís instant, va saltar al camp el primer jugador nascut al Principat de Catalunya a disputar un partit oficial del Sis Nacions. Es diu Jordi Murphy. En Jordi va néixer a Barcelona de pares irlandesos la vigíliadel dia de Sant Jordi del 1991. Conor i Nicola Murphy vivien a Catalunya i van deixar-se convèncer per les infermeres del torn de nit que van assegurar-los que un nadó nascut a Barcelona pocs minuts abans començar la diada de Sant Jordi no podia rebre un altre nom que no fos Jordi. Els Murphy van viure a Barcelona fins a l'any 2000, quan van decidir tornar a Irlanda. En Jordi va mantenir el contacte amb els seus amics catalans i de tant en tant els visita. Evidentment, no és pas el primer català a jugar un Sis Nacions —Nicolas Mas és un exemple dels nord-catalans que disputen el torneig amb la samarreta de França— però sí que és el primer català del sud dels Pirineus a fer-ho. Capità i líder de la selecció irlandesa sub-20, en Jordi és una de les joves promeses del rugbi irlandès, membre d'una nova fornada destinada a continuar amb la llegenda verda. Aquest dissabte, només va jugar 10 minuts i el seu equip va perdre, però recordeu aquest nom, perquè el sentireu sovint: Jordi Murphy.

Cal que torni la USAP a Barcelona?

Publicat el dilluns 17/2/14 al diari El 9 Esportiu

D'aquí una setmana, es posaran a la venda les entrades per al partit que la USAP de Perpinyà i el Toló disputaran a l'estadi olímpic Lluís Companysde Barcelona, el dissabte 19 d'abril.

Sempre és una bona notícia que el club de rugbi més important dels Països Catalans vingui a jugar a Barcelona, i des del punt de vista estrictament esportiu no hi ha cap dubte que un matx amb el Toló, un dels equips més poderosos del continent, és una excel·lent ocasió per gaudir d'una estona de rugbi de primer nivell amb algunes de les estrelles més importants d'aquest esport.

Tot i amb això, també cal preguntar-se si és el millor moment per fer un desplaçament a Barcelona. Els detalls del viatge es poden conèixer al web de la USAP. En francès, perquè la versió catalana ja fa uns quants mesos que va desaparèixer. Una mostra més del procés de descatalanització que viu el club de Perpinyà des que el milionari del totxo François Rivière va aconseguir la majoria de les accions de la USAP.

El partit de Barcelona té la denominació híbrida de3ème Festa del Rugbi Català, però la complicitat amb els clubs i la família del rugbi sud-catalana no passa pel millor moment. Tampoc no va quedar una bona sensació al F.C. Barcelona, que ja no vol sortir a la foto. Lluny queda l'heroica victòria del 2011 contra el mateix rival (que va significar la classificació de la USAP per a les semifinals de la copa Heineken, la copa d'Europa de rugbi), en què la complicitat del rugbi del Principat va ser total.

En aquest partit d'enguany, em fa l'efecte que només es tracta de disputar un partit fora de casa, que es fa a Barcelona com es podria fer a Madrid, a Lisboa o a Roma. El problema és que el que ens motivava als catalans del sud per assistir-hi era la nostra identificació amb la personalitat catalana de la USAP, quelcom que s'esmicola a marxes forçades. I si a sobre el club està passant per un dels seus pitjors moments esportius, eliminat de les competicions europees i fent mans i mànigues per no perdre la categoria, potser aquest cop no cal que baixin.

Lliçons de democràcia al Sis Nacions

Publicat el dilluns 9/2/14 al diari El 9 Esportiu

Crec que ja tots tenim assumides les lliçons de democràcia que Londres ha donat a Madrid pel que fa al tractament dels casos d'Escòcia i Catalunya, però encara hi ha lloc per a la sorpresa i l'admiració, també en l'àmbit esportiu.

Posem-nos a lloc, per entendre-ho tot plegat. Falta poc menys de mig any per al referèndum d'autodeterminació que pretén separar Escòcia del Regne Unit. L'eix central de les aspiracions escoceses passa per recuperar un poder que des de fa 300 anys és en mans d'Anglaterra. Un poder polític, però també econòmic, amb dècades de drenatge de les reserves de petroli i de gas d'aigües escoceses que van enriquir les arques britàniques amb un retorn minso per a Escòcia. En aquest context, Anglaterra viatjà ahir a Edimburg per disputar-se amb els locals la copa Calcuta, en el marc del torneig de les Sis Nacions, un trofeu que ha enfrontat els dos països des de fa més d'un segle. L'estadi de Murrayfield, temple del rugbi escocès, ple de gom a gom. Sonen tots dos himnes nacionals, el God save the Queen i el Flower of Scotland que relata una victòria dels escocesos contra els anglesos en el segle XIV. El respecte per ambdues cançons és absolut. Es juga el partit. Els anglesos propinen una pallissa humiliant als locals, que ni tan sols obren el seu marcador (0-20). El capità del quinze de la rosa, Chris Robshaw, alça la copa Calcuta amb un somriure d'orella a orella. Tothom aplaudeix, perquè el triomf anglès és inapel·lable.

Ara us proposo un exercici de ciència-ficció. Us imagineu un partit similar, de qualsevol disciplina esportiva, entre Espanya i Catalunya, a Barcelona, a pocs mesos de la consulta? Cal un esforç d'imaginació important, perquè d'antuvi l'Estat espanyol no ens reconeix el dret de tenir seleccions nacionals, ni el dret de celebrar una consulta, ni el dret de ser qualsevol altra cosa que no sigui ser espanyol. Compto, però, que la vostra imaginació és prou potent per imaginar que aital partit es disputa, posem per cas, a l'estadi olímpic LluísCompanys. Quina seria l'actitud dels espectadors —els espanyols i els catalans, siguem sincers— davant dels himnes d'Espanya i Catalunya? Com reaccionaria l'afició catalana si Espanya ens guanyés de pallissa i el seu capità aixequés un trofeu tot cofoi davant de tot l'estadi?

Evidentment, els segles de tradició democràtica continuada al Regne Unit han donat com a resultat un marc de convivència i de respecte, basat en el ple reconeixement mutu, fins i tot entre adversaris amb ganes de divorciar-se. Aquí és inimaginable, perquè la negació de l'altre fa impossible el diàleg, la negociació i l'acceptació de la diferència.

Normalment, sento enveja dels escocesos i els anglesos en l'aspecte polític. Ahir, també vaig tenir-ne en l'àmbit esportiu.

L'esport transparent

Publicat el dilluns 3/2/14 al diari El 9 Esportiu

Hem passat un cap de setmana d'allò més entretingut amb l'inici de l'edició 2014 del Sis Nacions de rugbi. Els partits de la primera jornada han estat tan emocionants que els amants de la pilota ovalada hem pogut oblidar en un tres i no res la desfeta del Barça contra el València. El que no hem pogut evitar, però, és caure en la temptació —un cop més— de comparar la transparència del rugbi amb l'opacitat del futbol. Ja hem parlat en aquesta mateixa columna d'aquells elements del reglament del rugbi que han permès una evolució de l'esport fins a uns nivells de claredat que esvaeixen qualsevol dubte que pugui entelar la competència i l'espectacle. Normes que han desterrat el teatre dels terrenys de joc quan es produeix una falta, que eviten que es pugui fer temps i entorpir el partit, que fomenten la cerca de la porteria contrària o que mantenen un respecte absolut vers els àrbitres. Lleis que són ben senzilles i que si no s'apliquen al futbol és simplement perquè no es vol. Ras i curt. Aquest cap de setmana proppassat, hem vist com la retransmissió dels partits feia un pas més per aconseguir la màxima transparència en el rugbi. És coneguda l'existència de l'àrbitre de TV, que des d'una cabina estudia les repeticions de les càmeres a petició de l'àrbitre de camp, per tal d'esvair qualsevol dubte que pugui tacar la seva decisió sobre una jugada polèmica. Qui segueixi una mica el rugbi d'elit europeu i mundial ja s'ha acostumat a l'escena de l'àrbitre aturant el joc i consultant el seu col·lega via orellera. Doncs ara, quan això passa, la pantalla es divideix en tres requadres. En un, podem veure la repetició de la jugada en càmera lenta que està estudiant el jutge de TV. En els altres dos, veurem els dos àrbitres i sentirem en directe la seva conversa. Els milions d'espectadors d'arreu del món poden veure en directe a quin acord arriben i quina és la decisió final sobre la jugada. Transparència màxima i absoluta que no veiem en el món del futbol, en què el pobre àrbitre es veu privat de les eines que la tecnologia ha desenvolupat per facilitar la seva feina i ha de prendre en qüestió de segons una decisió que serà jutjada sense pietat per espectadors i periodistes que sí que fan ús de la tecnologia. Trist.