Per què són tan bons els All Blacks?

Publicat el dilluns 18/11/13 al diari El 9 Esportiu

En aquesta època de l'any, se solen disputar els anomenats amistosos de tardor, una sèrie de partits de costellada entre les principals potències del rugbi mundial.

Dissabte proppassat, els All Blacks de Nova Zelanda van anorrear la selecció d'Anglaterra a Twickenham, la catedral del rugbi anglès, guanyant per 22 a 30. El partit, magnífic i emocionant tot i no jugar-s'hi res, em va fer preguntar-me un altre cop quina mena de poció màgica de Panoràmix deuen prendre els jugadors neozelandesos per ser cada cop millors, per incorporar sense aturador noves i noves fornades d'esportistes cridats a ser estrelles mundials.

Els números són esfereïdors. Si guanyen el proper partit a Dublín contra Irlanda (cosa més que probable), esdevindran el primer combinat nacional en l'era del professionalisme que guanya tots i cadascun dels partits jugats en un any natural. És clar, fa quatre anys que encapçalen el rànquing mundial de seleccions i són els campions mundials vigents, direu. De fet, des de l'inici de la copa del món del 2011, els All Blacks han guanyat 31 dels 33 partits que han jugat, amb un empat i una derrota. Podríem pensar que hi ha un bloc compacte de jugadors que estan fent història, però no és així. Els dos millors jugadors, Dan Carter i Richie McCaw, han estat lesionats o de baixa voluntària durant gran part de la temporada. Només 13 dels 36 jugadors que prenen part en la gira europea d'enguany van jugar el mundial del 2011. Com s'ho fa un país de poc més de quatre milions d'habitants per generar tantes figures del rugbi i dominar l'escena internacional? Són molts els factors i aquesta columna és limitada en espai (i en contingut), però segurament hi ha una influència molt potent d'una federació nacional que mana a Nova Zelanda més que qualsevol club i lliga local. El programa de detecció precoç de talents és formidable i els jugadors que es retiren aporten el seu talent i la seva experiència a la formació de les noves fornades d'All Blacks en un país més petit i més perifèric que Catalunya. Tot un exemple que faríem bé d'imitar.

Tots som "barras bravas"

Publicat el dilluns 10/11/13 al diari El 9 Esportiu

Fa uns dies, l'entrenador del Barça va fer broma amb un periodista del diari El País que insistia i interrompia una roda de premsa titllant-lo de “barra brava”.

El barra brava és una espècie endèmica de la fauna futbolística argentina. Són individus amb funcions diverses, que van des d'assegurar-se que tothom a la graderia canta les consignes corresponents a favor o en contra de l'equip, segons el cas, fins a irrompre a l'autocar o el vestidor per pressionar jugadors, entrenadors i directius, fins i tot imposant qui ha de jugar i qui ha d'anar a la banqueta. Sovint, la violència dels barra brava deixaria els ultres de casa nostra com a nadons entremaliats a l'hora del pati de la guarderia.

La broma de Martino amb el periodista d'El País(que s'ho va prendre malament i es va sentir ofès: quin poc sentit de l'humor!) és segurament un senyal de l'estupefacció que deuen sentir tant Martino com el seu fidel escuder Pautasso davant les crítiques i les preocupacions pel joc del Barcelona. El futbol sud-americà és altament competitiu i complicat, amb grans pressions mediàtiques i dels fans, barras bravas inclosos, però estic segur que res no havia preparat Martino pel que està vivint amb incredulitat aquests dies.

Martino sabia el desafiament d'agafar un equip com el Barcelona després de la sortida inesperada de Vilanova. Segurament, esperava un inici complicat i irregular, fins a assolir un nivell elevat de coneixement i confiança en els seus jugadors. El que ha succeït ha estat tot el contrari: Martino ha esdevingut el primer entrenador de la història del Barcelona que no perd cap dels primers 17 partits de lliga. Els números són esfereïdors: 21 partits jugats, 17 de guanyats, cap de perdut, 62 gols a favor, només 17 en contra, líder a la lliga i amb un títol a la butxaca.

Una situació que en qualsevol club del món seria motiu de celebració i joia, aquí queda en un segon pla i tot són crítiques i anàlisis preocupades del joc de l'equip, del nivell de tal o tal altre jugador. La setmana passada, vaig arribar a sentir en una tertúlia esportiva radiofònica que la temporada passada havia estat “un desastre absolut”. Un desastre absolut quan es va guanyar la lliga? Ja em perdonareu, però crec que en fem un gra massa. Ja estic fart de sentir els mantres sobre l'estil de joc del Barça, el control total i la mare del Tano. El futbol és un esport professional i en els esports professionals el que compta és l'espectacle, els diners que es generen i els títols que s'aconsegueixen. Criticar un entrenador que va arribar en paracaigudes a Barcelona a apagar un incendi i està trencant tots els rècords, sense encara no haver perdut ni un sol partit, és de jutjat de guàrdia. M'agradaria saber com serien les tertúlies esportives si la situació fos a l'inrevés: el Barça perdent partits però conservant l'estil de joc.

Ni el rugbi a 13, ni el rugbi a 15

Publicat el dilluns 4/11/13 al diari El 9 Esportiu

Feia setmanes que em preparava per omplir la columna d'avui amb les meves impressions del partit de Nova Zelanda i França en el marc del mundial de rugbi a 13 que s'està jugant a Gal·les i Anglaterra. El partit era un dels únics dos que no es jugaran als països amfitrions. Es va disputar a Avinyó i pintava molt bé, sobretot després del triomf francès contra Papua Nova Guinea amb l'actuació destacada dels membres catalans de la selecció gal·la.

Ras i curt, el partit va acabar amb el resultat de 48-0 a favor de Nova Zelanda. Els francesos encara estan buscant la pilota sota el pont d'Avinyó. No comment.

Posarem les fitxes en l'únic partit del mundial 2013 que es jugarà en terres nord-catalanes, el dilluns 11 de novembre, a les 8 del vespre, a l'estadi Gilbert Brutus de Perpinyà, el dels Dragons Catalans. França rebrà la selecció de Samoa, que està fent un bon paper en el torneig. El capità de la selecció francesa, el català Tomàs Bosc, s'haurà de carregar l'equip a l'esquena com en el primer partit del mundial i fer un paper digne, perquè aquest cop jugarà a casa seva, en un estadi ple de catalans que esperen amb candeletes aquest partit des de fa mesos.

Mentrestant, després del partit per oblidar d'Avinyó, vaig pensar que tot plegat devia ser un càstig dels déus per haver abandonat el rugbi a 15, obnubilat pel mundial de 13. Aleshores vaig decidir corregir el meu pecat i l'endemà vaig pujar d'Avinyó a Oyonnax, una petita ciutat a prop de la frontera amb Suïssa per veure el partit de la USAP amb el feble equip local, que duu el mateix nom: Oyonnax. Era el que necessitava per recuperar la meva fe en la pilota ovalada: un partit del millor equip català de rugbi a 15 contra un petit club de l'est de França que l'any passat va aconseguir l'ascens al top 14, la primera divisió del rugbi francès, per primera vegada en la seva centenària història.

Ja sé el que deveu estar pensant, que no està bé aprofitar-se de la feblesa aliena per enfortir la pròpia autoestima, però no em critiqueu, que ja he après la lliçó: la USAP va perdre 22-9. No comment.