No oblidem el rugbi a 13!

Publicat el dilluns 30 de juliol de 2012 al diari El 9 Esportiu

Com a pare de tres fills que sóc, tinc ben clar que és impossible acontentar tothom quan hom escriu o fa quelcom. La setmana proppassada, vaig dedicar la columna a la nova USAP de Perpinyà, tot convidant els afeccionats sud-catalans a traspassar els Pirineus per gaudir d’alguns dels partits amistosos de pretemporada que es disputen a l’estadi Aimé Giral de Perpinyà.
Dilluns al matí, amb l’edició d’El 9 Esportiu ja als quioscos, no vaig arribar ni a l’esmorzar abans de rebre trucades, missatges i piulades vàries dels meus amics nord-catalans amants del rugbi a 13. “Què t’has cregut? Omples una columna parlant de partits amistosos sense importància de rugbi i no dius ni piu de la gran temporada dels Dragons Catalans a la Super League anglesa!”, en podria ser un bon resum.
Mea culpa. És una veritat com una casa de pagès. És cert que la USAP va rebre a casa el Tolosa (en un partit apassionant que va acabar 24-25, tot demostrant que el qualificatiu d’“amistós” no es pot mai aplicar a un matx de rugbi que es jugui entre catalans i occitans), però alhora els Dragons aconseguien al seu estadi un triomf treballat amb intensitat que els consolida en la tercera plaça de la Super League anglesa de rugbi a 13.
Mentre molts londinencs trempaven amb l’inici dels Jocs Olímpics, alguns patien de valent a Perpinyà, on els catalans guanyaven els London Broncos al Gilbert Brutus per 19-12, pagant un preu molt car, això sí: la baixa per lesió de Jean-Philippe Ball pel que resta de temporada. Hi ha molts motius per a l’esperança, perquè els Dragons tornen a brillar.
L’aposta nord-catalana per jugar en la lliga anglesa es demostra encertada temporada rere temporada. Els abonats dels Dragons Catalans s’han més que duplicat en els darrers anys. Tornarem a sentir la banda de música de la reina tocant Els segadors com el 2007 a Wembley abans de la final de la llegendària de la Challenge Cup? Enguany la gran final de la Super League és a Manchester, a Old Trafford, el 6 d’octubre. Si els Dragons hi arriben, m’hi trobareu, segur!

La nova USAP escalfa motors

Publicat el dilluns 23 de juliol de 2012 al diari El 9 Esportiu

El club de rugbi més gran del país enceta una nova temporada amb la necessitat d’aturar la muntanya russa on s’ha vist atrapada durant els darrers anys. De subcampió d’Europa a abonat a la part mitjana de la classificació. De campió del Top14 francès a lluitar per la permanència.
El cor dels aficionats catalans de l’esport de l’ovalada no poden aguantar aquest ritme, i el creixent nombre de seients buits a l’estadi Aimé Giral (on hi ha llista d’espera per aconseguir abonaments amb seient) van convèncer el club perpinyanenc de prendre mesures contundents.
Després d’assegurar-se una important injecció de capital, la renovació de la plantilla ha estat profunda. No hi ha dubtes que trobarem a faltar mites sang-i-or com l’Aiguafresca o el puma Rimas, però quan un cicle s’acaba cal tornar a començar.
Un nou cos tècnic liderat per Marc Delpoux (un home que coneix la casa des de dins). Una plantilla renovada farcida de figures internacionals que fan la boca aigua: Els gal·lesos James Hook i Luke Charteris, el substitut natural d’Aiguafresca Sona Taumalolo, el samoà Daniel Leo, l’escocès Alsadir Strokosch, l’irlandès Thomas O’Leary, el neozelandès Lifeimi Mafi... tots ells sota la batuta del gran capità Nicolas Mas. Tenim assegurada una temporada 2012-2013 plena d’emocions.
Si teniu encara lloc a l’agenda estiuenca, no us perdeu alguns dels partits amistosos de preparació que s’estan jugant a Perpinyà, especialment l’USAP-Tolosa (vigents campions) del proper divendres 27 de juliol. Una magnífica oportunitat per veure bon rugbi i de passada aprofitar l’avinentesa per fer alguna passejada per la capital nord-catalana.
El cap de setmana del 17 i 18 d’agost la nova USAP haurà de demostrar la seva vàlua en el primer partit del Top14, ni més ni menys que davant el Toló, un equip temible que manté la seva potència demolidora a cop de petrodòlars. Hi ha una gran expectativa en el món del rugbi català per tornar a veure la USAP lluitant un altre cop per títols. Sempre endavant!

Un ball patètic

Publicat el dilluns 16 de juliol de 2012 al diari El 9 Esportiu

Tenen la paella esportiva i política pel mànec. No sé si per gaire temps més, però de moment la tenen. Tanmateix, pel que fa a l’esport, en comptes de comportar-se amb l’elegància que pertoca a qualsevol estat sobirà, Espanya té l’estranya virtut d’anar pel món fent el pena amb una persistència notable.
Ja ho hem vist en nombroses oportunitats, de l’hoquei a les curses de muntanya, i dies enrere va tornar a succeir a Bèlgica, durant la copa d’Europa de twirling. Va, no us feu els setciències. Us dono cinc minuts perquè feu el que vaig fer jo en saber la notícia: córrer a la Viquipèdia a assabentar-me de què coi és el twirling. Ja està? Ja ho teniu? És igual, perquè sigui l’esport que sigui, l’actitud espanyola sempre és la mateixa.
Resulta que la federació catalana de twirling està reconeguda internacionalment, i va participar a la copa d’Europa (amb un destacat tercer lloc, per cert). Ja sabem que Espanya té prohibit per mandat diví competir amb Catalunya. Ells mateixos. Ara bé, en comptes d’evitar amb elegància trobar-se amb els desgraciats catalans i senzillament no participar, la Federación Española de Baile Deportivo (això de twirling és massa estranger, es veu) va enviar una carta patètica a la federació internacional excusant la seva presència, amb paràgrafs de vergonya aliena. “La raó principal de la nostra trista decisió és que la participació de Catalunya fa impossible la nostra participació. Segons la nostra Llei nacional Espanyola de l’Esport, una Federació Espanyola mai no pot competir contra un Equip Regional” (la peculiar tria de majúscules i minúscules és seva). Per arrodonir el patetisme extrem de la carta, adverteix que sotmetrà a votació el seu ingrés a la federació internacional en el proper congrés de Paris, fet que comportaria l’expulsió immediata de la catalana.
Gràcies a la feina de la Plataforma Pro Seleccions totes aquestes accions penoses surten a la llum immediatament, tot posant de manifest una vegada i una altra que Catalunya podrà existir internacionalment en l’àmbit esportiu únicament i exclusivament quan esdevingui un estat independent. Treballem per aconseguir-ho, o resignem-nos.

La FIFA m’ha escoltat!

Publicat el dilluns 9 de juliol de 2012 al diari El 9 Esportiu

No he tingut mai cap dubte de l’enorme influència del diari El 9 Esportiu en general i d’aquesta columna en particular. No comptava, però, que les conviccions dels totpoderosos de la FIFA trontollessin com a conseqüència dels darrers lliuraments d’aquest humil racó d’opinió.
Després d’insistir en més de dues i tres ocasions en el fet que el futbol té un problema –tot guanyant-me un bon reguitzell d’insults i amenaces dels meus amics futbolers–, finalment el màxim organisme rector d’aquest esport ha decidit moure fitxa i obrir la porta a la tecnologia per millorar-lo i modernitzar-lo. De res, ha estat un plaer.
Després de 127 anys d’història, el sanedrí del futbol mundial ha decidit implantar un xip als balons i sensors a les porteries, per desterrar per sempre més els gols fantasmes.
“És un dia històric; hem pres una decisió molt moderna; l’hora de la tecnologia ha arribat”, va anunciar pomposament sa majestat Joseph Blatter. Amic Pep –ara que he constatat que llegiu aquest diari i aquesta columna, puc dir-vos Pep, oi que si?–, si haguéssiu anat a un partit de rugbi els darrers deu anys, hauríeu estalviat molts disgusts a milions d’aficionats al futbol d’arreu del món.
Permeteu-me suggerir-vos, amic Pep, que no us quedeu només amb el xip dins del cuir. Sigueu valent i accepteu que el futbol necessita un àrbitre de vídeo. Atreviu-vos a escometre una reforma profunda del reglament per fer que el futbol deixi de ser tan avorrit i tan frustrant. Estimuleu els equips atrevits i valents. Castigueu els entrenadors garrepes i ultradefensius. Adopteu les regles imaginatives i eficaces d’altres esports, com la que faculta els àrbitres a fer retrocedir deu metres l’equip que protesta o exagera una falta.
El rugbi, el bàsquet i l’hoquei han evolucionat enormement en els darrers cinquanta anys. És cert que no van fer els canvis tot d’una, sinó que es tracta d’una evolució incessant. Amic Pep, confio que ara que la tecnologia ha entrat al futbol sota el vostre guiatge, engegareu un procés evolutiu que farà del futbol un esport més atractiu i divertit. Teniu tota la meva confiança.

Que viva México!

Publicat el dilluns 2 de juliol de 2012 al diari El 9 Esportiu

El títol d’aquesta columna és manllevat del film inacabat que el gran director rus Sergei Eisenstein va rodar a començaments dels anys trenta del segle passat en terres mexicanes.

No vull admetre que ahir al vespre cercava desesperadament quelcom que em distragués del lamentable espectacle futbolístic xovinista que ens van regalar els nostres amos espanyols. Prefereixo dir que ahir al vespre no vaig poder mirar la final de l’Eurocopa perquè estava ocupat seguint les eleccions presidencials mexicanes.

Mèxic és molt més que un país germà per a Catalunya. Qui no ho entengui així, que corri a la biblioteca més propera i demani "L’ombra de l’atzavara", de Pere Calders. Els catalans devem molt a la generositat mexicana i és lamentable que la nostra memòria sigui tan fràgil com malagraïda.

Ahir, el país centreamericà celebrava unes eleccions presidencials d’una transcendència enorme. El càncer del narcotràfic i una estratègia tan radical com equivocada per combatre’l han posat Mèxic contra les cordes. Hom podria dir que en les circumstàncies actuals, la societat mexicana es trobaria derrotada, inert i atordida. Res més lluny de la realitat. Ahir, un cop més, els mexicans van demostrar que són un poble viu, valent i democràtic, a pesar d’una classe dirigent corrupta que ha fet estralls durant dècades. Aquí tota l’atenció era per a la final de l’Eurocopa. A Mèxic, els joves practicaven un altre esport molt més productiu. Agrupats en un moviment espontani anomenat #Yosoy132 (a internet en trobareu molta informació), van treure tot el suc de les xarxes socials per exercir un control ferotge sobre el procés electoral. Cada irregularitat era immediatament denunciada a Twitter amb l’etiqueta #Tecaché132 acompanyada de fotos i vídeos que també van inundar Youtube.

Els catalans, que —repeteixo— tant devem als mexicans, també hem après a treure profit de les immenses possibilitats d’organització espontània i autogestionada que ofereixen les xarxes socials. Si volem viure en llibertat, hem de seguir, un cop més, l’exemple mexicà.