40 anys de l’assaig més gran de la història

Publicat el diumenge 27/01/13 al diari El 9 Esportiu

Tal dia com avui, fa exactament quatre dècades, el 27 de gener del 1973, l’estadi d’Arms Park, la catedral del rugbi gal·lès, a Cardiff, embogia fins a l’èxtasi amb el que es considera l’assaig més extraordinari de tots els temps.
Era un partit entre els All Blacks, la imponent selecció nacional de Nova Zelanda que intimida amb els seus balls guerreres maoris, i els Barbarians, el mític i centenari combinat de la Gran Bretanya format per jugadors excepcionals que només poden incorporar-s’hi per invitació.
Fa 40 anys, el rugbi era mes autèntic i més innocent. Era un esport amateur amb més suport popular que qualsevol de professional. La jugada comença al camp dels Barbarians, gairebé sota els propis pals. L’ala neozelandès Bryan Williams xuta per guanyar terreny i la pilota és capturada per Phil Bennet a 10 metres de la seva pròpia línia. Fa unes fintes de ballet clàssic que deixen uns quants All Blacks marejats i a continuació comença un avenç implacable creuant tot el terreny de joc, amb un joc de mans demolidor que acaba amb un esprint final de Gareth Edwards, que es llença a la gespa com si fos una piscina per marcar un assaig inoblidable, amb l’ovació interminable de tot l’estadi.
D’aleshores ençà, l’assaig d’Edwards és conegut senzillament com The Try, ‘L’Assaig’, com si no existís cap altre, ni abans ni després. El jugador gal·lès va esdevenir una figura mítica, com es pot comprovar en el mural que es pot veure a la fotografia que acompanya aquest article.

Edwards en un mur del Cardiff Arms Park (Foto:Seth Whales)

Però el que de veritat va fer únic L’Assaig va ser una extraordinària jugada col·lectiva, amb la participació d’un gran nombre de jugadors. És potser una de les característiques més belles del rugbi. Hi pot haver grans estrelles i jugadors excepcionals, però si no hi ha joc col·lectiu de veritat, no hi ha res a fer.
Casualment, enguany es compleixen 40 anys d’un altre fet inèdit, que val la pena recordar a menys d’una setmana per al començament d’una nova edició del Sis Nacions, la competició de rugbi més emocionant de totes les que es fan i es desfan.
Tot pot passar al Sis Nacions. Pots guanyar un Gran Slam si derrotes tots els teus adversaris o una cullera de fusta si no guanyes cap partit. Fa exactament 40 anys, va succeir un fet inèdit, conegut com The Tie. Tots i cadascun dels equips van guanyar a casa i van perdre fora, amb la qual cosa —encara no existien els goal averages ni tan sols els desempats amb una moneda— tots van acabar la competició amb quatre punts cadascun. És a dir, el Cinc Nacions del 1973 (Itàlia encara no hi competia) va acabar amb cinc campions i cap perdedor! No ho trobeu meravellós? Un torneig en què tothom marxa a casa content i ningú essent derrotat. Quin altre esport pot oferir emocions similars? Ja us ho dic jo: cap.

Perpinyà té un nou rei

Publicat el diumenge 06/01/13 al diari El 9 Esportiu 

Ahir vaig tenir l’oportunitat d’assistir al primer partit de l’any a l’estadi Aimé Giral, entre la USAP i el Bordeus.
Tenia curiositat per copsar l’ambient després del relleu del president Goze –que ha deixat el càrrec per assumir la presidència de la Lliga Nacional de Rugbi de França– pel nouvingut Daniel Besson, però sobretot per veure com respirava l’afició catalana després de la bomba atòmica que va significar la notícia de la marxa del capità i símbol del club, Nicolàs Mas, ni més ni menys que cap a Montpeller, uns dels rivals històrics dels catalans.
Imagineu-vos Carles Puyol anunciant per sorpresa el seu fitxatge per l’Espanyol o el Saragossa. Mas és el capità català –i catalanoparlant– que va liderar l’equip que va tornar la USAP a la glòria el 2009, va jugar tota la seva vida a Perpinyà, i ara se n’anirà a acabar la seva carrera lluny de casa. Per a més inri, tot plegat succeeix enmig d’un procés de profunda renovació del club, des de la plantilla farcida de nous fitxatges, fins a un cos tècnic nou, passant per una remodelació dels quadres directius i gerencials. A Perpinyà han entès que no es pot viure eternament de la glòria del 2009, i que qui no es renova està condemnat, per una senzilla qüestió cronològica.
M’esperava, doncs, una afició confosa per tants canvis i, sobretot, dolguda i afligida per la marxa del capità Mas, però vaig trobar-me amb un cas pràctic d’aquell adagi que diu “el rei és mort, visca el rei”, mai millor dit en la vigília de la visita de Ses Majestats els Reis d’Orient.
Nicolàs Mas encara jugarà fins al final d’aquesta temporada, és a dir que no abdicarà fins a l’estiu, però els catalans ja han coronat un nou rei: Sébastien Taofifénua. Un vailet de 20 anys, fill del llegendari Willy Taofifénua i germà del també usapista Romain Taofifénua. És un pilar amb una potència física esfereïdora, que sembla un autobús sense frens quan arrenca amb la pilota sota l’aixella, però que és alhora capaç de fer una finta digna d’un ballarí de dansa clàssica i deixar els rivals amb un pam de nas.
El d’ahir va ser un partit gris, guanyat pels catalans amb ofici i constància, però les tribunes van gaudir de valent amb alguns detalls de qualitat del petit de la família Taofifénua. Va pujar enguany al primer equip des de la plantilla de joves promeses de la USAP, i ha destacat des del primer minut.
Es veu que es va guanyar el cor del aficionats fent un partit per emmarcar –assaig inclòs– en la victòria contundent fa dues jornades per 30-19 contra... el Montpeller, els indecents que han fitxat el capità Mas a partir de la temporada vinent. Ahir, en ser substituït per Castex en el minut 62, el nou rei Sébastien va marxar del camp a pas lent, assaborint les veus de milers d’aficionats que corejaven sense parar: “Taaaao!, Taaaao!, Taaao!”