L’esport català també vol llibertat

Publicat el dilluns 25 de juny de 2012 a El 9 Esportiu

Ens hem acostumat a veure esportistes catalans triomfant en totes les disciplines. Tenim campions del món en un bon grapat d’esports, individuals i col·lectius. La satisfacció de veure com aixequen copes i trofeus en innombrables competicions mitiguen en part la frustració causada per saber que no poden defensar els colors de Catalunya.
L’èxit dels esportistes catalans és quelcom que ve de lluny. L’historiador Ferran Vital explica que un tal Luci Minici, representant la colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino –és a dir, Barcelona– va guanyar la cursa de quadrigues als Jocs Olímpics del 129 dC, esdevenint el primer esportista de tota la península Ibèrica a aconseguir una llorers olímpics. El senyor Vital, a més d’historiador és un expert en el món del rugbi, una combinació (història més rugbi) que fa que aquest home sigui un dels meus herois. Sé que em fotria un clatellot ben merescut per atorgar el gentilici català al tal Luci, però ja m’enteneu. El que vull dir és que tenim una història esportiva més que mil·lenària que no s’adiu amb la situació d’invisibilitat internacional de Catalunya, que veu com els seus titans sempre són etiquetats com espanyols amb la bandera rojigualda dibuixada al costat del nom. Intentem convèncer-nos a nosaltres mateixos dient que són professionals, que és la seva feina, que no s’hi poden negar, que bla, bla, bla. De tant en tant assolim el nirvana quan un futbolista ha d’amagar-se en un exili holandès després de negar-se a jugar per Espanya o quan un pilot de cotxes competeix als EUA amb la senyera al casc i és presentat com a català amb tota naturalitat. L’esport català també vol viure en llibertat, un estatus que només assolirà quan piqui a la porta de les federacions internacionals amb una declaració d’independència sobre el braç. Endavant!

Eurozzz...

Admeto que el futbol no és el meu esport favorit, però no em negareu pas que l’Eurocopa 2012 és una llauna capaç d’avorrir el hooligan més fanàtic.
Per enfosquir encara més el panorama, durant la competició hem d’aguantar el fervor patriòtic dels creatius publicitaris espanyols, que ens torturen en cada tanda d’anuncis televisius o radiofònics. Que consti que si en comptes de saturar-nos amb la selecció de Del Bosque ens castiguessin amb la de Sant Cruyff, també en tindria la pipa plena.
Tornem, però, a l’esport en si. Permeteu-me que em repeteixi: el futbol té un problema. Excepte quan apareix un heroi com Guardiola, capaç d’alterar els fonaments del joc i oferir un espectacle sobrenatural, els partits de futbol han esdevingut una successió de coitus interruptus en què milers de seguidors de cada equip es passen 90 minuts esperant uns orgasmes que són més aviat escassos.
Ja sé que em direu que l’important és l’espectacle i no pas el resultat, però siguem sincers: mirem futbol per veure gols. El clímax d’aquest esport no el trobem en un driblatge, sinó quan el cuir s’estavella contra la xarxa. Doncs bé, fins ara s’han jugat vint partits de l’Eurocopa 2102, quinze dels quals han acabat amb tes gols o menys; quatre, amb només un gol; cinc, amb només un gol per banda i sis, amb el guanyador marcant-ne dos. Una llauna. Amb l’excepció de la roja, campeona del mundo por la gracia de Dios, l’altre únic equip que ha marcat quatre gols en un partit ja està eliminat.
Mentrestant, veiem als camps un batalló d’àrbitres (el principal, els jutges de línia, els auxiliars i fins i tot ara n’hi ha que es passen el partit enganxats a cada porteria) que es neguen a fer servir els avenços tecnològics que han facilitat tant la feina arbitral en altres esports.
Insisteixo: el futbol ha d’emprendre una reforma profunda per aconseguir un espectacle més excitant, amb més gols, amb més seguretat arbitral, més àgil, que premiï el joc ofensiu i castigui els equips garrepes, que talli de soca-rel el teatre patètic de jugadors que fingeixen, enganyen i intimiden àrbitres i adversaris. Només cal comparar l’evolució del bàsquet, el rugbi o l’hoquei de vint anys ençà amb la fossilització reglamentària del futbol. Visca el canvi!


Publicat el dilluns 18 de juny de 2012 al diari El 9 Esportiu

El sud també existeix

Durant el darrer terç del segle XIX, els anglesos van arribar en massa a l’Argentina amb l’objectiu de desenvolupar una indústria càrnia revolucionada amb el perfeccionament dels frigorífics, d’una banda, i de construir la xarxa de ferrocarrils més extensa d’Amèrica del Sud, de l’altra.
Col·lateralment, duien a les maletes dos objectes desconeguts fins aleshores que marcarien a foc per sempre més la idiosincràsia dels argentins: una pilota rodona i una pilota ovalada.
De la rodona no cal que en parli en aquesta columna; ja ho fan cada dia més de la meitat de les pàgines d’aquest diari. Què hauria estat dels Di Stefano, Maradona i Messi si els anglesos no haguessin fet rodar la pilota per les pampes?
L’altre cuir que els anglesos van fer rodolar per les estepes argentines era ovalat i va causar un gran efecte entre els nadius. No és només que el rugbi esdevingués un dels esports més importants del país, sinó que l’Argentina es va transformar en el llogarret gal que resistia ara i sempre el professionalisme que va redibuixar-ne les fronteres en l’àmbit mundial. El nivell del rugbi argentí sempre ha estat molt superior al que li correspondria per ser un país on aquest esport era amateur. Els jugadors argentins han farcit els equips d’elit del rugbi professional europeu des de fa dècades.
Tanmateix, ara s’ha acabat el bròquil. De la mà de la IRB, l’Argentina evoluciona vers el professionalisme que necessita per mantenir-se com una potència mundial. El premi a aquest esforç el veurem a partir del més d’agost, quan s’integri al Tri Nations (el Sis Nacions de l’hemisferi sud), a partir d’enguany rebatejat com a Rugby Championship.
Sóc un enamorat del Sis Nacions. És, probablement, la competició col·lectiva més apassionant del món. Tanmateix, la perspectiva que s’obre enguany amb un Rugby Championship en què s’enfrontaran Nova Zelanda, Sud-àfrica, Austràlia i l’Argentina em fa l’efecte que també ens regalarà moments inoblidables. Comenceu a cercar el pub irlandès més proper al vostre domicili i reserveu-hi taula a partir del 18 d’agost fins al 8 d’octubre.


Publicat el dilluns 11 de juny de 2012 al diari El 9 Esportiu

Catalunya contra Espanya

Fa pocs dies els mitjans de comunicació van esbombar la notícia d’una nova sentència del Tribunal Constitucional que —amb la celeritat que caracteritza la justícia espanyola— resolia un recurs contra la llei de l’esport de Catalunya, presentat el 1999 pel govern de José María Aznar. Fa l’efecte que les altes instàncies de l’Estat són més efectives trobant bons preus per passar un cap de setmana llarg a Puerto Banús que no pas emetent sentències en un temps raonable.
Tanmateix, crec que hom ha de reconèixer que el Tribunal Constitucional es va superant a si mateix en la tasca d’esberlar les llibertats catalanes a cop de sentències. Si en el cas de l’Estatut l’alt tribunal ens va fer beure la cicuta sense contemplacions, en aquest ocasió el verí venia amagat dins un caramel. “El TC tomba el recurs del PP i declara constitucional la llei de l’esport catalana”, titulaven eufòrics alguns mitjans del país que —com és habitual— digereixen el pa que s’hi dóna amb un esperit crític més aviat escàs. “Les seleccions catalanes ja poden competir internacionalment”, vaig sentir a Catalunya Informació. Sort que el mateix secretari general de l’Esport, Ivan Tibau, va encarregar-se de situar la sentència en l’àmbit de la crua realitat, tot declarant que la resolució no produiria cap canvi a l’statu quo i que calia continuar treballant de valent per aconseguir l’oficialitat de les seleccions nacionals.
El Tribunal Constitucional, tot i fer gala d’una subtilesa inusual, no amaga que les seleccions catalanes no podran existir mai en aquells esports en què competeix Espanya.
En sóc un gran admirador, de la feina d’institucions com ara la Plataforma Pro Seleccions, perquè han estat decisives a l’hora de posar sobre la taula un problema que només es resoldrà quan Catalunya sigui un estat sobirà. Però, si us plau, deixem de fer-nos trampes al solitari: una selecció que no és oficial no existeix. Deixem de somniar amb un Catalunya-Espanya al nivell d’un Gal·les-Anglaterra, perquè mentre siguem dins de l’Estat espanyol això no passarà mai. Mai.

Publicat el dilluns 4 de juny de 2012 al diari El 9 Esportiu