La selecció catalana ovalada

Publicat el dilluns 30/12/13 al diari El 9 Esportiu

Els valents que acostumen a seguir aquesta columna cada dilluns saben que habitualment és un espai de rugbi, però com que avui és un dia de seleccions, aprofitarem l'avinentesa per parlar detotes dues coses alhora.

La història de la selecció catalana de rugbi és de les més riques, i alhora és una mostra fefaent de la total impossibilitat d'assolir la plenitud esportiva com a nació en el marc de l'Estat espanyol. La frustració que provoca la falta de reconeixement internacional és un fet que no sempre s'ha viscut així. En el cas del rugbi, la federació catalana va ser una de les fundadores de la federació internacional, en un pla d'igualtat amb la resta de països. En un esport d'arrels britàniques com el rugbi, ningú no va veure com una anomalia que nacions sense estat, com Gal·les, Escòcia i Catalunya, poguessin gaudir d'una oficialitat plena. L'alegria va durar poc, però. Espanya va sabotejar la presència internacional del rugbi català de bell antuvi, una actitud que s'ha mantingut constant fins avui en totes les disciplines esportives.

Tornant al rugbi, les potencialitats d'una selecció oficial catalana són tan grans que fan venir salivera als fans d'aquest esport. Catalunya podria bastir una selecció de nivell Sis Nacions amb jugadors d'ambdues bandes dels Pirineus, igual que Irlanda, que convoca jugadors de la república i dels comtats del nord sota sobirania britànica. Fa uns quants anys, hi va haver un projecte impulsat per personalitats destacades del rugbi nord-català, que volia impulsar una selecció catalana oficial amb bandera andorrana. La idea va estar molt a prop de fer-se realitat, fins que els dirigents de l'esport espanyols se'n van assabentar i van intervenir per posar tots els pals a la rodes possibles i impossibles.

Els catalans no podem ni somiar amb un estatus com el de Gal·les o Escòcia, que competeixen internacionalment sense cap impediment. Ens agradi la independència, la tercera via o l'autonomia, hem de ser conscients que només amb un estat català independent podrem gaudir de seleccions esportives oficials.

El seny del doctor O'Driscoll

Publicat el dilluns 23/12/13 al diari El 9 Esportiu

Contràriament al que solen pensar els no iniciats, el rugbi no és un esport violent en què els jugadors es deixen el físic, com passa amb la boxa. Tanmateix, com en qualsevol esport col·lectiu de contacte, els riscos de lesions existeixen i les lesions, també. La commoció cerebral, en diferents graus (des d'un mareig fins a la pèrdua del coneixement), succeeix uns 5 cops cada 1.000 hores jugades, segons les estadístiques de la federació anglesa.

Tradicionalment, en cas que es produís, el jugador afectat era llicenciat per tres setmanes de manera automàtica. Més tard, aquest període es va reduir a una setmana sense jugar. Amb l'arribada del professionalisme, però, la pressió dels diners, les televisions i els patrocinadors ha provocat un canvi que està aixecant una gran polèmica. L'organisme regulador de l'esport a nivell mundial, l'International Rugby Board (IRB), està aplicant, en període de prova, una nova regla, que diu que cinc minuts després de la commoció, el jugador pot tornar al camp. És clar, cap club no vol veure els seus jugadors estrella, que cobren milions, asseguts a la banqueta durant una setmana sense jugar. Un dels metges més respectats del rugbi mundial, Barry O'Driscoll, membre de la mítica nissaga i jugador del 5 Nacions als anys setanta, va presentar la seva renúncia al comitè mèdic de la IRB en protesta pels canvis normatius. “Amb la regla dels cinc minuts, podem estar retornant al camp un jugador amb dany cerebral, que haurà de suportar xocs molt potents”, explica O'Driscoll, que, a més a més, recorda que els jugadors són de mitjana vuit quilos més pesats que fa vint anys. Al començament d'aquesta temporada, el jugador Nic Berry no va poder incorporar-se després d'una melé, davant de 60.000 espectadors a l'estadi de Twickenham, en el partit del seu equip, els Wasps, contra els Harlequins. Resulta que Berry havia patit ja sis commocions en dues temporades, però havia continuat jugant.

El rugbi del segle XXI és un negoci, com tots els esports professionals, però els dirigents de l'IRB farien bé d'escoltar les paraules assenyades del doctor O'Driscoll.

Alguns tant i d'altres tan poc

Publicat el dilluns 15/12/13 al diari El 9 Esportiu

Ja sabem del cert que la vida és injusta, que la igualtat és una quimera i que des que el món és món hi ha rics i pobres. Tot i amb això, de vegades les diferències de classe són tan pronunciades, tan exagerades, que fan reflexionar.

En l'esport en general, i sobretot en el futbolespanyol, hi ha unes distàncies tan enormes en els recursos econòmics que els grans clubs generen i de què disposen que és impossible que no influeixi en els resultats esportius. El Barça i el Madrid disposen d'uns pressupostos esfereïdors i cada cop troben maneres més imaginatives de generar recursos. Aquesta setmana, hem sabut que el major fabricant mundial de xips d'ordinadors, Intel, ha esdevingut nou patrocinador oficial del Futbol ClubBarcelona.

En veure la presentació, no vaig poder evitar posar-me en la pell de tots aquells directius de clubs de futbol de segona o tercera, o de qualsevol club d'altres esports, que treballen sense cobrar i es trenquen les banyes per aconseguir un patrocinador que aporti alguns cèntims per tirar endavant i aconseguir tapar forats, que canvien un rètol de xapa als camps per un grapat de samarretes. Què els devia passar pel cap en saber que una multinacional pagaria 25 milions d'euros al Barça per veure el seu logotip estampat... a l'interior de la samarreta!

No és una crítica al Barça, només faltaria! La capacitat de la directiva actual per trobar fonts d'ingressos noves i imaginatives és per treure's el barret. Que una empresa estigui disposada a pagar per sortir a l'interior de la samarreta és la prova inequívoca de la força descomunal de la marca Barça. Però hom no pot reprimir l'impuls demagògic de pensar que és molt injust que els que més tenen encara rebin més i els més humils les passin encara més magres.

El FC Barcelona té un pressupost que gairebé duplica el de la Conselleria de Cultura del nostre país, per posar només un exemple. I com si això no fos suficient, ja es parla de la possibilitat d'afegir un nom comercial al Camp Nou. Si es concreta, veurem desfilar els camions blindats Diagonal amunt, perquè es parla d'una autèntica milionada per aquest patrocini de l'estadi.

En molts països, hi ha lligues de diferents esports que han aconseguit reduir les distàncies entre clubs rics i clubs pobres amb sostres de salarials i limitacions de despesa en fitxatges, jugadors franquícia i sistemes de transferències de recursos de dalt a baix, però el futbol, com en tants altres aspectes, no sembla disposat a posar fil a l'agulla. Em fa l'efecte que el clubs rics seran cada cop més rics i els pobres seran cada cop més pobres, i el resultat serà nefast per a l'espectacle. Com deia un amic del meu avi cada cop que vèiem per la tele les desventures d'algun milionari: “Per què alguns tenen tant i d'altres, tan poc?”

I David va vèncer Goliat

Publicat el dilluns 9/12/13 al diari El 9 Esportiu

El Connacht Rugby és la ventafocs del rugbi irlandès. Representa la província menys poblada del país i, per a més inri, la zona d'Irlanda on l'esport és menys popular (a l'oest de l'illa maragda, els esports reis són el hurling i el futbol gaèlic, però això ara no toca).

Amb només el set per cent de les llicències de jugadors irlandesos, hom pot comprendre per què el Connacht és la ventafocs. A sobre, com sol passar en aquests casos, els grans equips, com ara el Munster o el Leinster, s'emporten de seguida els millors jugadors tan bon punt despunten, com per exemple els joves Ian Keatle, Sean Cronin, Jamie Hagan i Fionn Carr.

De fet, la federació irlandesa va proposar el tancament del Connacht el 2003, cansat d'abocar-hi diners per cobrir el dèficit endèmic del club. La resposta popular va ser tan ferotge que van haver de fer marxa enrere després que milers de seguidors es plantessin a Dublín per exigir la retirada de la proposta. Aquest fet va provocar una revifalla en els sentiments i el nombre dels seguidors del Connacht, que van duplicar-se a partir del 2011, quan van disputar per primer cop la copa Heineken, gràcies al fet que el campió Leinster va alliberar una plaça irlandesa de la competició.

Tot i amb això, el Connacht mai no ha destacat ni a la lliga Celta ni a la Heineken. Sí que ha fet un paper digne a la copa Challenge, en què va arribar a semifinals en més d'una ocasió.

Ahir, el poderós Stade Toulousain de Tolosa de Llenguadoc rebia el Connacht en un partit de tràmit que havia d'assegurar el pas dels occitans a la fase final de la copa Heineken. Els tolosans venien envalentits després d'una victòria molt treballada a Wembley contra els Saracens, però resulta que els irlandesos pobres del Connacht venien decidits a escriure una pàgina gloriosa de la seva història. És igual que ocupin l'última plaça de la lliga Celta. Ahir, van doblegar l'equip europeu amb millors estadístiques de la copa Heineken. Van guanyar per 14-16 l'equip que ha disputat totes les edicions de la copa des que es va crear l'any 1995.

El d'ahir va ser un partit molt emotiu, per la intensitat de joc dels irlandesos i per la simpatia que sempre desperta la reedició de la història de David i Goliat.

Els diners no fan la felicitat

Publicat el dilluns 2/12/13 al diari El 9 Esportiu

Hem vist aquesta pel·lícula tantes vegades a casa nostra i a tot arreu que sembla mentida que encara hi hagi qui caigui en el parany.

Com aquells trilers que encara se les empesquen perquè algun incaut es pensi que sap on és la piloteta, en el món de l'esport professional els episodis de pseudo-magnats que desembarquen amb les butxaques plenes de bitllets en clubs d'una dimensió petita o mitjana són més que freqüents.

Qui no recorda les aventures de l'ucraïnès Dimitri Piterman a Tossa de Mar, a Palamós o a Santander? I el miratge de l'Akasvayu de bàsquet a Girona?

És clar que també hi ha casos d'èxit (relatiu) com ara el Chelsea o el Manchester City de futbol, o el Toló de rugbi, però em fa l'efecte que no són més que excepcions que confirmen la regla.

Sense anar més lluny, a la USAP de Perpinyà estem assistint a un nou capítol d'aquesta saga recurrent. L'empresari del totxo François Rivière es va fer amb el control del club amb la promesa de desembutxacar deu milions d'euros en cinc anys. Molts van rebre amb entusiasme l'arribada del magnat, però, de moment, els resultats són molt decebedors i el futur es presenta ombrívol. Aquesta setmana, l'equip va encadenar la tercera derrota consecutiva, més de la meitat dels jugadors titulars estan lesionats per una deficient preparació física i el fons de la taula es veu cada cop més a prop.

Un equip que té alguns del millors jugadors del món, com ara el gal·lès James Hook, ha perdut amb equips molt inferiors, com per exemple el Oyonnax, que ha pujat a primera enguany per primera vegada en la seva centenària història.

Com si les males notícies en l'aspecte esportiu no fossin suficients, hem sabut que els nous gestors dels club han decidit abandonar la tradicional política d'aprofundir en les relacions amb la Catalunya del sud. Fins i tot han suprimit la Taula Catalana que sempre havia convocat convidats d'aquesta banda dels Pirineus en els àpats posteriors als partits. Ja ho veieu, amics, els diners no fan la felicitat!

Per què són tan bons els All Blacks?

Publicat el dilluns 18/11/13 al diari El 9 Esportiu

En aquesta època de l'any, se solen disputar els anomenats amistosos de tardor, una sèrie de partits de costellada entre les principals potències del rugbi mundial.

Dissabte proppassat, els All Blacks de Nova Zelanda van anorrear la selecció d'Anglaterra a Twickenham, la catedral del rugbi anglès, guanyant per 22 a 30. El partit, magnífic i emocionant tot i no jugar-s'hi res, em va fer preguntar-me un altre cop quina mena de poció màgica de Panoràmix deuen prendre els jugadors neozelandesos per ser cada cop millors, per incorporar sense aturador noves i noves fornades d'esportistes cridats a ser estrelles mundials.

Els números són esfereïdors. Si guanyen el proper partit a Dublín contra Irlanda (cosa més que probable), esdevindran el primer combinat nacional en l'era del professionalisme que guanya tots i cadascun dels partits jugats en un any natural. És clar, fa quatre anys que encapçalen el rànquing mundial de seleccions i són els campions mundials vigents, direu. De fet, des de l'inici de la copa del món del 2011, els All Blacks han guanyat 31 dels 33 partits que han jugat, amb un empat i una derrota. Podríem pensar que hi ha un bloc compacte de jugadors que estan fent història, però no és així. Els dos millors jugadors, Dan Carter i Richie McCaw, han estat lesionats o de baixa voluntària durant gran part de la temporada. Només 13 dels 36 jugadors que prenen part en la gira europea d'enguany van jugar el mundial del 2011. Com s'ho fa un país de poc més de quatre milions d'habitants per generar tantes figures del rugbi i dominar l'escena internacional? Són molts els factors i aquesta columna és limitada en espai (i en contingut), però segurament hi ha una influència molt potent d'una federació nacional que mana a Nova Zelanda més que qualsevol club i lliga local. El programa de detecció precoç de talents és formidable i els jugadors que es retiren aporten el seu talent i la seva experiència a la formació de les noves fornades d'All Blacks en un país més petit i més perifèric que Catalunya. Tot un exemple que faríem bé d'imitar.

Tots som "barras bravas"

Publicat el dilluns 10/11/13 al diari El 9 Esportiu

Fa uns dies, l'entrenador del Barça va fer broma amb un periodista del diari El País que insistia i interrompia una roda de premsa titllant-lo de “barra brava”.

El barra brava és una espècie endèmica de la fauna futbolística argentina. Són individus amb funcions diverses, que van des d'assegurar-se que tothom a la graderia canta les consignes corresponents a favor o en contra de l'equip, segons el cas, fins a irrompre a l'autocar o el vestidor per pressionar jugadors, entrenadors i directius, fins i tot imposant qui ha de jugar i qui ha d'anar a la banqueta. Sovint, la violència dels barra brava deixaria els ultres de casa nostra com a nadons entremaliats a l'hora del pati de la guarderia.

La broma de Martino amb el periodista d'El País(que s'ho va prendre malament i es va sentir ofès: quin poc sentit de l'humor!) és segurament un senyal de l'estupefacció que deuen sentir tant Martino com el seu fidel escuder Pautasso davant les crítiques i les preocupacions pel joc del Barcelona. El futbol sud-americà és altament competitiu i complicat, amb grans pressions mediàtiques i dels fans, barras bravas inclosos, però estic segur que res no havia preparat Martino pel que està vivint amb incredulitat aquests dies.

Martino sabia el desafiament d'agafar un equip com el Barcelona després de la sortida inesperada de Vilanova. Segurament, esperava un inici complicat i irregular, fins a assolir un nivell elevat de coneixement i confiança en els seus jugadors. El que ha succeït ha estat tot el contrari: Martino ha esdevingut el primer entrenador de la història del Barcelona que no perd cap dels primers 17 partits de lliga. Els números són esfereïdors: 21 partits jugats, 17 de guanyats, cap de perdut, 62 gols a favor, només 17 en contra, líder a la lliga i amb un títol a la butxaca.

Una situació que en qualsevol club del món seria motiu de celebració i joia, aquí queda en un segon pla i tot són crítiques i anàlisis preocupades del joc de l'equip, del nivell de tal o tal altre jugador. La setmana passada, vaig arribar a sentir en una tertúlia esportiva radiofònica que la temporada passada havia estat “un desastre absolut”. Un desastre absolut quan es va guanyar la lliga? Ja em perdonareu, però crec que en fem un gra massa. Ja estic fart de sentir els mantres sobre l'estil de joc del Barça, el control total i la mare del Tano. El futbol és un esport professional i en els esports professionals el que compta és l'espectacle, els diners que es generen i els títols que s'aconsegueixen. Criticar un entrenador que va arribar en paracaigudes a Barcelona a apagar un incendi i està trencant tots els rècords, sense encara no haver perdut ni un sol partit, és de jutjat de guàrdia. M'agradaria saber com serien les tertúlies esportives si la situació fos a l'inrevés: el Barça perdent partits però conservant l'estil de joc.

Ni el rugbi a 13, ni el rugbi a 15

Publicat el dilluns 4/11/13 al diari El 9 Esportiu

Feia setmanes que em preparava per omplir la columna d'avui amb les meves impressions del partit de Nova Zelanda i França en el marc del mundial de rugbi a 13 que s'està jugant a Gal·les i Anglaterra. El partit era un dels únics dos que no es jugaran als països amfitrions. Es va disputar a Avinyó i pintava molt bé, sobretot després del triomf francès contra Papua Nova Guinea amb l'actuació destacada dels membres catalans de la selecció gal·la.

Ras i curt, el partit va acabar amb el resultat de 48-0 a favor de Nova Zelanda. Els francesos encara estan buscant la pilota sota el pont d'Avinyó. No comment.

Posarem les fitxes en l'únic partit del mundial 2013 que es jugarà en terres nord-catalanes, el dilluns 11 de novembre, a les 8 del vespre, a l'estadi Gilbert Brutus de Perpinyà, el dels Dragons Catalans. França rebrà la selecció de Samoa, que està fent un bon paper en el torneig. El capità de la selecció francesa, el català Tomàs Bosc, s'haurà de carregar l'equip a l'esquena com en el primer partit del mundial i fer un paper digne, perquè aquest cop jugarà a casa seva, en un estadi ple de catalans que esperen amb candeletes aquest partit des de fa mesos.

Mentrestant, després del partit per oblidar d'Avinyó, vaig pensar que tot plegat devia ser un càstig dels déus per haver abandonat el rugbi a 15, obnubilat pel mundial de 13. Aleshores vaig decidir corregir el meu pecat i l'endemà vaig pujar d'Avinyó a Oyonnax, una petita ciutat a prop de la frontera amb Suïssa per veure el partit de la USAP amb el feble equip local, que duu el mateix nom: Oyonnax. Era el que necessitava per recuperar la meva fe en la pilota ovalada: un partit del millor equip català de rugbi a 15 contra un petit club de l'est de França que l'any passat va aconseguir l'ascens al top 14, la primera divisió del rugbi francès, per primera vegada en la seva centenària història.

Ja sé el que deveu estar pensant, que no està bé aprofitar-se de la feblesa aliena per enfortir la pròpia autoestima, però no em critiqueu, que ja he après la lliçó: la USAP va perdre 22-9. No comment.

El XIII és un altre món

Publicat el dilluns 28/10/13 al diari El 9 Esportiu

El cap de setmana proppassat, va començar el mundial de rugbi de tretze que es disputa a Anglaterra i Gal·les. Qui segueixi el món del rugbi però sigui més aficionat al rugbi de quinze, el més difós a l'Europa continental, segurament quedarà molt sorprès de saber el resultat dels dos primers partits d'aquesta copa del món. Qualsevol fan del rugbi que acostumi a seguir el Sis Nacions, per exemple, quedaria molt sorprès de saber, per exemple, que Itàlia va derrotar Gal·les per 32 a 16! I que, a més a més, va fer-ho amb un joc contundent, sense pal·liatius. El cas italià és molt significatiu, perquè també en el cas del rugbi de tretze tira de la seva diàspora per construir una selecció competitiva. Si en el rugbi de quinze són els argentins d'origen italià els que aporten aquell plus de competitivitat i qualitat per plantar cara als grans del continent (el gran Castrogiovanni n'és l'exemple paradigmàtic), en el cas del rugbi de tretze han anat a pescar talents en la forta immigració italiana a Austràlia i Nova Zelanda. Per això, no sorprèn que tots els cognoms de la selecció siguin italians (Mantellato, Tedesco, Centrone o Minichiello) però els noms siguin Josh, James, Chris o Mark.

L'altre partit inaugural també va acabar amb sorpresa. Els inventors del joc i coamfitrions, els anglesos, es van veure superats pels australians. Com en el cas italià, la diàspora mana. Van ser els obrers del nord d'Anglaterra emigrats que van portar el rugbi de tretze a Austràlia, que avui és la primera potència mundial d'aquest esport.

Diumenge, vam viure amb expectació el debut de França contra Papua Nova Guinea, sobretot per la presència destacada de catalans com ara Bosc, Escare o Pélissier. Va ser el partit inaugural del grup B del mundial i, tot i el marcador final ben eixut a favor de la selecció gal·la (8 a 9), la veritat és que va ser un partit emocionant, amb una gran actuació del capità Tomàs Bosc, que va fer l'únic assaig francès, més una conversió i un penal. El matx va tenir un final d'infart. Amb el marcador clavat en 8-8, Barthau va sorprendre amb un drop (que en el rugbi de XIII només val un punt), atorgant l'avantatge mínim a la seva selecció, la francesa. Els papús van tenir la victòria a tocar, però van fallar un penal a tres minuts del final.

Un mundial al costat de casa

Publicat el dilluns 21/10/13 al diari El 9 Esportiu

El rugbi de 13 és una escissió del rugbi nascuda al nord obrer d'Anglaterra com a resposta a la negativa dels clubs del sud a compensar econòmicament les hores dedicades a l'esport pels treballadors de les fàbriques.

L'emigració va dur el rugbi de 13 a Austràlia, on va esdevenir l'esport més popular del país. Un segle més tard, el magnat dels mitjans de comunicació Rupert Murdoch va fer-se amb el control dels drets d'emissió televisiva del rugbi de 13 i va imposar una sèrie de canvis en el reglament per augmentar l'espectacularitat del joc, que van transformar-lo en un esport summament atractiu, àgil, plàstic i competitiu.

La propera setmana, comença el mundial de rugbi de 13, organitzat conjuntament per Anglaterra i Gal·les. Catorze seleccions de països d'Amèrica, Europa i Oceania competiran per guanyar la copa del món. Per ampliar la difusió i el coneixement del rugbi de 13, la federació internacional va decidir disputar un parell de partits fora dels països organitzadors, concretament en territoris on aquesta modalitat té molt predicament. L'1 de novembre, es diputarà un Nova Zelanda-França al Parc dels Esports d'Avinyó, i l'11 de novembre, es jugarà un França-Samoa a Perpinyà. La Catalunya del Nord té una tradició gairebé centenària en aquesta modalitat del rugbi. És de sobres conegut que hi ha un gran equip de rugbi de 13, els Dragons Catalans de Perpinyà, que fan un paper destacadíssim a la Superleague anglesa.

No passa cada dia que es jugui un partit d'un mundial (de qualsevol esport) en territori català. És una oportunitat única per veure rugbi de 13 del màxim nivell, a una hora de Girona i dues de Barcelona. El jugador més destacat de la selecció francesa és el català Tomàs Bosc, castigat per les lesions, però que actualment brilla com a capità dels Dragons Catalans. També cal seguir amb atenció un altre català, Eloi Pelissier, que amb només 21 anys s'ha guanyat la titularitat als Dragons i debutarà amb la selecció absoluta gal·la en aquesta copa del món. Per poc que pugueu, pugeu a Perpinyà a veure aquest partit.

Brindem per la copa Heineken 2013

Publicat el dilluns 14/10/13 al diari El 9 Esportiu

Sembla que els ànims s'han calmat en el rugbi europeu (com vaticinàvem en aquesta columna fa un parell de setmanes) i la copa d'Europa de l'especialitat ha començat la seva edició 2013 amb molta intensitat.

Els representants catalans van començar amb mal peu, amb una derrota contra el Gloucester, però deixant un bon sabor de boca. Fins i tot el ganxoHook es va permetre el luxe d'anotar un assaig en el minut 1 del partit.

Per a sorpreses, però, la plantofada que va rebre el totpoderós Munster irlandès a Escòcia, en el mateix grup dels catalans. L'Edimburg va clavar-li un 29-23 per tota la cara.

Si fem una ullada a com arriben els diferents equips a aquesta edició de la copa Heineken, no fa falta ser Sandro Rey per veure que els equips del continent continuen tenint un lleuger avantatge sobre els de les illes Britàniques. Sense anar més lluny, els vigents campions, els occitans del Toló, van apallissar el Glasgow escocès per 51-28.

I els catalans? N'hi haurà prou amb la inversió milionària del nou amo? Encara és aviat per dir-ho, però jo, que sóc optimista de mena, enguany posaré unes quantes fitxes a la casella de la USAP. Crec que ha aconseguit un equip compacte que és a prop d'arribar a una velocitat de creuer que li permeti jugar d'igual a igual amb els grans del Top 14 i de la copa Heineken.

La copa d'Europa és l'hàbitat natural de la USAP de Perpinyà. El proper diumenge, pocs minuts abans de les dues de la tarda, els catalans rebran a casa els escocesos de l'Edimburg, els mateixos que van sorprendre tothom en derrotar el Munster.

Un cop més, tindrem l'oportunitat de veure el millor rugbi del continent a pocs minuts de casa. Si us agraden els esports col·lectius, no deixeu passar aquesta magnífica oportunitat. Catalans i escocesos estem units per la voluntat de decidir lliurement el nostre futur. També estem units per la pilota ovalada. Anem a la capital del Rosselló diumenge vinent i celebrem-ho tots plegats.

Deixeu viatjar Messi i Mascherano!

Publicat el dilluns 6/10/13 al diari El 9 Esportiu

E s veu que el Barça està fent mans i mànigues per impedir que Messi i Mascherano, tots dos lesionats, viatgin a l'Argentina amb motiu dels partits de seleccions de les eliminatòries del mundial 2014.

Alejandro Sabella, seleccionador argentí, va convocar tots dos jugadors, tot i les lesions, i va donar un motiu molt clar: els vol per fer pinya, per crear equip, team building que dirien els nord-americans.

Aquí, tothom es va posar les mans al cap. Com pot ser que els convoqui si estan lesionats! Si l'Argentina ja té plaça assegurada al mundial del Brasil! Per què Sabella no els deixa en pau aBarcelona, per tal que es recuperin aviat? Com pot ser tan insensible per sotmetre'ls als terribles vols interoceànics que duren hores i hores, només per mirar el partit des de la banqueta? Això no es pot permitir, que diria l'expresident Núñez.

Què voleu que us digui? Jo entenc perfectament el plantejament del seleccionador argentí. D'entrada, no em sembla una tortura gaire sàdica fer volar Messi i Mascherano en primeríssima classe amb hostesses sempre atentes que la copa de xampany no es buidi. De fet, les hores de vol seran hores de descans, ideals per a la recuperació de les lesions. De fet, tots hem vist a la tele que Messi s'ho passa d'allò més bé als vols, jugant amb pilotes de futbol i de bàsquet amb Kobe Bryant.

D'altra banda, cal entendre que per a l'Argentina el mundial del Brasil és d'una importància extraordinària. La rivalitat entre argentins i brasilers al futbol és molt intensa, quasi llegendària, i els primers somien a guanyar el seu tercer mundial a Maracaná, amb Leo Messi de capità. Per això, Sabella i l'AFA no deixaran passar cap oportunitat d'aprofundir l'esperit de grup d'una colla de jugadors escampats a tort i a dret, a cada racó del món. Per això em sembla més que raonable que vulguin comptar amb dues de les seves màximes figures, Messi i Mascherano, encara que només sigui per fer la roda abraçats al vestidor amb la resta de companys, abans de saltar al camp.

Sí, ja ho sé, que és el Barça qui paga les nòmines astronòmiques de Messi, de Mascherano i de tots els altres jugadors, i que les federacions s'aprofiten de la seva posició dominant en el món del futbol per estirar els jugadors d'una manera exagerada, però les regles del joc són aquestes. I no ens enganyem, tots els jugadors s'estimen molts els clubs on militen, però als que poden defensar els colors del seu país (quelcom que els esportistes catalans dels esports majoritaris de moment no poden fer, malauradament) el que els fa més il·lusió, tant des del punt de vista professional com del personal, és guanyar amb les seves seleccions nacionals. O sigui que, si us plau, deixeu viatjar Messi i Marcherano a l'Argentina!

La HCup, més enllà dels diners

Publicat el dilluns 30/09/13 al diari El 9 Esportiu

A finals del segle XIX, una discussió de diners va generar un cisma en el rugbi que encara dura. Els clubs del nord d'Anglaterra, obrer i industrial, volien una compensació monetària per les hores de treball que els seus jugadors perdien per entrenar i competir. Els clubs del sud, més ric i aristocràtic, consideraven una grolleria barrejar els diners amb aquest esport de cavallers. Així van sorgir el rugbi de 15 i el rugbi de 13, una divisió que dura fins als nostres dies.

Poc més d'un segle després, sembla que els diners amenacen amb provocar una nova tempesta en el rugbi europeu, fins al punt de fer perillar la màxima competició europea, la Heineken Cup (HCup). Aquesta copa d'Europa de rugbi genera ingressos milionaris i sembla que els clubs anglesos i francesos no estan conformes amb la seva porció del pastís.

Tanmateix, hi ha raons més profundes que expliquen la crisi de la HCup. Els clubs anglesos i francesos han de lluitar en lligues altament competitives en què el risc de perdre la categoria és una amenaça constant. Els equips escocesos i italians, per contra, juguen la lliga cèltica, tancada i sense ascensos ni descensos, i tenen reservades quatre places a la HCup passi el que passi. Anglesos i francesos diuen que ja n'hi ha prou d'aquest color, i els equips celtes responen que ells han hagut de fer durant anys (i encara fan) una tasca no reconeguda d'ajudar a millorar el nivell del rugbi italià, la qual cosa ha eixamplat les fronteres de l'esport a Europa i ha atret nous patrocinadors i ingressos. I asseguren que una nova competició només per a anglesos i francesos els portaria a la ruïna.

Sembla que no hi haurà HCup enguany, però el que segur no hi haurà és una nova competició francoanglesa, perquè s'hi oposarà la RFU, la FFR, i si convé, l'ONU i l'FMI.

Si fa 120 anys els diners van dividir el rugbi, avui evitaran un nou cisma. Hi ha molts quartos en joc perquè tot se'n vagi en orris. Hi haurà una negociació molt dura i molt treballada, però m'atreveixo a pronosticar que enguany tornarem a gaudir de la HCup.

Del nord al sud sense fronteres

Publicat el dilluns 23/09/13 al diari El 9 Esportiu

L'esport ha estat un dels elements que més han contribuït a esborrar les fronteres entre el nord i el sud de Catalunya. Particularment, l'USAP de Perpinyà atrau cada cop més catalans del sud, que pugen periòdicament a la capital del Rosselló per gaudir del millor rugbi, d'un nivell molt superior al que veiem aquí al sud del país. El Barça de futbol ha provocat la mateixa atracció. Cada cop hi ha més fans blaugrana entre la població nord-catalana, que han gaudit amb els triomfs dels darrers anys.

Aquesta contribució de l'esport l'he pogut copsar de primera mà fa pocs dies, quan un jugador del primer equip de l'USAP que enguany s'ha retirat em va trucar per explicar-me que havia decidit estudiar una especialitat vinculada a l'esport, per orientar la seva nova vida lluny dels terrenys de joc. Es dóna el cas que els estudis que vol seguir un dels campions de França del 2009 no són presents a Perpinyà, per la qual cosa es veu obligat a trobar una ciutat propera on cursar-los.

Fa cinc o deu anys, la tendència natural de qualsevol persona en la seva situació hauria estat enfilar cap a Montpeller o Tolosa de Llenguadoc, o directament anar-se'n a París. Tot i el menyspreu històric de França cap a la Catalunya del Nord, els segles d'assimilació cultural pesen molt i molt.

Tanmateix, l'any 2013, el jugador de rugbi professional que acaba de retirar-se ha mirat cap al sud amb tota naturalitat. Ha llogat un pis a Girona i estudiarà aquí l'especialitat esportiva triada. Girona és només a una hora en cotxe de Perpinyà, sense passos ni controls fronterers. El que abans ni tan sols es considerava com una opció ha esdevingut l'alternativa més viable. No és un cas aïllat. Va ser un altre esdeveniment esportiu (els Jocs Olímpics de 1992) el que va fer redescobrir als catalans de nord la part del país al sud dels Pirineus. Avui, la perspectiva d'una Catalunya independent es percep amb esperança des del punt de vista cultural, econòmic i social. Un estat català potent i en creixement segurament beneficiarà també els catalans del nord.

L'esperit amateur del rugbi

Publicat el dilluns 16/09/13 al diari El 9 Esportiu

Dies enrere, Lluís Simon explicava a les pàgines d'aquest diari com la UE Santboiana s'adaptava a una nova realitat sense la casa SEAT com a patrocinador principal. El que en un altre club esportiu hauria significat un daltabaix que hauria amenaçat la mateixa supervivència de la institució (quants equips de diverses disciplines no hem vist desaparèixer de la nit al dia al nostre país després de la fugida del patrocinador principal o un mecenes milionari?), a Sant Boi és una oportunitat d'aplicar allò tan català de fer de la necessitat virtut.

La UE Santboiana va perdre ahir el seu primer partit de la temporada, però va demostrar que està sencera i disposada a plantar cara. Amb imaginació i amb aquell esperit amateur que sortosament perviu en el rugbi, el club degà del sud dels Pirineus encara donarà moltes alegries a l'esport català.

Aquesta pinya que sol fer la família del rugbi ha mig torçat el braç dels genis del màrqueting de la USAP de Perpinyà, que van decidir reemplaçar el tradicional cant Els hi fotrem de Jordi Barre per una cançó de Lenny Kravitz de fa més de 20 anys, que sona cada cop que l'equip fa un assaig. La família del rugbi català va decidir passar olímpicament dels altaveus de l'estadi i continuar cantant festivament Els hi fotrem. Aquest cap de setmana, el club va mig rendir-se i ara la mítica cançó de Barre sona completa a la megafonia de l'Aimé Giral en finalitzar el partit.

No voldria acabar la columna d'aquesta setmana fent una mica d'autopromoció, perquè les prediccions del passat dilluns sobre els pumas, els nouvinguts al professionalisme, van estar a punt de fer-se realitat abans de temps aquest dissabte proppassat, quan els argentins gairebé van obtenir el seu primer triomf al Campionat de Rugbi en la seva visita a Austràlia (14-13). Veure els australians tancats al seu camp defensant el resultat a la desesperada ha estat un magnífic preludi del que ens espera d'aquí a pocs dies, quan els All Blacks de Nova Zelanda viatgin a La Plata per jugar de visitants amb els pumas. Un partit que promet!

Els Pumas ja mosseguen

Publicat el dilluns 09/09/13 al diari El 9 Esportiu

En el món del rugbi tothom donava per descomptat que la selecció argentina, d'aquí a uns quants anys, aconseguiria un rodatge i una experiència prou àmplia per poder plantar cara a les potències de rugbi de l'hemisferi sud. L'any passat, els Pumas es van afegir al torneig de les Tres Nacions, que va passar a anomenar-se Rugby Championship, amb quatre integrants: Nova Zelanda, Austràlia, Sud-àfrica i l'Argentina.

Tots esperàvem una evolució semblant a la dels italians a incorporar-se al Sis Nacions, l'equivalent del rugbi de seleccions europeu. Itàlia va haver de menjar molts anys amb cullera de fusta fins a assolir un nivell acceptable i plantar cara amb una mica de dignitat als equips de les illes Britàniques o a França. Curiosament, la incorporació de jugadors argentins nacionalitzats va contribuir decididament a la millor del rugbi italià.

Ara bé, en el cas dels Pumas, l'aprenentatge ha anat molt més ràpid. Ja en la seva primera participació va arrencar un empat contra la selecció sud-africana en un partit que se li va escapar de les mans per poc.

És cert que els Pumas encara no han guanyat cap partit en el Rugby Championship, però la seva manera de jugar i la voluntat de plantar cara sigui qui sigui el rival han fet dels sud-americans la nineta dels ulls del rugbi mundial. Qui hauria dit que després de la jornada 3 de l'edició d'enguany del campionat l'Argentina ja hauria sumat un punt i estaria per sobre d'Austràlia en la classificació?

Aquest dissabte proppassat, al Waikato Stadium, a Hamilton, Nova Zelanda, els 28.500 neozelandesos que van assistir al partit van quedar corglaçats quan els Pumas es van col·locar 0-7 en els primers minuts del partit. Més tard, la superioritat dels All Blacks, liderats per un enorme Dan Carter, i la potència de la seva melé van posar les coses a lloc, però els argentins es van acostar a menys de cinc punts en diverses ocasions. El marcador final 28-13 pot semblar molt contundent, però la sensació generalitzada entre els espectadors i els periodistes especialitzats va ser que el partit no va ser un passeig militar, i que els Pumes estan prou madurs per aconseguir ben aviat el seu primer triomf en el Rugby Championship.

Reserveu-vos el dissabte 28 de setembre en les vostres agendes. Els All Blacks hauran de fer mitja volta al món per tornar a enfrontar-se amb els Pumas a l'estadi de la ciutat de La Plata. Sura en l'ambient del rugbi argentí una sensació creixent d'autoconfiança que fa que cada cop més gent cregui que aquest partit pot esdevenir una fita en la història del rugbi local, quan els Pumas guanyin per primer cop el millor combinat nacional del món, el de Nova Zelanda. Els Pumas s'hi deixaran la pell davant la seva afició. Si us agrada el rugbi, no us perdeu aquest partit!

El rugbi com a exemple d'igualtat

Publicat el dilluns 2/09/13 al diari El 9 Esportiu

Aquest dissabte proppassat, la catedral del rugbi gal·lès ha estat l'escenari d'un espectacle diferent al que brinda regularment amb la pilota ovalada de protagonista. Rihanna, Bruce Springsteen o Christina Aguilera són alguns dels artistes de primer nivell mundial que han inclòs el Millenium Stadium de Cardiff en les seves gires d'enguany, però, el 31 d'agost, el protagonisme va ser per al Mardi Gras, el festival anual per la diversitat i la igualtat de la comunitat LGBT gal·lesa, que per primer cop va abandonar la seva localització habitual, el veí Copper's Field.

Segurament, en aquests moments de la civilització, no sorprendria a ningú que un esdeveniment similar tingués lloc al Camp Nou, per exemple, però potser sí que hauríem de prendre nota i aprendre del nivell de compromís de l'esport gal·lès amb la comunitat LGBT del seu país. D'entrada, la federació gal·lesa de rugbi, propietària de l'estadi, va bolcar-se de ple amb els actes programats, que van incloure una zona de rugbi on es van organitzar jocs i activitats per atraure la comunitat LGBT a l'esport. Més de 20.000 persones van gaudir de valent amb la programació de música en directe, atraccions de fira, un cabaret a l'aire lliure i fins i tot una zona d'activitats familiars.

El compromís del rugbi amb la igualtat i la diversitat no és nou. De fet, un dels padrins del Mardi Gras de dissabte passat va ser Nigel Owen, un dels àrbitres més destacats del rugbi europeu, habitual de partits internacionals, incloent-hi la copa d'Europa i els mundials de l'especialitat.

Owens va fer pública la seva homosexualitat el 2007 i res no va canviar en el desenvolupament de la seva carrera professional, la qual cosa diu molt del nivell de maduresa del rugbi. Les reaccions a la sortida de l'armari de Owen van ser en general positives i no es van registrar actes d'homofòbia en cap dels partits que ha arbitrat des d'aleshores. Owen és també una estrella de la televisió, ja que presenta el programa esportiu Jonathan al costat del mític exjugador Jonathan Davies, una de les tertúlies televisives més populars de la televisió en llengua gal·lesa.

Estan el futbol i altres esports massius preparats per a aquests nivells de normalitat? Com reaccionarien les aficions dels diferents equips davant un àrbitre obertament homosexual? Estan les diferents federacions estatals, la UEFA i la FIFA preparades per fer un pas en favor de la igualtat i la diversitat com el que acaba de fer la federació gal·lesa de rugbi?

Malauradament, la discriminació i les fòbies a la diferència encara són ben presents en molts àmbits de la nostra societat, no només en el terreny de l'esport. Encara cal molta pedagogia i molts gestos positius com el del rugbi gal·lès, que el passat dissabte va donar un exemple a tot el món.

L'obscenitat del futbol

Publicat el dilluns 26/08/13 al diari El 9 Esportiu

El tío Gilito Florentino, amb aquella displicència de qui gasta els diners que no li pertanyen, ha tornat a trencar tots els rècords en pagar cent milions d'euros per fitxar per al Real Madrid un gal·lès del qual molts de nosaltres no havíem sentit a parlar gaire abans que els rumors del fitxatge es fessin més insistents.

El primer a emprenyar-se com una mona deu haver estat Cristiano Ronaldo, que veurà esborrat el seu fitxatge de l'edició 2014 del llibre Guinness dels rècords. Quin disgust, no hi ha dret!

Però qui de veritat va posar el dit a la nafra va ser l'entrenador del Barça, Gerardo Martino, que va declarar que les xifres del traspàs li semblaven una manca de respecte al món sencer. De bon antuvi, hom no pot estar més d'acord amb el Tata de Rosario. Els cent milions de la transferència o els deu milions nets que el britànic cobrarà per temporada són una autèntica bogeria sense cap ni peus. És clar que de seguida hom recorda que el senyor Martino acaba de signar un contracte de més de sis milions d'euros per entrenar el Barça. Ep! Potser que ens estan faltant al respecte a tots plegats, aleshores.

Quan l'emprenyament es refreda, però, recordem que en realitat tot l'esport professional d'elit és una falta de respecte, si mirem les xifres que es remenen. Segons la revista Forbes, Usain Bolt cobra uns 3.000 euros per cada metre que transita en una pista de carreres. En el seu darrer anys a la fórmula 1, Michael Schumacher s'embutxacava cinc milions per cursa. No està pas malament. De fet, podríem omplir tot el diari d'avui amb exemples d'esportistes que cobren autèntiques bajanades per fer el que més els agrada.

No ens hauríem d'emprenyar amb els esportistes, però. Hem construït tots plegats un món en què el talent es valora en funció de quants diners és capaç de generar. És l'únic paràmetre que compta. Per això, un adolescent malcarat que borda cançons a un micròfon guanyarà mil cops més que l'investigador que troba un avenç en la lluita contra el càncer, si és capaç de vendre molts discos i emplenar sales de concerts i pavellons. La qualitat de la seva música no té la més mínima importància.

L'esport professional funciona com tots els altres àmbits de la societat. De manera que si un futbolista –o qualsevol altre esportista– és capaç d'incrementar els ingressos del seu club, fent-li guanyar títols, els seus ingressos aniran en funció d'això.

D'acord que tothom somiem en un món ideal on els ingressos d'una persona vagin en directa proporció a la seva aportació a la societat. Així, el mestre dels meus fills cobraria com el director general d'una multinacional i el presentador de Sálvame ingressaria la meitat del salari mínim.

El ‘fúmbol' és així

Publicat el dilluns 19/08/13 al diari El 9 Esportiu

El Barça de Tata Martino s'ha posat en marxa en competició oficial amb un partit per emmarcar i ràpidament hem vist les reaccions eufòriques de rigor. L'entrenador de Rosario és poc menys que Déu Nostre Senyor, l'encert de la directiva ha estat total i els jugadors han après dels errors de la temporada passada i tornen a ser els serial killersde les millors èpoques. L'esbufegada d'alleujament de Zubizarreta deu haver estat més forta que una tramuntanada.

Molts comentaris a les xarxes socials ja parlaven de la necessitat de crear una lliga europea amb els grans equips de cada competició estatal i deixar fora els equips petits com el Llevant, que no tenen res a fer.

Tanmateix, pocs minuts després veiem un d'aquells equips “grans”, el Real Madrid, patint fins als instants finals del partit per guanyar el Betis, un d'aquells petits que no tenen res a pelar en aquesta “lliga de dos”.

Precisament, la gràcia d'aquest esport que provoca tantes passions és que per més diners que s'inverteixen en fitxatges, per més tàctiques i estratègies que es posin en pràctica en entrenaments i partits, sempre resta un petit espai per a l'imprevist, per a l'impossible.

Si partim de la base que parlem d'un esport que està governat des de fa dècades per una persona que no pot pronunciar la paraula futbol, és evident que tot és possible

Per això no he pogut evitar fer l'exercici tan inútil com entretingut de pensar què hauria passat si en el minut 1 un jugador del Llevant hagués caigut a l'àrea i l'àrbitre hagués xiulat penal. No em digueu que el Barça hagués remuntat igualment perquè tots sabem que de vegades els equips es tanquen al darrere i no hi ha manera d'entrar. Doncs això, imaginem per un moment que el Madrid d'Angelotti debuta amb una golejada al Betis i el Barça empata o perd per la mínima amb el Llevant. Quant hauríem trigat a sentir que Martino no té experiència a Europa, que ha estat una aposta massa arriscada de la directiva, que el Barça no és el Newell's, que Angelotti sí que sap manar un equip gran, i un llarg etcètera?

Ep! Que no estic fent una crítica! Al contrari, un dels aspectes que trobo més divertits de l'esport en general és aquesta impunitat amb què pugem al pedestal i més tard immolem els seus protagonistes. La nostra misèria més humana es posa de manifest tant quan piulem eufòrics que Tata Martino és el millor entrenador de la Via Làctia com quan enviem Ronaldinho a l'ostracisme i oblidem instantàniament les alegries que va donar al club. Estic segur que ahir fins al minut 85 del partit Madrid-Betis, a Londres, Mourinho tenia un Montecristo a la boca a punt d'encendre'l, i va haver de tornar a desar-lo a la caixa humidificadora amb un pam de nas. És que el fúmbol és així!

De veritat que ja comença la lliga?

Publicat el dilluns 12/08/13 al diari El 9 Esportiu

Un amic que sap molt de futbol m'ha assegurat que d'aquí a menys d'una setmana torna a començar la lliga. Jo li he insistit que som a ple agost i que no pot ser que ja tornin els partits, però ell m'ha obert el lloc web de la lliga a la tauleta i m'ho ha demostrat.

Jo ja sé que l'esport professional té molt poc d'esport i molt de professional, però no creieu que n'estan fent un gra massa? Jo trobo una mica exagerat que entre una lliga i l'altra només hi hagi poc més d'un mes. I, a sobre, aquest mes i mig les nostres estrelles l'han dedicat a jugar partits de seleccions i amistosos a milers de quilòmetres de distància, combinats amb desenes d'hores d'avió.

Evidentment, això és un espectacle i un negoci. Com a tal, cal maximitzar-ne els beneficis, la qual cosa vol dir multiplicar els partits tant com sigui possible. Ens acostem a marxes forçades al model de l'NBA nord-americana, una manera de gestionar l'esport que va ser mundialment homologada quan Samaranch va obrir la porta dels Jocs Olímpics al Dream Team, i va enterrar definitivament l'amateurisme olímpic i el poc que quedava de l'esperit del pobre ingenu de Pierre de Coubertin. Ja fa anys que l'NBA es va redissenyar per transformar-se en un espectacle televisiu que mou milions arreu del món. Fins i tot van modificar les regles del bàsquet per adaptar-lo al ritme televisiu. Es juguen partits gairebé cada dos dies (de vegades fins i tot cada dia) a un ritme frenètic que el comú dels mortals no podríem suportar. Per aquest motiu, els jugadors han esdevingut una mena de superhomes hormonats que poden resistir un seguit ininterromput de partits. Només cal veure els jugadors europeus i sud-americans uns quants anys després de desembarcar a l'NBA. Feu la prova, mireu les fotos d'abans i d'ara de qualsevol jugador estranger de la lliga dels EUA.

El magnat Murdoch va transformar el rugbi de 13 en un espectacle que mou milions a Austràlia i a la Gran Bretanya. Com amb el bàsquet, va modificar les regles i va obtenir un esport espectacle de primer nivell.

El meu avi m'explicava que els jugadors de futbol de la primera meitat del segle XX els diumenges dinaven a casa amb la família i després se n'anaven a l'estadi a jugar el partit de la jornada. En aquesta era de l'hiperprofessionalisme, no som lluny del moment en què el futbol es vegi obligat a emprendre aquest camí per aguantar un calendari de competicions fora de control. Quan trigarem a veure un Messi, un Neymar i un Alexis amb un cos de Schwarzenegger? Si l'NBA ha incorporat amb normalitat la transformació dels esportistes en superhomes, amb el beneplàcit de les federacions internacionals, per què no ho hauria de fer també el futbol? Preparem els jugadors per jugar quatre, cinc o sis partits a la setmana, que l'espectacle ha de continuar i el negoci ha de créixer.

Guerra i Pau

Publicat el dilluns 05/08/13 al diari El 9 Esportiu

El manual d'instruccions d'allò políticament correcte ens diu que no es poden barrejar política i esport, però la realitat ens mostra dia sí, dia també, que l'esport és –parafrasejant l'historiador militar Karl von Clausewitz– la continuació de la política per altres mitjans.

La història és plena d'exemples de conflictes polítics causats pel futbol, o casos en què el futbol ha estat el detonant d'un enfrontament latent, com ara la guerra de les Cent Hores entre Hondures i El Salvador, a l'Amèrica Central, que el genial Ryszard Kapuscinski va anomenar, precisament, la guerra del futbol. En aquella ocasió, un conflicte impulsat pels interessos espuris de les multinacionals nord-americanes de la fruita va trobar en uns partits eliminatoris per al mundial de futbol de Mèxic 1970 l'excusa per fer detonar l'enfrontament armat.

De fet, tots els règims totalitaris se serveixen de l'esport per als seus interessos polítics, des dels Jocs Olímpics de Berlín del 1936, magistralment retratats amb finalitats propagandístiques per Leni Riefenstahl, fins als partits silenciosos de la lliga de futbol nord-coreana, en què els espectadors s'han d'abstenir de manifestar cap sentiment. El 1978, el triomf de la selecció local de futbol en el mundial de l'Argentina va donar oxigen a una dictadura militar genocida que feia aigües pels quatre costats.

En aquest context, hom no pot sinó aplaudir la valentia del president el Barça, Sandro Rosell, de fer servir el club de futbol més conegut del planeta amb finalitats clarament polítiques, saltant-se les regles no escrites de no barrejar esport i política. Els joves palestins i israelians –que veuen com els seus dirigents són secularment incapaços de buscar una sortida digna al conflicte que els enfronta, i que desconfien per defecte del poder– accepten transversalment el Barça com a representant d'uns valors que poden contribuir decididament a superar el problema. El president Rosell ho sap i ha actuat amb valentia. La imatge dels jugadors fent exactament la mateixa visita a Palestina i a Israel és poderosíssima, perquè demostra que ambdós pobles són iguals.

La valentia del Barça se li ha de reconèixer també en el pla intern, perquè amb la seva visita a la regió ha superat el discurs oficial maniqueu vigent a casa nostra que presenta el israelians com els dolents i els palestins com els bons. Les coses mai no són o blanques i negres, i en el cas del conflicte palestinoisraelià encara menys. Els matisos i els grisos són innombrables. Entendre-ho és clau per intentar fer alguna aportació que sigui capaç de contribuir a la solució del problema. Això és el que ha fet el Barça. Ha fet unes visites amb un clar contingut polític que han significat molt més que la gota d'aigua esmentada pel president Rosell al seu discurs a Tel-Aviv.

Els ‘pumas' redoblen l'aposta

Publicat el dilluns 29/07/13 al diari El 9 Esportiu

El rugbi argentí va viure l'any passat una fita històrica, en participar per primer cop al Campionat de Rugbi l'equivalent al Sis Nacions de l'hemisferi sud.

El país sud-americà viu el rugbi amb passió des que els anglesos que van anar-hi a construir la xarxa de ferrocarrils en el segle XIX van dur unes quantes pilotes ovalades a les seves maletes. El rugbi argentí va mantenir-se fidel a l'amateurisme, tot alimentant els millors equips europeus amb grans jugadors, fins que els organismes internacionals que regeixen l'esport van pressionar per tal que l'Argentina deixés de ser l'excepció a la regla. En aquest procés, l'ingrés al Campionat de Rugbi va ser una peça clau. La primera participació dels pumas es va saldar amb cinc derrotes i un empat contra els Sprinboks, però aquests resultats no reflecteixen el bon joc dels argentins, que van donar la cara en cada partit.

Per a l'edició 2013, els pumas volen fer les coses millor i assegurar-se que el primer triomf no trigarà a arribar. Per això han fitxat Graham Henry com a entrenador principal a temps complet. Henry va guanyar la copa del món amb Nova Zelanda i sap el pa que es dóna a l'elit del rugbi de l'hemisferi sud. També s'han assegurat el retorn del mític Felipe Contepomi, que encara té coses a dir.

Els pumas necessiten administrar millor els seus recursos, estirar tots els jugadors disponibles i prioritzar els partits que sí que poden guanyar. Les grans figures argentines del rugbi europeu, com ara Juan Hernández o Horacito Agulla, garantiran el joc col·lectiu de qualitat que els caracteritza, però també valdrà la pena posar l'ull a nous talents com ara Matías Díaz o Pablo Matera.

El rugbi internacional segueix amb expectació el creixement del rugbi argentí i la consolidació del seu pas al professionalisme. Per assegurar-se que no es perd l'interès, han posat una pastanaga molt interessant a la punta de la canya argentina: places per als millors equips argentins en un campionat Super Rugby ampliat a partir de l'any 2015!

Confirmat: la USAP té nou amo

Publicat el dilluns 22/07/13 al diari El 9 Esportiu

En aquests mes de l'any, amb l'estiu ben instal·lat, el més normal seria dedicar aquesta columna a opinar sobre la pobra imatge que va donar la USAP en el seu primer partit de pretemporada contra els bascos del Baiona.

Malauradament, no podem dedicar-nos a les qüestions purament esportives, perquè en el club perpinyanès s'estan produint moviments tel·lúrics molt intensos, que donaran com a resultat un club molt diferent al que estem acostumats. S'ha confirmat que l'empresari Françoise Rivière aconseguirà el 51% de les accions de la USAP i n'esdevindrà el president abans de tres setmanes. El nou home fort del club arriba després de convèncer els altres accionistes amb un pla que contempla una inversió de 10 milions d'euros en 5 anys, els primers 1,5 milions aquesta mateixa temporada.

Rivière és un empresari del totxo que s'ha fet d'or construint aparcaments. Va intentar entrar a la política municipal de Perpinyà però va fracassar. La capital rossellonesa bull amb rumors i anàlisi de la jugada de Rivière. Hi ha qui vincula l'actual operació amb la USAP amb una estratègia per guanyar visibilitat de cara a les legislatives franceses del 2017, en què aspiraria a ocupar un escó per la segona circumscripció electoral dels Pirineus Orientals.

No sóc un defensor de l'amateurisme que va ser el senyal d'identitat del rugbi fins fa pocs anys. Estic convençut que l'evolució i el creixement d'aquest esport passava pel salt al professionalisme. Ara bé, no sé si hagués donat suport a l'abandonament de l'amateurisme si hagués sabut que el professionalisme provocaria una deriva en el rugbi continental –el cas de les illes Britàniques és molt diferent– que portaria a l'aparició de milionaris que es queden amb els clubs per satisfer interessos que poc tenen a veure amb l'esport, i a aquesta espiral de pressupostos inflats que deixen fora de joc els clubs petits. Ja veurem què passa amb la nova USAP, però em vénen ganes d'avisar els argentins que facin marxa enrere amb el seu pas al professionalisme.