Alguns Joans del món del rugbi

Publicat el dilluns 24/06/13 al diari El 9 Esportiu

Aprofitem que aquesta columna sol parlar de rugbi i que avui celebrem Sant Joan per parlar d'alguns Joans destacats del món del rugbi. És una llista arbitrària i en cap cas exhaustiva, només undivertimento per aquest dia festiu.

A casa nostra, potser hauríem de començar pel mateix Joan Gamper. El rugbi era una les diverses disciplines esportives que practicava i una de les seves preferides (farien bé de recordar-ho els actuals directius del FC Barcelona, per cert). Durant els anys vint del segle passat, a Sant Boi de Llobregat, Joan Bisbal i el seu germà Vicenç, que destacaven en la pràctica de l'atletisme, van adoptar amb passió el nou esport importar per Baldiri Aleu des de Tolosa de Llenguadoc. Altres Joans destacats de la història del rugbi català són Joan Pla, Joan Rovira, Joan Recasens i Joan Blanch.

Els All Blacks deuen molt a un Joan, perquè va ser un tal John Monro qui va introduir el rugbi a Nova Zelanda l'any 1870, després d'haver-lo descobert i practicat al Christ's College Finchley de Londres entre el 1867 i el 1869.

Irlanda també te un deute amb els Joans. El mític Brian O'Driscoll (125 convocatòries amb selecció irlandesa) no hauria agafat l'ovalada si no fos pel seu cosí gran John O'Driscoll (26 anys major que ell), tercera línia dels London Irish i integrant de la selecció irlandesa entre el 1978 i el 1984.

Si marxem cap a França, ens cal esmentar l'occità Jean Dupuy, un dels pocs jugadors que podia vanagloriar-se d'haver guanyar quatre cops consecutius el torneig de les Cinc Nacions, entre el 1959 i el 1962. Militava al Stadoceste Tarbais (avui conegut com a TPR), un equip conegut pels catalans perquè va disputar la primera final del campionat de França guanyada per la USAP, el 3 de maig del 1914 a Tolosa de Llenguadoc, davant 15.000 espectadors. Un dels mitjos d'obertura d'aquell equip campió era un jove de 19 anys de nom Aimé Henri Jean Giral, que va morir un any més tard al camp de batalla, al front del Somme, durant la Primera Guerra Mundial. L'estadi de la USAP duu el seu nom.

Gal·les paga cara la seva supèrbia

Publicat el dilluns 17/06/13 al diari El 9 Esportiu

Què es podia esperar de la gira dels campions de les dues últimes edicions del torneig de les Sis Nacions de rugbi al Japó, si no un passeig militar gal·lès que triturés els febles nipons?

El poderós equip del País de Gal·les va ser convidat a disputar dos partits amistosos al Japó, per anar preparant el terreny per a la copa del món que s'hi disputarà el 2019.

Ja se sap que les glòries del rugbi japonès són inexistents, per això l'entrenador gal·lès Robin McBryde (que per a més inri és el suplent, en substitució de l'entrenador titular Warren Gatland, de gira amb els Lleons Britànics i Irlandesos) va decidir deixar a casa els experimentats Ryan Jones, l'usapista James el GanxoHook i Paul James. Com si amb això no hi hagués prou, McBryde va decidir reemplaçar amb joves sense experiència internacional els 15 jugadors que es troben de gira per Oceania amb els Lleons.

El resultat ha estat una de les desfetes més humiliants del rugbi gal·lès. Els japonesos van derrotar els visitants per primera vegada a la història, per un contundent 23 a 8. Segurament, la qualitat de Craig Wing, un australià nacionalitzat japonès que prové de l'hipercompetitiu rugbi de 13 del seu país natal, va tenir molt a veure. També, la contribució d'un altre nacionalitzat, el neozelandès Michael Broadhurst, que va manar al seu flanc durant tot el partit. Tot i amb això, no es pot menystenir el progrés del rugbi japonès. En són un bon exemple els 13 punts d'Ayumu Goramaru, el darrer del Yamaha Júbilo que no trigarà a ser temptat pel rugbi europeu.

A Gal·les s'ha viscut com una deshonra intolerable. Les crítiques a McBryde han estat ferotges. “Vaig prendre les decisions i vaig apostar per aquests joves”, va defensar-se l'entrenador de davanters. “Hi ha hagut una actitud d'arrogància, en seleccionar uns vailets que amb prou feines havien jugat un parell de partits provincials”, exagerà J.J. Williams, el mite de l'era daurada del rugbi gal·lès, als anys setanta del segle passat.

D'acord, era un partit amistós, però això és rugbi, senyors.

L'exemple dels Lleons

Publicat el dilluns 10/06/13 al diari El 9 Esportiu

Ara que el procés d'autodeterminació de Catalunya ha entrat en una fase de maduresa i de consolidació d'una majoria social sòlida, una de les eines més utilitzades per combatre aquesta realitat és la por. Intenten espantar-nos amb tots els homes del sac possibles. Que si no cobrarem les pensions, que si Europa ens tancarà les portes, que si no podrem fer servir l'euro... I, per descomptat, a l'esport també li toca el rebre: el Barça expulsat de la lliga espanyola, les federacions internacionals vetant l'ingrés de les catalanes i un llarg etcètera.

Ja se sap que el món de la política i el món de l'esport transcorren per camins paral·lels i que les línies paral·leles, en principi, no es creuen. Però en el cas de la política i l'esport, de vegades s'apropen tant i tant que, a simple vista, en semblen una de sola, de línia. Si no, que ho preguntin als argentins, que van veure com una copa del món de futbol donava aire a una dictadura esgotada.

De vegades, però, hi ha fets que demostren que l'esport pot superar barreres i conflictes polítics de tota mena, fins i tot alguns que encara no s'han resolt. En aquests dies, hom trobarà a Austràlia una selecció de rugbi anomenada els Lleons Britànics i Irlandesos, que fa gires de partits amistosos amb regularitat des del 1888, quan van viatjar per primer cop a Oceania. No deixa de ser un gran exemple que Irlanda i la Gran Bretanya puguin aparcar la seva rivalitat ancestral per jugar a rugbi. Irlanda va viure sotmesa al domini britànic durant molt de temps i va haver de lliurar una guerra molt bruta per aconseguir el seu alliberament. Gairebé un segle més tard, la reunificació de l'illa maragda encara no s'ha assolit. Tot i amb això, els irlandesos mai no va abandonar el combinat dels Lleons, i els britànics ni tan sols van pensar a expulsar-los. Pocs mesos després de la independència irlandesa, els Lleons ja tornaven de gira per Sud-àfrica i després per l'Argentina.

No estic en condicions mentals suficientment sanes com per imaginar-me un combinat ibèric format per jugadors de quatres estats independents –espanyols, catalans, bascos i portuguesos, posem per cas–, però mai no se sap. De més verdes en maduren.

No s'hi val a badar

Publicat el dilluns 03/06/13 al diari El 9 Esportiu

La final de la lliga espanyola de rugbi entre la Unió Esportiva Santboiana i el VRAC de Valladolid no va ser un gran partit, però va mantenir el suspens fins a l'instant final, quan Cannings va fallar un cop de càstig que podria haver donat la victòria als catalans de la Unió Esportiva Santboiana.

Ha estat una prova més que en rugbi (crec que podríem dir que en qualsevol esport), no s'hi val a badar. La Santboiana va sortir amb el paper ben après, va dominar el partit, va controlar els atacs dels castellans i fins i tot va resistir amb un home menys durant bona part del partit, però un parell de badades van condemnar-la a perdre la copa.

Tot plegat no deixa de ser una anècdota en la trajectòria del club de rugbi més important del país, d'aquesta banda dels Pirineus. La Santboiana està cridada a fer grans coses, però ha de decidir-se a pensar en gran. Ahir es va tornar a demostrar que jugar a Espanya és perdre el temps. Què ha de fer un club català en un camp com el del Valladolid, on els espectadors insultaven els arbitres tot cridant “¡Fuera! ¡Fuera!”? Què es pensa aquesta gent, que això és futbol? Ningú no els ha explicat que en el rugbi el respecte als àrbitres i els adversaris és consubstancial amb l'ADN d'aquest esport?

Per a un equip del nivell i l'ambició de la Santboiana, jugar a Espanya és condemnar-se a la mediocritat. Cal alçar la mirada i pensar en alguna lliga celta, repetint l'aposta italiana que tan bons resultats ha donat al rugbi d'aquell país.

Al nord del país, quan el XIII Català i el Sant Esteve van decidir fusionar-se per crear els Dragons Catalans i competir per una franquícia en la Super League anglesa, tothom va dir-los que s'havien begut l'enteniment, que a l'àrea de Perpinyà no hi havia el teixit empresarial suficient per fer front a la inversió que implicava una aposta com aquesta. Avui, amb els Dragons consolidats en la part alta de la lliga anglesa i amb els beneficis importants per al turisme nord-català que comporten les visites de milers de britànics quan els partits es juguen a l'estadi Gilber Brutus, ningú no posa en dubte que l'aventura esbojarrada ha estat un èxit rotund. És el camí que la Santboiana ha d'emprendre.