La paciència és una gran virtut

25/08/14  el 9 esportiu

Hom podria dir que en el cas dels grans equips com el Barcelona, la paciència és inversament proporcional als diners invertits i a les expectatives creades. Luis Enrique té tot el dret del món a esperar una mica de comprensió dels culers, perquè tot plegat acaba de començar i hi ha moltes peces per ajustar en un equip que ha estat renovat en profunditat.

“La paciència és amarga, però els seus fruits són dolços”, va escriure el filòsof Jean-Jacques Rousseau. Tanmateix, la presència del gat negre al Camp Nou va fer que un calfred recorregués l'espinada de molts barcelonistes. En el minut 20 de joc, un xut al travesser, que es va repetir alguns minuts més tard, va tornar a provocar intranquil·litat a les grades.

Sortosament, Messi va aconseguir fregar la seva làmpada màgica i un gran sospir d'alleujament es va deixar sentir entre els fans blaugrana d'arreu del planeta. Automàticament, es van suprimir un munt de comentaris neguitosos que haurien omplert la mitja part. I abans que el gat pogués tornar a saltar al camp, Munir va presentar les seves credencials de crac.

El resultat, però, no suprimeix la validesa de l'aforisme de Rousseau: caldrà tenir paciència amb Luis Enrique i amb el Barça. L'aplanadora és història i no tornarà. La defensa organitzada i ben estructurada de l'Elx es repetirà en cada cita blaugrana, sigui amb equips grans o amb equips petits. Tot i amb això, el Barcelona ha reunit una plantilla temible, i quan comenci a funcionar com una màquina ben engreixada, ens regalarà grans moments, n'estic segur. Mentrestant, paciència, molta paciència. No podem caure en l'error de creure que guanyarem tots els títols abans de començar a jugar, com fan altres.

Al Barcelona les coses li funcionen quan les planteja a llarg termini, tot fugint de l'avui per demà. Cal que en el projecte nou, Luis Enrique pugui treballar sense l'espassa de Dàmocles a punt de caure-li a sobre si no es guanyen tots els partits per 5 a 0.

Ja ens va passar una mica l'any passat, quan ho van exigir tot i més a un entrenador que havia arribat com un paracaigudista uns dies abans de començar la lliga, sense haver pogut intervenir en els fitxatges i amb el repte d'aixecar un vestidor colpit per la desgràcia injusta de la malaltia de Tito Vilanova. És cert que al Barcelona només hi ha lloc per a l'excel·lència, però vaig trobar un pèl excessiu crucificar Martino sense miraments, tot i mantenir l'equip viu fins al final.

No podem tornar a cometre el mateix error amb Luis Enrique. La victòria d'ahir pot estimular l'eufòria, de la mateixa manera que una derrota —que n'hi haurà— ens pot inclinar a criticar sense pietat. Entre poc i massa, cal admetre que hi ha matèria primera per fer grans coses, però s'ha de treballar i molt, amb molta molta paciència.

Més i millor rugbi fins al 2015

18/08/14 el 9 esportiu

Encara no s'ha acabat l'estiu i ja ha començat una espiral ascendent per als amants del rugbi que no s'aturarà fins al 31 d'octubre de l'any vinent, quan es jugui a Twickenham la final de la copa del món que es disputarà a Anglaterra. Sembla molt lluny, però la tenim a tocar, i ens esperen tantes emocions que sense que ens n'adonem ja la tindrem aquí. De moment, aquest cap de setmana passat ha començar el Rugby Championship, l'equivalent al Sis Nacions de l'hemisferi sud, que des que va incorporar l'Argentina ha guanyat en emoció i en interès. Els Pumas encara estan lluny del nivell dels altres equips, que inclouen els All Blacks o els Wallabies. Contra els Springboks sud-africans van jugar sense complexos i van estar a punt de capgirar el resultat quan faltaven pocs segons per al final. Els dos pumas d'origen català, Agulla i Bosch, van deixar una molt bona imatge. La tornada, que es jugarà abans de final de mes a l'Argentina, podria ser el punt d'inflexió que atorgui l'històric primer triomf als sud-americans.

També ens hem pogut entretenir amb la copa del món femenina, i d'aquí poc assistirem al dolorós debut dels catalans de la USAP en la segona divisió francesa. Els primers partits seran vitals. Si no es percep el cobejat efecte rebot de bon començament, la travessa del desert dels perpinyanesos pot arribar a ser molt feixuga.

Sigui com sigui, començarem el 2015 amb una nova edició del torneig de les Sis Nacions, que és la competició de rugbi més apassionant del món. Gaudirem un cop més amb el progrés dels italians, l'orgull dels francesos i el rugbi genuí de les home nations. Qui sap si no veurem Escòcia jugant per primer cop com a país independent. Abans que ens passi l'emoció del Sis Nacions viurem un altre cop un mundial de rugbi a prop de casa, a Anglaterra, que serà un clímax fantàstic per als que ens agrada la pilota ovalada. Després tindrem uns mesos per recuperar l'alè i
preparar-nos per al retorn del rugbi als Jocs Olímpics de la mà del rugbi de set. Dels clubs del Principat en parlarem la setmana vinent. Visca el rugbi!

Dret de conquesta

11/08/14 el 9 esportiu

L'australià Dennis Coffey va dedicar gran part de la seva vida a difondre i fer créixer el touch, una modalitat ràpida de rugbi que en aquests dies celebra el seu campionat d'Europa de seleccions, amb la participació de Catalunya i Espanya. Va ser el mateix Coffey qui va anunciar l'any 2009 l'acceptació de Catalunya com a membre de ple dret de la federació internacional de l'especialitat, la FIT. També va ser ell qui va aguantar les pressions de les autoritats esportives espanyoles, que van posar-se de seguida a crear del no-res el touch a Espanya per contrarestar l'èxit català.

Malauradament, Coffey va morir no fa gaire, i els nous directius de la FIT han cedit a les pretensions espanyoles. Dies enrere, la FIT va comunicar a l'Associació Catalana de Touch que seria expulsada un cop acabat el campionat d'Europa. El que resulta més repugnant de tot plegat és que ja ni tan sols es prenen la molèstia d'amagar les seves intencions. La FIT diu expressament que l'expulsió es fa “a petició de l'associació espanyola”, perquè “Catalunya és una regió d'Espanya”. Però el més indignant és la raó addicional que esgrimeixen: l'esport és molt feble a Espanya i la selecció espanyola necessita incorporar jugadors de qualitat. Com si es tractés de la compra d'esclaus gladiadors per lluitar a l'arena. Que necessitem jugadors? Doncs conquerim la federació veïna i tal dia farà un any. El precedent és demolidor. Que es preparin altres membres de la FIT que també són nacions sense estat, com ara les illes Cook, l'illa de Jersey, Guernsey, les illes Norfolk, Escòcia o Gal·les! És clar que, en tots aquests casos, les autoritats britàniques no ho mourien tot d'aquesta manera. Algun cop els conservadors van proposar seleccions britàniques unificades, però van recollir una oposició frontal, fins i tot de les mateixes federacions angleses. Allà funciona un principi democràtic que a Espanya és poc més que una entelèquia. No volen que existim, ni tan sols esportivament. I si per impedir-ho han d'inventar-se una federació d'un esport que mai no han practicat i injectar-hi diners i recursos, ho faran sense cap contemplació.

Ben mirat, tot plegat és una raó més per a la independència. Política i esportiva.

Catalunya a l'europeu de rugbi ‘touch'

03/08/14 el 9 esportiu

El touch és un esport nascut a finals de la dècada dels cinquanta del segle passat a Austràlia, com a exercici d'entrenament entre els jugadors de rugbi de 13. Va anar evolucionant fins a esdevenir un esport independent amb equips i lligues en diferents països.El touch és un dels pocs esports col·lectius en què competeixen equips masculins, femenins i mixtos. Té l'agilitat del rugbi, però sense placatges, melés, rucks o xuts de pilota.

Conegut popularment com a rugbi touch, pren el nom actual de touch a començaments dels anys noranta i adopta les regles definitives, vigents avui en dia. D'aleshores ençà, s'ha escampat arreu del món amb gran velocitat. La Federació Internacional de Touch, creada l'any 1985, té gairebé 50 membres a tots els continents.

El touch és un d'aquells esports que han arrelat a Catalunya i han agafat Espanya amb el peu canviat. L'any 2009, la Federació Internacional de Touch va acceptar Catalunya com a membre de ple dret. La Federació Catalana de Rugbi, comandada per Ignasi Planas, va tenir el bon ull d'acollir l'Associació Catalana de Touch dins la institució, dotant així l'esport d'una estructura federativa consistent i professionalitzada. Quan Espanya se'n va adonar, ja era tard. Avui, es dóna una situació atípica: Catalunya és membre actiu de la federació europea (i de la internacional) i Espanya és una developing nation, un estatus d'associat que implica que encara no n'és membre, però que pot rebre assistència i suport i alhora participar de les competicions internacionals. Diu la llegenda que l'enrabiada de les autoritats esportives espanyoles en saber que el seu estatus seria inferior al català va ser de dimensions èpiques.

El proper 7 d'agost, veurem Catalunya i Espanya com a nacions participants del campionat europeu de touch, que reunirà 16 seleccions nacionals a Swansea, al sud del País de Gal·les. El que no veurem de cap de les maneres és un enfrontament entre els dos països. Catalunya només presenta una selecció mixta (3 homes i 3 dones per equip), però sembla que a Espanya això de barrejar sexes al camp de joc no fa gaire gràcia. Per això, només ha presentat seleccions masculina i femenina, però no pas mixta. O sigui que han trobat la manera d'evitar aquell esdeveniment que podria causar una bretxa en l'espai-temps i ocasionar la fi del món: un partit Catalunya-Espanya.

Què comencin a fer-se a la idea. El que ja és normal al rugbi touch serà ben aviat normal en totes les disciplines esportives i no podran empescar-se martingales per evitar trobar-se amb la selecció catalana als camps de joc. Mentrestant, gaudim d'aquesta especialitat derivada del rugbi que atorga a Catalunya el lloc que li correspon en peu d'igualtat amb la resta de nacions on es practica.