La USAP reneix amb tramuntana

Publicat el dilluns 22/17/2012 al diari El 9 Esportiu

Els seguidors de la USAP han hagut d’esperar nou jornades del Top 14 per veure el seu equip anotar un assaig a l’estadi Aimé Giral. Va ser aquest dissabte, contra un gran equip com és el Racing Metro i va anar a càrrec de Sona Taumalolo, un jugador que comença a fer-se un nom a Perpinyà.

La USAP és un club estrany. No és senzill ser-ne seguidor fidel, perquè és una muntanya russa. Passa de la glòria a la mediocritat amb una facilitat increïble. Després de fregar el descens de categoria l’any passat, els usapistes van rebre amb esperança l’ingrés de nous accionistes que van aportar diners frescos, amb els quals es van poder reemplaçar les velles figures de l’equip amb noves estrelles. Un bloc compacte de grans jugadors d’arreu del món, una nova direcció esportiva i nous entrenadors prometien un inici de temporada potent. Res de res, la muntanya russa continua instal·lada a Perpinyà. Comença la temporada, l’equip juga bé, però no guanya. Quan els nervis fan acte de presència dins la família usapista, els jugadors es marquen una victòria de traca i mocador a Barcelona, amb una primera meitat contra el Tolosa per emmarcar. Però el trenet agafa la baixada i les papallones a la panxa no triguen a tornar. Fins aquest dissabte. Una tramuntana persistent va gelar l’estadi, però tant la USAP com el Racing de París van regalar un autèntic espectacle. Un partit intens, travat, molt igualat. El triomf català (17-13) no va ser casualitat ni sort. Va ser el resultat de la feina ben feta. Les noves estrelles van jugar bé, però la diferencia la marcà el capità Nicolas Mas, que tornava després de vuit setmanes de baixa per lesió, i un immens Farid Sid. Tot fa pensar que, quan els nous fitxatges agafin el to, la USAP serà un equip capaç de lluitar pels primers llocs del Top 14, i assegurar-se una plaça a la copa d’Europa 2013. Hom podria dir que la forta tramuntanada de dissabte, lluny de dificultar el bon rugbi que es va veure a la gespa de l’Aimé Giral, va insuflar als catalans l’esperit guerrer que els va portar a guanyar el planxot el 2009. Que així sigui!

Un cor de drac per a la Santboiana

Publicat el dilluns 15 d'octubre de 2012 al diari El 9 Esportiu

El mític estadi d’Old Trafford va acollir fa pocs dies la final de la competició de rugbi de XIII més important del continent, i tot veient el magnífic espectacle que van oferir els Rhinos de Leeds –que es van coronar campions– contra els Wolves de Warrington, vaig pensar que aquest esport ofereix un gran exemple per a tots aquells que temen un boicot que deixi sense lliga els clubs catalans quan el país esdevingui un nou estat d’Europa.
Els finalistes són dos equips anglesos vells amics dels catalans. Els llops de Warrington van visitar el 2009 l’estadi de Montjuïc, on van derrotar els Dragons per 12-24 davant 20.000 espectadors. Els campions, els rinoceronts de Leeds, van guanyar enguany molt ajustadament a Perpinyà el matx de quarts de final i van barrar el pas a semifinals dels catalans, que havien fet una magnífica temporada.
Quin no segueixi el rugbi es preguntarà què coi fa un equip català competint en les elits del rugbi de XIII anglès. Aquesta és la lliçó per a tots aquells que amenacen amb l’ostracisme esportiu si Catalunya s’atreveix per ventura a assolir la independència. De fet, és una lliçó que ja fa temps va assumir com a pròpia un dels clubs de rugbi XV de Barcelona, el Poble Nou-Enginyers, que fa anys que triomfa en la lliga del comtat de Hertfordshire, a Anglaterra. Si en voleu més, d’exemples, anem a la Magners League irlandesa, on els italians del Treviso i el Zebre comparteixen competició amb equips celtes, que els ajuden a elevar el seu propi nivell esportiu, i per caràcter transitiu el de tot el rugbi italià, la qual cosa es pot veure en cada edició del Sis Nacions, en què el combinat italià ja fa temps que ha deixat de ser el candidat segur a la Cullera de Fusta, el trofeu reservat a l’equip que no aconsegueix cap punt en tota la competició.
De fet, no m’explico què esperen els amics de la UE Santboiana per aixecar la mirada, oblidar-se de la lliga espanyola, que té un nivell patètic, i obrir-se camí en algunes de les lligues britàniques o franceses, on es juga rugbi del bo. El rugbi que es juga al sud dels Pirineus necessita apujar el seu nivell si vol tornar al lloc que per història li correspon. Un lloc on es parli d’igual a igual amb les grans seleccions europees, com era abans que la victòria del feixisme trunqués violentament la progressió del rugbi català.
La Santboiana ha de seguir les passes dels Dragons Catalans i del Poble Nou-Enginyers. Espanya és el passat. La lliga estatal és d’una mediocritat meridiana. És un llast per al progrés de l’esport de la pilota ovalada al nostre país. L’esforç immens del club degà del rugbi sud-català i del seu patrocinador seria molt més efectiu si milités en alguna lliga irlandesa, anglesa, gal·lesa, escocesa i fins i tot francesa. I en pocs anys, només pel fet de forjar-se en competicions d’elit, sense cap dubte la Santboiana elevaria la qualitat del seu joc i aviat tindríem un equip de nivell europeu al sud dels Pirineus que miraria d’igual a igual la USAP de Perpinyà.
Segurament que molts lectors pensaran que estic fent volar coloms, però de més verdes en maduren. De tota manera, estic convençut que aquest serà el camí que molts clubs catalans de totes les disciplines esportives seguiran quan Catalunya sigui independent: oblidar-se d’Espanya i obrir-se camí en les millors lligues europees, siguin del país que siguin. Ja ens poden explicar sopars de duro, però el rugbi demostra que l’esport no té fronteres.

Barça ‘around the world’

Publicat el diumenge 7 d'octubre de 2012 al diari El 9 Esportiu

Acostuma a succeir amb cada partit del Barça, però es multiplica de forma exponencial amb els Barça-Madrid. Avui els catalans, catalanòfils i barcelonistes de tots els colors, de totes les nacionalitats, s’uniran a la mateixa hora davant d’una pantalla per fer vibrar els seus cors amb la mateixa longitud d’ona.
El Barça és l’entitat esportiva més universal. A les més de 600 penyes oficialment reconegudes als Països Catalans, s’hi han de sumar les més de 700 que hi ha arreu del món. Però això no és tot. Els més de 120 centres i casals catalans escampats pels cinc continents actuen també com a penyes barcelonistes informals. Avui es tornarà a produir el ritual de cada enfrontament entre els eterns rivals: pantalles gegants i centenars de simpatitzants del Barcelona que s’apropen als centres catalans per gaudir del partit enmig d’un ambient barcelonista autèntic. Habitualment, els catalans de la diàspora aprofiten aquests partits per evangelitzar els barcelonistes i fer-los entendre el context que ha fet del Barça el club més gran del món: un país, una cultura, una llengua que identifiquen el Barça i el fan únic, tal com va definir-ho divendres Xavi Hernández en una roda de premsa.
Els casals catalans d’arreu del món despleguen una intensa activitat cultural en les seves comunitats. Són autèntiques ambaixades culturals que són mantingudes en actiu pels fills i néts dels catalans que han emigrat en diferents onades en els segles XIX i XX, especialment.
Moltes persones, però, no s’apropen als centres catalans per la seva programació cultural, sinó només per veure el Barça. Sense proposar-s’ho, descobreixen Catalunya i la seva identitat diferenciada, i molts d’ells s’incorporen a les activitats dels centres i esdevenen catalanòfils que s’incorporen a la massa social i treballen activament per Catalunya.
Segons m’expliquen catalans de la diàspora amb els quals mantinc amistat, a l’Argentina, el Brasil, Mèxic, els Estats Units i fins i tot Austràlia, en els darrers partits del Barça les converses de la mitja part i les posteriors als partits ara excedeixen l’àmbit purament esportiu. La pregunta que hom es fa una vegada i una altra és si els catalans van de debò amb això de la independència. Si és veritat que Catalunya es vol separar d’Espanya, i –sobretot– on jugarà el Barça en el cas d’esdevenir Catalunya un nou estat europeu.
El mateix president Rosell va tranquil·litzar la culerada de Nova York fa pocs dies, tot repetint el cas del Mònaco, que juga en la lliga francesa sense ser part de l’Estat francès.
En les darreres dècades, molta gent d’arreu del món ha arribat al coneixement de l’existència de Catalunya gràcies al Barça. Avui, la internacionalització del procés d’independència de Catalunya també deu molt al Barça.

L’esperit amateur del rubgi és viu

Publicat el dilluns 1 d'octubre de 2012 al diari El 9 Esportiu

Dissabte vaig coincidir a Perpinyà amb dos vells jugadors de la USAP, que havien jugat al primer equip durant els anys setanta i vuitanta del segle passat. Res no s’assembla a l’esport d’aquells temps, tot i que sempre han jugat a les elits, a l’equip nordcatalà i l’ST de Tolosa de Llenguadoc. Aquests són els únics dos equips del Top 14 francès que mai no han baixat de categoria. Avui, però, són equips altament professionalitzats, amb pressupostos milionaris i amb primeres figures del rugbi mundial militant en les seves files.
Aquells vells rugbiers em van regalar innombrables anècdotes dels anys setanta i vuitanta, quan ningú no cobrava per jugar, i els entrenaments es feien sempre al vespre, quan els jugadors acabaven la seva jornada laborals en feines normals. Vaig pensar en el rugbi que es juga al sud dels Pirineus i vaig pensar en molts amics que juguen i gaudeixen de l’esport de l’ovalada en aquestes mateixes condicions, per una raó de pes: s’estimen el rugbi.
La matinada de diumenge, tot gaudint per televisió de l’espectacle magnífic dels Pumas rebent els All Blacks a la ciutat de La Plata, no vaig poder evitar pensar que l’ingrés de l’Argentina al Rugby Championship –els Sis Nacions de l’hemisferi sud– és el certificat de defunció del rugbi amateur d’elit que durant més d’un segle va subsistir al país sud-americà, com el llogarret gal resistia l’invasor romà. Vaig recordar el jugador d’origen català Horacio Agulla, que entrenava tres cops a la setmana quan plegava de la sucursal bancària on treballava i va acabar tercer en el mundial de França del 2007, davant d’estrelles del rugbi professional amb contractes milionaris. És cert que era un dels últims exponents d’una espècie en extinció. La gran majoria dels Pumas ja fa temps que són professionals a Europa.
Aspiro que el rugbi sud-català pugi de nivell i somio una selecció catalana competint en un Set Nacions. Però, què voleu que us digui, no voldria perdre l’esperit amateur del rugbi que es juga aquí (amb perdó de la Santboiana), amb la seva companyonia i els tercers temps de llegenda.