Una crida a la rebel·lió

27/04/14 el 9 esportiu

Quan es produeix una pèrdua com la de l'exentrenador del FC Barcelona Tito Vilanova, tots recordem de sobte que l'esport d'elit també el fan homes i les dones de carn i ossos. Per un instant, deixem d'exigir proeses heroiques als jugadors i als equips, i tornem a descobrir que darrere dels pressupostos astronòmics, dels esportistes milionaris i les exigències desmesurades, hi ha persones que pensen, que senten i que moltes vegades volen i dolen.

En aquesta línia s'inscriu un llibre d'aparició recent a Buenos Aires, amb un títol ben suggeridor: “Fútbol, un llamado a la rebelión”, escrit per un personatge que durant molts anys va viure des de dins la deshumanització de l'esport d'elit, el professor Fernando Signorini. Aquest argentí realment les ha vistes de tots colors, i sap del que parla. Va treballar a Barcelona com a preparador físic de Diego Armando Maradona, una tasca titànica en aquella època d'excessos i de descontrol. Va retornar al Barça anys més tard per preparar físicament Juan Román Riquelme. També ha treballat per a Lionel Messi, per al Sampdoria, per al Sevilla i per a altres clubs d'arreu de l'Amèrica Llatina. Va integrar el cos tècnic de la selecció argentina campiona i subcampiona del món dels anys 1986 i 1990, i també en els mundials del 1990 i el 2010.

Signorini assegura que el futbol mundial està farcit de “mètodes de preparació tan arcaics com irracionals”, i denuncia “conductes renyides amb els principis ètics més elementals, capaços de justificar qualsevol tipus de mitjà per tal d'aconseguir els seus fins”. L'argentí sosté que el futbol necessita una rebel·lió des de les bases, que “reaccioni amb vehemència contra la gairebé irreversible decadència propiciada pels qui controlen l'esport en l'àmbit mundial”.

Segurament, la deshumanització ja comença en el futbol de base, quan els pares pressionen i escridassen els seus fills, amb l'ambició que esdevinguin els Messi del futur i assegurin un futur milionari per a tota la família. I la golafreria dels grans clubs per descobrir i lligar nous talents ha arribat ja a nivells insostenibles. Per exemple els contractes obscurs amb les famílies de nens que haurien de jugar per divertir-se i no canviar de país només per la remota possibilitat de ser un escollit per triomfar en l'elit de l'esport. Aquesta mena d'acords que tants maldecaps estan ocasionant al Barcelona però que són moneda corrent de tots els grans clubs del món. A finals de l'any passat la premsa va publicar el cas d'un club belga que va fitxar un nadó de 20 mesos per la seva habilitat amb la pilota. Ridícul però real. Ja de grans, la necessitat de guanyar passa per sobre de qualsevol consideració ètica o esportiva.

És important que hi hagi veus de denúncia que sorgeixin de les mateixes entranyes de l'esport. És un bri d'esperança per retornar l'esport d'elit a les seves fonts.

Adéu a la veu catalana de la USAP

21/04/14  el 9 esportiu

Els més perspicaços entre els pocs catalans del sud presents en el partit de dissabte a l'estadi olímpic Lluís Companys entre la USAP de Perpinyà i el Toló hauran notat una absència destacada. No es tracta de cap jugador internacional, ni de cap famós a la llotja de convidats. Qui no va fer-se present en el matx va ser la veu catalana de la USAP, que des de fa més de 15 temporades assegurava la presència de la llengua catalana a la megafonia dels partits en què els de Perpinyà jugaven com a locals. La veu de Pere Manzanares, l'incasable activista del catalanisme al nord dels Pirineus, impulsor de Ràdio Arrels i de múltiples iniciatives culturals, ja no se sentirà a l'Aimé Giral ni als partits de Barcelona. Per als qui acostumem a pujar a Perpinyà amb regularitat des de fa anys, la veu de Manzanares anunciant en català l'alineació o els assajos de la USAP és una part indestriable dels partits de rugbi a l'Aimé Giral. Les seves ocurrències eren ràpidament adoptades per l'afició. Va ser Manzanares qui presentava el gran Perry Freshwater com “Aiguafresca”, i qui anunciava els punts anotats pel gal·lès James El Ganxo Hook. Recordo un partit europeu contra el Newport, presentat per en Pere com “Port Nou de Gal·les”. Inoblidable. Doncs ja no la tornarem a sentir, aquesta veu. Manzanares va enviar al president i al director general de la USAP una carta molt crítica en què presentava la seva renúncia: “Durant 15 anys he intentat promoure el català a l'estadi. Aquests darrers anys, he comprovat un desinterès per part de la direcció i la gairebé desaparició de la catalanitat. L'any vinent, ja no tindré el micròfon per uns segons homeopàtics com enguany; tampoc aniré a Montjuïc. La USAP s'està convertint en un club francès del sud de l'hexàgon amb una pinzellada de catalanitat oportunista.” La deriva esportiva i el buidatge de l'ànima catalana de la USAP de Perpinyà són una pèssima notícia per al rugbi i per a l'esport català en general. La professionalització del rugbi hauria d'haver blindat els clubs de les aventures oportunistes de segons quins milionaris amb ganes de projecció personal.

Sense ànima no hi ha club

20/04/14 el 9 esportiu

“Els diners no fan la felicitat”, deia un usapista de tota la vida de Torroella de la Salanca, amb el cap entre les mans, després del final del partit a Montjuïc que col·loca el club de Perpinyà al caire de l'abisme. “Te confondes, companh”, responia un occità de Toló més content que un gínjol amb el triomf còmode del seu equip. La USAP i el Toló són les dues cares d'una mateixa moneda. Tots dos clubs tenen una història centenària vinculada a les seves comunitats. Tots dos van passar a mans de milionaris amb la promesa de glòria i estrelles. El cas del Toló és una història d'èxit (amb una inversió molt superior a la de la USAP, tot sigui dit). Primeres figures mundials i la copa d'Europa són el resultat de la compra del Toló pel magnat editorial Mourad Boudjellal. El cas de la USAP és tot el contrari. François Rivière va aconseguir la majoria de les accions del club però la seva inversió milionària ha resultat un fracàs. I no només esportiu. L'equip està a punt de perdre la categoria per primer cop a la seva història (només la USAP i el Tolosa no han baixat mai a segona). S'ho jugarà tot a una carta, a l'última jornada davant el totpoderós Clarmont. Un descens implicaria la pèrdua dels patrocinadors més importants, la qual cosa derivaria en una fugida de figures i de talents. És molt difícil tornar a primera sense pressupost i sense bons jugadors. Per a més inri, Rivière va apostar per encarregar la gestió a uns dirigents que no són catalans, ni entenen la catalanitat de la USAP. Han sotmès la institució a un procés de “descatalanització” que ha provocat estralls. Quan més se la necessita, l'afició ha donat l'esquena al club. Els seguidors catalans sempre han considerat la USAP un reducte on poden viure la seva identitat catalana sense cap impediment. Ho he comprovat a bastament durant anys a les tribunes de l'estadi. Si el club es buida de catalanitat perd la seva essència, la seva ànima. Algú es pot imaginar el Barça sense cap lligam amb Catalunya? Com a resultat de tot plegat, l'Aimé Giral no s'omple mai, i l'entrada del Lluís Companys d'ahir va ser la més fluixa des que la USAP va decidir jugar a Barcelona. El director general, el parisenc Sylvain Deroeux, es vanagloriava divendres a les pàgines de L'Indépendant d'haver-se “emancipat del Barça” a l'hora de jugar a Barcelona. Vistos els resultats, tant esportius com de convocatòria, potser el nou amo del club, el Sr. Rivière, hauria de retornar a la USAP la seva ànima catalana. La necessitarà per buscar el miracle a Clarmont d'Alvèrnia, o per treballar-se el retorn a primera si el desastre es fa inevitable.

Adéu Hcup, hola Champions

14/04/14 el 9 esportiu

Es tanca una etapa brillant del rugbi europeu i se n'obre una de nova, que promet més competició i més oportunitats per estendre la passió ovalada a tots els racons del continent. La Hcup, la copa d'Europa de rugbi, passarà a la història aquest 2014, i a partir de la temporada vinent naixerà un nou torneig, la copa de campions del rugbi europeu. Els canvis van molt més enllà del nom de la competició i són el resultat de la professionalització a ultrança de l'esport, que cada vegada remena més milions en patrocinis i drets de televisió. El repartiment d'aquests diners ha estat el motiu més important per forçar un canvi que comporta fins i tot l'extinció de l'ERC, l'organisme organitzador de la Hcup, que serà reemplaçat per l'European Professional Club Rugby, amb seu a Suïssa. Fins avui, el 52 per cent dels diners generats per la Hcup anaven als clubs escocesos, irlandesos, gal·lesos i italians reunits en la lliga celta Pro12. El 48 per cent restant anava a mans angleses i franceses. Els primers disposaven de deu places assegurades a la Hcup i els clubs de la Premiership anglesa i el Top 14 francès, sis places cadascun. Amb la nova competició, els diners aniran repartits a parts iguals entre celtes, anglesos i francesos, una mesura més justa en funció del pes específic de cada lliga. El nombre total d'equips participants es reduirà de 24 a 20: 6 anglesos, 6 francesos, i 7 celtes, amb una plaça assegurada per a cada nació. El lloc número 20 es decidirà amb un play-off obert a tothom. La segona competició europea, la copa Amlin, també serà reemplaçada per una nova copa europea Challenge de rugbi i la novetat més important i engrescadora és la creació d'un tercer torneig anomenat competició de qualificació, que reunirà entre 8 i 10 equips de les altres nacions del rugbi europeu, una porta que s'obre perquè la UE Santboiana faci companyia a la USAP a Europa. S'acaba la incertesa creada el 2012 quan els clubs anglesos i francesos van anunciar que el 2014 seria el seu últim any a la Hcup. Durant tot aquest temps hi ha hagut dures negociacions que, sortosament, han arribat a bon port.

Occitans per la glòria europea

07/04/14 el 9 esportiu

S'han acabat els partits dels quarts de final de la copa d'Europa de rugbi, i la conclusió més destacada és que els clubs occitans continuen manant en l'esport ovalat continental.

Dels tres equips occitans que disputaven els quarts de final, dos han sobreviscut amb nota, la qual cosa vol dir que hi ha moltes possibilitats que el màxim títol del rugbi europeu de clubs romangui a Occitània, ja sigui perquè es queda a mans dels vigents campions del Toló, o perquè el guanya el Clarmont.

Hom podria dir que és una qüestió de diners, perquè el Toló va començar a parlar de tu a tu amb els grans quan va disposar de la guardiola il·limitada del seu propietari, el magnat Mourad Boudjellal. És veritat, però no és tota la veritat. D'una banda, el Clarmont no és pas un club ric ni té cap mecenes multimilionari, i és a semifinals. D'altra banda, els milions aeroespacials no han estat suficients per evitar la contundent derrota del Tolosa contra el Munster irlandès per 47 a 23 en el seu partit de quarts de finals. (Per cert, busqueu a You Tube el primer assaig del partit, que va fer Earls després d'un atac de 20 fases dels irlandesos. Sublim.)

Sigui com sigui, el Toló va guanyar el Leinster amb comoditat; el Clarmont, el Leicester, i els anglesos del Saracens, els irlandesos de l'Ulster.

Ens esperen, doncs, unes semifinals apassionants, en tots dos casos amb protagonisme occità. El Clarmont s'enfrontarà al Saracens i el vigent campió, el Toló, rebrà el Munster. Evidentment, pot passar qualsevol cosa, des d'una final cent per cent occitana fins a una final sense cap equip del país veí. El més probable, però, és que només un dels dos occitans sobrevisqui. El meu pronòstic (o potser hauria de dir el meu desig?) és que, la final, la disputaran el Clarmont i el Munster. Els primers ja han estat finalistes la temporada 2012/2013, i van patir una derrota dolorosa a mans del Toló. Els segons, juguen un rugbi potent i intens, que es mereix una recompensa en forma de títol. No haurem d'esperar gaire per saber si la profecia es complirà.