Adéu Sis Nacions!

Ha acabat l’edició 2012 del torneig de rugbi més apassionant de tots els que es fan i es desfan. Un milió d’entrades venudes per a quinze partits són una prova fefaent que hi ha vida a Europa més enllà del futbol.

L’actuació de la selecció gal·lesa ha estat demolidora: campions del torneig i guanyadors del Grand Slam i de la Triple Corona, sense conèixer la derrota, amb un rugbi directe, jove, atrevit i sense cap respecte per cap rival. Un petit país sense estat de tres milions d’habitants, que planta cara i guanya tothom. Un bon exemple per als que diuen que Catalunya és massa petita per a competir internacionalment per compte propi.

L’altra gran notícia d’aquesta edició ha estat el triomf italià davant Escòcia en un Estadi Olímpic de Roma ple a vesar. Itàlia es va unir al torneig l’any 2000, i d’aleshores ençà va guanyar la poc honorable Cullera de Fusta en 9 ocasions, un premi reservat per a qui no aconsegueix cap victòria en tota la competició. L’evolució d’aquesta selecció, liderada per un grapat de jugadors argentins d’origen italià, és innegable. Enguany, la Cullera de Fusta ha estat per a Escòcia, la tercera des del 2004. El rugbi escocès clama per una revolució.

Ara haurem d’esperar fins a l’estiu per gaudir d’una novetat que promet: la incorporació de la selecció argentina al Tres Nacions, l’equivalent al Sis Nacions de l’hemisferi sud, ara rebatejat com a The Rugby Championship. Els pumas,es veuran les cares en competició oficial als Wallabies, els All Blacks i els Springboks. Dinamita pura!

Mentrestant, ens espera una apassionant definició de la divisió d’honor espanyola. La UE Santboiana ha de fer front a quatre partits decisius, amb grans possibilitats d’èxit, si aconsegueix que el cop moral que ha significat la lesió de l’estrella Isaac Thompson (que ha tornat a Nova Zelanda per operar-se la clavícula) no la distregui de l’objectiu final.

Al nord del país, la USAP camina per la corda fluixa perseguit pel fantasma del descens, alhora que una important injecció econòmica dels accionistes del club perpinyanès estan produint una febre de fitxatges que assegura un equip altament competitiu per al 2013.

Publicat el dilluns 19 de març de 2012 al diari El 9 Esportiu de Catalunya

El Sis Nacions, un torneig de ciència ficció

L’obsessió hispana per evitar el reconeixement de qualsevol federació esportiva que pugui posar en perill la sacrosanta unitat d’Espanya (el destí de la qual va ser tan gràficament definit pel gran Rubianes), fa que l’actitud més habitual sigui la negació. L’argument principal en contra de l’eslògan “una nació, una selecció” és ben senzill, es redueix al principi “un estat, una selecció”. Passen de puntetes davant de qualsevol realitat que no s’ajusti a aquesta premissa, com quan en futbol es troben davant d’entelèquies com ara la selecció de les illes Fèroe.
Ara bé, quan Espanya es troba amb un cas com el del rugbi, en què ha hagut de negar l’evidència documental de l’existència de la federació catalana com a fundadora de la internacional, i àdhuc recórrer a la legislació franquista per impedir-ne judicialment el reingrés, la corda es tensa fins a límits insospitats. (Convé recordar que el cas encara es troba a les mans de la justícia ordinària de París, seu de la federació internacional, que en primera instància no va resoldre sobre el fons de l’assumpte i va rebutjar la reclamació catalana per un problema de forma.)
Imagineu-vos per un moment el torneig de les Sis Nacions a ulls espanyols. Només hi participen dos estats com a tals, França i Itàlia. Dels altres quatre competidors, tres no són estats, la qual cosa trenca els esquemes de la mentalitat castellana. Aquest cap de setmana hem viscut un partit que per a Espanya és un cas de psicòleg: Irlanda-Escòcia. Per si no fos prou que Escòcia sigui una nació sense estat que competeix internacionalment, el cas d’Irlanda és ja insuportable: reuneix jugadors de dos estats diferents! A la selecció irlandesa hi trobem jugadors amb passaport de la República d’Irlanda i del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.
Per acabar-ho d’adobar, si anem a les lligues nacionals, ens trobarem equips catalans jugant a lligues angleses o clubs italians competint a Irlanda.
En vista d’aquest panorama, em sorprèn que encara no s’hagi prohibit a Espanya la pràctica del rugbi.

Publicat el dilluns 12 de març de 2012 al diari El 9 Esportiu de Catalunya