Justícia poètica

La final de la copa del món de rugbi no ha estat ni èpicament ni esportivament extraordinària, però sí ha tingut els ingredients de lluita, passió i nerviosisme necessaris per fer-nos gaudir-ne intensament.
Vam citar-nos uns quants aficionats a l’esport de l’ovalada que havíem estat comentant els partits previs per Twitter, seguint l’etiqueta #rugbycat. Vam decidir trobar-nos presencialment per a la final al pub Kitty’s de Barcelona, on la parròquia va dividir per part iguals el seu suport entre francesos i neozelandesos.
Fins i tot abans del començament del partit, la haka dels All Blacks i els himnes van fer posar el pèls de punta als milers d’assistents a l’estadi i als milions d’espectadors d’arreu del món. Especialment La marsellesa, que, –com recordava un dels piuladors tot xarrupant una Murphy’s– es cantava als carrers de Barcelona el 14 d’abril del 1934, quan la gent encara no se sabia l’himne de Riego.
El marcador final, 8 a 7 a favor dels locals, pot semblar el reflex d’un partit ensopit. Res més lluny de la realitat. Confesso que després del joc mesquí del XV francès en els partits previs, m’esperava una pallissa dels All Blacks, predestinats a guanyar els mundials que es juguen a casa seva. Tanmateix, la proposta gal·la va ser valenta i decidida. Van jugar d’igual a igual i van acabar arraconant els locals al seu camp durant bona part del matx.
El destí és cruel, però, i en un cop teatral de justícia poètica, França va ser pagada amb la mateixa moneda amb què va saldar el seu partit de semifinals amb Gal·les. En aquella ocasió, els gals van guanyar de només d’un punt, després de resistir durant molta estona l’assetjament gal·lès.
Si Gal·les no mereixia perdre aquella semifinal, ahir França no mereixia perdre la final. Tot plegat no vol dir que Nova Zelanda no sigui el just campió. Més enllà del joc d’ahir, que va respondre al concepte de por escènica de Valdano (l’infalible Weepu no va encertar ni un xut a pals), els All Blacks han estat el millor equip del torneig i el premi major, la copa Webb Ellis, es quedarà per quatre anys a Nova Zelanda. Ens veiem a Anglaterra el 2015!

Publicat el 24/10/2011 al diari El 9 Esportiu de Catalunya

A només una setmana de la gran final

Ara sí que ja som en la recta final de la copa del món de rugbi de Nova Zelanda. Aquest cap de setmana hem gaudit de dues magnífiques semifinals que han provocat dos efectes: fer gaudir enormement els milers d’aficionats a l’esport de l’ovalada que hi ha al nostre país, d’una banda, i despertar l’afició en molts altres catalans que s’hi afegeixen després de veure un d’aquests partits de primera classe mundial. Desenes de pubs i bars (i cantines dels clubs de rugbi) arreu de Catalunya s’han emplenat aquests dies de bon matí i sempre tothom ha marxat amb un bon gust de boca, i no pas per les cerveses.
La primera semifinal ens va oferir una França mesquina que no es mereix ser en la final, tot i que no podem menys que alegrar-nos pels catalans que hi prenen part. Els joves gal·lesos, que s’havien plantat a semifinals contra pronòstic, van presentar batalla amb un joc directe i honest. França va guanyar el partit gràcies al peu de Parra, que va marcar tots els punts dels gals. Van acabar demanant l’hora contra uns gal·lesos que no es van rendir mai. Tornaran a casa amb la satisfacció de ser l’equip de les illes Britàniques que més lluny han arribat en aquesta copa del món, que no és pas poca cosa.
La segona semifinal, no per previsible no va ser menys emocionant. Els All Blacks són una piconadora que passa per la pedra tothom que es posi al davant, però els Wallabies australians van donar-ho tot i van marxar amb el cap ben alt.
“Cachez votre enthousiasme messieurs!”, demanava Marc Lievremont, l’entrenador del combinat francès crescut a Argelers de la Marenda. Ja fa bé de baixar l’entusiasme, perquè amb vista del joc desplegat pel seu equip és ben probable que rebi una pallissa que li faci caure el bigoti tintinià que s’ha deixat créixer durant aquesta copa del món. Ens espera una gran final. Si sou usuaris de Twitter, us recomano de seguir l’etiqueta #rugbycat durant la final. Descobrireu un munt de fanàtics il·lustres del rugbi a casa nostra, des del subdirector d’aquest diari Lluís Simon, fins a l’escriptor Quim Monzó.

Publicat el 17/10/2011 al diari El 9 Esportiu de Catalunya

Tres errades i un encert

El mundial de rugbi de Nova Zelanda ens ha regalat aquesta setmana uns grans quarts de final. Un cop més, aquest esport ha demostrat fins a quin punt és apassionant. Personalment, havia fet els meus pronòstics sobre qui guanyaria i qui marxaria cap a casa. Em vaig equivocar en tres i només vaig encertar en un, el més fàcil. El rugbi és imprevisible i tres dels quatre favorits ja han fet les maletes.
Primera errada: Irlanda-Gal·les. La selecció de l’illa maragda era una de les meves apostes. Són la meva debilitat, ho admeto. Hi ha jugadors de dos estats diferents, de la República del sud i del Regne Unit, d’Irlanda del Nord. Una solució ja assajada a casa nostra, que algun cop ha convocat jugadors i jugadores de banda i banda dels Pirineus. Van menjar-se l’etiqueta de favorits amb patates. Els gal·lesos van fer un partit magnífic i van passar a semifinals per mèrits propis (22-10).
Segona errada: Anglaterra-França. Els pares del rugbi tenien totes les de guanyar davant uns gals que venien de pair una derrota amb Tonga, la selecció d’un país amb menys habitants que Mataró. Un cop més, els favorits van fallar. El gran Wilko no va tenir el dia i el combinat del gall, amb presència destacada dels catalans de la USAP, van obtenir un triomf tan ajustat com just (12-19).
Tercera errada: Sud-àfrica-Austràlia. Els australians s’enfrontaven als campions i contra tot pronòstic van demostrar que és possible guanyar un equip clarament superior si es juga amb intel·ligència. El resultat ajustat (9-11) és per la defensa aferrissada dels no favorits.
L’encert: Nova Zelanda-Argentina. La quarta semifinal era la més senzilla d’encertar. Aquest mundial està predestinat a ser dels All Blacks, des del mateix moment del sorteig dels grups. Un cop més, es va veure per què el rugbi és apassionant. Els pumas, clarament inferiors, van presentar una defensa impressionant, amb un festival de placatges. Fins i tot es van permetre el luxe de marcar el primer assaig del partit. Els locals van trigar una hora a fer-ne un. Des del 1999 que no acabaven una primera part sense assajar. Els argentins, però, es van fondre a 20 minuts del final, quan van quedar-se amb un jugador menys. Ens esperen unes grans semifinals: Gal·les-França i Austràlia-Nova Zelanda. No us les perdeu i, si us plau, no em feu fer pronòstics!

Publicat el 10/10/2011 al diari El 9 Esportiu de Catalunya

Ara comença la millor part

Acabada la fase de grups de la copa del món de rugbi que s’està disputant a Nova Zelanda, arriba el moment de considerar seriosament la possibilitat d’aixecar-se ben d’hora per veure els partits de quarts de final, perquè ara sí, sense cap dubte, comença l’acció!
No hi ha hagut gaires sorpreses en les posicions finals de cada grup: Nova Zelanda i França, Irlanda i Austràlia, Sud-àfrica i Gal·les, Anglaterra i... Ep! Aquí sí que hi ha hagut un resultat que surt del guió. Com fa quatre anys, contra tot pronòstic, l’Argentina s’ha fet un lloc a la fase final del mundial, deixant enrere un dels pares fundadors de l’esport, Escòcia, que mai no havia fallat en uns quarts de final d’una copa del món. Tanmateix, si en l’anterior mundial els pumas van fer l’equip revelació en obtenir la medalla de bronze, aquest cop ho tenen realment magre, perquè a quarts de final es trobaran els totpoderosos All Blacks, uns amfitrions que estan determinats a quedar-se amb el trofeu Webb Ellis. No han demostrat cap feblesa, i la mala notícia de la pèrdua d’una de les estrelles de l’equip per lesió, l’exusapista Dan Carter, no aconseguirà doblegar els ballarins de la haka.
Mentrestant, a casa nostra, la USAP va perdre a l’Aimé Giral de Perpinyà amb l’Agen, però queda el consol del bonus defensiu i la resta de resultats, que no han alterat la classificació del Top 14 francès. Pel que fa a la divisió d’honor espanyola, la UE Santboiana comença a agafar velocitat de creuer amb un contundent triomf amb bonus a Vigo (29-56).
Acabat aquest repàs de l’actualitat internacional, la millor notícia del cap de setmana ha estat, però, l’inici de les competicions de la Federació Catalana de Rugbi. Són una mostra de la bona salut de l’esport a casa nostra. Deu equips a primera catalana, deu equips a segona catalana, i milers de nois i noies en les categories inferiors, que cada setmana honoren el rugbi català amb partits de primer nivell, i alhora honoren els valors de l’esport amb tercers temps que fomenten la companyonia i el respecte arreu del país.
Feu-me cas. Si teniu l’oportunitat, acosteu-vos a algun dels clubs de Catalunya i gaudiu del bon rugbi de casa nostra.

Llegir la columna original a El 9 Esportiu