L’onada independentista

Publicat el dilluns 24 de setembre de 2012 al diari El 9 Esportiu

Un dels aspectes més esperançadors del procés indeturable cap a la independència de Catalunya és que es tracta d’un moviment sorgit des de les bases, al marge dels partits i de les institucions. Una onada que empeny cap a dalt de la piràmide i fa trontollar estructures que semblaven sòlides i inamovibles.
Ja poden intentar aturar el moviment amb amenaces, cartes reials i mal auguris, però el poble ha decidit que ha arribat el moment i ho manifesta d’una manera clara. No només amb les consultes popular a centenars de pobles i ciutats o amb un milió i mig de persones al carrer per la Diada, sinó també amb un Camp Nou ple de gom a gom corejant amb alegria “in-inde-independència”.
Aquests fets agafen amb el peu canviat uns líders socials que no lideren la societat, que reaccionen tard, però –sortosament– reaccionen. Així, veiem partits polítics que mouen fitxa i anuncien que incorporaran el dret a decidir als seus programes, i dirigents socials i empresarials de primer ordre que adopten una posició clara davant una secessió de Catalunya que arribarà més d’hora que tard.
L’exemple més notori és el del president de Barça, Sandro Rosell, que ha experimentat una evolució copernicana que hom no pot sinó aplaudir fervorosament. Fa només un any, Rosell va contribuir generosament a pagar la reparació del iot Fortuna, juntament amb un bon grapat d’empresaris espanyols, per regalar-lo a Sa Majestat el rei Joan Carles. En el primer Congrés Mundial de Penyes que va presidir, va fer el seu discurs en castellà, “per respecte als socis del Barça que són de fora”, segons va assegurar.
Tanmateix, l’onada independentista arribà també a Can Barça, i el president ha fet molt bé de sumar-s’hi. Si no ho fes, sucumbiria ofegat per la realitat, que és molt tossuda. Per això, Rosell s’afanyà a aclarir durant l’assemblea de compromissaris que el FC Barcelona és un club català que estarà al costat del que decideixi el poble de Catalunya. Bravo!
El president del Barça, a més a més, va participar de la manifestació de l’11 de setembre –a títol personal, però hi va ser– i va esvair una de les pors més grans dels sobiranistes –riu-te’n de la sortida de l’euro o de l’amenaça dels tancs– en manifestar que en una Catalunya independent, el Barça continuaria militant en la lliga espanyola, tal com el Mònaco juga en el campionat francès.
Amb el Barça de cares, ja podem afrontar amb confiança el procés d’independència. L’evolució ideològica del seu president n’és una mostra contundent que fa palès que l’independentisme ha esdevingut mainstream en el nostre país i ha amarat totes les capes socials i tots els corrents de pensament. Manllevant el final de discurs de Rosell: Visca el Barça i visca Catalunya!

Seleccions catalanes a tocar

Publicat el dilluns 17 de setembre de 2012 al diari El 9 Esportiu


El procés d’independència de Catalunya ja és quelcom inexorable. La manifestació de l’11 de setembre va deixar clar que arribarà més tard o més d’hora, però arribarà. Res no pot aturar la voluntat democràtica d’un poble. Ni tan sols els seus líders polítics.
Un dels efectes col·laterals de la independència serà el reconeixement automàtic de les federacions esportives catalanes i l’oficialitat de les seves seleccions, després de tanta feina per intentar aconseguir un estatus que en la gran majoria de les disciplines és impossible sense un estat, incloent-hi la participació en els Jocs Olímpics. Quants esforços, temps i diners esmerçats per aconseguir quelcom que vindrà dins del paquet de la independència!
El tema de les lligues nacionals també ha estat aclarit, i cal destacar el fet que fins i tot el president del Barça n’hagi parlat. Ras i curt, ha explicat que el club blaugrana podria continuar militant en la lliga espanyola, com el Mònaco ho fa al campionat francès.
Podem doncs, despreocupar-nos pel futur dels Barça-Madrid i concentrar-nos en les alegries que ens donaran els nostres combinats nacionals. Digueu-me morbós, però jo friso per veure les nostres seleccions competint i enfrontant-se a segons qui, ja m’enteneu. La potència esportiva catalana està fora de qualsevol dubte, i quan la política ja no hi tingui res a veure, podrem gaudir dels triomfs dels nostres esportistes amb la senyera a la mà, i podrem escoltar Els segadors quan pugin al podi i siguin coronats.
Ja sabeu que sóc un home de rugbi. Permeteu-me que us confessi que no puc esperar l’hora de veure saltar al camp una selecció catalana amb jugadors d’ambdues bandes dels Pirineus. El president de la USAP. Paul Goze, ja va dir en les pàgines d’aquest diari que no hi hauria cap problema, com no n’hi ha quan jugadors nord-irlandesos juguen amb la selecció que representa tota l’illa maragda. Quines ganes!

No hi ha res com jugar a casa

Publicat el diumenge 16 de setembre de 2012 al diari El 9 Esportiu

Josep Pla explica que de petit, quan la família volia anar a comprar o a passejar a la gran ciutat, no baixaven a Barcelona, sinó que pujaven a Perpinyà.
Ahir, en canvi, va ser Perpinyà la que va baixar a Barcelona. L’equivalent a dos aforaments de l’estadi Aimé Giral van desplaçar-s’hi des de la Catalunya del Nord i des de la capital occitana. La USAP de Perpinyà va tornar a disputar un partit oficial –en aquest cas del Top 14 francès– a Montjuïc, amb un triomf contundent contra el Tolosa, bicampió de França. No deixa de ser sorprenent que no hagi estat fins a aquest partit que l’equip no s’ha trobat còmode amb si mateix des de l’inici d’una temporada que va començar amb tres derrotes consecutives. Ja se sap que no hi ha res com jugar a casa. Així se sentien ahir a l’estadi Lluís Companys els jugadors, els dirigents i els milers d’aficionats arlequinats: a casa.
Malauradament, al sud encara preval una actitud condescendent i paternalista respecte als catalans del nord. Això o una indiferència absoluta. És una autèntica pena que hagin estat tan pocs els catalans del sud que ahir van saber aprofitar l’oportunitat doble de gaudir d’un espectacle esportiu de primera magnitud i alhora compartir una estona de germanor amb els catalans de l’altra banda del Pirineu.
És freqüent sentir catalans del sud dir que “van a França” quan van a la Catalunya del Nord, els mateixos que s’afanyen a parlar francès a qualsevol interlocutor nord-català.
Als catalans del sud ens agrada mirar-nos el melic. Per això ens creiem que Catalunya és el territori de la comunitat autònoma espanyola i que els del nord són francesos que viuen en un tros que es va quedar França fa 350 anys. El que no entenem és que per als catalans del nord Catalunya és el que nosaltres coneixem com a Catalunya del Nord i al sud hi ha espanyols que viuen en un territori que es va quedar Espanya fa 350 anys.
Entre aquestes dues visions d’un mateix país unit per una columna vertebral anomenada Pirineu hi ha –malauradament– pocs punts de contacte. Un d’ells es diu USAP de Perpinyà. Un club esportiu que ha fet de la identitat catalana el seu ADN, la seva raó de ser. Es poden buscar raons esportives, econòmiques, de màrqueting o les que es vulguin, per explicar la dèria de la USAP per jugar a Barcelona, però la raó principal és una: una visió clara del país en el seu conjunt.
Quan els equips bascos del nord baixen a jugar un cop l’any a Anoeta, és una festa nacional i l’estadi s’emplena de bascos del nord i del sud, la gran majoria dels quals no entenen un borrall de rugbi. Confiem que la USAP insisteixi a baixar un cop l’any a Barcelona i –sobretot– que els catalans del sud deixem de mirar-nos el melic i emplenem Montjuïc, per celebrar una festa anyal de germanor cultural i esportiva.

Nervis a Perpinyà

Publicat el dilluns 3 de setembre de 2012 al diari El 9 Esportiu

Ja hi tornem a ser. La immensa família del rugbi nord-català havia acabat la temporada passada amb els nervis destrossats. De guanyar el títol de França i arribar a semifinals de la copa d’Europa, a patir fins al darrer instant per no baixar de categoria.
Per acabar amb el patiment, aprofitant que molts dels mites que van portar l’equip a la glòria ja havien complert el seu cicle, els perpinyanesos van trencar la guardiola i van fitxar a tort i a dret, incloent-hi estrelles internacionals i nou cos tècnic.
Ja se sap, però, que els diners no fan la felicitat. Nova temporada, nou equip, nous entrenadors. Tres partits, tres derrotes. Tothom sap que un equip que s’ha renovat de dalt a baix necessita un temps de rodatge fins que les peces encaixen i la màquina agafa velocitat de creuer. Jo ho entenc així, però al nord del país la passió per rugbi pot més que el seny. Els nervis tornen a estar a flor de pell a la plana del Rosselló. Fins i tot tornen a circular els habituals rumors sense fonament de cessament del president Goze.
En aquest context, què voleu que us digui: se’m fa la boca aigua de pensar en el partit que ens espera el dia 15 a l’estadi olímpic Lluís Companys. Una USAP assedegada de victòria davant un Estadi Tolosà còmodament instal·lat a la part alta de la classificació. Si a sobre ho amanim tot plegat amb la tradicional rivalitat catalanooccitana pel que fa al rugbi, ens espera un còctel explosiu. Us podria parlar del factor emocional que representa que els nostres germans del nord vulguin jugar de locals a Barcelona, de la defensa activa que fa la USAP de la llengua i la cultura catalanes, del gest lloable del FC Barcelona de cedir la recaptació als damnificats pels focs de l’Empordà i un munt d’arguments més, però si us haig de ser sincer, crec honestament que no en cal més que un, d’argument: ens espera un partit de rugbi de màxim nivell continental, per llogar-hi cadires.
L’11 de setembre, una delegació destacada de la USAP serà a Barcelona, a la zona de l’Arc de Triomf, amb un estand, per manifestar la seva adhesió als actes de la Diada. Allà hom podrà comprar entrades per al partit. Jo no m’ho perdria per res del món!