Un gran comiat per a un gran jugador

26/05/14 el 9 esportiu

Ho recordo com si fos ahir. Vaig enamorar-me de Jonny Wilkinson un 22 de novembre, concretament el 22 de novembre de l'any 2003. Estava engolint pintes de Guinness gairebé sense adonar-me, amb la mirada clavada a la tele, assegut a la vora de la cadira en un pub amb nom d'heroïna irlandesa, al barri de les Corts de Barcelona.

Anglaterra i Austràlia s'enfrontaven en el matx final del campionat del món de rugbi d'aquell 2003, que es disputava precisament a Austràlia. Els locals havien eliminat ni més ni menys que els All Blacks en semifinals, i els anglesos s'havien desfet de França amb un contundent 24 a 7. No cal dir que el Telestra Stadium de Sydney era ple a vessar. Austràlia va trigar menys de cinc minuts a fer el primer assaig, per a deliri dels espectadors. Van fallar la conversió, i cinc minuts després va aparèixer un mig d'obertura de nom Wilkinson per clavar un cop de càstig i ficar el 15 de la rosa dins del partit. El matx va ser d'infart. Va succeir quelcom força infreqüent en el món del rugbi: el partit va acabar empatat a 14 i va anar a la pròrroga. Els nervis en tots dos equips, en els espectadors i en la colla de catalans i guiris del pub era insostenible. Es va arribar al minut final del temps extra empatats a 17. Quan faltaven 26 segons pel final, Jonny Wilkinson va agafar l'ovalada amb les dues mans, va aixecar el cap i va clavar un drop entre els dos pals australians que encara em glaça el cor només de recordar-lo. La pilota volava pel cel a càmera lenta i semblava que no arribaria mai als pals. Anglaterra va guanyar la final per 17 a 20 i es va coronar campiona del món, gràcies a aquell jove sense hac en el nom.

D'aleshores ençà he seguit la trajectòria de Jonny Wilkinson amb una admiració profunda. Aquest dissabte ha tornat a ser decisiu per al triomf del seu equip, el Toló occità, que el va fitxar el 2009 provinent dels Falcons de Newcastle. Va provocar el primer assaig i va fer 16 dels 26 punts del seu equip, que va coronar-se campió d'Europa.

No és casualitat que Jonny sigui un dels millors jugadors de la història del rugbi europeu. Els empleats del camp del Newcastle havien de fer hores extres el dia de Nadal o en qualsevol festiu, perquè Wilkinson hi anava fins i tot aquells dies a fer les seves pràctiques de xut, dia rere dia. Tot i ser el jugador anglès millor pagat de la història, i ser cobejat per patrocinadors i anunciants, Jonny limita els seus compromisos publicitaris a 20 dies per any, per evitar que pugui interferir amb els entrenaments. La seva altra gran passió, els escacs, explica la seva enorme capacitat per llegir el desenvolupament dels partits.

Només hi ha un títol que falta als prestatges de Can WIlkinson: el Planxot, el trofeu de campió del Top14 francès. El cap de setmana que ve, el Toló disputarà la final amb el Castres, i el més que probable triomf de l'equip de superestrelles que és el Toló serà un gran comiat per a un gran jugador. Et trobarem molt a faltar, Wilko!

Un nou camp de rugbi per a Barcelona

19/05/14  el 9 esportiu

Els set clubs de rugbi històrics de Barcelona, agrupats sota la marca Rugby Barcelona, van disputar el proppassat dissabte un test match amb l'equip de l'acadèmia dels Northampton Saints d'Anglaterra. Els barcelonins, entrenats per Stacy Duvenage, van presentar un equip molt competitiu, amb els millors jugadors dels set equips de la ciutat. El resultat (19-26) és el de menys. El que importa és que el rugbi de la ciutat va mostrar la seva millor cara i va reclamar, un cop més, enmig d'un ambient festiu, que a Barcelona cal un espai amb cara i ulls per poder disputar un partit internacional, d'acord amb la ciutat.

Rugby Barcelona va néixer a inicis del 2011 com una aliança de sis clubs històrics de la ciutat (ara ja hi són tots set), amb la voluntat de reivindicar la història centenària del rugbi a Barcelona, així com d'impulsar un canvi per tornar el rugbi a la normalitat esportiva de la ciutat. Aquesta entesa dels clubs —per primer cop en cent anys— es va materialitzar en la signatura del Manifest dels clubs de Barcelona pel manteniment i la regeneració de l'esport i les tradicions del rugbi a la capital de Catalunya.

Barcelona és una ciutat de referència també en l'àmbit esportiu, i el rugbi acompanya l'evolució esportiva barcelonina des de fa un segle.

La Foixarda es un camp emblemàtic però no reuneix les condicions necessàries per ajudar a fer realitat el salt endavant que els clubs de la ciutat estan promovent, entre d'altres iniciatives, amb el partit internacional que cada any es disputa amb un equip convidat de primer nivell. No és només una qüestió de justícia cap al rugbi, també és una oportunitat per a la capital catalana. Com diu l'incansable Jordi Homs, president de Rugby Barcelona, “la ciutat no pot deixar perdre les oportunitats turístiques lligades a aquest esport”.

Ja ho hem anat veient amb els partits que juga la USAP a Barcelona. Milers de simpatitzants envaeixen els carrers de la ciutat, hi compren, hi mengen i hi gasten els diners.

Encara hi ha vida ovalada a Perpinyà

12/05/14 el 9 esportiu

Els aficionats del nord de Catalunya encara intenten fer-se a la idea d'una USAP militant a la PRO D2, la segona divisió francesa de rugbi. Un sentiment de frustració i ràbia es barreja amb les ganes de creure les promeses del president Rivière d'assegurar el pressupost més alt de la categoria, per tal de garantir l'efecte rebot i que el retorn al Top14 sigui immediat. Més enllà de les discrepàncies, és evident que tots els amants del rugbi català volem que la USAP torni al lloc de privilegi que li pertoca per història i per trajectòria. Més enllà de la tragèdia usapista, però, encara hi ha vida a Perpinyà pel que fa a l'esport de l'ovalada. Si les coses han anat molt malament per al rugbi a 15, en el cas del rugbi a 13 la situació és exactament la contrària. La participació dels Dragons Catalans a la SuperLeague anglesa està més que consolidada. Enguany, tot i mantenir-se en un lloc discret de la taula de classificació, els Dragons han signat unes quantes jornades memorables, doblegant els grans de l'esport, a casa i a domicili.

Al sud dels Pirineus tenim tendència a fixar-nos només en la USAP, perquè juga el rugbi que també juguem aquí, i perquè fins avui havia fet de la seva catalanitat un senyal d'identitat que ens omplia de satisfacció. Des del desconeixement i el paternalisme habituals al sud, ens pensem que és un cas atípic d'afirmació identitària. El cas és que a Perpinyà hi ha d'altres clubs que llueixen la seva catalanitat amb orgull, com el Perpinyà de bàsquet o els Dragons Catalans. Aquests últims van irrompre amb empenta a la lliga anglesa, la més potent d'Europa de rugbi a 13 i la seva catalanitat també es respira a cada racó del seu estadi, el Gilbert Brutus. La megafonia és bilingüe i l'himne del club és ni més ni menys que Els Segadors, que va ser interpretat per la banda de la reina d'Anglaterra a la famosa final del 2007 a l'estadi de Wembley. Els Dragons han aconseguir una plantilla competitiva, amb figures internacionals però cada any amb més i més jugadors catalans. Sortosament, hi ha rugbi de primer nivell internacional per estona a Perpinyà.

Qui serà el Moisès de la USAP?

05/05/14 el 9 esportiu

Malauradament, els pitjors pronòstics s'han complert. La USAP de Perpinyà ja és un club de la segona divisió francesa, la Pro D2. És una notícia devastadora per a la Catalunya del Nord. S'ha de dir que l'equip va donar-ho tot contra el Clarmont i per moments el miracle va semblar possible, però el peu implacable de Morgan Parra va condemnar els catalans a pocs minuts del final. La decepció va ser tan gran que, per primer cop, les càmeres de la televisió no es van atrevir a entrar al vestidor usapista després del partit. La USAP milita en la màxima categoria francesa des de la seva creació, en 1911. Mai no havia perdut la categoria. Les estretors pressupostàries semblaven haver-se acabat amb l'arribada del milionari François Rivière, però ja se sap que els diners no fan la felicitat. Les lesions i una gestió forana han fet estralls en el club català. Rivière, és clar, no va trigar ni cinc minuts a donar les culpes als jugadors, però a Perpinyà tothom sap que ells són els últims de la llista de responsables. A dalt de tot hi ha el president, evidentment, la direcció general i la direcció esportiva.

El panorama és d'allò més preocupant. Rivière ha dit que garantirà un pressupost prou important per assegurar el ràpid retorn al Top14, però tothom es fa la mateixa pregunta: són les butxaques d'aquest empresari del totxo tan amples per aguantar el xàfec que vindrà? Els grans patrocinadors marxaran o negociaran a la baixa. Les grans figures de la plantilla també volaran cap a d'altres horitzons de primera divisió. Els abonaments hauran de reduir el seu preu forçosament, perquè ja no hi haurà partits contra els grans. Els aficionats que enguany han deixat d'omplir l'Aimé Giral no retornaran la temporada vinent per veure els resultats d'una gestió que desaproven.

Tant de bo m'equivoqui de cap a peus, i hagi de fer una columna de desgreuge d'aquí a un any, però em fa l'efecte que la USAP haurà de fer front a una llarga travessa pel desert de la Pro D2. La pregunta del milió és: qui serà el Moisès que condueixi el millor club de rugbi del país cap al retorn a la màxima categoria?