Et trobarem a faltar, ‘Wilko’

Cada cop que un gran esportista anuncia la seva retirada ens ocasiona una sensació agredolça. La satisfacció de veure com un gladiador arriba al seu merescut descans després de moltes batalles, i alhora el pesar per saber que ja no gaudirem de la seva presència al camp i de les emocions que provocava. És el que ha passat aquests dies amb l’anunci de la retirada del gran Jonny Wilkinson de la selecció anglesa de rugbi i de la pràctica professional, un cop esgotat el seu contracte amb el Toló occità de la lliga francesa.

A començament dels anys 90, un petit Jonny tenia fascinats els professors d’educació física de la Pierrepont School. Destacava en tennis, criquet, bàsquet i —naturalment— rugbi. Ell mateix va decantar la balança: “Vull jugar amb la selecció anglesa de rugbi, això és tot el que vull”, va dir, convençut, amb 12 anys al seu tutor. Dotze temporades com a professional al Newcastle i des del 2009 al Toló, però l’hàbitat natural de Wilko ha estat la seva estimada selecció. Després de disputar-hi 91 partits, ja fa temps que és una llegenda. Va debutar el 1998 amb només 18 anys, i ja l’any següent va deixar tothom bocabadat en anotar tots els punts de la victòria contra França, l’etern rival. El 2001 va aconseguir una fita que encara ningú ha pogut superar: va fer 89 punts en una sola edició del Sis Nacions. El 2003 va donar a Anglaterra el títol de campió del món en una final d’infart davant els All Blacks, amb una deixada increïble en l’últim minut del temps extra. Aquell mateix any, el gran Wilko va ser designat per la IRB millor jugador del món.

Entre el 2003 i el 2007, com a les tragèdies gregues, en què els déus es divertien fent patir als herois innombrables peripècies, Wilko va ser víctima d’una sèrie d’infortunades lesions: l’espatlla, el genoll, traumatismes diversos, hèrnies... Semblava que l’estrella d’aquest doctor per la universitat de Surrey s’havia apagat, però el 2007 va tornar a ser titular i en el partit del seu retorn va anotar 27 punts contra Escòcia. A la copa del món d’aquell any va assolir un altre rècord: 14 deixades en 19 partits. Enguany, al mundial de Nova Zelanda, la cirera del pastís: rècord de punts en copes del món (277) i rècord de punts amb una selecció (1179), només superat pels 1250 de Dan Carter amb els All Blacks. Et trobarem molt a faltar, Wilko.

Publicat el dia 19 de desembre de 2011 a El 9 Esportiu de Catalunya

La USAP busca un Pep

Fa un parell de setmanes, el president del principal club de rugbi del país, la USAP de Perpinyà, va prendre la dolorosa decisió de destituir l’entrenador Jacques Delmas. Set derrotes en dotze partits i un equip que no jugava a res van forçar Goze a reconèixer el fracàs de l’aposta del club nord-català per reemplaçar Jacques Brunel, el timoner de l’etapa més triomfal de l’equip en mig segle, coronada amb el títol aconseguit el 2009 i una participació europea més que digna.

Mai no és senzill substituir un entrenador guanyador, i encara menys en equips amb una personalitat forta i impregnada d’identitat i territori com la USAP o com el seu equivalent futbolístic, el Barça. Quan Brunel va anunciar que marxava per entrenar la selecció nacional italiana, les especulacions a Perpinyà es dirigien a la possibilitat d’apostar per algú de la casa, algú que conegués totes les particularitats d’una entitat que és més que un club. No va ser així, però ara que la banqueta torna a estar vacant, reneixen les apostes.

“La dificultat per a un nou mànager d’arribar al si d’un cos tècnic i d’una plantilla ja constituïda em convenç de no reemplaçar Jacques Delmas. He decidit, doncs, de confiar les regnes de l’equip professional a Bernard Goutta i a Christophe Manas”, va declarar el president Goze per calmar els ànims. Es tracta de dos homes de la casa, però la situació és una patata calenta. Dos partits, dues derrotes. Els rumors tornen al primer pla amb un nom rutilant: Marc Lièvremont. “És el Pep Guardiola de la USAP”, asseguren il·lusionats els usapistes més usapistes. Des del club la resposta sempre és la mateixa: ni sí, ni no, sinó al contrari. Una cosa és certa: Lièvremont és més que un Pep per al club de Perpinyà. És de la casa, perquè després de formar-se als seu poble, Argelers, a l’Estrella Esportiva Catalana, va jugar nou anys a la USAP. En això és similar al cas de Guardiola. La diferència rau que arribaria a la banqueta amb una trajectòria solvent com a entrenador de l’equip de França: triomf en el Sis Nacions 2010 (Gran Slam inclòs) i subcampió a la copa del Món 2011, a Nova Zelanda. Tant de bo el somni es faci realitat i el veiem aviat donant ordres a Aimé Giral!

Publicat al dia 5 de desembre de 2011 al diari El 9 Esportiu de Catalunya

L’esport dels valors

L’esport és passió, és competició, és negoci, però també és una font de valors per a la mainada, el jovent i els adults que cerquen en els seus ídols esportius referents i models a seguir.
Ja hem parlat en aquesta columna de l’exemple nefast que representa per als nens i nenes que juguen futbol de base el trist espectacle de pares energúmens que insulten àrbitres i adversaris. Igualment negatiu és veure professionals que simulen faltes inexistents, exageren cops com si estiguessin a punt de morir, o es llancen a la piscina intentant enganyar l’àrbitre i obtenir un penal que no ha estat.
Aquesta realitat del futbol contrasta radicalment amb la del rugbi, un esport on els valors són gelosament custodiats, sense permetre que el professionalisme i els milions que mou puguin afectar la seva vigència.
Fa poc més d’una setmana vaig pujar a Perpinyà a gaudir del matx entre la USAP i el Clarmont. Vaig assistir a un fet que em va deixar astorat, alhora que va fer créixer encara més la meva passió per l’esport de la pilota ovalada.
Els catalans perdien de poc i quedaven pocs minuts per al final, quan l’usapista Perez va aconseguir escapolir-se per la banda i arribar a la línia de marca. L’estadi Aimé Giral va esclatar en un sol crit d’eufòria per celebrar un assaig que donava el triomf als catalans. Tanmateix, Perez es va posar dempeus fent que no amb el cap. “No ha estat assaig”, va dir a l’àrbitre, “m’ha caigut la pilota abans de posar-la a terra”. El jutge va recórrer a un altre gran avenç del rugbi, l’àrbitre de vídeo, per comprovar les paraules de Perez. Els 12.000 fans van contenir l’alè esperant la decisió: Perez deia la veritat, no havia estat assaig. El partit va acabar pocs minuts després, i els occitans del Clarmont van marxar de Perpinyà amb una importantíssima victòria. L’equip local, amb Perez al davant, va deixar el camp entre aplaudiments del seu públic, que va recompensar amb una ovació l’honestedat dels seus jugadors.
Us imagineu per un moment una situació similar en el futbol? Us imagineu un davanter dient a l’àrbitre que no ha estat gol, que estava en fora de joc, per exemple? I la reacció dels aficionats, quina seria?

Publicat el dia 7 de novembre de 2011 al diari El 9 Esportiu

Justícia poètica

La final de la copa del món de rugbi no ha estat ni èpicament ni esportivament extraordinària, però sí ha tingut els ingredients de lluita, passió i nerviosisme necessaris per fer-nos gaudir-ne intensament.
Vam citar-nos uns quants aficionats a l’esport de l’ovalada que havíem estat comentant els partits previs per Twitter, seguint l’etiqueta #rugbycat. Vam decidir trobar-nos presencialment per a la final al pub Kitty’s de Barcelona, on la parròquia va dividir per part iguals el seu suport entre francesos i neozelandesos.
Fins i tot abans del començament del partit, la haka dels All Blacks i els himnes van fer posar el pèls de punta als milers d’assistents a l’estadi i als milions d’espectadors d’arreu del món. Especialment La marsellesa, que, –com recordava un dels piuladors tot xarrupant una Murphy’s– es cantava als carrers de Barcelona el 14 d’abril del 1934, quan la gent encara no se sabia l’himne de Riego.
El marcador final, 8 a 7 a favor dels locals, pot semblar el reflex d’un partit ensopit. Res més lluny de la realitat. Confesso que després del joc mesquí del XV francès en els partits previs, m’esperava una pallissa dels All Blacks, predestinats a guanyar els mundials que es juguen a casa seva. Tanmateix, la proposta gal·la va ser valenta i decidida. Van jugar d’igual a igual i van acabar arraconant els locals al seu camp durant bona part del matx.
El destí és cruel, però, i en un cop teatral de justícia poètica, França va ser pagada amb la mateixa moneda amb què va saldar el seu partit de semifinals amb Gal·les. En aquella ocasió, els gals van guanyar de només d’un punt, després de resistir durant molta estona l’assetjament gal·lès.
Si Gal·les no mereixia perdre aquella semifinal, ahir França no mereixia perdre la final. Tot plegat no vol dir que Nova Zelanda no sigui el just campió. Més enllà del joc d’ahir, que va respondre al concepte de por escènica de Valdano (l’infalible Weepu no va encertar ni un xut a pals), els All Blacks han estat el millor equip del torneig i el premi major, la copa Webb Ellis, es quedarà per quatre anys a Nova Zelanda. Ens veiem a Anglaterra el 2015!

Publicat el 24/10/2011 al diari El 9 Esportiu de Catalunya

A només una setmana de la gran final

Ara sí que ja som en la recta final de la copa del món de rugbi de Nova Zelanda. Aquest cap de setmana hem gaudit de dues magnífiques semifinals que han provocat dos efectes: fer gaudir enormement els milers d’aficionats a l’esport de l’ovalada que hi ha al nostre país, d’una banda, i despertar l’afició en molts altres catalans que s’hi afegeixen després de veure un d’aquests partits de primera classe mundial. Desenes de pubs i bars (i cantines dels clubs de rugbi) arreu de Catalunya s’han emplenat aquests dies de bon matí i sempre tothom ha marxat amb un bon gust de boca, i no pas per les cerveses.
La primera semifinal ens va oferir una França mesquina que no es mereix ser en la final, tot i que no podem menys que alegrar-nos pels catalans que hi prenen part. Els joves gal·lesos, que s’havien plantat a semifinals contra pronòstic, van presentar batalla amb un joc directe i honest. França va guanyar el partit gràcies al peu de Parra, que va marcar tots els punts dels gals. Van acabar demanant l’hora contra uns gal·lesos que no es van rendir mai. Tornaran a casa amb la satisfacció de ser l’equip de les illes Britàniques que més lluny han arribat en aquesta copa del món, que no és pas poca cosa.
La segona semifinal, no per previsible no va ser menys emocionant. Els All Blacks són una piconadora que passa per la pedra tothom que es posi al davant, però els Wallabies australians van donar-ho tot i van marxar amb el cap ben alt.
“Cachez votre enthousiasme messieurs!”, demanava Marc Lievremont, l’entrenador del combinat francès crescut a Argelers de la Marenda. Ja fa bé de baixar l’entusiasme, perquè amb vista del joc desplegat pel seu equip és ben probable que rebi una pallissa que li faci caure el bigoti tintinià que s’ha deixat créixer durant aquesta copa del món. Ens espera una gran final. Si sou usuaris de Twitter, us recomano de seguir l’etiqueta #rugbycat durant la final. Descobrireu un munt de fanàtics il·lustres del rugbi a casa nostra, des del subdirector d’aquest diari Lluís Simon, fins a l’escriptor Quim Monzó.

Publicat el 17/10/2011 al diari El 9 Esportiu de Catalunya

Tres errades i un encert

El mundial de rugbi de Nova Zelanda ens ha regalat aquesta setmana uns grans quarts de final. Un cop més, aquest esport ha demostrat fins a quin punt és apassionant. Personalment, havia fet els meus pronòstics sobre qui guanyaria i qui marxaria cap a casa. Em vaig equivocar en tres i només vaig encertar en un, el més fàcil. El rugbi és imprevisible i tres dels quatre favorits ja han fet les maletes.
Primera errada: Irlanda-Gal·les. La selecció de l’illa maragda era una de les meves apostes. Són la meva debilitat, ho admeto. Hi ha jugadors de dos estats diferents, de la República del sud i del Regne Unit, d’Irlanda del Nord. Una solució ja assajada a casa nostra, que algun cop ha convocat jugadors i jugadores de banda i banda dels Pirineus. Van menjar-se l’etiqueta de favorits amb patates. Els gal·lesos van fer un partit magnífic i van passar a semifinals per mèrits propis (22-10).
Segona errada: Anglaterra-França. Els pares del rugbi tenien totes les de guanyar davant uns gals que venien de pair una derrota amb Tonga, la selecció d’un país amb menys habitants que Mataró. Un cop més, els favorits van fallar. El gran Wilko no va tenir el dia i el combinat del gall, amb presència destacada dels catalans de la USAP, van obtenir un triomf tan ajustat com just (12-19).
Tercera errada: Sud-àfrica-Austràlia. Els australians s’enfrontaven als campions i contra tot pronòstic van demostrar que és possible guanyar un equip clarament superior si es juga amb intel·ligència. El resultat ajustat (9-11) és per la defensa aferrissada dels no favorits.
L’encert: Nova Zelanda-Argentina. La quarta semifinal era la més senzilla d’encertar. Aquest mundial està predestinat a ser dels All Blacks, des del mateix moment del sorteig dels grups. Un cop més, es va veure per què el rugbi és apassionant. Els pumas, clarament inferiors, van presentar una defensa impressionant, amb un festival de placatges. Fins i tot es van permetre el luxe de marcar el primer assaig del partit. Els locals van trigar una hora a fer-ne un. Des del 1999 que no acabaven una primera part sense assajar. Els argentins, però, es van fondre a 20 minuts del final, quan van quedar-se amb un jugador menys. Ens esperen unes grans semifinals: Gal·les-França i Austràlia-Nova Zelanda. No us les perdeu i, si us plau, no em feu fer pronòstics!

Publicat el 10/10/2011 al diari El 9 Esportiu de Catalunya

Ara comença la millor part

Acabada la fase de grups de la copa del món de rugbi que s’està disputant a Nova Zelanda, arriba el moment de considerar seriosament la possibilitat d’aixecar-se ben d’hora per veure els partits de quarts de final, perquè ara sí, sense cap dubte, comença l’acció!
No hi ha hagut gaires sorpreses en les posicions finals de cada grup: Nova Zelanda i França, Irlanda i Austràlia, Sud-àfrica i Gal·les, Anglaterra i... Ep! Aquí sí que hi ha hagut un resultat que surt del guió. Com fa quatre anys, contra tot pronòstic, l’Argentina s’ha fet un lloc a la fase final del mundial, deixant enrere un dels pares fundadors de l’esport, Escòcia, que mai no havia fallat en uns quarts de final d’una copa del món. Tanmateix, si en l’anterior mundial els pumas van fer l’equip revelació en obtenir la medalla de bronze, aquest cop ho tenen realment magre, perquè a quarts de final es trobaran els totpoderosos All Blacks, uns amfitrions que estan determinats a quedar-se amb el trofeu Webb Ellis. No han demostrat cap feblesa, i la mala notícia de la pèrdua d’una de les estrelles de l’equip per lesió, l’exusapista Dan Carter, no aconseguirà doblegar els ballarins de la haka.
Mentrestant, a casa nostra, la USAP va perdre a l’Aimé Giral de Perpinyà amb l’Agen, però queda el consol del bonus defensiu i la resta de resultats, que no han alterat la classificació del Top 14 francès. Pel que fa a la divisió d’honor espanyola, la UE Santboiana comença a agafar velocitat de creuer amb un contundent triomf amb bonus a Vigo (29-56).
Acabat aquest repàs de l’actualitat internacional, la millor notícia del cap de setmana ha estat, però, l’inici de les competicions de la Federació Catalana de Rugbi. Són una mostra de la bona salut de l’esport a casa nostra. Deu equips a primera catalana, deu equips a segona catalana, i milers de nois i noies en les categories inferiors, que cada setmana honoren el rugbi català amb partits de primer nivell, i alhora honoren els valors de l’esport amb tercers temps que fomenten la companyonia i el respecte arreu del país.
Feu-me cas. Si teniu l’oportunitat, acosteu-vos a algun dels clubs de Catalunya i gaudiu del bon rugbi de casa nostra.

Llegir la columna original a El 9 Esportiu

‘Els segadors’ no sonarà a Anglaterra

Quins dies més intensos que estem vivint els aficionats al rugbi. Passa cada quatre anys, quan se celebra un mundial: ens sembla que l’esport de l’ovalada deixa de ser minoritari i torna al lloc que li correspon per dret propi. El miratge s’acaba tan bon punt finalitza la copa del món, però és igual, en gaudirem mentre duri!
El mundial de Nova Zelanda ja ha agafat velocitat de creuer, tot regalant-nos partits emocionants com ara el triomf de l’Argentina contra Escòcia per només un punt de diferència. Hem de sumar-hi la divisió d’honor espanyola, el Top14 francès i la Super League anglesa (ja sabeu que els millors equips del país juguen en lligues estrangeres). Encara més, fins i tot hem pogut veure amb fascinació com el Telenotícies dedicava uns quants minuts a la UE Santboiana i com el canal Esport3 emetia un interessant reportatge de gairebé mitja hora per explicar com s’encara l’equip a la nova temporada. Un molt bon senyal que cal aplaudir, perquè la UE Santboiana està fent un esforç enorme que mereix un seguiment adient dels mitjans. Per cert, ahir va debutar a casa en la divisió d’honor i va refer-se de la injusta derrota de la setmana passada amb un treballat triomf contra l’Ordizia (23-17). Ferro!
Per la seva banda, divendres la USAP va obtenir un triomf fonamental a Biarritz per encarrilar amb bon peu la nova temporada del Top14 (24-29).
La nota negativa la van donar els Dragons Catalans de rugbi de XIII. Van ser apallissats pel Wigan (44-0) en la semifinal preliminar de la Super League anglesa. Enguany no tornarem a gaudir d’aquell moment màgic quan els catalans van arribar a la final el 2008 i Els segadors –que és l’himne dels Dragons– va ser executat per la Banda de la Reina en un estadi de Wembley ple a vessar. Una pena que no desmereix, però, una gran temporada del club de Perpinyà, que llueix la seva catalanitat amb orgull arreu d’Anglaterra. Si amb tot aquest rugbi no en teniu prou, penseu que encara han de començar les competicions de la federació catalana!

Llegir la columna original a El 9 Esportiu

Un mundial apassionant

En aquesta mateixa columna vaig dir que l’acció de veritat en la copa del món de rugbi de Nova Zelanda no començaria fins a la segona fase, quan les vint seleccions inicials es veuen dràsticament reduïdes a vuit. Rectificar és de savis, i de rucs com l’autor d’aquestes línies, també. Em vaig equivocar de totes totes.
El mundial de Nova Zelanda està confirmant l’ascens de les classes mitjanes del rugbi internacional, i no hem de descartar més d’una sorpresa, com la que va donar l’Argentina amb el seu tercer lloc en la copa del món del 2007. De fet, l’única selecció que s’ha demostrat sòlida com una roca és la local, els All Blacks, que han deixat clar des de bon començament que aquest mundial és el seu, i qui vulgui impedir-ho haurà de suar de valent per aconseguir-ho. La resta de vaques sagrades de l’esport han vist trontollar la seva hegemonia. Escòcia es va haver de treballar a fons el triomf contra Romania. El Japó i el Canadà van posar en dificultats França, que no va poder assegurar els triomfs fins als últims quinze minuts. Anglaterra va guanyar l’Argentina pels pèls. El gong va sonar fort dissabte 17 quan Irlanda va guanyar Austràlia, deixant amb la boca oberta més d’un expert amb un joc intel·ligent i una defensa aferrissada contra un equip superior. Igual que l’Argentina contra Anglaterra, però en aquest cas els irlandesos sí que van impedir l’assaig de l’adversari. Aquest mundial és emocionant, i els creuaments de la segona fase s’albiren apassionants.
Deixeu-me que reservi les darreres línies per tornar a casa. La UE Santboiana SEAT va estar a punt de començar amb bon peu la divisió d’honor estatal d’enguany, perdent per només un punt (23-22) a Valladolid. Ferro, amics, que tot està per fer, i tot és possible! Al nord del país, el rugbi també agafa temperatura. La USAP va batre el Montpeller i puja als primers llocs del top 14 francès. Els Dragons Catalans de rugbi de XIII, per la seva banda, van iniciar la seva participació en els play-off de la Super League anglesa amb una pallissa inobjectable contra el Hull KR a Perpinyà: 56-6. Els millors equips del país juguen en la lliga espanyola, francesa i anglesa. Jo ho veieu: la independència no afectarà pas l’esport català.

Llegir la columna original a El 9 Esportiu

Argentina

Que no us enganyi el títol d’aquesta columna. Parlaré de l’Argentina, sí, però no pas de D10S o de Messi. Ja sabeu que aprofito l’escletxa que de forma irresponsable van obrir-me els directors d’aquest diari per parlar de rugbi. Encara més ara, quan finalment ha començat la copa del món a Nova Zelanda. La primera jornada va estar reservada a una exhibició dels All Blacks locals, davant d’un feble Tonga, que només va poder presentar batalla abans del partit, quan va respondre a la haka neozelandesa amb la seva pròpia versió, tot reivindicant l’origen maori d’ambdós països.
El dia 10 va començar l’acció de veritat, amb enfrontaments entre caps de sèrie i candidats ferms a passar a la segona ronda. A diferència dels mundials d’altres especialitats com ara el futbol o el bàsquet, el de rugbi és d’una competitivitat ferotge des del primer minut. No hi ha lloc per a especulacions, perquè dels vint equips de la primera fase, només vuit passen a la segona. No s’hi val a badar. Per això ja hem pogut veure grans partits en què els equips ho deixen tot al camp, com el Sud-àfrica-Gal·les (17-16), resolt per la mínima a favor dels campions.
El partit més emocionant fins ara ha estat l’Argentina-Anglaterra (9-13), jugat dissabte. El rugbi és molt popular al país sud-americà, on va arribar el 1873 de la mà dels britànics que van anar-hi a construir els ferrocarrils. Curiosament, en una era d’hiperprofessionalisme, el rugbi argentí és, com el llogarret d’Astèrix, l’últim reducte de l’amateurisme. És cert que la gran majoria dels pumas són professionals que juguen a Europa –un d’ells d’origen català, Horacio Agulla, ara professional a la Premiership anglesa–, però en el mundial de 2007 (i ara també) es van permetre el luxe de formar uns quants amateurs i acabar tercers després de guanyar en dues ocasions una França farcida de jugadors que cobren milions.
Els pumas del 2011 no són els del 2007. Hi ha una nova generació que s’està formant i tothom s’esperava una derrota. Res més lluny de la realitat. Anglaterra van haver de suar de valent davant un astut plantejament argentí, que sabent-se inferior, va cercar i provocar l’error anglès, que només sobre el final va imposar els seus galons. L’orgull, la passió i l’amor propi de l’últim atac de l’Argentina, però, va ser impressionant, corprenedor. Visca el rugbi!

Llegir la columna original a El 9 Esportiu (per subscripció)

Mundial i lligues alhora

Sent aquest el quart dilluns consecutiu que es publica, el lector ja haurà advertit que la funció principal d’aquesta columna és tocar els pebrots amb comparacions impertinents entre l’esport rei, el futbol, i el que considero el millor esport col·lectiu de tots els que es fan i es desfan: el rugbi. Als lectors fanàtics del futbol, us demano una mica de paciència, no hi ha cap mala intenció, tot plegat es fa únicament amb ànim de molestar.
Aquest cap de setmana hem tingut una bona dosi de rugbi, alabat sia Déu. Pel que fa als equips del nord del país, la USAP va rebre una bona clatellada a París contra el Racing-Métro. El resultat (47-23) no reflecteix la superioritat dels parisencs. Els catalans han de baixar de la muntanya russa si volen aconseguir alguna cosa aquesta temporada. Pel que fa al rugbi de XIII, els Dragons van vendre cara la derrota a Perpinyà per només dos punts, en un partit que havien arribat a perdre de 18 contra el Hull KR anglès. Sortosament, hem tornat a gaudir de la retransmissió del canal Esport 3, no pas en directe, malauradament. Sí que hem pogut veure en directe un molt bon partit de la Premiership anglesa al canal espanyol Teledeporte, entre Saracens i London Wasps (15-20). Per cert, el comentarista de Teledeporte no podia pronunciar “wasps” i es va passar tot el partit dient “uaps”. Serà una conseqüència del sistema d’immersió lingüística en castellà que apliquen les escoles espanyoles? Al sud dels Pirineus, mentrestant, hem tingut alhora una dosi de bon rugbi amb l’amistós entre la UE Santboiana i el Vilafranca de Lauragués occità, convidats del CR Tarragona.
Ep! Estic esgotant l’espai i encara no he fet la comparació odiosa de rigor. Heu-la aquí: aquesta setmana comença el mundial de rugbi a Nova Zelanda. Cap lliga de cap país no s’atura. Senzillament reemplacen els jugadors internacionals amb d’altres de la plantilla o del planter. Final de la història. Ni dates FIFA ni res semblant. Les seleccions juguen quan les federacions nacionals i la internacional ho decideixen, i les lligues locals i estatals fan la seva vida sense plorar per les estrelles que perden per uns partits.

Llegir la columna original al web del diari El 9 Esportiu

Menys és més

Un dels arguments més comuns que sentim en contra de les seleccions catalanes és que som un país petit, que no té la dimensió demogràfica suficient per garantir lligues competitives o equips nacionals en condicions de competir d’igual a igual amb els poderosos de l’esport.

A finals del mes de juliol d’enguany, el futbol ens va regalar una prova fefaent de la falsedat d’aquest argument, quan la petita República Oriental de l’Uruguai, de 3,5 milions d’habitants, va ser coronada campiona de la copa Amèrica, davant de les grans potències del continent, com ara el Brasil, l’Argentina, Xile i Colòmbia.

A partir del 9 de setembre, quan comenci el mundial de rugbi 2011 a Nova Zelanda, en tindrem un altre exemple, encara més radical i definitiu, si seguim la trajectòria d’una de les seleccions participants: la de Samoa, més coneguda com a Manu Samoa. El combinat sub-20 acaba de guanyar el campionat del món i la selecció absoluta és la desena del rànquing mundial, per sota de l’Argentina i la resta de grans nacions del rugbi.

Samoa viu l’esport de la pilota ovalada amb una passió inusitada. El president de la federació nacional de rugbi és, ni més ni menys, que el primer ministre del país. Samoa no només té una selecció competitiva de primer ordre, sinó que es permet el luxe de contribuir amb jugadors a altres seleccions, com els All Black, en què han jugat molts samoans, o Anglaterra, en què el samoà Manu Tuilagi va fer el primer assaig que va portar el quinze de la rosa a la victòria contra Irlanda a Dublín en l’últim partit previ al mundial.

De fet, podríem dir que a Samoa el rugbi és una qüestió de família. Manu Tuilagi té cinc germans: Henry, Freddie, Alesana, Anitelia i Sanele, tots ells internacionals amb Samoa, entre els quals destaca el gran Henry Tuilagi, un dels líders de la USAP de Perpinyà.

Com pot ser que una petita illa perduda al bell mig del Pacífic, de només 179.000 habitants (sí, 30.000 persones menys de les que viuen a Sabadell, per exemple) s’hagi fer un lloc entre els grans del rugbi mundial? Molt senzill, perquè la demografia no té res a veure amb l’èxit esportiu. Només hi compten la motivació, la voluntat, la passió de la gent. Siguin 179.000 habitants o 40 milions.

Llegir la columna original a El 9 Esportiu

Gràcies Mourinho!

La setmana passada, en aquesta mateixa columna, vaig defensar els valors de solidaritat, camaraderia i savoir-faire del rugbi, que –segons la meva humil opinió, el converteixen en l’esport col·lectiu per excel·lència.
Com era d’esperar, vaig rebre un allau de queixes d’amics, coneguts i lectors amants del futbol, que van retreure’m que la meva passió per la pilota ovalada entelés la meva visió. Admeto que el rugbi és un esport de contacte que, des de fora, de vegades pot semblar molt agressiu, poc elegant i una mica cavernícola. Tanmateix, tothom que hagi perdut cinc minuts a entendre les regles bàsiques d’aquest esport i hagi dedicat 80 minuts del seu temps a gaudir d’un partit, abandona aquest prejudicis de forma gairebé instantània. Com que no és el cas de molts d’aquests amics, coneguts i lectors, vaig trobar-me en una situació complicada per defensar els valors del rugbi davant del futbol –que no era la meva intenció. Van criticar-me que digués que als partits de rugbi de mainada hom no troba pares energumens insultant l’àrbitre o escridassant els seus fills. Inesperadament, vaig rebre un cop de mà formidable de part de José Mourinho. Jo m’havia referit a l’espectacle lamentable que de vegades es dóna a les categories inferiors del futbol, però l’entrenador del Madrid va ajudar-me a demostrar que fins i tot al màxim nivell hom pot trobar un tipus de comportament que fa estralls en el jovent que busca en l’esport models i referents. No vull dir que al rugbi no n’hi hagi, de sàtrapes com el portuguès –que n’hi ha, però sí que en el rugbi l’amic Mou s’hauria guanyat l’expulsió vitalícia de l’esport professional, molt probablement.
Hem viscut un cap de setmana sense futbol, de la mà d’una vaga de jugadors que és inexplicable a ulls dels mortals: ens passem la vida llegint notícies sobre fitxatges milionaris, però resulta que dues terceres parts dels jugadors professionals cobren tard i malament, o senzillament no cobren. L’absència de futbol ens ha permès aquests dissabte gaudir d’una bateria de partits del millor rugbi de seleccions, de preparació per al Mundial que comença d’aquí a pocs dies a Nova Zelanda. I com a cirera del pastís, Esport 3 ens va regalar una altra retransmissió en directe de rugbi XIII des de l’estadi dels Dragons Catalans a Perpinyà, ben comentat per Jordi Sunyer i Marc Guerra, dos especialistes que saben del que parlen. Per mi, que continuï la vaga!

Llegir la columna original a El 9 Esportiu

El món és ovalat, no pas rodó

Està científicament demostrat que el món no és pas rodó com un baló de futbol, sinó aplanat als pols, és a dir ovalat, com una pilota de rugbi.
En un país que gira al voltant del futbol, parlar de qualsevol altre esport sembla una bajanada. Tot i això, la nova etapa d’aquest diari que teniu a les mans ha donat un senyal esperançador de bon començament, amb la pàgina dedicada a la Santboiana, publicada en l’edició d’ahir diumenge. Els responsables d’El 9 m’han confirmat que el rugbi –i la resta d’esports minoritaris practicats per desenes de milers de catalans sense cap ressò en els mitjans– tindran el seu espai a les planes de l’únic diari esportiu en català. Visca!
El rugbi és un esport amb una enorme tradició al nostre país –i no només al nord dels Pirineus, estroncada de manera violenta per una legislació franquista encara vigent, que va dissoldre la Federació Catalana de Rugbi, membre fundadora de la internacional. Tanmateix, amb la federació renascuda en democràcia, l’esport és més viu que mai, amb més de 4.000 llicències només al Principat, amb clubs actius i vigorosos arreu del territori.
El rugbi és potser l’esport col·lectiu per excel·lència, en què els valors de la companyonia, la cooperació i el savoir-faire són inculcats des de les categories inferiors fins als professionals més competitius. En el rugbi no hi ha lloc per als cracks individuals per sobre del col·lectiu. No hi ha lloc per a un Maradona que es carregui a les espatlles deu jugadors mediocres i guanyi un mundial. El rugbi és equip o no és res. Un concepte que exerceix una influència positiva immensa en la mainada i el jovent, que troben en el rugbi uns valors que falten en moltes famílies i en el sistema educatiu. Us convido a assistir a qualsevol partit de nens i nenes. No hi trobareu l’espectacle lamentable de pares energúmens insultant l’àrbitre o escridassant els seus fills per no haver aturat el contrari amb una bona coça.
D’aquí a poc menys d’un mes, tindrem una oportunitat d’or per gaudir del millor rugbi, amb la copa del món que comença el 9 de setembre a Nova Zelanda, un país que viu aquest esport amb una passió inusitada. La llar dels All Blacks i la seva intimidatòria dansa maori prèvia als partits, la Haka. Per cert, en trobareu la millor cobertura a les pàgines d’El 9 Esportiu.

Llegir la columna original a El 9 Esportiu