Presos i jutges abans dels All Blacks

29/09/14 el9esportiu

Aquest dissabte proppassat els mítics All Blacks de Nova Zelanda van tornar a coronar-se campions del Rugby Championship, l'equivalent al Sis Nacions de l'hemisferi sud. Van guanyar amb comoditat a l'Estadi Ciudad de la Plata, ple d'aficionats que gaudeixen com ningú del privilegi de veure els Pumas enfrontar-se a equips de llegenda com els Wallabies, els Springboks o els mateixos All Blacks.

El fet més destacat, però, es va produir unes hores abans del matx internacional, quan al mateix camp es van enfrontar dos equips, en un partit amistós que va tornar a posar de manifest que el rugbi és potser el millor esport col·lectiu de tots els que es fan i es desfan. D'una banda, els Espartanos, un equip format per reclusos de la Unitat Penitenciària 48 de Buenos Aires. De l'altra, un combinat de jutges, fiscals i advocats. Ambdós equips, reforçats amb la presència de jugadors i exjugadors com ara Santiago Cordero i Agustín Pichot, que va disputar un temps amb cada equip. Els Espartanos van sorgir l'any 2008 a iniciativa de l'exjugador del SIC i funcionari judicial Eduardo Coco Oderigo, que va començar a entrenar interns de la Unitat 48. Avui el programa s'ha ampliat a 18 centres penitenciaris, i els resultats són sorprenents. “Des que jugo a rugbi a la presó, he après a no ser egoista i a respectar el punt de vista de l'altre”, va dir al diari argentí La Nación Carlos Antivero, que té 29 anys i que en fa 6 que compleix condemna. La dada més espectacular del programa de rugbi a les presons és la taxa de reincidència, que a Buenos Aires és del 32%, és de només l'1,2% entre els centenars de reclusos que hi han participat en aquests 6 anys. “El Coco Oderigo és un àngel que ens ha enviat Déu, ens ensenya a ser humils i el valor de la companyonia, ens ha canviat la mentalitat”, explicava un altre reclús. Jutges, fiscals i advocats van disputar un partit molt emotiu amb els Espartanos, que van recuperar per al partit el seu capità Sebastián Laterza, que ja no n'és membre perquè va recuperar la llibertat fa uns mesos. El resultat, 5 a 5, és el menys important. El tercer temps, segons diuen, va ser memorable, hores abans que els Pumas i el All Blacks saltessin al mateix camp de joc.

“L'elogi debilita”

22/09/14 a el9esportiu

El Barça ha tornat a començar una altra lliga amb bon peu, i es consolida al capdavant del torneig amb una solvència que
il·lusiona. El barcelonisme, temedor de tornar a veure els seus somnis trencats com la temporada passada, ha trigat a acceptar els bons senyals de l'equip, però finalment ha sucumbit als gols d'un Messi renascut, un Neymar compromès, una bona colla de noves figures amb ganes de triomfar i algunes velles glòries blaugrana que encara tenen alguna cosa a dir.

Tanmateix, va ser el mateix Luis Enrique l'encarregat de frenar l'eufòria. “No som tan bons ara que guanyem ni serem tan dolents quan ens toqui perdre”, va dir. Una veritat com un temple. A continuació, però, va deixar anar una bomba: “L'elogi debilita.” Puc imaginar-me les urgències dels hospitals plenes de coaches i escriptors de llibres d'autoajuda amb un cobriment de cor en sentir les paraules de l'asturià. Es veu que la fama de sever i exigent de l'entrenador blaugrana és ben certa, però el que no sabíem és qui era responsable d'aquesta disciplina espartana que reclama sacrifici sense oferir cap elogi com a recompensa. Ara ja ho sabem: la seva pròpia dona. “Per més elogis que em puguin engrandir, quan arribo a casa la meva dona em posa al meu lloc”, va confessar Luis Enrique. Caram. No tinc el plaer de conèixer-la, però haig d'admetre que em vaig acollonir una mica. No puc evitar imaginar-me l'escena. Luis Enrique obre la porta de casa ben cofoi, després de confirmar el lideratge de la lliga, amb l'etern rival ben lluny, atrapat en una muntanya russa que el fa perdre un partit sense pal·liatius i guanyar el següent per golejada. Ha rebut l'ovació del barcelonisme i la premsa no fa altra cosa que cobrir-lo d'elogis a les rodes de premsa i a les tertúlies. “Amor, hem tornat a guanyar!”, crida des del rebedor, amb una veu que no pot ocultar la satisfacció. La dona li respon des de la cuina arrossegant les vocals amb ironia: “Ui, sí, heu golejat el cuer del campionat, quin mèrit! Calla, fes el favor, que encara no has guanyat res. Quan tinguis el triplet en tornem a parlar.”

A les verdes sí, a les madures no

15/09/14 el 9 esportiu

El meu avi sempre explicava la història del gos d'un veí seu que era un model de fidelitat. L'esperava cada dia que tornara de la feina assegut al costat de la porta. Un dia, l'aital veí va morir de forma sobtada i –lògicament– no va tornar a casa. El gos no es va moure de la porta de casa durant dos mesos sencers. Menjava i dormia al costat de la porta, i només se n'allunyava durant uns segons per fer les seves necessitats.

Els éssers humans no ens assemblem gaire, al gos del veí del meu avi. I quan parlem d'esports, la nostra fidelitat es limita a adorar els ídols mentre són uns triomfadors, i a menysprear-los quan perden, per oblidar-los tan aviat com sigui possible. Aquesta reflexió de pa sucat amb oli em va venir al cap en veure l'estadi Santiago Bernabéu xiulant a pulmons plens el porter Iker Casillas. No és que em sigui simpàtic, ni de bon tros, però vaig pensar que un jugador que ha estat capità del seu equip durant la conquesta de molts títols estatals i internacionals, que ha jugat més de 600 partits defensant els seus colors, no es mereix acabar d'una manera tan desgraciada. D'entrada vaig tenir la pensada d'atribuir tal comportament al madridisme en general, però de seguida em van venir al cap un bon grapat de casos similars de color blaugrana. Ronaldinho va passar de ser “el somriure del futbol “ a un barrilaire sense remei. És cert que ell va contribuir generosament al canvi d'actitud de l'afició, però la velocitat amb què el barcelonisme va passar de l'idolatria a l'oblit és sorprenent. L'any passat, Messi va tenir una temporada no tan brillant com les anteriors, i a les tertúlies ja se sentien veus que deien que l'havien de vendre abans no fos massa tard, i girar full. Ara que sembla haver tornat en forma del mundial, tornem a adorar-lo com al Messies. Seguirem comprant samarretes, marxandatge, llibres biogràfics i posant el seu nom als nostres gossos mentre duri la seva bona estrella. Quan torni a tenir una altra temporada una mica fluixa, esdevindrà l'ase dels cops, de la mateixa manera que ara ho és Casillas a Madrid.

Martino va signar una primera volta rodona (sobretot tenint en compte com va arribar i què es va trobar) i tots cantàvem feliços la cançó del Crackòvia del polo pistatxo. Va perdre la lliga per un gol mal anul·lat i el vam desterrar a l'exili sense pietat i sense ni una paraula amable.

Pateixo per Luis Enrique. De moment, tothom li riu les gràcies, fins i tot quan brinda alguna resposta impertinent en roda de premsa. Si les coses li surten bé, serà un ferm candidat a rebre la medalla d'or del Parlament o el premi Nobel de l'esport (encara no s'ha creat, oi?). Ara bé, si la sort no l'acompanya i –Déu Nostre Senyor no ho vulgui pas– no guanya algun títol important, tant se val la seva feina, la seva empenta o el seu compromís. L'oblidarem amb decisió i ens agenollarem davant el següent ídol que ens plantin al davant.

Una cura definitiva per al ‘virus FIFA'

08/09/14 el 9 esportiu

Cada any, de tant en tant, la lliga de futbol s'atura perquè les federacions nacionals disputen partits amistosos de les seves seleccions. Ens fem un fart de sentir les queixes i arguments de directius, tertulians esportius i experts de taules de bars. Que si són els clubs els que paguen per què els jugadors han de marxar a jugar partits de costellada; que si les estrelles es lesionen, els que paguen els plats trencats són els clubs, que els equips veuen interromput el seu ritme de competició per culpa d'aquestes dates FIFA i un llarg etcètera.

La FIFA no és catalana, però ja se sap que la pela és la pela, i les federacions necessiten aquests partits per fer caixa amb les entrades i els drets de televisió com l'aire que respiren. Evidentment, els contractes de retransmissió dels partits estipulen la participació de les grans figures de l'esport, que són les que atreuen els espectadors. O sigui que qui cregui que aquests partits s'acabaran per les pressions dels grans clubs, ja s'ho poden treure del cap. Aquests partits continuaran fent-se plogui o faci sol.

Aleshores, hi ha algun remei contra el virus FIFA? Hi ha alguna manera d'evitar les aturades de seleccions que trenquen la dinàmica de competició de les lligues? Un cop més, el model a seguir el trobarem en el rugbi, que ja fa temps que ha resolt aquest problema. La solució és molt senzilla, i s'adopta acceptant les coses tal com són. Els partits amistosos de seleccions no en són pas tants, per la qual cosa el millor que hom pot fer és continuar amb la vida normal. Quan hi ha partits de seleccions, les lligues nacionals de rugbi no s'aturen. Els equips senzillament reemplacen els absents amb jugadors suplents o de categories inferiors. Tot plegat té un efecte addicional anivellador: com que els equips que perden jugadors solen ser els més rics i poderosos, els més petits veuen incrementades les seves possibilitats si per casualitat els seus enfrontaments coincideixen amb un partit de seleccions.

El futbol hauria de seguir el mateix camí. Si hi ha una data FIFA, la lliga continua com si res. És clar que els més afectats serien els grans, com el Barça o el Madrid, que basteixen equips poderoses a cop de talonari. Però els equips petits, que no acostumen a tenir gaires figures internacionals, veurien incrementades, ni que sigui un parell o tres de cops l'any, les seves possibilitats de plantar cara als grans.

L'esport, refugi de la identitat

01/09/14 el 9 esportiu

Al sud de l'Estat francès, l'esport —particularment el rugbi— ha estat des de sempre un lloc on l'aplanadora de l'uniformisme jacobí va trobar més resistència. Aquest diari explica amb freqüència de quina manera els catalans del nord han fet de clubs com la USAP o els Dragons Catalans un reducte de la seva identitat catalana semblant al llogarret de l'Astèrix, que resisteix sempre a l'invasor.

Aquest aspecte sempre havia estat envejat pels occitans, que disposen de clubs més potents (l'Stade Toulousain, el Montpeller) però que no poden exhibir el mateix grau de compromís amb la identitat que els catalans. Almenys fins ara. Precisament quan la USAP ha renunciat a alguns dels seus senyals d'identitat catalana (per exemple reemplaçant la cèlebre Els hi fotrem de Jordi Barre per Are you gonna go my way de Lenny Kravitz), els eterns rivals de Tolosa han decidit apostar decididament per reforçar la seva identitat occitana.

L'Stade Toulousain és un dels grans clubs del rugbi europeu. No es pot dir que necessiti recolzar-se en un discurs identitari per compensar carències esportives. És una potència que té una gran ciutat com Tolosa de Llenguadoc al darrere i patrocinadors tan poderosos com Airbus i Peugeot. Hom podria sospitar que l'elevada professionalització de l'entitat faria perdre qualsevol connexió amb les seves arrels, però tot sembla indicar que el camí triat pels occitans és el contrari. El seu president, Jean-René Bouscatel, és un advocat que es vanta de poder demostrar l'arrelament de la seva família a la capital occitana des d'abans del segle XIV. No és pas un romàntic. Opera des de fa mesos per aconseguir que la Federació Francesa de Rugbi construeixi el seu Grand Stade (l'equivalent francès al Twickenham anglès) a Tolosa de Llenguadoc, i exhibeix les credencials d'un territori on el rugbi és l'esport rei. A la par d'aquest pragmatisme, però, Bouscatel vol aprofundir l'occitanisme del club. Abans dels partits fa sonar l'himne occità (Se canta, una cançó del segle XVI) i ara vol anar més enllà. Va encarregar al conegut músic occità Joan-Marc Leclercq un himne propi per al club, en la llengua de Mistral, i ha fitxat la cantant lírica tolosana Veronica Antonelli per interpretar-lo en directe a l'estadi.

En uns territoris arrasats culturalment per la imposició de la llengua i el pensament únic francesos, l'esport ha estat un refugi per a la llengua i la cultura catalanes i occitanes. És molt esperançador veure que hi ha senyals que indiquen que no només és un refugi, sinó un lloc de renaixement. Algunes iniciatives poden ser simplement simbòliques, però altres (com les classes de català per a jugadors impulsades per Farid Sid ja fa uns quants anys) són ben concretes. No canviaran de dalt a baix una situació culturalment tan complicada, però Roma no es va construir en un dia.