Estelades contra esvàstiques

Ja ho sé que és molt repetitiu, que ja ho han explicat per activa i per passiva a tots els mitjans del país, aquest diari inclòs, però és que no me’n sé avenir.
El dia de la final de la copa del Rei de futbol va ser com una foto fixa de l’Espanya real, la de veritat, la que s’amaga darrere una democràcia de cartró pedra hereva d’una transició fallida. És una imatge tan potent que el mateix dia que la policia requisava xiulets i banderes als simpatitzants de dues aficions germanes, un grapat de feixistes —que en qualsevol estat democràtic estarien tancats en centres de rehabilitació— desfilessin amb banderes de les SS nazis i altres símbols de la mateixa naturalesa!
Mentre més de 2.000 efectius vigilaven catalans i bascos amb el propòsit d’intentar esmortir el terrorisme musical d’uns mortífers xiulets, els falangistes repartien volants amb la lletra d’una cançó que es va entonar durant la manifestació. “La melodía es la misma del himno «Cara al sol»”, explicaven; una referència que segurament tots els assistents coneixien a fons. Així, si al Vicente Calderón catalans i bascos ofenien la monarquia amb un himne tan violent com “Un elefante / se balanceaba / sobre la tela de una araña”, als carrers de la capital del regne els simpàtics feixistes cantaven aquesta alegre cançó amb la melodia del Cara al sol: “Catalán, que injuriaste la bandera / que yo he jurado defender: / morirás como una fiera / por traidor a mi fe. / Catalán, judío y renegado: / pagarás los daños que has causado.” Que monos, oi que sí?
És curiosa la vara de mesurar de la democràcia espanyola. Si un adolescent reclama el català a un supermercat o uns joves cremen una fotografia d’un Borbó, acaben a dins d’una furgoneta blindada de pet cap a Madrid, per ser sotmesos a la maquinària judicial de l’Estat. Si ets un feixista amb la capacitat de violar en una tarda un bon grapat d’articles del codi penal, rebràs protecció policial. No fos cas que fossis atacat per una horda bascocatalana armada fins a les dents... amb xiulets.

Publicat el dilluns 28 de maig de 2012 al diari El 9 Esportiu

El futbol fa pudor de naftalina

Publicat el dilluns 21 de maig de 2012 al diari El 9 Esportiu de Catalunya.


Dissabte proppassat vaig tenir una nova oportunitat de practicar una de les meves activitats favorites, tan divertida com inútil, que ja he bolcat en aquesta columna en més d’una ocasió: comparar el rugbi i el futbol.
El mateix dia es van disputar les finals europees d’ambdós esports i després de veure tots dos partits de forma gairebé consecutiva, vaig tornar a comprovar que la pilota ovalada és molt superior a la rodona, des del punt de vista esportiu i com a espectacle.
D’acord, admeto que no sóc gens imparcial, però és que la final irlandesa entre Leinster i Ulster a Twickenham va ser electritzant de cap a peus. Per contra, fins i tot el més fanàtic del futbol hauria d’admetre que un esport, una final continental del qual fins al minut 83 es manté sense gols, té un problema seriós. És un coitus interruptus continu. Atacs i més atacs que mai no acaben en gol són una frustració permanent. Jugadors que han fet de la sobreactuació de faltes i suposades lesions una forma de vida. Arbitratges sense cap ajut tecnològic que no fan més que aixecar sospites i més sospites.
El futbol ha d’espolsar-se la naftalina i atrevir-se a canviar el reglament tot el que faci falta per fer els partits més atractius. Cap matx no hauria d’acabar amb menys de 7 o 8 gols. El rugbi, com el bàsquet de l’NBA, ha sabut incorporar tots el canvis necessaris per potenciar la competitivitat i l’espectacle, com ara el punts de bonificació ofensius i defensius, els àrbitres de vídeo o les expulsions temporals. El rugbi d’avui s’assembla poc al de fa vint anys. Quins grans canvis s’han produït en el futbol des que el fora de joc es va incorporar tal com el coneixem avui, el 1925?
Cap esport de masses no pot sobreviure sense el suport del afeccionats. Si equips mesquins i ensopits com el Chelsea o el Real Madrid poden consagrar-se campions, el futbol corre el risc d’avorrir els espectadors, que qualsevol dia poden descobrir que hi ha alternatives molt més engrescadores. Com ara el rugbi, sense anar més lluny.

El fill de l’Onésimo!

Dissabte proppassat es va produir un fet excepcional per al rugbi català. Una fita que marca un abans i un després en el creixement continu d’aquest esport. Héctor Garcia, un sensacional mig de melé que es troba en plena expansió professional, va esdevenir el primer jugador català nascut al sud de les Alberes a debutar amb el primer equip de la USAP de Perpinyà, el màxim exponent del rugbi al nostre país.
Des de fa anys, a banda i banda dels Pirineus s’intentava aconseguir fer realitat aquest somni, quelcom positiu per a totes les parts implicades. Al nord, incorporar un jugador del sud és un pas determinant per obrir camí i fer-hi créixer la massa de seguidors. Al sud, la possibilitat de jugar amb la USAP implica trencar el sostre de les competicions estatals espanyoles, molt inferiors en qualitat. Fa uns quants anys, un altre jugador català que ha triomfat en les millors competicions continentals, Oriol Ripol, va estar a punt de fitxar per la USAP, però l’operació no va arribar a bon port. Aquest cop, Héctor Garcia va concretar el somni de molts directius nordcatalans, en debutar en el darrer matx de la temporada, tot reemplaçant en el minut 70 Perez, un jugador usapista la família del qual prové de l’exili del sud. Tot un símbol.
Els bons seguidors del rugbi sudcatalà saben molt bé qui és l’Héctor. “El fill de l’Onésimo!” és la resposta automàtica de qualsevol simpatitzant de la pilota ovalada. És que els Garcia són una nissaga poderosa a Sant Boi. Héctor és fill d’Onésimo Garcia, tricampió amb la U.E. Santboiana i responsable de la magnífica progressió de les categories inferiors del club.
El debut de l’Héctor ha de servir per obrir el meló i resoldre d’una vegada per totes la principal pedra a la sabata del rugbi català: la malfiança entre la Santboiana i la USAP. Els del Baix Llobregat són els degans i els principal club del rugbi català al sud, condició que perden si hi incorporem el nord del país i la USAP, una institució que està a un altre nivell. La Santboiana ha de comprendre que la USAP ha d’estirar cap amunt el nivell del rugbi català, però la USAP no pot pretendre emportar-se els millors joves de la Santboiana sense cap mena de compensació. En cas contrari, la USAP sempre serà una amenaça.

Publicat el dilluns 14 de maig de 2012 al diari El 9 Esportiu de Catalunya

Et trobarem a faltar, Aiguafresca!

El mateix dia que Pep Guardiola disputava el seu últim partit al Camp Nou com a entrenador del Barça i s’acomiadava dels aficionats en olor de santedat, al nord del país també es produïen uns comiats igualment emocionants.
A Perpinyà, la USAP va aconseguir un triomf vital contra el Lió, tot sumant uns punts d’or que li asseguren la permanència en el Top 14 i conservant alhora el privilegi de ser —juntament amb el Tolosa— l’únic equip que no ha perdut mai la seva plaça a la màxima competició del rugbi francès.
Estranyament, però, el matx no va ser el més destacat de la jornada a l’Aimé Giral. Uns quants mites usapistes disputaven ahir el seu darrer matx a l’estadi. Alguns perquè es retiren, d’altres perquè han resultats afectats per la profunda renovació de l’equip de cara a la temporada vinent, amb nou entrenador i noves estrelles. Ahir tothom tenia la sensació de cloure una etapa gloriosa que va portar la USAP a disputar una final europea el 2003 i a guanyar el títol francès el 2009, trencant mig segle de sequera. Potser el millor símbol de tot plegat sigui Perry Freshwater, el gran pilar neozelandès i internacional amb la selecció anglesa que ahir va rebre una interminable ovació de les grades de l’Aime Giral. Va arribar a Perpinyà fa deu anys provinent dels Tigres de Leicester i l’afició catalana no va trigar gaire a rebatejar-lo com a “Aiguafresca”. És introvertit i no és cap líder, però ha estat durant una dècada una peça fonamental de l’equip que sense cap dubte trobarem molt a faltar.
Un altre mite que dissabte va penjar les botes és el puma Rimas Álvarez-Kairelis. Un segona línia excepcional, que després de gairebé una dècada en els mítics Pucarà d’Argentina va aterrar a Perpinyà el 2001 per romandre amb la USAP fins al final de la seva carrera. L’ovació de gratitud que l’Aimé Giral va dedicar al veterà rugbista va igualar la d’Aiguafresca. La nova USAP de la propera temporada haurà de treballar de valent per igualar les fites aconseguida per aquesta generació.

Publicat el dilluns 7 de maig de 2012 al diari El 9 Esportiu de Catalunya.