Un cap de setmana màgic

Publicat el dilluns 27/05/13 al diari El 9 Esportiu

El rugbi de 13 és una variant del rugbi que va néixer al nord d'Anglaterra a finals del segle XIX per diferències sobre les compensacions econòmiques que alguns clubs volien pagar als jugadors d'extracció obrera que perdien diners durant les hores d'entrenament o de partit que deixaven de treballar.

Amb el temps, els reglaments del rugbi de 13 i del de 15 jugadors van anar divergint fins esdevenir dues disciplines ben diferenciades. El rugbi de 15 és el més difós; el de tota la vida, podríem dir. El de 13 té un nombre molt gran de seguidors a Anglaterra, el sud de França, el nord de Catalunya i Oceania. És un rugbi molt dinàmic, molt vistós, molt més inclinat a l'espectacle i al gaudi dels seguidors. A casa nostra, el màxim exponent del rugbi de 13 són els Dragons Catalans, que militen a la Super Leage anglesa. Aquesta competició professional ha sabut fer del seu esport un espectacle que no té res a envejar als grans esports americans. Una de les seves últimes creacions es diu Magic Weekend.

Precisament, aquest cap de setmana proppassat ha tingut lloc l'edició 2013, a l'Etihad Stadium de Manchester. És una idea brillant, que va celebrar-se per primer cop al Millenium Stadium de Cardiff el 2007. Consisteix a agrupar tots els partits de la jornada en un mateix cap de setmana i al mateix estadi. Quatre partits el dissabte, tres el diumenge.

Imagineu-vos les aficions dels 14 clubs que disputen la Super League, reunits en un mateix estadi, amb un munt d'activitats relacionades als voltants de l'estadi, amb un abonament de preu raonable, que fa que tornis a casa tip de bon rugbi.

Els catalans van fer un gran paper en véncer els Broncos de Londres per 46 a 18, un resultat que manté els Dragons dins de les posicions de play-off.

Trobo que el Magic Weekend és una iniciativa magnífica que podria ser copiada o adaptada per molts esports que pateixen per atraure espectadors i potencials adeptes. Per començar, la mateixa Federació Catalana de Rugbi podria prendre'n nota.

Els diners sí que fan la felicitat

Publicat el dilluns 20/05/13 al diari El 9 Esportiu

Dissabte passat es va viure una final europea de rugbi molt intensa. L'edició 2013 de la Heineken Cup, l'equivalent ovalat a la Champions de futbol, va acabar amb sabor occità. S'enfrontaren el Clarmont i el Toló. El primer, un equip històric de l'elit del rugbi francès i europeu. El segon, un equip de segona línia que va situar-se a dalt de tot a cop de talonari.

Només calia veure la resposta popular en cada ciutat per entendre-ho tot plegat. Mentre els dos finalistes es veien les cares a Dublín, els simpatitzants del Toló seguien el partit des de les grades del seu estadi, en una pantalla gegant. Els del Clarmont, per contra, havien omplert la plaça principal de ciutat.

El rugbi és un esport romàntic que ens agrada presentar com un pou de valors humans i esportius. L'arribada del professionalisme, relativament recent, està fent trontollar aquesta visió. La final de la Heineken Cup l'ha torpedinada encara més. No van guanyar els que millor van jugar, van guanyar els que més diners s'han gastat..

Des que el magnat Mourad Boudjellal va fer-se amb el Toló, no ha parat de fitxar estrelles mundials de la talla de Gonzalo Quesada, George Gregan, George Smith o Tana Umaga, i més recentment, Steffon Armitage (Man of the Match de la final de dissabte), Juan Martín Fernándes Lobbe, Matt Giteau, Simon Shaw, Joe van Niekerk o el mega-crac Jonny Wilkinson, “Wilko”.

Els milions de Boudjellal van fer pujar el Toló al top14 el 2007, i ràpidament va entrar en places europees. Dissabte, a Dublín, el Clarmont va anar al davant en el marcador durant tot el partit. Els amants de la pilota ovalada ens repetíem a nosaltres mateixos que serien els justos campions, perquè els diners no són suficients per jugar bon rugbi. Tanmateix, el peu màgic de Wilko va mantenir el Toló amb vida, i un assaig final fruit d'una distracció imperdonable del Clarmont va permetre a l'equip del talonari guanyar el partit i la copa d'Europa de rugbi per només un punt de diferència. Quin mal gust de boca!

La nova melé i l'adaptació als canvis

Publicat el dilluns 13/05/13 al diari El 9 Esportiu

Aquesta setmana hem conegut una resolució de l'International Rugby Board (IRB), la federació mundial que governa el rugbi de 15 i que en defineix i regula les normes i regles de joc. Es refereix a una nova normativa per a les melés, amb l'objectiu de fer-les més segures per als jugadors i de millorar el desenvolupament dels partits.

Els canvis introduïts són molt tècnics i no és la intenció d'aquesta columna explicar-los. És suficient esmentar que disminueixen en un 25% l'impacte del xoc per al jugadors en el moment de fer una melé, aquella seqüència en què jugadors dels dos equips s'entrellacen i s'empenyen mútuament. Els canvis van provar-se durant un any en categories inferiors sud-africanes i ara es faran extensives a totes les federacions del planeta.

El que no deixa de sorprendre és la gran capacitat que té el rugbi de millorar, adaptar-se i buscar de forma permanent la manera de fer el joc més efectiu, més espectacular, més segur i més d'acord amb els nous temps. Els canvis introduïts en les darreres dècades han millorat el joc de forma substancial, reforçant l'autoritat del àrbitres, adoptant amb entusiasme les solucions que brinda la tecnologia per resoldre jugades polèmiques i canviant el sistema de puntuació per tal d'eliminar les estratègies especulatives i premiar el joc ofensiu fins i tot en cas de derrota.

Aquesta actitud dels ens governatius del rugbi contrasten radicalment amb les de l'esport rei, el futbol. La FIFA és menys flexible que l'Església catòlica. La resistència al canvi és extraordinària. És inexplicable que encara no hi hagi un àrbitre de vídeo per resoldre els casos més extrems de gols en fora de joc o de penals dubtosos. És senzillament ofensiu que encara no sigui obligatòria la tecnologia disponible que permet eliminar els famosos gols fantasma amb un senzill i econòmic xip que s'instal·la dins la pilota i a les porteries. Com també sobta que no es prenguin mesures (molt senzilles i directes, només cal mirar el cas del rugbi) per enfortir l'autoritat dels àrbitres i eradicar comportaments fatxendes.

Rugbi a Nova York

Publicat el dilluns 6/5/13 al diari El 9 Esportiu

Fa unes quantes setmanes, un amic que viatjava a Nova York durant la ronda final del torneig de les Sis Nacions d’enguany va preguntar-me on podia veure els partits per televisió amb una atmosfera més o menys ovalada.
M’ho va posar molt fàcil. La resposta és òbvia: McSorley’s Old Ale House. Al barri d’East Village, a Manhattan, es troba el pub irlandès més antic de Nova York, obert el 1854. Entrar-hi és com viatjar en el temps. Els quadres, pòsters i elements de la decoració de les parets no s’han canviat des del 1910. Literalment. Abraham Lincoln i Teddy Roosvelt solien prendre’s una cervesa de tant en tant a la barra del McSorley’s.
Els cambrers no són gaire amables, però són capaços de transportar fins a 20 gerres de cervesa fins a la taula. Aneu amb compte amb els mòbils, perquè deixen caure les pintes sobre la taula com si d’un cop de martell es tractés.
McSorley’s va mantenir penjat el cartell “Men only pub” fins al 1970, quan l’Ajuntament va forçar-lo a admetre dones. Si sou un sibarita de les begudes, busqueu un altre lloc. Al pub més vell de Nova York només se serveixen dues cerveses: dark i light –aquesta darrera no espereu que sigui lleugera, només indica que no és dark. A l’hora de demanar, les cerveses se serveixen almenys de dues en dues, tot i que el més normal és demanar-ne quatre de cop. Per menjar, és obligat demanar un cheese plate, una barreja explosiva de formatge cheddar, ceba fregida i mostassa anglesa. Els preus són més que raonables.
No és infreqüent trobar-hi la plantilla del Manhattan RFC, que ha fet del McSorley’s el seu lloc de trobada després de cada entrenament i de cada partit.
Els partits del Sis Nacions o dels mundials de rugbi es viuen amb passió al McSorley’s. Sereu sempre benvinguts els dies de partit, sobretot si us declareu simpatitzants d’Irlanda. Evidentment, no és un lloc adequat per a una cita romàntica. És un pub sorollós, amb cambrers poc educats, amb el terra cobert per serradures de fusta que no es deuen haver canviat des dels temps de Lincoln o Roosevelt, però el rugbis’hi viu intensament. Com ha de ser.