“Sí, senyor, gràcies, senyor”

Publicat el dilluns 25/02/13 al diari El 9 Esportiu

Un altre cap de setmana ple d’emocions gràcies al torneig de les Sis Nacions. No farem una crònica dels partits perquè aquesta és una columna d’opinió, però no puc deixar d’esmentar el nerviosisme que hi ha a França després de les tres derrotes consecutives. El fantasma de la Cullera de Fusta, el premi reservat a la selecció que perd tots els partits disputats, és ja una realitat tangible, perquè els dos partits que resten són contra una Irlanda que vol recuperar l’orgull ferit després de caure contra Anglaterra i Escòcia, i contra una Escòcia que està llançada.
Deixeu-me, però que us parli d’una altra cosa. És un tema recurrent del que ja hem parlat en aquesta columna en més d’una ocasió: la transparència dels arbitratges en el rugbi i el respecte exquisit dels jugadors vers la màxima autoritat sobre el terreny de joc.
No oblidem que estem parlant d’un esport altament professionalitzat que mou milions d’espectadors i d’euros. La pressió i la competitivitat són absolutes, però això no ha estat mai obstacle per dotar el rugbi de mesures que assegurin una transparència total de les decisions arbitrals. Potser l’exemple més clar sigui la possibilitat de seguir les converses entre els jutges i els jugadors, que se senten per televisió i per ràdio.
Ahir diumenge, es va disputar un emocionant Escòcia-Irlanda. La rivalitat és intensa i es va deixar veure durant alguns passatges molt durs i travats. L’àrbitre Wayne Barnes és un anglès de 33 anys amb una alçada dos pams inferior a la de qualsevol pilar. Va haver d’intervenir més de dos i de tres cops per evitar que els jugadors acabessin a cops de puny. Ho va fer amb fermesa però amb calma. En una ocasió, després d’un parell de mastegots entre irlandesos i escocesos, va cridar els capitans i els va dir: “No toleraré més aquest joc agressiu, entesos?” Fins aquí, res diferent a qualsevol altre esport, excepte per la resposta dels gegants, capcots: “Sí, senyor, gràcies, senyor.” Van girar cua i van córrer a transmetre l’advertiment als seus companys. Visca el rugbi!

No més fusta per al rugbi italià

Publicat el dilluns 4/2/13 al diari El 9 Esportiu

Un any més, el torneig de les Sis Nacions ha començat amb emoció i competitivitat. El vigent campió, Gal·les, va ser una joguina a mans dels irlandesos, especialment en la primera part del partit a Cardiff, i una reacció a la segona no va ser suficient per millorar una imatge preocupant. El segon partit de la jornada, Anglaterra-Escòcia, va ajustar-se més al guió. Els escocesos fa trenta anys que no guanyen la Calcutta Cup a Anglaterra.
L’emoció gran del cap de setmana, però, ens la va regalar ahir Itàlia, que ja ha exorcitzat per sempre més l’etiqueta de Ventafocs amb un triomf inapel·lable a Roma contra el quinze de França. Les sensacions prèvies ja eren positives, perquè la feina feta per Jacques Brunel amb els azzurri és fenomenal. El mateix home que va tornar la USAP a la glòria del Top 14 després de mig segle està provocant l’evolució definitiva del rugbi italià fins a plantar-se d’igual a igual amb les grans potències continentals.
És cert que Itàlia encara viu de l’aportació important de talent argentí. De fet, 20 dels 23 punts italians d’ahir van ser obra dels argentins Sergio Parisse, Martín Castrogiovanni i Luciano Orquera. El llinatge puma dels azzurri no resta importància al creixement del rugbi italià, que s’explica en gran part per la decisió estratègica d’enviar els millors equips itàlics a participar en les lligues celtes, en què la competició directa amb altres clubs de gran nivell ha ajudat a millorar el nivell propi.
És el camí que hauria d’emprendre el rugbi català si vol sortir de la mediocritat espanyola. Especialment la UE Santboiana, un equip amb una bona dosi de professionalisme que fa anys que fa les coses bé i que no evoluciona tant com podria per la manca de nivell de les competicions estatals.
Segurament els primers anys de lluita en una lliga celta o francesa serien molt durs, però a mitjà i llarg termini els resultats serien, sens cap dubte, altament satisfactoris. És una recepta que ha dut Itàlia a batre dos cops consecutius França a Roma en el Sis Nacions. Poca broma.