L'obscenitat del futbol

Publicat el dilluns 26/08/13 al diari El 9 Esportiu

El tío Gilito Florentino, amb aquella displicència de qui gasta els diners que no li pertanyen, ha tornat a trencar tots els rècords en pagar cent milions d'euros per fitxar per al Real Madrid un gal·lès del qual molts de nosaltres no havíem sentit a parlar gaire abans que els rumors del fitxatge es fessin més insistents.

El primer a emprenyar-se com una mona deu haver estat Cristiano Ronaldo, que veurà esborrat el seu fitxatge de l'edició 2014 del llibre Guinness dels rècords. Quin disgust, no hi ha dret!

Però qui de veritat va posar el dit a la nafra va ser l'entrenador del Barça, Gerardo Martino, que va declarar que les xifres del traspàs li semblaven una manca de respecte al món sencer. De bon antuvi, hom no pot estar més d'acord amb el Tata de Rosario. Els cent milions de la transferència o els deu milions nets que el britànic cobrarà per temporada són una autèntica bogeria sense cap ni peus. És clar que de seguida hom recorda que el senyor Martino acaba de signar un contracte de més de sis milions d'euros per entrenar el Barça. Ep! Potser que ens estan faltant al respecte a tots plegats, aleshores.

Quan l'emprenyament es refreda, però, recordem que en realitat tot l'esport professional d'elit és una falta de respecte, si mirem les xifres que es remenen. Segons la revista Forbes, Usain Bolt cobra uns 3.000 euros per cada metre que transita en una pista de carreres. En el seu darrer anys a la fórmula 1, Michael Schumacher s'embutxacava cinc milions per cursa. No està pas malament. De fet, podríem omplir tot el diari d'avui amb exemples d'esportistes que cobren autèntiques bajanades per fer el que més els agrada.

No ens hauríem d'emprenyar amb els esportistes, però. Hem construït tots plegats un món en què el talent es valora en funció de quants diners és capaç de generar. És l'únic paràmetre que compta. Per això, un adolescent malcarat que borda cançons a un micròfon guanyarà mil cops més que l'investigador que troba un avenç en la lluita contra el càncer, si és capaç de vendre molts discos i emplenar sales de concerts i pavellons. La qualitat de la seva música no té la més mínima importància.

L'esport professional funciona com tots els altres àmbits de la societat. De manera que si un futbolista –o qualsevol altre esportista– és capaç d'incrementar els ingressos del seu club, fent-li guanyar títols, els seus ingressos aniran en funció d'això.

D'acord que tothom somiem en un món ideal on els ingressos d'una persona vagin en directa proporció a la seva aportació a la societat. Així, el mestre dels meus fills cobraria com el director general d'una multinacional i el presentador de Sálvame ingressaria la meitat del salari mínim.

El ‘fúmbol' és així

Publicat el dilluns 19/08/13 al diari El 9 Esportiu

El Barça de Tata Martino s'ha posat en marxa en competició oficial amb un partit per emmarcar i ràpidament hem vist les reaccions eufòriques de rigor. L'entrenador de Rosario és poc menys que Déu Nostre Senyor, l'encert de la directiva ha estat total i els jugadors han après dels errors de la temporada passada i tornen a ser els serial killersde les millors èpoques. L'esbufegada d'alleujament de Zubizarreta deu haver estat més forta que una tramuntanada.

Molts comentaris a les xarxes socials ja parlaven de la necessitat de crear una lliga europea amb els grans equips de cada competició estatal i deixar fora els equips petits com el Llevant, que no tenen res a fer.

Tanmateix, pocs minuts després veiem un d'aquells equips “grans”, el Real Madrid, patint fins als instants finals del partit per guanyar el Betis, un d'aquells petits que no tenen res a pelar en aquesta “lliga de dos”.

Precisament, la gràcia d'aquest esport que provoca tantes passions és que per més diners que s'inverteixen en fitxatges, per més tàctiques i estratègies que es posin en pràctica en entrenaments i partits, sempre resta un petit espai per a l'imprevist, per a l'impossible.

Si partim de la base que parlem d'un esport que està governat des de fa dècades per una persona que no pot pronunciar la paraula futbol, és evident que tot és possible

Per això no he pogut evitar fer l'exercici tan inútil com entretingut de pensar què hauria passat si en el minut 1 un jugador del Llevant hagués caigut a l'àrea i l'àrbitre hagués xiulat penal. No em digueu que el Barça hagués remuntat igualment perquè tots sabem que de vegades els equips es tanquen al darrere i no hi ha manera d'entrar. Doncs això, imaginem per un moment que el Madrid d'Angelotti debuta amb una golejada al Betis i el Barça empata o perd per la mínima amb el Llevant. Quant hauríem trigat a sentir que Martino no té experiència a Europa, que ha estat una aposta massa arriscada de la directiva, que el Barça no és el Newell's, que Angelotti sí que sap manar un equip gran, i un llarg etcètera?

Ep! Que no estic fent una crítica! Al contrari, un dels aspectes que trobo més divertits de l'esport en general és aquesta impunitat amb què pugem al pedestal i més tard immolem els seus protagonistes. La nostra misèria més humana es posa de manifest tant quan piulem eufòrics que Tata Martino és el millor entrenador de la Via Làctia com quan enviem Ronaldinho a l'ostracisme i oblidem instantàniament les alegries que va donar al club. Estic segur que ahir fins al minut 85 del partit Madrid-Betis, a Londres, Mourinho tenia un Montecristo a la boca a punt d'encendre'l, i va haver de tornar a desar-lo a la caixa humidificadora amb un pam de nas. És que el fúmbol és així!

De veritat que ja comença la lliga?

Publicat el dilluns 12/08/13 al diari El 9 Esportiu

Un amic que sap molt de futbol m'ha assegurat que d'aquí a menys d'una setmana torna a començar la lliga. Jo li he insistit que som a ple agost i que no pot ser que ja tornin els partits, però ell m'ha obert el lloc web de la lliga a la tauleta i m'ho ha demostrat.

Jo ja sé que l'esport professional té molt poc d'esport i molt de professional, però no creieu que n'estan fent un gra massa? Jo trobo una mica exagerat que entre una lliga i l'altra només hi hagi poc més d'un mes. I, a sobre, aquest mes i mig les nostres estrelles l'han dedicat a jugar partits de seleccions i amistosos a milers de quilòmetres de distància, combinats amb desenes d'hores d'avió.

Evidentment, això és un espectacle i un negoci. Com a tal, cal maximitzar-ne els beneficis, la qual cosa vol dir multiplicar els partits tant com sigui possible. Ens acostem a marxes forçades al model de l'NBA nord-americana, una manera de gestionar l'esport que va ser mundialment homologada quan Samaranch va obrir la porta dels Jocs Olímpics al Dream Team, i va enterrar definitivament l'amateurisme olímpic i el poc que quedava de l'esperit del pobre ingenu de Pierre de Coubertin. Ja fa anys que l'NBA es va redissenyar per transformar-se en un espectacle televisiu que mou milions arreu del món. Fins i tot van modificar les regles del bàsquet per adaptar-lo al ritme televisiu. Es juguen partits gairebé cada dos dies (de vegades fins i tot cada dia) a un ritme frenètic que el comú dels mortals no podríem suportar. Per aquest motiu, els jugadors han esdevingut una mena de superhomes hormonats que poden resistir un seguit ininterromput de partits. Només cal veure els jugadors europeus i sud-americans uns quants anys després de desembarcar a l'NBA. Feu la prova, mireu les fotos d'abans i d'ara de qualsevol jugador estranger de la lliga dels EUA.

El magnat Murdoch va transformar el rugbi de 13 en un espectacle que mou milions a Austràlia i a la Gran Bretanya. Com amb el bàsquet, va modificar les regles i va obtenir un esport espectacle de primer nivell.

El meu avi m'explicava que els jugadors de futbol de la primera meitat del segle XX els diumenges dinaven a casa amb la família i després se n'anaven a l'estadi a jugar el partit de la jornada. En aquesta era de l'hiperprofessionalisme, no som lluny del moment en què el futbol es vegi obligat a emprendre aquest camí per aguantar un calendari de competicions fora de control. Quan trigarem a veure un Messi, un Neymar i un Alexis amb un cos de Schwarzenegger? Si l'NBA ha incorporat amb normalitat la transformació dels esportistes en superhomes, amb el beneplàcit de les federacions internacionals, per què no ho hauria de fer també el futbol? Preparem els jugadors per jugar quatre, cinc o sis partits a la setmana, que l'espectacle ha de continuar i el negoci ha de créixer.

Guerra i Pau

Publicat el dilluns 05/08/13 al diari El 9 Esportiu

El manual d'instruccions d'allò políticament correcte ens diu que no es poden barrejar política i esport, però la realitat ens mostra dia sí, dia també, que l'esport és –parafrasejant l'historiador militar Karl von Clausewitz– la continuació de la política per altres mitjans.

La història és plena d'exemples de conflictes polítics causats pel futbol, o casos en què el futbol ha estat el detonant d'un enfrontament latent, com ara la guerra de les Cent Hores entre Hondures i El Salvador, a l'Amèrica Central, que el genial Ryszard Kapuscinski va anomenar, precisament, la guerra del futbol. En aquella ocasió, un conflicte impulsat pels interessos espuris de les multinacionals nord-americanes de la fruita va trobar en uns partits eliminatoris per al mundial de futbol de Mèxic 1970 l'excusa per fer detonar l'enfrontament armat.

De fet, tots els règims totalitaris se serveixen de l'esport per als seus interessos polítics, des dels Jocs Olímpics de Berlín del 1936, magistralment retratats amb finalitats propagandístiques per Leni Riefenstahl, fins als partits silenciosos de la lliga de futbol nord-coreana, en què els espectadors s'han d'abstenir de manifestar cap sentiment. El 1978, el triomf de la selecció local de futbol en el mundial de l'Argentina va donar oxigen a una dictadura militar genocida que feia aigües pels quatre costats.

En aquest context, hom no pot sinó aplaudir la valentia del president el Barça, Sandro Rosell, de fer servir el club de futbol més conegut del planeta amb finalitats clarament polítiques, saltant-se les regles no escrites de no barrejar esport i política. Els joves palestins i israelians –que veuen com els seus dirigents són secularment incapaços de buscar una sortida digna al conflicte que els enfronta, i que desconfien per defecte del poder– accepten transversalment el Barça com a representant d'uns valors que poden contribuir decididament a superar el problema. El president Rosell ho sap i ha actuat amb valentia. La imatge dels jugadors fent exactament la mateixa visita a Palestina i a Israel és poderosíssima, perquè demostra que ambdós pobles són iguals.

La valentia del Barça se li ha de reconèixer també en el pla intern, perquè amb la seva visita a la regió ha superat el discurs oficial maniqueu vigent a casa nostra que presenta el israelians com els dolents i els palestins com els bons. Les coses mai no són o blanques i negres, i en el cas del conflicte palestinoisraelià encara menys. Els matisos i els grisos són innombrables. Entendre-ho és clau per intentar fer alguna aportació que sigui capaç de contribuir a la solució del problema. Això és el que ha fet el Barça. Ha fet unes visites amb un clar contingut polític que han significat molt més que la gota d'aigua esmentada pel president Rosell al seu discurs a Tel-Aviv.