Clubs que fan les maletes

27/10/14 el9esportiu

Ahir es va disputar per última vegada un dels derbis londinencs de rugbi, Wasps-Harlequins, amb una història que es remunta al segle XIX. Segurament ambdós clubs es tornaran a enfrontar a la Premiership o a Europa, però ja no serà mai més un derbi londinenc, perquè els Wasps faran les maletes i marxaran a la ciutat de Coventry, uns 150 km al nord de la capital britànica. És un fenomen nou en el rugbi que serà observat amb molta atenció per la resta de clubs. Amb un estadi per a 10.000 espectadors i en una ciutat com Londres, amb altres clubs, els amos dels Wasps han decidit anar a crear afició i mercat al cor del rugbi anglès, a pocs quilòmetres de Leicester. Les intencions són clares i posen de manifest l'evolució d'aquest esport a partir del salt al professionalisme, “crear un gran negoci a partir d'un club de rugbi d'èxit”, en paraules d'un exdirector general dels Wasps. La jugada és molt ambiciosa, i inclou la compra del Ricoh Arena de Coventry, un estadi modern remodelat per als Jocs Olímpics del 2012, on juga el Coventry City de la segona divisió anglesa. Disposa de 30.000 seients, un hotel, un spa, una sala d'exposicions de 6.000 m2, un casino, un centre comercial, i fins un hipermercat Tesco. Els Wasps van desembutxacar 40 milions d'euros per adquirir el complex esportiu, recreatiu i comercial.

Naturalment, molts fans londinencs dels Wasps estan decebuts i enfadats amb la marxa del club de Londres després de 147 anys, i la viuen com una traïció imperdonable. Però el rugbi ja fa gairebé 20 anys que va decidir fer el salt al professionalisme, i els clubs cada vegada tenen
menys vergonya d'exhibir el seu rostre real: són grans corporacions amb accionistes que volen maximitzar els seus beneficis. La victòria és només una de les maneres d'aconseguir-ho. Curiosament, el Coventry RFC és un dels clubs centenaris que no va pair gens bé l'abandonament de l'amateurisme, i avui juga en la tercera divisió anglesa. Els Wasps s'han afanyat a oferir-los una integració en el seu sistema formatiu, però costarà que no els vegin com uns vulgars invasors. Si l'experiment dels Wasps surt bé hi ha qui pensa que molts clubs intentaran repetir la jugada. També en el rugbi manen els diners.

Contra la violència, sense matisos

20/10/14 el9esportiu

La superlliga britànica és la competició de rugbi de 13 més important del continent europeu. És un campionat que disputen tot d'equips britànics més un de català, els Dragons Catalans de Perpinyà.

Enguany, els Dragons es van quedar a les portes de la gran final, que van disputar els Sants de Saint Helens (que van ser els que van eliminar els catalans) i els Guerrers de Wigan. El partit va tenir lloc al mític estadi d'Old Trafford. El que havia de ser una festa de l'esport va veure's tacat de bon començament per un comportament antiesportiu i violent del jugador gal·lès del Wigan Ben Flower, que va respondre a una falta del neozelandès Lance Hohaia amb dos cops de puny a la cara, l'últim dels qual quan Hohaia ja era a terra.

Aquest tipus de reacció és infreqüent en el rugbi, perquè les sancions acostumen a ser fulminants. Per això, és habitual veure jugadors que s'empenten i s'agafen de la samarreta els uns als altres quan es produeix un problema, però és molt estrany veure cops de puny. El reglament fa bé de sancionar amb severitat aquests comportaments, perquè el rugbi —injustament— ha de lluitar contra un estereotip d'esport violent que no es correspon amb la realitat.

Vaig veure la final per televisió i el comentarista de la BBC George Riley va dir que era el pitjor que mai no havia vist en un camp i que esperava que la sanció fos prou important. Va culpar Flower per esgarriar una final que serà recordada per aquest incident més que no pas per la victòria dels Sants.

Tal com s'esperava, el càstig va ser rotund i immediat. La superlliga va imposar al jugador gal·lès la sanció més severa de la història de la competició: sis mesos de suspensió per una ofensa de grau F, la més seriosa del codi disciplinari del rugbi de 13. Concretament, per “un cop de puny violent i agressiu” i per “colpejar un oponent indefens”. La sanció mínima era de vuit partits, però Flower no podrà trepitjar un camp de rugbi fins a l'abril del 2015.

Fins aquí, res que no puguem veure en qualsevol altre esport professional. Sense anar més lluny, el blaugrana Luis Suárez també va rebre una dura sanció per mossegar un contrari. Però això és rugbi, i de seguida trobem un exemple a seguir, fins i tot en un episodi tan lamentable com aquest. En qualsevol altre esport, el club del jugador castigar hauria interposat un recurs per aconseguir reduir la sanció al mínim i, fins i tot (com en el cas de Suárez), s'hauria intentat excusar d'alguna manera el mal comportament de l'esportista en qüestió. Per contra, el director general del Wigan, que va acompanyar Flower a l'audiència davant lliga Rugby Football League (RFL) a Leeds, va declarar: “Els Guerrers de Wigan volen deixar clar que el comitè disciplinari de l'RFL han fet front a una situació molt difícil amb professionalitat i integritat. Donem total suport a la seva decisió sobre l'incident de la final que va involucrar el nostre jugador Ben Flower. No presentarem cap apel·lació. Volem disculpar-nos amb Lance Hohaia i la seva família, i amb el Saint Helens i els seus fans. La victòria dels Sants va quedar eclipsada per l'incident i això està malament.” Per la seva banda, el president dels Sants va dir que “el rugbi no pot ser jutjat per l'episodi, sinó per com l'ha resolt. Hem de prestar tota l'assistència possible a Flower i acceptar-lo de nou en la família del rugbi”. M'encanta aquest esport!

L'esport que viu als pobles

13/10/14 a el9esportiu

No hi ha cap activitat humana que atregui tanta atenció com l'esport. A partir dels mitjans de comunicació de masses, ens hem concentrat en els esports professionalitzats, aquells que mouen milions i ocupen pàgines als diaris i hores a les ràdios i les televisions. Però hi ha tot un altre món que viu als pobles i ciutats, amateur, fet amb l'esforç i dedicació de persones que resten hores del seu temps lliure i familiar per gestionar, mantenir i fer grans petites institucions esportives que exerceixen una funció educativa i social de primera magnitud.

Ahir vaig tenir l'oportunitat de comprovar-ho de primera mà a Navata, un petit poble de mil i escaig habitants de l'Alt Empordà. El Futbol club Navata va presentar la nova temporada amb una novetat excepcional: l'obertura d'una secció de rugbi. Aquesta notícia em va empènyer a acceptar la invitació del bon amic Jordi Córdoba, responsable de la nova secció, per assistir-hi. Jo m'esperava —a banda del nou equip de rugbi— un equip de futbol de grans i algun de petits, que és el que tocaria en un poble de la dimensió de Navata.

La meva sorpresa, però, va ser trobar-me11 equips de totes les categories, amb més de 200 esportistes, i un munt de pares, mares, tietes i avis aplaudint i fent fotos, en unes instal·lacions amb dos camps de gespa natural que ja voldrien més d'un equip de segona i de primera. L'alcalde Jaume Homs em va explicar que fins fa set anys només hi havia un equip sènior, però que aleshores van decidir impulsar un pla amb el tècnic d'esports per atraure els nois i joves del poble i la regió a la pràctica de l'esport, i amb el temps van anar bastint equips de totes les categories. Ahir feia un goig immens veure desfilar fins a onze equips diferents de totes les edats. Estem parlant de més de 200 fitxes federatives en un poble que amb prou feines supera els 1.000 habitants. Com a cirereta del pastís, la presentació de la nova secció de rugbi, l'Alt Empordà Navata RC, que acaba de debutar al grup C de la divisió d'honor catalana. Un bon grapat de nois amb totes les ganes de viure i gaudir amb l'esport de la pilota ovalada. L'enhorabona per a tots ells —tot és satisfacció quan jugues a rugbi—, però sobretot l'enhorabona per al Club Futbol Navata, per tenir l'amplitud de mires i la generositat necessària per obrir les portes del club a noves disciplines esportives. Un exemple que moltes institucions esportives dels pobles i ciutats de Catalunya farien bé d'imitar.

Els Pumas ja són majors d'edat

06/10/14 a el9esportiu 

L'última jornada del Rugby Championship (l'equivalent del Sis Nacions de l'hemisferi sud) tenia tots els ingredients per ser un simple tràmit, perquè els All Blacks s'havien assegurat la corona la setmana anterior. Sense res en joc, pocs s'esperaven les emocions que van fer dels dos últims partits del campionat un huracà d'emocions.

D'una banda, els campions es van veure sorpresos en el que se suposava que havia de ser un passeig triomfal a Sud-àfrica. Finalment, hem pogut comprovar que els neozelandesos de la Haka també són humans. En un partit apassionant, es van veure superats pels Sprinboks per 27-25. No va ser una derrota qualsevol: els All Blacks feia 22 partits que no perdien, des que els anglesos els van vèncer a Londres. De fet, des que es va crear el Rugby Championship amb l'ingrés de l'Argentina al que fins aleshores era el Tri Nations, Nova Zelanda es mantenia invicte, amb 18 triomfs i un empat. El triomf dels sud-africans va caure com una galleda d'aigua freda. Ja se sap, en el rugbi res no acaba fins que no acaba.

El moment històric de la jornada, però, es va produir a milers de quilòmetres de Sud-àfrica. A l'estadi Malvinas Argentinas de la ciutat de Mendoza, els Pumas rebien els Wallabies australians. En un partit que no va fer res més que confirmar la progressió ascendent dels argentins, es va produir el fet esperat per tothom des de la primera edició del Rugby Championship, el 2012: el primer triomf dels Pumas en la competició. Quan els Pumas van acceptar fer el salt definitiu cap al professionalisme, amb assistència tècnica i econòmica de les organitzacions internacionals que regeixen l'esport, tothom pronosticava una llarga travessa al desert fins assolir un nivell acceptable. El destí natural dels Pumas era ser l'equivalent a l'Itàlia dels Sis Nacions, que des del seu ingrés l'any 2000 acumula 10 culleres de fusta i encara malda per plantar cara als grans del continent. Els Pumas, farcits de jugadors bregats en equips professionals d'Europa, han sabut amalgamar un equip compacte, poderós en la defensa i intens en l'atac. El primer triomf era quelcom imminent, amb avisos previs com algun partit perdut per la mínima o empatat en els minuts finals.

A Mendoza, van començar perdent de 14, però van saber refer-se amb la participació destacada del puma d'origen català Horacio Agulla, que va demostrar que viu el moment més dolç de la seva carrera professional.

Els Pumas ja van avisar que volien ser grans amb el tercer lloc del mundial del 2007, però encara eren un equip semiamateur. El mateix Agulla s'entrenava quan acabava la seva jornada laborar en una entitat bancària. Tot això ja és història. Amb el triomf del cap de setmana proppassat, els Pumas ja són majors d'edat, i volen fer coses de grans.