Bona confitura

30/06/14 el 9 esportiu

A banda de caure sota el domini del terrorisme i el crim internacional, una altra conseqüència de la independència de Catalunya serà l'ingrés a les federacions esportives internacionals, i la possibilitat de lluitar per un lloc als campionats del món de cada especialitat.

Sortosament, està demostrat que a nivell esportiu no compten les amenaces habituals que diuen que els països petits no compten en l'escena internacional. Unes amenaces que també són falses pel que fa a la economia o a la capacitat d'influència política, però aquest és un diari d'esports, o sigui que ens mantindrem en aquest àmbit.

El que dèiem, en el pot petit hi ha la bona confitura. Uruguai, una selecció sorgida d'un país de poc més de 3 milions i mig d'habitants, va arribar a vuitens de final, mossegades a banda. Xile, amb uns 15 milions d'habitants, va estar a punt de deixar en ridícul a l'amfitrió Brasil, que pot triar els millors jugadors entre una població de 200 milions de persones.

També a vuitens de final van arribar altres països petits, com ara Holanda, Suïssa, Bèlgica, i especialment Costa Rica, que té menys de 5 milions d'habitants.

Com no sentir una profunda simpatia per Costa Rica, segurament el país més estable de l'Amèrica Central, amb una democràcia dissenyada a finals dels anys 40 del segle passat pel gran Pepe Figueres, el fill de catalans que va abolir l'exèrcit i va eximir el seu petit país de l'onada de dictadures militars que van assolar l'Amèrica Llatina. Costa Rica és la ventafocs del torneig, però juga amb un atreviment i una desimboltura que envegen anglesos, italians i espanyols, per esmentar tres grans que s'ho miren per TV.

Més enllà dels resultats, el mundial de Costa Rica és una prova fefaent de les grans possibilitats de fer un paper digne que una selecció catalana de futbol podria fer en una copa del món. I, segurament, la gran indiferència que avui tenen els catalans davant el Mundial esdevindria una passió semblant a la resta de “països normals”. Novodria crear expectatives o il·lusions, però deixeu-me recordar que només dels catalans depèn que a Rússia 2018 hi pugui haver un combinat nacional amb una samarreta groga i vermella.

El gran avenç és un esprai

22/06/14  el 9 esportiu

En aquest mundial de futbol hem vist un gran invent tecnològic que facilita la feina dels àrbitres: un esprai. Per evitar els saltirons que fan els defenses que es col·loquen a la barrera, es pinta una ratlla blanca a la gespa que desapareix a cap de pocs minuts. L'invent s'ha estat provant amb èxit en algunes lligues sud-americanes, i sembla que després de la copa del món el seu ús es farà extensiu a la resta de lligues del planeta. S'ha de dir que funciona molt bé: els jugadors respecten la línia blanca i l'àrbitre s'estalvia esbroncades i amenaces.

L'altra gran incorporació és l'ull de falcó, que ens mostra una vegada i una altra jugades que tothom ha vist que no han estat gol, com si es pixessin a sobre per fer-lo servir i no trobessin l'oportunitat.

Cal aplaudir que finalment la FIFA s'hagi posat les piles i comenci a incorporar la tecnologia ja disponible en altres esports per evitar les polèmiques i les manipulacions. També s'ha de dir, però, que han fet curt, i que sembla increïble que encara es resisteixin a afegir l'arbitratge de vídeo, un element clau en el desenvolupament d'altres disciplines, com el bàsquet i el rugbi. Amb això, la FIFA no fa res més que alimentar les sospites i les malfiances. Encara no ha acabat la primera fase del mundial i ja ens hem fet un fart de veure penals inexistents, fores de joc inventats, faltes simulades i un llarg etcètera. Ja em perdonareu que insisteixi (sabeu que sóc un malalt del rugbi), però en l'esport de la pilota ovalada l'arbitratge de vídeo elimina la majoria de les polèmiques. En els moments importants –un penal, un fora de joc, una falta que mereix l'expulsió– senzillament s'atura el joc un moment i es deixa que el jutge de vídeo analitzi la jugada des de diversos angles i a càmera lenta. En la Super League anglesa de rugbi de XIII, per exemple, el visionat que fa l'àrbitre de vídeo és retransmès a temps real per les pantalles gegants dels estadis i per televisió. Transparència total.

És molt sospitós que la FIFA no vulgui incorporar l'arbitratge de vídeo, però s'entén perfectament, perquè parlem d'una institució en què la corrupció ha estat llargament provada als tribunals des de l'era Havelange, i ara torna a estar tacada per l'ombra de la compra de vots per a la designació de Qatar com a seu del mundial 2022.

És evident que l'arbitratge de vídeo reduiria notablement el marge de maniobra de la FIFA per intervenir en els resultats dels partits, i aquells penals clamorosos, aquells fores de joc decisius, aquelles expulsions determinants, ja no es podrien produir amb tanta impunitat com succeeixen avui en el mundial al Brasil.

De moment, la FIFA intenta distreure el personal amb l'ull de falcó i les ratlles d'escuma sobre la gespa, però si el millor que ens poden oferir per augmentar la transparència del futbol és un esprai, ja podem plegar.

Els 1.000 punts de Tomàs Bosc

16/06/14 el 9 esportiu

Aquest dissabte proppassat vaig tenir el privilegi d'assistir a un partit de rugbi magnífic, a Perpinyà. Els Dragons Catalans aprofitaven la visita del líder de la Super League, el Saint Helens, per celebrar la Festa Catalana, un seguit d'actes i espectacles abans i després del partit, i també a la mitja part. Els enfrontaments amb el Saint Helens sempre són especials. La famosa final de copa dels Dragons de l'any 2007 a Wembley va ser precisament contra ells.

No em semblava gaire bona idea celebrar la Festa Catalana quan has de jugar contra els líders de la competició, que arribaven a Perpinyà sense haver patit cap derrota en tot el campionat. Tot i això, la festa va ser completa. El nombrós contingent d'afeccionats anglesos (algú hauria de calcular l'impacte econòmic per a Perpinyà de la participació dels Dragons a la Super League) senzillament al·lucinaven, i no només pel resultat, que més endavant comentarem. Vam poder gaudir dels gegants de Perpinyà, dels Castellers del Riberal, dels Diables i Bruixes del Riberal, i un llarg etcètera.

L'estadi Gilbert Brutus ha quedat magnífic després de la remodelació, a l'altura dels grans clubs d'Anglaterra. És sabut que l'himne dels Dragons Catalans és Els segadors, però posa la pell de gallina veure un estadi de 10.000 espectadors posar-se dempeus, amb senyeres al vent, per cantar amb la mà al cor l'himne nacional de Catalunya.

El partit va ser un espectacle a banda. Una primera part força equilibrada, amb els catalans jugant d'igual a igual als líders de la competició. El resultat de la primera part, 8 a 0, presagiava una reacció contundent del Saint Helens. Aital reacció no es va produir mai. Els Dragons van treure tot el foc disponible, i van passar per sobre dels anglesos, amb alguns assajos memorables. Jo que sóc amant del rugbi a 15, sempre caic rendit davant la plasticitat, la rapidesa de joc i l'espectacularitat del 13. El resultat va ser de 42 a 0 per als catalans. La gent no s'ho podia creure. Quina festassa! Els Salancaires, una banda de sacs de gemecs de la Salanca, van continuar celebrant i tocant la seva música durant una bona estona després del partit.

El més emocionant, però, va ser veure el capità Tomàs Bosc anotar el seu punt número 1.000 a la Super League. Semblava que no volia arribar d'una manera ordinària, perquè va arribar a fallar fins a tres conversions amb el peu. Per això, el punt 1.000 va arribar després d'una jugada de mans i una escapada sensacional que va dur-lo a posar l'ovalada sota els pals, darrere la línia de marca. Enric Balaguer, la veu catalana de l'estadi, va ser l'encarregat d'anunciar per megafonia que el gran capità havia arribat a la fita dels 1.000 punts. L'estadi sencer va embogir.

Tomàs Bosc prové d'una família profundament vinculada al rugbi de 13 a la Catalunya del Nord. Va debutar als sis anys al Sant Esteve, un dels dos clubs que van fusionar-se en la Unió Tretzista Catalana, precursora dels actuals Dragons Catalans. És un símbol de l'ànima catalana del club en una plantilla on els jugadors de casa han anat guanyant pes davant les estrelles australianes i britàniques. Aquest dissabte he pogut comprovar de totes totes que l'aventura iniciada per l'incansable Bernat Guasch, l'actual president, que va impulsar la participació dels Dragons en la millor lliga europea de rugbi a 13, està més consolidada que mai.

Els Sants marxen a Perpinyà

09/06/14 el 9 esportiu

Si us compteu entre els apassionats del rugbi (com qui signa aquestes línies), us pot haver atacat una sensació de buit, ara que tot sembla que s'ha acabat. La divisió d'honor espanyola, amb un bon paper de la Santboiana. L'INEF Barcelona, que va arribar a les semifinals de la divisió d'honor femenina. El FC Barcelona tornant a primera i el Sant Cugat a les portes de l'ascens. L'Hospitalet emportant-se la copa Catalana. La USAP perdent la seva plaça en el Top 14 francès per primera vegada en la seva història. Wilko disputant el seu últim partit com a professional...

Tranquils, que encara queden emocions per als que ens agrada la pilota ovalada. L'altre rugbi, el de 13, està on fire. La Super League anglesa, la màxima competició europea de clubs, en què militen els Dragons Catalans, té el magnífic costum de disputar-se durant la primavera i l'estiu amb tota normalitat. Tenim ben a prop de casa, a l'estadi Gilbert Brutus de Perpinyà, l'ocasió de veure un rugbi diferent, més plàstic, més dinàmic, més àgil. Sense anar més lluny, aquest dissabte hi haurà un matx fantàstic, amb la visita del líder del torneig, el Saint Helens. És un equip formidable, però els catalans estan aguantant el tipus i es mantenen en posicions deplay-off. Si amb això no en teniu prou, heu de saber que els Dragons aprofitaran l'avinentesa per celebrar la Festa de la Catalanitat. És que l'equip de Perpinyà també ha fet de la seva identitat catalana una bandera, fins i tot a un nivell més compromès que la USAP, en ocasions. No perden oportunitat de recordar a qualsevol català del sud que els visiti que l'himne del club és Els segadors, i que la banda de la reina d'Anglaterra el va tocar quan els Dragons van disputar a Wembley la final de la copa. A la megafonia de l'estadi es parla en català, un tret que la USAP ha perdut, malauradament, amb la seva deriva actual. Després de tantes decepcions, és una alenada d'aire fresc veure que la identitat catalana, tan lligada a la pràctica del rugbi a la Catalunya del Nord, està ben viva gràcies als Dragons Catalans, que l'exhibeixen amb orgull arreu d'Anglaterra quan juguen de visitants.

L'esport que mou milions

01/06/14 el 9 esportiu

Mentre ens acostumem que els jugadors d'elit cobrin sous de milions d'euros cada mes, i que els clubs paguin xifres astronòmiques pels traspassos de les figures més destacades de cada esport, convé no oblidar que això no és res més que la punta de l'iceberg. Com que és la que més es veu, ocupa pàgines dels diaris, hores de ràdio i televisió i llargues estones als bars i a les màquines de cafè. A sota la superfície, però, hi ha la part de l'iceberg que no es veu, i que –com tothom sap– és la més gran i la de més pes específic.

En el cas de l'esport, la part que no es veu és l'esport de base, el que forma milers i milers de joves a tots els racons del món, i que en molts casos serveix per treure els més desafavorits dels carrers i allunyar-los de la delinqüència i les drogues.

Un cas paradigmàtic és el del rugbi colombià. Al país sud-americà, l'esport de l'ovalada era gairebé desconegut fa només quatre anys. El 2010, la Federació Colombiana de Rugbi va iniciar un programa molt ambiciós per apropar l'esport als joves, especialment els de les zones més castigades pel narcotràfic i la misèria. Van aconseguir el concurs de l'IRB i de països amics com ara l'Argentina, Sud-àfrica o Anglaterra.

En només quatre anys, milers de joves s'hi han apuntat. Els valors de companyonia, solidaritat i sacrifici del rugbi ha contribuït al gran salt endavant que està tenint lloc en la societat colombiana. La Unió Argentina de Rugbi va enviar entrenadors a dictar cursos de formació. La federació sud-africana va convidar equips de joves colombians a fer una gira per diferents ciutats del país. La federació francesa va fer participar nous combinats de Colòmbia en tornejos a Tolosa de Llenguadoc i el Festival Internacional de Rugbi que cada any se celebra al camp dels Saracens de Londres va convidar equips femenins colombians.

El suport financer de la federació internacional ha possibilitat la construcció de camps i instal·lacions a llocs com Medellín o Apartadó, dues ciutats on les llicències de joves jugadors ja es compten per milers.

Molts joves que abans exercien un lideratge violent als carrers, com a membres de bandes delictives al servei del narcotràfic, han esdevingut líders virtuosos que són seguits per altres joves dels seus barris, delerosos de ser part d'un grup amb els valors positius que transmet el rugbi.

És només un exemple que es multiplica per milers arreu del món en totes les disciplines esportives. Potser que de tant en tant ens oblidem dels milions d'euros que es mouen en el mercat de fitxatges i en les butxaques de les estrelles i ens dediquem a donar suport a l'esport de base, que és el que en realitat mou milions. Milions de voluntats, de passions, d'esperances i de ganes de canviar el món.