Menys és més

Un dels arguments més comuns que sentim en contra de les seleccions catalanes és que som un país petit, que no té la dimensió demogràfica suficient per garantir lligues competitives o equips nacionals en condicions de competir d’igual a igual amb els poderosos de l’esport.

A finals del mes de juliol d’enguany, el futbol ens va regalar una prova fefaent de la falsedat d’aquest argument, quan la petita República Oriental de l’Uruguai, de 3,5 milions d’habitants, va ser coronada campiona de la copa Amèrica, davant de les grans potències del continent, com ara el Brasil, l’Argentina, Xile i Colòmbia.

A partir del 9 de setembre, quan comenci el mundial de rugbi 2011 a Nova Zelanda, en tindrem un altre exemple, encara més radical i definitiu, si seguim la trajectòria d’una de les seleccions participants: la de Samoa, més coneguda com a Manu Samoa. El combinat sub-20 acaba de guanyar el campionat del món i la selecció absoluta és la desena del rànquing mundial, per sota de l’Argentina i la resta de grans nacions del rugbi.

Samoa viu l’esport de la pilota ovalada amb una passió inusitada. El president de la federació nacional de rugbi és, ni més ni menys, que el primer ministre del país. Samoa no només té una selecció competitiva de primer ordre, sinó que es permet el luxe de contribuir amb jugadors a altres seleccions, com els All Black, en què han jugat molts samoans, o Anglaterra, en què el samoà Manu Tuilagi va fer el primer assaig que va portar el quinze de la rosa a la victòria contra Irlanda a Dublín en l’últim partit previ al mundial.

De fet, podríem dir que a Samoa el rugbi és una qüestió de família. Manu Tuilagi té cinc germans: Henry, Freddie, Alesana, Anitelia i Sanele, tots ells internacionals amb Samoa, entre els quals destaca el gran Henry Tuilagi, un dels líders de la USAP de Perpinyà.

Com pot ser que una petita illa perduda al bell mig del Pacífic, de només 179.000 habitants (sí, 30.000 persones menys de les que viuen a Sabadell, per exemple) s’hagi fer un lloc entre els grans del rugbi mundial? Molt senzill, perquè la demografia no té res a veure amb l’èxit esportiu. Només hi compten la motivació, la voluntat, la passió de la gent. Siguin 179.000 habitants o 40 milions.

Llegir la columna original a El 9 Esportiu

Gràcies Mourinho!

La setmana passada, en aquesta mateixa columna, vaig defensar els valors de solidaritat, camaraderia i savoir-faire del rugbi, que –segons la meva humil opinió, el converteixen en l’esport col·lectiu per excel·lència.
Com era d’esperar, vaig rebre un allau de queixes d’amics, coneguts i lectors amants del futbol, que van retreure’m que la meva passió per la pilota ovalada entelés la meva visió. Admeto que el rugbi és un esport de contacte que, des de fora, de vegades pot semblar molt agressiu, poc elegant i una mica cavernícola. Tanmateix, tothom que hagi perdut cinc minuts a entendre les regles bàsiques d’aquest esport i hagi dedicat 80 minuts del seu temps a gaudir d’un partit, abandona aquest prejudicis de forma gairebé instantània. Com que no és el cas de molts d’aquests amics, coneguts i lectors, vaig trobar-me en una situació complicada per defensar els valors del rugbi davant del futbol –que no era la meva intenció. Van criticar-me que digués que als partits de rugbi de mainada hom no troba pares energumens insultant l’àrbitre o escridassant els seus fills. Inesperadament, vaig rebre un cop de mà formidable de part de José Mourinho. Jo m’havia referit a l’espectacle lamentable que de vegades es dóna a les categories inferiors del futbol, però l’entrenador del Madrid va ajudar-me a demostrar que fins i tot al màxim nivell hom pot trobar un tipus de comportament que fa estralls en el jovent que busca en l’esport models i referents. No vull dir que al rugbi no n’hi hagi, de sàtrapes com el portuguès –que n’hi ha, però sí que en el rugbi l’amic Mou s’hauria guanyat l’expulsió vitalícia de l’esport professional, molt probablement.
Hem viscut un cap de setmana sense futbol, de la mà d’una vaga de jugadors que és inexplicable a ulls dels mortals: ens passem la vida llegint notícies sobre fitxatges milionaris, però resulta que dues terceres parts dels jugadors professionals cobren tard i malament, o senzillament no cobren. L’absència de futbol ens ha permès aquests dissabte gaudir d’una bateria de partits del millor rugbi de seleccions, de preparació per al Mundial que comença d’aquí a pocs dies a Nova Zelanda. I com a cirera del pastís, Esport 3 ens va regalar una altra retransmissió en directe de rugbi XIII des de l’estadi dels Dragons Catalans a Perpinyà, ben comentat per Jordi Sunyer i Marc Guerra, dos especialistes que saben del que parlen. Per mi, que continuï la vaga!

Llegir la columna original a El 9 Esportiu

El món és ovalat, no pas rodó

Està científicament demostrat que el món no és pas rodó com un baló de futbol, sinó aplanat als pols, és a dir ovalat, com una pilota de rugbi.
En un país que gira al voltant del futbol, parlar de qualsevol altre esport sembla una bajanada. Tot i això, la nova etapa d’aquest diari que teniu a les mans ha donat un senyal esperançador de bon començament, amb la pàgina dedicada a la Santboiana, publicada en l’edició d’ahir diumenge. Els responsables d’El 9 m’han confirmat que el rugbi –i la resta d’esports minoritaris practicats per desenes de milers de catalans sense cap ressò en els mitjans– tindran el seu espai a les planes de l’únic diari esportiu en català. Visca!
El rugbi és un esport amb una enorme tradició al nostre país –i no només al nord dels Pirineus, estroncada de manera violenta per una legislació franquista encara vigent, que va dissoldre la Federació Catalana de Rugbi, membre fundadora de la internacional. Tanmateix, amb la federació renascuda en democràcia, l’esport és més viu que mai, amb més de 4.000 llicències només al Principat, amb clubs actius i vigorosos arreu del territori.
El rugbi és potser l’esport col·lectiu per excel·lència, en què els valors de la companyonia, la cooperació i el savoir-faire són inculcats des de les categories inferiors fins als professionals més competitius. En el rugbi no hi ha lloc per als cracks individuals per sobre del col·lectiu. No hi ha lloc per a un Maradona que es carregui a les espatlles deu jugadors mediocres i guanyi un mundial. El rugbi és equip o no és res. Un concepte que exerceix una influència positiva immensa en la mainada i el jovent, que troben en el rugbi uns valors que falten en moltes famílies i en el sistema educatiu. Us convido a assistir a qualsevol partit de nens i nenes. No hi trobareu l’espectacle lamentable de pares energúmens insultant l’àrbitre o escridassant els seus fills per no haver aturat el contrari amb una bona coça.
D’aquí a poc menys d’un mes, tindrem una oportunitat d’or per gaudir del millor rugbi, amb la copa del món que comença el 9 de setembre a Nova Zelanda, un país que viu aquest esport amb una passió inusitada. La llar dels All Blacks i la seva intimidatòria dansa maori prèvia als partits, la Haka. Per cert, en trobareu la millor cobertura a les pàgines d’El 9 Esportiu.

Llegir la columna original a El 9 Esportiu