Clubs que fan les maletes

27/10/14 el9esportiu

Ahir es va disputar per última vegada un dels derbis londinencs de rugbi, Wasps-Harlequins, amb una història que es remunta al segle XIX. Segurament ambdós clubs es tornaran a enfrontar a la Premiership o a Europa, però ja no serà mai més un derbi londinenc, perquè els Wasps faran les maletes i marxaran a la ciutat de Coventry, uns 150 km al nord de la capital britànica. És un fenomen nou en el rugbi que serà observat amb molta atenció per la resta de clubs. Amb un estadi per a 10.000 espectadors i en una ciutat com Londres, amb altres clubs, els amos dels Wasps han decidit anar a crear afició i mercat al cor del rugbi anglès, a pocs quilòmetres de Leicester. Les intencions són clares i posen de manifest l'evolució d'aquest esport a partir del salt al professionalisme, “crear un gran negoci a partir d'un club de rugbi d'èxit”, en paraules d'un exdirector general dels Wasps. La jugada és molt ambiciosa, i inclou la compra del Ricoh Arena de Coventry, un estadi modern remodelat per als Jocs Olímpics del 2012, on juga el Coventry City de la segona divisió anglesa. Disposa de 30.000 seients, un hotel, un spa, una sala d'exposicions de 6.000 m2, un casino, un centre comercial, i fins un hipermercat Tesco. Els Wasps van desembutxacar 40 milions d'euros per adquirir el complex esportiu, recreatiu i comercial.

Naturalment, molts fans londinencs dels Wasps estan decebuts i enfadats amb la marxa del club de Londres després de 147 anys, i la viuen com una traïció imperdonable. Però el rugbi ja fa gairebé 20 anys que va decidir fer el salt al professionalisme, i els clubs cada vegada tenen
menys vergonya d'exhibir el seu rostre real: són grans corporacions amb accionistes que volen maximitzar els seus beneficis. La victòria és només una de les maneres d'aconseguir-ho. Curiosament, el Coventry RFC és un dels clubs centenaris que no va pair gens bé l'abandonament de l'amateurisme, i avui juga en la tercera divisió anglesa. Els Wasps s'han afanyat a oferir-los una integració en el seu sistema formatiu, però costarà que no els vegin com uns vulgars invasors. Si l'experiment dels Wasps surt bé hi ha qui pensa que molts clubs intentaran repetir la jugada. També en el rugbi manen els diners.

Contra la violència, sense matisos

20/10/14 el9esportiu

La superlliga britànica és la competició de rugbi de 13 més important del continent europeu. És un campionat que disputen tot d'equips britànics més un de català, els Dragons Catalans de Perpinyà.

Enguany, els Dragons es van quedar a les portes de la gran final, que van disputar els Sants de Saint Helens (que van ser els que van eliminar els catalans) i els Guerrers de Wigan. El partit va tenir lloc al mític estadi d'Old Trafford. El que havia de ser una festa de l'esport va veure's tacat de bon començament per un comportament antiesportiu i violent del jugador gal·lès del Wigan Ben Flower, que va respondre a una falta del neozelandès Lance Hohaia amb dos cops de puny a la cara, l'últim dels qual quan Hohaia ja era a terra.

Aquest tipus de reacció és infreqüent en el rugbi, perquè les sancions acostumen a ser fulminants. Per això, és habitual veure jugadors que s'empenten i s'agafen de la samarreta els uns als altres quan es produeix un problema, però és molt estrany veure cops de puny. El reglament fa bé de sancionar amb severitat aquests comportaments, perquè el rugbi —injustament— ha de lluitar contra un estereotip d'esport violent que no es correspon amb la realitat.

Vaig veure la final per televisió i el comentarista de la BBC George Riley va dir que era el pitjor que mai no havia vist en un camp i que esperava que la sanció fos prou important. Va culpar Flower per esgarriar una final que serà recordada per aquest incident més que no pas per la victòria dels Sants.

Tal com s'esperava, el càstig va ser rotund i immediat. La superlliga va imposar al jugador gal·lès la sanció més severa de la història de la competició: sis mesos de suspensió per una ofensa de grau F, la més seriosa del codi disciplinari del rugbi de 13. Concretament, per “un cop de puny violent i agressiu” i per “colpejar un oponent indefens”. La sanció mínima era de vuit partits, però Flower no podrà trepitjar un camp de rugbi fins a l'abril del 2015.

Fins aquí, res que no puguem veure en qualsevol altre esport professional. Sense anar més lluny, el blaugrana Luis Suárez també va rebre una dura sanció per mossegar un contrari. Però això és rugbi, i de seguida trobem un exemple a seguir, fins i tot en un episodi tan lamentable com aquest. En qualsevol altre esport, el club del jugador castigar hauria interposat un recurs per aconseguir reduir la sanció al mínim i, fins i tot (com en el cas de Suárez), s'hauria intentat excusar d'alguna manera el mal comportament de l'esportista en qüestió. Per contra, el director general del Wigan, que va acompanyar Flower a l'audiència davant lliga Rugby Football League (RFL) a Leeds, va declarar: “Els Guerrers de Wigan volen deixar clar que el comitè disciplinari de l'RFL han fet front a una situació molt difícil amb professionalitat i integritat. Donem total suport a la seva decisió sobre l'incident de la final que va involucrar el nostre jugador Ben Flower. No presentarem cap apel·lació. Volem disculpar-nos amb Lance Hohaia i la seva família, i amb el Saint Helens i els seus fans. La victòria dels Sants va quedar eclipsada per l'incident i això està malament.” Per la seva banda, el president dels Sants va dir que “el rugbi no pot ser jutjat per l'episodi, sinó per com l'ha resolt. Hem de prestar tota l'assistència possible a Flower i acceptar-lo de nou en la família del rugbi”. M'encanta aquest esport!

L'esport que viu als pobles

13/10/14 a el9esportiu

No hi ha cap activitat humana que atregui tanta atenció com l'esport. A partir dels mitjans de comunicació de masses, ens hem concentrat en els esports professionalitzats, aquells que mouen milions i ocupen pàgines als diaris i hores a les ràdios i les televisions. Però hi ha tot un altre món que viu als pobles i ciutats, amateur, fet amb l'esforç i dedicació de persones que resten hores del seu temps lliure i familiar per gestionar, mantenir i fer grans petites institucions esportives que exerceixen una funció educativa i social de primera magnitud.

Ahir vaig tenir l'oportunitat de comprovar-ho de primera mà a Navata, un petit poble de mil i escaig habitants de l'Alt Empordà. El Futbol club Navata va presentar la nova temporada amb una novetat excepcional: l'obertura d'una secció de rugbi. Aquesta notícia em va empènyer a acceptar la invitació del bon amic Jordi Córdoba, responsable de la nova secció, per assistir-hi. Jo m'esperava —a banda del nou equip de rugbi— un equip de futbol de grans i algun de petits, que és el que tocaria en un poble de la dimensió de Navata.

La meva sorpresa, però, va ser trobar-me11 equips de totes les categories, amb més de 200 esportistes, i un munt de pares, mares, tietes i avis aplaudint i fent fotos, en unes instal·lacions amb dos camps de gespa natural que ja voldrien més d'un equip de segona i de primera. L'alcalde Jaume Homs em va explicar que fins fa set anys només hi havia un equip sènior, però que aleshores van decidir impulsar un pla amb el tècnic d'esports per atraure els nois i joves del poble i la regió a la pràctica de l'esport, i amb el temps van anar bastint equips de totes les categories. Ahir feia un goig immens veure desfilar fins a onze equips diferents de totes les edats. Estem parlant de més de 200 fitxes federatives en un poble que amb prou feines supera els 1.000 habitants. Com a cirereta del pastís, la presentació de la nova secció de rugbi, l'Alt Empordà Navata RC, que acaba de debutar al grup C de la divisió d'honor catalana. Un bon grapat de nois amb totes les ganes de viure i gaudir amb l'esport de la pilota ovalada. L'enhorabona per a tots ells —tot és satisfacció quan jugues a rugbi—, però sobretot l'enhorabona per al Club Futbol Navata, per tenir l'amplitud de mires i la generositat necessària per obrir les portes del club a noves disciplines esportives. Un exemple que moltes institucions esportives dels pobles i ciutats de Catalunya farien bé d'imitar.

Els Pumas ja són majors d'edat

06/10/14 a el9esportiu 

L'última jornada del Rugby Championship (l'equivalent del Sis Nacions de l'hemisferi sud) tenia tots els ingredients per ser un simple tràmit, perquè els All Blacks s'havien assegurat la corona la setmana anterior. Sense res en joc, pocs s'esperaven les emocions que van fer dels dos últims partits del campionat un huracà d'emocions.

D'una banda, els campions es van veure sorpresos en el que se suposava que havia de ser un passeig triomfal a Sud-àfrica. Finalment, hem pogut comprovar que els neozelandesos de la Haka també són humans. En un partit apassionant, es van veure superats pels Sprinboks per 27-25. No va ser una derrota qualsevol: els All Blacks feia 22 partits que no perdien, des que els anglesos els van vèncer a Londres. De fet, des que es va crear el Rugby Championship amb l'ingrés de l'Argentina al que fins aleshores era el Tri Nations, Nova Zelanda es mantenia invicte, amb 18 triomfs i un empat. El triomf dels sud-africans va caure com una galleda d'aigua freda. Ja se sap, en el rugbi res no acaba fins que no acaba.

El moment històric de la jornada, però, es va produir a milers de quilòmetres de Sud-àfrica. A l'estadi Malvinas Argentinas de la ciutat de Mendoza, els Pumas rebien els Wallabies australians. En un partit que no va fer res més que confirmar la progressió ascendent dels argentins, es va produir el fet esperat per tothom des de la primera edició del Rugby Championship, el 2012: el primer triomf dels Pumas en la competició. Quan els Pumas van acceptar fer el salt definitiu cap al professionalisme, amb assistència tècnica i econòmica de les organitzacions internacionals que regeixen l'esport, tothom pronosticava una llarga travessa al desert fins assolir un nivell acceptable. El destí natural dels Pumas era ser l'equivalent a l'Itàlia dels Sis Nacions, que des del seu ingrés l'any 2000 acumula 10 culleres de fusta i encara malda per plantar cara als grans del continent. Els Pumas, farcits de jugadors bregats en equips professionals d'Europa, han sabut amalgamar un equip compacte, poderós en la defensa i intens en l'atac. El primer triomf era quelcom imminent, amb avisos previs com algun partit perdut per la mínima o empatat en els minuts finals.

A Mendoza, van començar perdent de 14, però van saber refer-se amb la participació destacada del puma d'origen català Horacio Agulla, que va demostrar que viu el moment més dolç de la seva carrera professional.

Els Pumas ja van avisar que volien ser grans amb el tercer lloc del mundial del 2007, però encara eren un equip semiamateur. El mateix Agulla s'entrenava quan acabava la seva jornada laborar en una entitat bancària. Tot això ja és història. Amb el triomf del cap de setmana proppassat, els Pumas ja són majors d'edat, i volen fer coses de grans.

Presos i jutges abans dels All Blacks

29/09/14 el9esportiu

Aquest dissabte proppassat els mítics All Blacks de Nova Zelanda van tornar a coronar-se campions del Rugby Championship, l'equivalent al Sis Nacions de l'hemisferi sud. Van guanyar amb comoditat a l'Estadi Ciudad de la Plata, ple d'aficionats que gaudeixen com ningú del privilegi de veure els Pumas enfrontar-se a equips de llegenda com els Wallabies, els Springboks o els mateixos All Blacks.

El fet més destacat, però, es va produir unes hores abans del matx internacional, quan al mateix camp es van enfrontar dos equips, en un partit amistós que va tornar a posar de manifest que el rugbi és potser el millor esport col·lectiu de tots els que es fan i es desfan. D'una banda, els Espartanos, un equip format per reclusos de la Unitat Penitenciària 48 de Buenos Aires. De l'altra, un combinat de jutges, fiscals i advocats. Ambdós equips, reforçats amb la presència de jugadors i exjugadors com ara Santiago Cordero i Agustín Pichot, que va disputar un temps amb cada equip. Els Espartanos van sorgir l'any 2008 a iniciativa de l'exjugador del SIC i funcionari judicial Eduardo Coco Oderigo, que va començar a entrenar interns de la Unitat 48. Avui el programa s'ha ampliat a 18 centres penitenciaris, i els resultats són sorprenents. “Des que jugo a rugbi a la presó, he après a no ser egoista i a respectar el punt de vista de l'altre”, va dir al diari argentí La Nación Carlos Antivero, que té 29 anys i que en fa 6 que compleix condemna. La dada més espectacular del programa de rugbi a les presons és la taxa de reincidència, que a Buenos Aires és del 32%, és de només l'1,2% entre els centenars de reclusos que hi han participat en aquests 6 anys. “El Coco Oderigo és un àngel que ens ha enviat Déu, ens ensenya a ser humils i el valor de la companyonia, ens ha canviat la mentalitat”, explicava un altre reclús. Jutges, fiscals i advocats van disputar un partit molt emotiu amb els Espartanos, que van recuperar per al partit el seu capità Sebastián Laterza, que ja no n'és membre perquè va recuperar la llibertat fa uns mesos. El resultat, 5 a 5, és el menys important. El tercer temps, segons diuen, va ser memorable, hores abans que els Pumas i el All Blacks saltessin al mateix camp de joc.

“L'elogi debilita”

22/09/14 a el9esportiu

El Barça ha tornat a començar una altra lliga amb bon peu, i es consolida al capdavant del torneig amb una solvència que
il·lusiona. El barcelonisme, temedor de tornar a veure els seus somnis trencats com la temporada passada, ha trigat a acceptar els bons senyals de l'equip, però finalment ha sucumbit als gols d'un Messi renascut, un Neymar compromès, una bona colla de noves figures amb ganes de triomfar i algunes velles glòries blaugrana que encara tenen alguna cosa a dir.

Tanmateix, va ser el mateix Luis Enrique l'encarregat de frenar l'eufòria. “No som tan bons ara que guanyem ni serem tan dolents quan ens toqui perdre”, va dir. Una veritat com un temple. A continuació, però, va deixar anar una bomba: “L'elogi debilita.” Puc imaginar-me les urgències dels hospitals plenes de coaches i escriptors de llibres d'autoajuda amb un cobriment de cor en sentir les paraules de l'asturià. Es veu que la fama de sever i exigent de l'entrenador blaugrana és ben certa, però el que no sabíem és qui era responsable d'aquesta disciplina espartana que reclama sacrifici sense oferir cap elogi com a recompensa. Ara ja ho sabem: la seva pròpia dona. “Per més elogis que em puguin engrandir, quan arribo a casa la meva dona em posa al meu lloc”, va confessar Luis Enrique. Caram. No tinc el plaer de conèixer-la, però haig d'admetre que em vaig acollonir una mica. No puc evitar imaginar-me l'escena. Luis Enrique obre la porta de casa ben cofoi, després de confirmar el lideratge de la lliga, amb l'etern rival ben lluny, atrapat en una muntanya russa que el fa perdre un partit sense pal·liatius i guanyar el següent per golejada. Ha rebut l'ovació del barcelonisme i la premsa no fa altra cosa que cobrir-lo d'elogis a les rodes de premsa i a les tertúlies. “Amor, hem tornat a guanyar!”, crida des del rebedor, amb una veu que no pot ocultar la satisfacció. La dona li respon des de la cuina arrossegant les vocals amb ironia: “Ui, sí, heu golejat el cuer del campionat, quin mèrit! Calla, fes el favor, que encara no has guanyat res. Quan tinguis el triplet en tornem a parlar.”

A les verdes sí, a les madures no

15/09/14 el 9 esportiu

El meu avi sempre explicava la història del gos d'un veí seu que era un model de fidelitat. L'esperava cada dia que tornara de la feina assegut al costat de la porta. Un dia, l'aital veí va morir de forma sobtada i –lògicament– no va tornar a casa. El gos no es va moure de la porta de casa durant dos mesos sencers. Menjava i dormia al costat de la porta, i només se n'allunyava durant uns segons per fer les seves necessitats.

Els éssers humans no ens assemblem gaire, al gos del veí del meu avi. I quan parlem d'esports, la nostra fidelitat es limita a adorar els ídols mentre són uns triomfadors, i a menysprear-los quan perden, per oblidar-los tan aviat com sigui possible. Aquesta reflexió de pa sucat amb oli em va venir al cap en veure l'estadi Santiago Bernabéu xiulant a pulmons plens el porter Iker Casillas. No és que em sigui simpàtic, ni de bon tros, però vaig pensar que un jugador que ha estat capità del seu equip durant la conquesta de molts títols estatals i internacionals, que ha jugat més de 600 partits defensant els seus colors, no es mereix acabar d'una manera tan desgraciada. D'entrada vaig tenir la pensada d'atribuir tal comportament al madridisme en general, però de seguida em van venir al cap un bon grapat de casos similars de color blaugrana. Ronaldinho va passar de ser “el somriure del futbol “ a un barrilaire sense remei. És cert que ell va contribuir generosament al canvi d'actitud de l'afició, però la velocitat amb què el barcelonisme va passar de l'idolatria a l'oblit és sorprenent. L'any passat, Messi va tenir una temporada no tan brillant com les anteriors, i a les tertúlies ja se sentien veus que deien que l'havien de vendre abans no fos massa tard, i girar full. Ara que sembla haver tornat en forma del mundial, tornem a adorar-lo com al Messies. Seguirem comprant samarretes, marxandatge, llibres biogràfics i posant el seu nom als nostres gossos mentre duri la seva bona estrella. Quan torni a tenir una altra temporada una mica fluixa, esdevindrà l'ase dels cops, de la mateixa manera que ara ho és Casillas a Madrid.

Martino va signar una primera volta rodona (sobretot tenint en compte com va arribar i què es va trobar) i tots cantàvem feliços la cançó del Crackòvia del polo pistatxo. Va perdre la lliga per un gol mal anul·lat i el vam desterrar a l'exili sense pietat i sense ni una paraula amable.

Pateixo per Luis Enrique. De moment, tothom li riu les gràcies, fins i tot quan brinda alguna resposta impertinent en roda de premsa. Si les coses li surten bé, serà un ferm candidat a rebre la medalla d'or del Parlament o el premi Nobel de l'esport (encara no s'ha creat, oi?). Ara bé, si la sort no l'acompanya i –Déu Nostre Senyor no ho vulgui pas– no guanya algun títol important, tant se val la seva feina, la seva empenta o el seu compromís. L'oblidarem amb decisió i ens agenollarem davant el següent ídol que ens plantin al davant.

Una cura definitiva per al ‘virus FIFA'

08/09/14 el 9 esportiu

Cada any, de tant en tant, la lliga de futbol s'atura perquè les federacions nacionals disputen partits amistosos de les seves seleccions. Ens fem un fart de sentir les queixes i arguments de directius, tertulians esportius i experts de taules de bars. Que si són els clubs els que paguen per què els jugadors han de marxar a jugar partits de costellada; que si les estrelles es lesionen, els que paguen els plats trencats són els clubs, que els equips veuen interromput el seu ritme de competició per culpa d'aquestes dates FIFA i un llarg etcètera.

La FIFA no és catalana, però ja se sap que la pela és la pela, i les federacions necessiten aquests partits per fer caixa amb les entrades i els drets de televisió com l'aire que respiren. Evidentment, els contractes de retransmissió dels partits estipulen la participació de les grans figures de l'esport, que són les que atreuen els espectadors. O sigui que qui cregui que aquests partits s'acabaran per les pressions dels grans clubs, ja s'ho poden treure del cap. Aquests partits continuaran fent-se plogui o faci sol.

Aleshores, hi ha algun remei contra el virus FIFA? Hi ha alguna manera d'evitar les aturades de seleccions que trenquen la dinàmica de competició de les lligues? Un cop més, el model a seguir el trobarem en el rugbi, que ja fa temps que ha resolt aquest problema. La solució és molt senzilla, i s'adopta acceptant les coses tal com són. Els partits amistosos de seleccions no en són pas tants, per la qual cosa el millor que hom pot fer és continuar amb la vida normal. Quan hi ha partits de seleccions, les lligues nacionals de rugbi no s'aturen. Els equips senzillament reemplacen els absents amb jugadors suplents o de categories inferiors. Tot plegat té un efecte addicional anivellador: com que els equips que perden jugadors solen ser els més rics i poderosos, els més petits veuen incrementades les seves possibilitats si per casualitat els seus enfrontaments coincideixen amb un partit de seleccions.

El futbol hauria de seguir el mateix camí. Si hi ha una data FIFA, la lliga continua com si res. És clar que els més afectats serien els grans, com el Barça o el Madrid, que basteixen equips poderoses a cop de talonari. Però els equips petits, que no acostumen a tenir gaires figures internacionals, veurien incrementades, ni que sigui un parell o tres de cops l'any, les seves possibilitats de plantar cara als grans.

L'esport, refugi de la identitat

01/09/14 el 9 esportiu

Al sud de l'Estat francès, l'esport —particularment el rugbi— ha estat des de sempre un lloc on l'aplanadora de l'uniformisme jacobí va trobar més resistència. Aquest diari explica amb freqüència de quina manera els catalans del nord han fet de clubs com la USAP o els Dragons Catalans un reducte de la seva identitat catalana semblant al llogarret de l'Astèrix, que resisteix sempre a l'invasor.

Aquest aspecte sempre havia estat envejat pels occitans, que disposen de clubs més potents (l'Stade Toulousain, el Montpeller) però que no poden exhibir el mateix grau de compromís amb la identitat que els catalans. Almenys fins ara. Precisament quan la USAP ha renunciat a alguns dels seus senyals d'identitat catalana (per exemple reemplaçant la cèlebre Els hi fotrem de Jordi Barre per Are you gonna go my way de Lenny Kravitz), els eterns rivals de Tolosa han decidit apostar decididament per reforçar la seva identitat occitana.

L'Stade Toulousain és un dels grans clubs del rugbi europeu. No es pot dir que necessiti recolzar-se en un discurs identitari per compensar carències esportives. És una potència que té una gran ciutat com Tolosa de Llenguadoc al darrere i patrocinadors tan poderosos com Airbus i Peugeot. Hom podria sospitar que l'elevada professionalització de l'entitat faria perdre qualsevol connexió amb les seves arrels, però tot sembla indicar que el camí triat pels occitans és el contrari. El seu president, Jean-René Bouscatel, és un advocat que es vanta de poder demostrar l'arrelament de la seva família a la capital occitana des d'abans del segle XIV. No és pas un romàntic. Opera des de fa mesos per aconseguir que la Federació Francesa de Rugbi construeixi el seu Grand Stade (l'equivalent francès al Twickenham anglès) a Tolosa de Llenguadoc, i exhibeix les credencials d'un territori on el rugbi és l'esport rei. A la par d'aquest pragmatisme, però, Bouscatel vol aprofundir l'occitanisme del club. Abans dels partits fa sonar l'himne occità (Se canta, una cançó del segle XVI) i ara vol anar més enllà. Va encarregar al conegut músic occità Joan-Marc Leclercq un himne propi per al club, en la llengua de Mistral, i ha fitxat la cantant lírica tolosana Veronica Antonelli per interpretar-lo en directe a l'estadi.

En uns territoris arrasats culturalment per la imposició de la llengua i el pensament únic francesos, l'esport ha estat un refugi per a la llengua i la cultura catalanes i occitanes. És molt esperançador veure que hi ha senyals que indiquen que no només és un refugi, sinó un lloc de renaixement. Algunes iniciatives poden ser simplement simbòliques, però altres (com les classes de català per a jugadors impulsades per Farid Sid ja fa uns quants anys) són ben concretes. No canviaran de dalt a baix una situació culturalment tan complicada, però Roma no es va construir en un dia.

La paciència és una gran virtut

25/08/14  el 9 esportiu

Hom podria dir que en el cas dels grans equips com el Barcelona, la paciència és inversament proporcional als diners invertits i a les expectatives creades. Luis Enrique té tot el dret del món a esperar una mica de comprensió dels culers, perquè tot plegat acaba de començar i hi ha moltes peces per ajustar en un equip que ha estat renovat en profunditat.

“La paciència és amarga, però els seus fruits són dolços”, va escriure el filòsof Jean-Jacques Rousseau. Tanmateix, la presència del gat negre al Camp Nou va fer que un calfred recorregués l'espinada de molts barcelonistes. En el minut 20 de joc, un xut al travesser, que es va repetir alguns minuts més tard, va tornar a provocar intranquil·litat a les grades.

Sortosament, Messi va aconseguir fregar la seva làmpada màgica i un gran sospir d'alleujament es va deixar sentir entre els fans blaugrana d'arreu del planeta. Automàticament, es van suprimir un munt de comentaris neguitosos que haurien omplert la mitja part. I abans que el gat pogués tornar a saltar al camp, Munir va presentar les seves credencials de crac.

El resultat, però, no suprimeix la validesa de l'aforisme de Rousseau: caldrà tenir paciència amb Luis Enrique i amb el Barça. L'aplanadora és història i no tornarà. La defensa organitzada i ben estructurada de l'Elx es repetirà en cada cita blaugrana, sigui amb equips grans o amb equips petits. Tot i amb això, el Barcelona ha reunit una plantilla temible, i quan comenci a funcionar com una màquina ben engreixada, ens regalarà grans moments, n'estic segur. Mentrestant, paciència, molta paciència. No podem caure en l'error de creure que guanyarem tots els títols abans de començar a jugar, com fan altres.

Al Barcelona les coses li funcionen quan les planteja a llarg termini, tot fugint de l'avui per demà. Cal que en el projecte nou, Luis Enrique pugui treballar sense l'espassa de Dàmocles a punt de caure-li a sobre si no es guanyen tots els partits per 5 a 0.

Ja ens va passar una mica l'any passat, quan ho van exigir tot i més a un entrenador que havia arribat com un paracaigudista uns dies abans de començar la lliga, sense haver pogut intervenir en els fitxatges i amb el repte d'aixecar un vestidor colpit per la desgràcia injusta de la malaltia de Tito Vilanova. És cert que al Barcelona només hi ha lloc per a l'excel·lència, però vaig trobar un pèl excessiu crucificar Martino sense miraments, tot i mantenir l'equip viu fins al final.

No podem tornar a cometre el mateix error amb Luis Enrique. La victòria d'ahir pot estimular l'eufòria, de la mateixa manera que una derrota —que n'hi haurà— ens pot inclinar a criticar sense pietat. Entre poc i massa, cal admetre que hi ha matèria primera per fer grans coses, però s'ha de treballar i molt, amb molta molta paciència.

Més i millor rugbi fins al 2015

18/08/14 el 9 esportiu

Encara no s'ha acabat l'estiu i ja ha començat una espiral ascendent per als amants del rugbi que no s'aturarà fins al 31 d'octubre de l'any vinent, quan es jugui a Twickenham la final de la copa del món que es disputarà a Anglaterra. Sembla molt lluny, però la tenim a tocar, i ens esperen tantes emocions que sense que ens n'adonem ja la tindrem aquí. De moment, aquest cap de setmana passat ha començar el Rugby Championship, l'equivalent al Sis Nacions de l'hemisferi sud, que des que va incorporar l'Argentina ha guanyat en emoció i en interès. Els Pumas encara estan lluny del nivell dels altres equips, que inclouen els All Blacks o els Wallabies. Contra els Springboks sud-africans van jugar sense complexos i van estar a punt de capgirar el resultat quan faltaven pocs segons per al final. Els dos pumas d'origen català, Agulla i Bosch, van deixar una molt bona imatge. La tornada, que es jugarà abans de final de mes a l'Argentina, podria ser el punt d'inflexió que atorgui l'històric primer triomf als sud-americans.

També ens hem pogut entretenir amb la copa del món femenina, i d'aquí poc assistirem al dolorós debut dels catalans de la USAP en la segona divisió francesa. Els primers partits seran vitals. Si no es percep el cobejat efecte rebot de bon començament, la travessa del desert dels perpinyanesos pot arribar a ser molt feixuga.

Sigui com sigui, començarem el 2015 amb una nova edició del torneig de les Sis Nacions, que és la competició de rugbi més apassionant del món. Gaudirem un cop més amb el progrés dels italians, l'orgull dels francesos i el rugbi genuí de les home nations. Qui sap si no veurem Escòcia jugant per primer cop com a país independent. Abans que ens passi l'emoció del Sis Nacions viurem un altre cop un mundial de rugbi a prop de casa, a Anglaterra, que serà un clímax fantàstic per als que ens agrada la pilota ovalada. Després tindrem uns mesos per recuperar l'alè i
preparar-nos per al retorn del rugbi als Jocs Olímpics de la mà del rugbi de set. Dels clubs del Principat en parlarem la setmana vinent. Visca el rugbi!

Dret de conquesta

11/08/14 el 9 esportiu

L'australià Dennis Coffey va dedicar gran part de la seva vida a difondre i fer créixer el touch, una modalitat ràpida de rugbi que en aquests dies celebra el seu campionat d'Europa de seleccions, amb la participació de Catalunya i Espanya. Va ser el mateix Coffey qui va anunciar l'any 2009 l'acceptació de Catalunya com a membre de ple dret de la federació internacional de l'especialitat, la FIT. També va ser ell qui va aguantar les pressions de les autoritats esportives espanyoles, que van posar-se de seguida a crear del no-res el touch a Espanya per contrarestar l'èxit català.

Malauradament, Coffey va morir no fa gaire, i els nous directius de la FIT han cedit a les pretensions espanyoles. Dies enrere, la FIT va comunicar a l'Associació Catalana de Touch que seria expulsada un cop acabat el campionat d'Europa. El que resulta més repugnant de tot plegat és que ja ni tan sols es prenen la molèstia d'amagar les seves intencions. La FIT diu expressament que l'expulsió es fa “a petició de l'associació espanyola”, perquè “Catalunya és una regió d'Espanya”. Però el més indignant és la raó addicional que esgrimeixen: l'esport és molt feble a Espanya i la selecció espanyola necessita incorporar jugadors de qualitat. Com si es tractés de la compra d'esclaus gladiadors per lluitar a l'arena. Que necessitem jugadors? Doncs conquerim la federació veïna i tal dia farà un any. El precedent és demolidor. Que es preparin altres membres de la FIT que també són nacions sense estat, com ara les illes Cook, l'illa de Jersey, Guernsey, les illes Norfolk, Escòcia o Gal·les! És clar que, en tots aquests casos, les autoritats britàniques no ho mourien tot d'aquesta manera. Algun cop els conservadors van proposar seleccions britàniques unificades, però van recollir una oposició frontal, fins i tot de les mateixes federacions angleses. Allà funciona un principi democràtic que a Espanya és poc més que una entelèquia. No volen que existim, ni tan sols esportivament. I si per impedir-ho han d'inventar-se una federació d'un esport que mai no han practicat i injectar-hi diners i recursos, ho faran sense cap contemplació.

Ben mirat, tot plegat és una raó més per a la independència. Política i esportiva.

Catalunya a l'europeu de rugbi ‘touch'

03/08/14 el 9 esportiu

El touch és un esport nascut a finals de la dècada dels cinquanta del segle passat a Austràlia, com a exercici d'entrenament entre els jugadors de rugbi de 13. Va anar evolucionant fins a esdevenir un esport independent amb equips i lligues en diferents països.El touch és un dels pocs esports col·lectius en què competeixen equips masculins, femenins i mixtos. Té l'agilitat del rugbi, però sense placatges, melés, rucks o xuts de pilota.

Conegut popularment com a rugbi touch, pren el nom actual de touch a començaments dels anys noranta i adopta les regles definitives, vigents avui en dia. D'aleshores ençà, s'ha escampat arreu del món amb gran velocitat. La Federació Internacional de Touch, creada l'any 1985, té gairebé 50 membres a tots els continents.

El touch és un d'aquells esports que han arrelat a Catalunya i han agafat Espanya amb el peu canviat. L'any 2009, la Federació Internacional de Touch va acceptar Catalunya com a membre de ple dret. La Federació Catalana de Rugbi, comandada per Ignasi Planas, va tenir el bon ull d'acollir l'Associació Catalana de Touch dins la institució, dotant així l'esport d'una estructura federativa consistent i professionalitzada. Quan Espanya se'n va adonar, ja era tard. Avui, es dóna una situació atípica: Catalunya és membre actiu de la federació europea (i de la internacional) i Espanya és una developing nation, un estatus d'associat que implica que encara no n'és membre, però que pot rebre assistència i suport i alhora participar de les competicions internacionals. Diu la llegenda que l'enrabiada de les autoritats esportives espanyoles en saber que el seu estatus seria inferior al català va ser de dimensions èpiques.

El proper 7 d'agost, veurem Catalunya i Espanya com a nacions participants del campionat europeu de touch, que reunirà 16 seleccions nacionals a Swansea, al sud del País de Gal·les. El que no veurem de cap de les maneres és un enfrontament entre els dos països. Catalunya només presenta una selecció mixta (3 homes i 3 dones per equip), però sembla que a Espanya això de barrejar sexes al camp de joc no fa gaire gràcia. Per això, només ha presentat seleccions masculina i femenina, però no pas mixta. O sigui que han trobat la manera d'evitar aquell esdeveniment que podria causar una bretxa en l'espai-temps i ocasionar la fi del món: un partit Catalunya-Espanya.

Què comencin a fer-se a la idea. El que ja és normal al rugbi touch serà ben aviat normal en totes les disciplines esportives i no podran empescar-se martingales per evitar trobar-se amb la selecció catalana als camps de joc. Mentrestant, gaudim d'aquesta especialitat derivada del rugbi que atorga a Catalunya el lloc que li correspon en peu d'igualtat amb la resta de nacions on es practica.

Hispànics i britànics

27/07/14 el 9 esportiu

Vaig empassar-me tota la cerimònia inaugural dels vintens Jocs de la Commonwealth, que s'estan disputant aquests dies a Glasgow, Escòcia. D'una banda, m'agraden aquests tipus d'esdeveniments, i de l'altra, volia veure com gestionarien els escocesos aquesta celebració de la britishness a poques setmanes del referèndum per decidir si deixen de pertànyer al Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.

La cerimònia va començar amb bones perspectives, perquè el seu protagonista era l'actor John Barrowman, el Capità Jack de Doctor Who i Torchwood. Malauradament, la representació musical va ser un gran desplegament de tòpics tronats sobre Escòcia i els escocesos (el whisky, el telèfon, el monstre del llac Ness, el pneumàtic, les faldilles masculines, etcètera) que es van anar succeint sense volta ni solta. Sort que també hi va cantar Rod Stewart. Després va venir la desfilada dels 71 països i territoris que alguna vegada van ser part de l'imperi britànic. Després es van succeir els discursos de les autoritats, com el primer ministre escocès Alex Salmond, molt correcte i sense cap al·lusió al procés, o l'alcalde socialista de Glasgow, que semblava un nen hiperactiu després d'engolir una tona de caramels i xocolatines. També va parlar la reina i un príncep malai que és president de la federació dels Jocs de la Commonwealth.

No em va sorprendre l'ovació del públic que omplia el Celtic Park de Glasgow, dirigida a Sa Majestat, perquè és sabut que fins i tot els independentistes més convençuts volen que ella sigui la cap del nou estat escocès. Sí que em va cridar l'atenció, tanmateix, els aplaudiments i crits d'alegria amb què els escocesos van rebre la delegació anglesa durant la seva desfilada per l'estadi.

No vaig poder evitar fer la comparació amb els països que alguna vegada van pertànyer a l'imperi espanyol. D'entrada, no hi ha una competició similar. Espanya competeix en els Jocs Mediterranis i els estats de l'Amèrica Llatina fan la seva en els Jocs Panamericans d'esquena a la península Ibèrica. El 1960 i el 1962, algun geni va voler fer uns Jocs Iberoamericans que van resultar un fracàs estrepitós. En canvi, els Jocs de la Francofonia se celebren cada quatre anys des de 1989 i tenen una bona salut. No és una casualitat que les dotzenes de països i territoris que alguna vegada van tenir relació o van formar part de la corona castellana avui dia no vulguin saber-ne res, a diferència dels de la Commonwealth, que mantenen una relació estreta amb l'exmetròpoli, en molts casos amb la reina com a cap d'estat. Tot i que en molts casos la independència es va obtenir de manera traumàtica i fins i tot violenta, Anglaterra ha sabut teixir un entramat de complicitats econòmiques, culturals i esportives. És probable que Escòcia voti a favor de la independència, però seguirà sent britànica.

El rugbi és per sempre

20/07/14 el 9 esportiu

Hom diu que quan t'enamores de la pilota ovalada, ja no hi ha retorn. Els equips de veterans amb exjugadors vells, grassos i calbs són tot un clàssic, perquè ningú no vol deixar de jugar, ni que sigui un cop l'any i en un partit de costellada.

Un cas paradigmàtic és el Florian Cazenave, el mig de melé campió amb la USAP de Perpinyà, que ha esdevingut un exemple de lluita i superació personal.

Florian va néixer un dia abans que s'acabés l'any 1989 a Tarba, una ciutat dels Pirineus occitans agermanada amb Girona. El 2008 va arribar a la màxima categoria francesa en ser fitxat per la USAP. És un dels responsables del Planxot aconseguit el 2009. L'estiu del 2013, Florian gaudia de la Fira de Ceret amb una colla d'amics, i un estúpid accident (va entrebancar-se i va colpejar-se de ple amb una cadira) va provocar-li la pèrdua d'un ull. Una tragèdia per a qualsevol esportista professional, però no per a Cazenave, que va assegurar des del primer dia que tornaria a la pràctica del rugbi.

Després d'una dura recuperació, el mes
de maig passat Cazenave rebia una comunicació que va caure com un mall: la Federació Francesa de Rugbi li revocava la llicència federativa.
“Les regles són clares: quan hom perd un òrgan bilateral, hi ha la prohibició de practicar el rugbi”, va dir Jean-Claude Peyrin, president de la
comissió mèdica de la federació, i va afegir que “és impossible que Cazenave torni a jugar a rugbi a França”.

Qualsevol altre s'hauria donat per vençut. Però als seus 24 anys, Florian creu que encara pot aportar coses a l'esport, i s'agafa als dos últims mots de la declaració de Peyrin: “a França”.

L'IRB ha provat i aprovat unes ulleres especial per protegir els ulls dels jugadors amb problemes de visió, com ara els que han de fer servir lentilles. Tres països, Gal·les, Irlanda i Itàlia, n'han aprovat l'ús. Aleshores Florian truca a Viliami Vaki, un tercera línia de Tonga que havia compartit vestidor amb Cazenave a Perpinyà, que actualment juga en el Reggio italià.Vaki fa les gestions pertinents en el club de la Reggio Emilia, de la segona divisió italiana.

Aquesta setmana, el Reggio Rugby anunciava oficialment la contractació de Florian Cazenave com a jugador del seu primer equip. “El meu amic Viliami em va explicar els objectius del club, i el seu projecte de fomentar el desenvolupament dels joves jugadors. Vaig agafar el repte de seguida, no veig l'hora de tornar al camp. El meu primer objectiu és aprendre italià, per poder ajudar els meus companys en el camp a tornar l'equip a la primera divisió. Sóc feliç de ser aquí. Els rossoneri m'han donat una oportunitat i no els decebré.”

Quan tot indicava que l'adversitat apartaria per sempre més Cazenave dels camps de joc, l'occità ha donat una lliçó de superació personal superba. Enhorabona, Florian!

Adéu futbol, hola rugbi

14/07/14  el 9 esportiu

Sortosament, s'ha acabat aquest període hipnòtic que cada quatre anys s'apodera del nostre enteniment. Tant si el futbol ens agrada com si no, quedem atrapats per la magnífica teranyina teixida per la FIFA. Ja poden dir missa els que la critiquen i l'acusen de corrupció. La FIFA és la multinacional més poderosa de la història. Té un monopoli sense parangó, els clients consumeixen els seus productes amb avidesa i els patrocinadors es fan cops de colze per veure qui hi aboca més milions. No paga impostos i no està subjecta al control de cap organisme internacional. I ens encanta. Adorem i comprem tot el que ens ofereix de forma acrítica i sense miraments durant les setmanes que dura la copa del món.

Sortosament, però, arriba un moment en què un àrbitre fa sonar el xiulet i s'acaba el mundial. Aleshores ens despertem. Com si un il·lusionista fes sonar els dits i ens despertés d'un estat d'hipnosi. Ens freguem els ulls i tornem a descobrir les altres coses de la vida que ens agraden. Com ara el rugbi. Aquell esport on els jugadors no fan teatre cada cop que cauen per terra, on els àrbitres són respectats pels equips i els espectadors, i on el jutge de vídeo dilucida aquelles jugades polèmiques que poden decidir un partit.

L'estiu és una bona època per descobrir, per exemple, el rugbi de 13 de la Super League anglesa, que ens visita cada quinze dies a Perpinyà gràcies als Dragons Catalans. Juguen durant tot el mes d'agost, i és una magnífica excusa per a una excursió familiar o amb amics a la capital del Rosselló. El rugbi de 13 és un esport dinàmic, ràpid i emocionant, i la Super League és una competició de màxim nivell.

L'agost és també el mes d'inici del Rugby Championship, la competició equivalent al Sis Nacions de l'hemisferi sud. L'Argentina, Austràlia, Sud-àfrica i Nova Zelanda es veuen les cares en partits emocionants amb un estímul afegit: veure com els Pumas argentins segueixen millorant fins a anivellar-se amb els mites del sud com ara els All Blacks, els Springboks i els Wallabies.

Veure aquests partits ens servirà per reunir forces per al que ens espera quan comenci la nova temporada, amb una situació mai no vista: la USAP jugant en el ProD2, la segona divisió del rugbi francès. Els catalans del nord estan devastats, i els persegueix el fantasma de la relegació eterna si no aconsegueixen un efecte rebot que els faci tornar a primera la temporada següent. No serà fàcil. Menys pressupost, menys patrocinadors, una gestió controvertida... Tot i amb això, la USAP comptarà amb un element gens menyspreable: els seguidors. He pogut constatar que el fervor usapista no ha disminuït amb el descens, i que els seguidors estan disposats a deixar-hi la pell animant l'equip per aconseguir el rebot esmentat.

Els Dragons Catalans estan aprofitant l'avinentesa per fer-se veure i cridar ben fort que són ells els únics que defensen ara els colors catalans en l'escena internacional, celebrant una mena de justícia poètica que els ha col·locat en la primera línia. Resulta curiós veure pàgines i pàgines dedicades als Dragons a L'Indépendent, i uns quants breus per a la USAP. No crec que el miratge duri gaire. Si els arlequinats aconsegueixen encadenar un parell o tres de triomfs al començament de la temporada, tornarem a veure les coses com abans. Fóra una gran notícia que la USAP a segona quedés com una anècdota a partir de 2015.

Històries mundialistes

06/07/14 el 9 esportiu

El futbol no m'agrada especialment. Trobo que és un esport que s'assembla a un llarg coitus interruptus. Gairebé tots els atacs acaben en no res, i els punts en els marcadors acostumen a ser ben escassos. Prefereixo els esports en què els equips poden anotar de manera abundant, com el bàsquet o el rugbi.

Ara bé, els mundials de futbol són tota una altra cosa. M'atrapa la competició i de sobte em trobo davant de la tele mirant partits de seleccions que en circumstàncies normals no m'interessarien gens ni mica. M'agrada seguir els resultats de cada grup i especialment les fases finals. Tot i els marcadors eixuts, els partits de vuitens i de quarts han estat apassionants. És cert que alguns s'han fet llargs. De fet, una idea interessant seria que en el pròxim mundial, un cop acabada la fase de grups, en els vuitens, quarts i semifinals es juguessin directament els temps suplementaris de 15 minuts i els penals. Els 90 minuts sobren.

De vegades em pregunto per què m'agraden els mundials si no m'agrada el futbol. El primer partit que recordo, el vaig viure en directe. Encara no tenia 8 anys i el meu pare va sorprendre'ns, al meu germà i a mi, amb entrades per veure el França-Hongria a l'estadi Mundialista de Mar del Plata, l'Argentina, una de les seus del mundial de 1978. No recordo gaire res del partit, més enllà de l'emoció encomanadissa del meu pare, que no parava de repetir que era un moment històric: “Vés a saber si mai torneu a veure un partit d'un mundial en directe.” El que sí que tinc present és que els dos equips es van presentar al camp amb indumentària blanca i que, per sortir del pas, França va accedir a jugar amb la samarreta verda i blanca a ratlles horitzontals del Kimberley, un club local de regional. França disfressada de Kimberley va guanyar Hongria per 3 a 1, però de totes maneres va finalitzar tercera de grup i no va aconseguir una plaça per als vuitens de final. Aquesta va ser la meva primera experiència mundialista i, d'aleshores ençà, cada quatre anys acabo clavat davant de la tele mirant tots els partits que puc. Recordo finals viscudes en bars amb amics i en alguna redacció amb companys de feina. Fins i tot recordo haver seguit algun partit important amb un transistor i un auricular amagat a la màniga durant un examen final de dret constitucional a la facultat. Ara no em ve al cap quin partit era, però sí que vaig aprovar l'examen! Només em falta una cosa per arrodonir la meva història d'amor mundialista: que Catalunya elimini Espanya en una copa del món. Una profecia que la setmana passada feia el diari The Independent de Singapur, recordant que el petit Estat asiàtic havia deixat Malàisia fora de les primeres eliminatòries disputades. “Si Catalunya guanya la seva independència, que no us sorprengui que la nova selecció catalana faci a Espanya el mateix que Singapur va fer a Malàisia a la primera oportunitat”, pronosticava. Se'm fa la boca aigua.

Bona confitura

30/06/14 el 9 esportiu

A banda de caure sota el domini del terrorisme i el crim internacional, una altra conseqüència de la independència de Catalunya serà l'ingrés a les federacions esportives internacionals, i la possibilitat de lluitar per un lloc als campionats del món de cada especialitat.

Sortosament, està demostrat que a nivell esportiu no compten les amenaces habituals que diuen que els països petits no compten en l'escena internacional. Unes amenaces que també són falses pel que fa a la economia o a la capacitat d'influència política, però aquest és un diari d'esports, o sigui que ens mantindrem en aquest àmbit.

El que dèiem, en el pot petit hi ha la bona confitura. Uruguai, una selecció sorgida d'un país de poc més de 3 milions i mig d'habitants, va arribar a vuitens de final, mossegades a banda. Xile, amb uns 15 milions d'habitants, va estar a punt de deixar en ridícul a l'amfitrió Brasil, que pot triar els millors jugadors entre una població de 200 milions de persones.

També a vuitens de final van arribar altres països petits, com ara Holanda, Suïssa, Bèlgica, i especialment Costa Rica, que té menys de 5 milions d'habitants.

Com no sentir una profunda simpatia per Costa Rica, segurament el país més estable de l'Amèrica Central, amb una democràcia dissenyada a finals dels anys 40 del segle passat pel gran Pepe Figueres, el fill de catalans que va abolir l'exèrcit i va eximir el seu petit país de l'onada de dictadures militars que van assolar l'Amèrica Llatina. Costa Rica és la ventafocs del torneig, però juga amb un atreviment i una desimboltura que envegen anglesos, italians i espanyols, per esmentar tres grans que s'ho miren per TV.

Més enllà dels resultats, el mundial de Costa Rica és una prova fefaent de les grans possibilitats de fer un paper digne que una selecció catalana de futbol podria fer en una copa del món. I, segurament, la gran indiferència que avui tenen els catalans davant el Mundial esdevindria una passió semblant a la resta de “països normals”. Novodria crear expectatives o il·lusions, però deixeu-me recordar que només dels catalans depèn que a Rússia 2018 hi pugui haver un combinat nacional amb una samarreta groga i vermella.

El gran avenç és un esprai

22/06/14  el 9 esportiu

En aquest mundial de futbol hem vist un gran invent tecnològic que facilita la feina dels àrbitres: un esprai. Per evitar els saltirons que fan els defenses que es col·loquen a la barrera, es pinta una ratlla blanca a la gespa que desapareix a cap de pocs minuts. L'invent s'ha estat provant amb èxit en algunes lligues sud-americanes, i sembla que després de la copa del món el seu ús es farà extensiu a la resta de lligues del planeta. S'ha de dir que funciona molt bé: els jugadors respecten la línia blanca i l'àrbitre s'estalvia esbroncades i amenaces.

L'altra gran incorporació és l'ull de falcó, que ens mostra una vegada i una altra jugades que tothom ha vist que no han estat gol, com si es pixessin a sobre per fer-lo servir i no trobessin l'oportunitat.

Cal aplaudir que finalment la FIFA s'hagi posat les piles i comenci a incorporar la tecnologia ja disponible en altres esports per evitar les polèmiques i les manipulacions. També s'ha de dir, però, que han fet curt, i que sembla increïble que encara es resisteixin a afegir l'arbitratge de vídeo, un element clau en el desenvolupament d'altres disciplines, com el bàsquet i el rugbi. Amb això, la FIFA no fa res més que alimentar les sospites i les malfiances. Encara no ha acabat la primera fase del mundial i ja ens hem fet un fart de veure penals inexistents, fores de joc inventats, faltes simulades i un llarg etcètera. Ja em perdonareu que insisteixi (sabeu que sóc un malalt del rugbi), però en l'esport de la pilota ovalada l'arbitratge de vídeo elimina la majoria de les polèmiques. En els moments importants –un penal, un fora de joc, una falta que mereix l'expulsió– senzillament s'atura el joc un moment i es deixa que el jutge de vídeo analitzi la jugada des de diversos angles i a càmera lenta. En la Super League anglesa de rugbi de XIII, per exemple, el visionat que fa l'àrbitre de vídeo és retransmès a temps real per les pantalles gegants dels estadis i per televisió. Transparència total.

És molt sospitós que la FIFA no vulgui incorporar l'arbitratge de vídeo, però s'entén perfectament, perquè parlem d'una institució en què la corrupció ha estat llargament provada als tribunals des de l'era Havelange, i ara torna a estar tacada per l'ombra de la compra de vots per a la designació de Qatar com a seu del mundial 2022.

És evident que l'arbitratge de vídeo reduiria notablement el marge de maniobra de la FIFA per intervenir en els resultats dels partits, i aquells penals clamorosos, aquells fores de joc decisius, aquelles expulsions determinants, ja no es podrien produir amb tanta impunitat com succeeixen avui en el mundial al Brasil.

De moment, la FIFA intenta distreure el personal amb l'ull de falcó i les ratlles d'escuma sobre la gespa, però si el millor que ens poden oferir per augmentar la transparència del futbol és un esprai, ja podem plegar.

Els 1.000 punts de Tomàs Bosc

16/06/14 el 9 esportiu

Aquest dissabte proppassat vaig tenir el privilegi d'assistir a un partit de rugbi magnífic, a Perpinyà. Els Dragons Catalans aprofitaven la visita del líder de la Super League, el Saint Helens, per celebrar la Festa Catalana, un seguit d'actes i espectacles abans i després del partit, i també a la mitja part. Els enfrontaments amb el Saint Helens sempre són especials. La famosa final de copa dels Dragons de l'any 2007 a Wembley va ser precisament contra ells.

No em semblava gaire bona idea celebrar la Festa Catalana quan has de jugar contra els líders de la competició, que arribaven a Perpinyà sense haver patit cap derrota en tot el campionat. Tot i això, la festa va ser completa. El nombrós contingent d'afeccionats anglesos (algú hauria de calcular l'impacte econòmic per a Perpinyà de la participació dels Dragons a la Super League) senzillament al·lucinaven, i no només pel resultat, que més endavant comentarem. Vam poder gaudir dels gegants de Perpinyà, dels Castellers del Riberal, dels Diables i Bruixes del Riberal, i un llarg etcètera.

L'estadi Gilbert Brutus ha quedat magnífic després de la remodelació, a l'altura dels grans clubs d'Anglaterra. És sabut que l'himne dels Dragons Catalans és Els segadors, però posa la pell de gallina veure un estadi de 10.000 espectadors posar-se dempeus, amb senyeres al vent, per cantar amb la mà al cor l'himne nacional de Catalunya.

El partit va ser un espectacle a banda. Una primera part força equilibrada, amb els catalans jugant d'igual a igual als líders de la competició. El resultat de la primera part, 8 a 0, presagiava una reacció contundent del Saint Helens. Aital reacció no es va produir mai. Els Dragons van treure tot el foc disponible, i van passar per sobre dels anglesos, amb alguns assajos memorables. Jo que sóc amant del rugbi a 15, sempre caic rendit davant la plasticitat, la rapidesa de joc i l'espectacularitat del 13. El resultat va ser de 42 a 0 per als catalans. La gent no s'ho podia creure. Quina festassa! Els Salancaires, una banda de sacs de gemecs de la Salanca, van continuar celebrant i tocant la seva música durant una bona estona després del partit.

El més emocionant, però, va ser veure el capità Tomàs Bosc anotar el seu punt número 1.000 a la Super League. Semblava que no volia arribar d'una manera ordinària, perquè va arribar a fallar fins a tres conversions amb el peu. Per això, el punt 1.000 va arribar després d'una jugada de mans i una escapada sensacional que va dur-lo a posar l'ovalada sota els pals, darrere la línia de marca. Enric Balaguer, la veu catalana de l'estadi, va ser l'encarregat d'anunciar per megafonia que el gran capità havia arribat a la fita dels 1.000 punts. L'estadi sencer va embogir.

Tomàs Bosc prové d'una família profundament vinculada al rugbi de 13 a la Catalunya del Nord. Va debutar als sis anys al Sant Esteve, un dels dos clubs que van fusionar-se en la Unió Tretzista Catalana, precursora dels actuals Dragons Catalans. És un símbol de l'ànima catalana del club en una plantilla on els jugadors de casa han anat guanyant pes davant les estrelles australianes i britàniques. Aquest dissabte he pogut comprovar de totes totes que l'aventura iniciada per l'incansable Bernat Guasch, l'actual president, que va impulsar la participació dels Dragons en la millor lliga europea de rugbi a 13, està més consolidada que mai.

Els Sants marxen a Perpinyà

09/06/14 el 9 esportiu

Si us compteu entre els apassionats del rugbi (com qui signa aquestes línies), us pot haver atacat una sensació de buit, ara que tot sembla que s'ha acabat. La divisió d'honor espanyola, amb un bon paper de la Santboiana. L'INEF Barcelona, que va arribar a les semifinals de la divisió d'honor femenina. El FC Barcelona tornant a primera i el Sant Cugat a les portes de l'ascens. L'Hospitalet emportant-se la copa Catalana. La USAP perdent la seva plaça en el Top 14 francès per primera vegada en la seva història. Wilko disputant el seu últim partit com a professional...

Tranquils, que encara queden emocions per als que ens agrada la pilota ovalada. L'altre rugbi, el de 13, està on fire. La Super League anglesa, la màxima competició europea de clubs, en què militen els Dragons Catalans, té el magnífic costum de disputar-se durant la primavera i l'estiu amb tota normalitat. Tenim ben a prop de casa, a l'estadi Gilbert Brutus de Perpinyà, l'ocasió de veure un rugbi diferent, més plàstic, més dinàmic, més àgil. Sense anar més lluny, aquest dissabte hi haurà un matx fantàstic, amb la visita del líder del torneig, el Saint Helens. És un equip formidable, però els catalans estan aguantant el tipus i es mantenen en posicions deplay-off. Si amb això no en teniu prou, heu de saber que els Dragons aprofitaran l'avinentesa per celebrar la Festa de la Catalanitat. És que l'equip de Perpinyà també ha fet de la seva identitat catalana una bandera, fins i tot a un nivell més compromès que la USAP, en ocasions. No perden oportunitat de recordar a qualsevol català del sud que els visiti que l'himne del club és Els segadors, i que la banda de la reina d'Anglaterra el va tocar quan els Dragons van disputar a Wembley la final de la copa. A la megafonia de l'estadi es parla en català, un tret que la USAP ha perdut, malauradament, amb la seva deriva actual. Després de tantes decepcions, és una alenada d'aire fresc veure que la identitat catalana, tan lligada a la pràctica del rugbi a la Catalunya del Nord, està ben viva gràcies als Dragons Catalans, que l'exhibeixen amb orgull arreu d'Anglaterra quan juguen de visitants.

L'esport que mou milions

01/06/14 el 9 esportiu

Mentre ens acostumem que els jugadors d'elit cobrin sous de milions d'euros cada mes, i que els clubs paguin xifres astronòmiques pels traspassos de les figures més destacades de cada esport, convé no oblidar que això no és res més que la punta de l'iceberg. Com que és la que més es veu, ocupa pàgines dels diaris, hores de ràdio i televisió i llargues estones als bars i a les màquines de cafè. A sota la superfície, però, hi ha la part de l'iceberg que no es veu, i que –com tothom sap– és la més gran i la de més pes específic.

En el cas de l'esport, la part que no es veu és l'esport de base, el que forma milers i milers de joves a tots els racons del món, i que en molts casos serveix per treure els més desafavorits dels carrers i allunyar-los de la delinqüència i les drogues.

Un cas paradigmàtic és el del rugbi colombià. Al país sud-americà, l'esport de l'ovalada era gairebé desconegut fa només quatre anys. El 2010, la Federació Colombiana de Rugbi va iniciar un programa molt ambiciós per apropar l'esport als joves, especialment els de les zones més castigades pel narcotràfic i la misèria. Van aconseguir el concurs de l'IRB i de països amics com ara l'Argentina, Sud-àfrica o Anglaterra.

En només quatre anys, milers de joves s'hi han apuntat. Els valors de companyonia, solidaritat i sacrifici del rugbi ha contribuït al gran salt endavant que està tenint lloc en la societat colombiana. La Unió Argentina de Rugbi va enviar entrenadors a dictar cursos de formació. La federació sud-africana va convidar equips de joves colombians a fer una gira per diferents ciutats del país. La federació francesa va fer participar nous combinats de Colòmbia en tornejos a Tolosa de Llenguadoc i el Festival Internacional de Rugbi que cada any se celebra al camp dels Saracens de Londres va convidar equips femenins colombians.

El suport financer de la federació internacional ha possibilitat la construcció de camps i instal·lacions a llocs com Medellín o Apartadó, dues ciutats on les llicències de joves jugadors ja es compten per milers.

Molts joves que abans exercien un lideratge violent als carrers, com a membres de bandes delictives al servei del narcotràfic, han esdevingut líders virtuosos que són seguits per altres joves dels seus barris, delerosos de ser part d'un grup amb els valors positius que transmet el rugbi.

És només un exemple que es multiplica per milers arreu del món en totes les disciplines esportives. Potser que de tant en tant ens oblidem dels milions d'euros que es mouen en el mercat de fitxatges i en les butxaques de les estrelles i ens dediquem a donar suport a l'esport de base, que és el que en realitat mou milions. Milions de voluntats, de passions, d'esperances i de ganes de canviar el món.

Un gran comiat per a un gran jugador

26/05/14 el 9 esportiu

Ho recordo com si fos ahir. Vaig enamorar-me de Jonny Wilkinson un 22 de novembre, concretament el 22 de novembre de l'any 2003. Estava engolint pintes de Guinness gairebé sense adonar-me, amb la mirada clavada a la tele, assegut a la vora de la cadira en un pub amb nom d'heroïna irlandesa, al barri de les Corts de Barcelona.

Anglaterra i Austràlia s'enfrontaven en el matx final del campionat del món de rugbi d'aquell 2003, que es disputava precisament a Austràlia. Els locals havien eliminat ni més ni menys que els All Blacks en semifinals, i els anglesos s'havien desfet de França amb un contundent 24 a 7. No cal dir que el Telestra Stadium de Sydney era ple a vessar. Austràlia va trigar menys de cinc minuts a fer el primer assaig, per a deliri dels espectadors. Van fallar la conversió, i cinc minuts després va aparèixer un mig d'obertura de nom Wilkinson per clavar un cop de càstig i ficar el 15 de la rosa dins del partit. El matx va ser d'infart. Va succeir quelcom força infreqüent en el món del rugbi: el partit va acabar empatat a 14 i va anar a la pròrroga. Els nervis en tots dos equips, en els espectadors i en la colla de catalans i guiris del pub era insostenible. Es va arribar al minut final del temps extra empatats a 17. Quan faltaven 26 segons pel final, Jonny Wilkinson va agafar l'ovalada amb les dues mans, va aixecar el cap i va clavar un drop entre els dos pals australians que encara em glaça el cor només de recordar-lo. La pilota volava pel cel a càmera lenta i semblava que no arribaria mai als pals. Anglaterra va guanyar la final per 17 a 20 i es va coronar campiona del món, gràcies a aquell jove sense hac en el nom.

D'aleshores ençà he seguit la trajectòria de Jonny Wilkinson amb una admiració profunda. Aquest dissabte ha tornat a ser decisiu per al triomf del seu equip, el Toló occità, que el va fitxar el 2009 provinent dels Falcons de Newcastle. Va provocar el primer assaig i va fer 16 dels 26 punts del seu equip, que va coronar-se campió d'Europa.

No és casualitat que Jonny sigui un dels millors jugadors de la història del rugbi europeu. Els empleats del camp del Newcastle havien de fer hores extres el dia de Nadal o en qualsevol festiu, perquè Wilkinson hi anava fins i tot aquells dies a fer les seves pràctiques de xut, dia rere dia. Tot i ser el jugador anglès millor pagat de la història, i ser cobejat per patrocinadors i anunciants, Jonny limita els seus compromisos publicitaris a 20 dies per any, per evitar que pugui interferir amb els entrenaments. La seva altra gran passió, els escacs, explica la seva enorme capacitat per llegir el desenvolupament dels partits.

Només hi ha un títol que falta als prestatges de Can WIlkinson: el Planxot, el trofeu de campió del Top14 francès. El cap de setmana que ve, el Toló disputarà la final amb el Castres, i el més que probable triomf de l'equip de superestrelles que és el Toló serà un gran comiat per a un gran jugador. Et trobarem molt a faltar, Wilko!

Un nou camp de rugbi per a Barcelona

19/05/14  el 9 esportiu

Els set clubs de rugbi històrics de Barcelona, agrupats sota la marca Rugby Barcelona, van disputar el proppassat dissabte un test match amb l'equip de l'acadèmia dels Northampton Saints d'Anglaterra. Els barcelonins, entrenats per Stacy Duvenage, van presentar un equip molt competitiu, amb els millors jugadors dels set equips de la ciutat. El resultat (19-26) és el de menys. El que importa és que el rugbi de la ciutat va mostrar la seva millor cara i va reclamar, un cop més, enmig d'un ambient festiu, que a Barcelona cal un espai amb cara i ulls per poder disputar un partit internacional, d'acord amb la ciutat.

Rugby Barcelona va néixer a inicis del 2011 com una aliança de sis clubs històrics de la ciutat (ara ja hi són tots set), amb la voluntat de reivindicar la història centenària del rugbi a Barcelona, així com d'impulsar un canvi per tornar el rugbi a la normalitat esportiva de la ciutat. Aquesta entesa dels clubs —per primer cop en cent anys— es va materialitzar en la signatura del Manifest dels clubs de Barcelona pel manteniment i la regeneració de l'esport i les tradicions del rugbi a la capital de Catalunya.

Barcelona és una ciutat de referència també en l'àmbit esportiu, i el rugbi acompanya l'evolució esportiva barcelonina des de fa un segle.

La Foixarda es un camp emblemàtic però no reuneix les condicions necessàries per ajudar a fer realitat el salt endavant que els clubs de la ciutat estan promovent, entre d'altres iniciatives, amb el partit internacional que cada any es disputa amb un equip convidat de primer nivell. No és només una qüestió de justícia cap al rugbi, també és una oportunitat per a la capital catalana. Com diu l'incansable Jordi Homs, president de Rugby Barcelona, “la ciutat no pot deixar perdre les oportunitats turístiques lligades a aquest esport”.

Ja ho hem anat veient amb els partits que juga la USAP a Barcelona. Milers de simpatitzants envaeixen els carrers de la ciutat, hi compren, hi mengen i hi gasten els diners.