Et trobarem a faltar, ‘Wilko’

Cada cop que un gran esportista anuncia la seva retirada ens ocasiona una sensació agredolça. La satisfacció de veure com un gladiador arriba al seu merescut descans després de moltes batalles, i alhora el pesar per saber que ja no gaudirem de la seva presència al camp i de les emocions que provocava. És el que ha passat aquests dies amb l’anunci de la retirada del gran Jonny Wilkinson de la selecció anglesa de rugbi i de la pràctica professional, un cop esgotat el seu contracte amb el Toló occità de la lliga francesa.

A començament dels anys 90, un petit Jonny tenia fascinats els professors d’educació física de la Pierrepont School. Destacava en tennis, criquet, bàsquet i —naturalment— rugbi. Ell mateix va decantar la balança: “Vull jugar amb la selecció anglesa de rugbi, això és tot el que vull”, va dir, convençut, amb 12 anys al seu tutor. Dotze temporades com a professional al Newcastle i des del 2009 al Toló, però l’hàbitat natural de Wilko ha estat la seva estimada selecció. Després de disputar-hi 91 partits, ja fa temps que és una llegenda. Va debutar el 1998 amb només 18 anys, i ja l’any següent va deixar tothom bocabadat en anotar tots els punts de la victòria contra França, l’etern rival. El 2001 va aconseguir una fita que encara ningú ha pogut superar: va fer 89 punts en una sola edició del Sis Nacions. El 2003 va donar a Anglaterra el títol de campió del món en una final d’infart davant els All Blacks, amb una deixada increïble en l’últim minut del temps extra. Aquell mateix any, el gran Wilko va ser designat per la IRB millor jugador del món.

Entre el 2003 i el 2007, com a les tragèdies gregues, en què els déus es divertien fent patir als herois innombrables peripècies, Wilko va ser víctima d’una sèrie d’infortunades lesions: l’espatlla, el genoll, traumatismes diversos, hèrnies... Semblava que l’estrella d’aquest doctor per la universitat de Surrey s’havia apagat, però el 2007 va tornar a ser titular i en el partit del seu retorn va anotar 27 punts contra Escòcia. A la copa del món d’aquell any va assolir un altre rècord: 14 deixades en 19 partits. Enguany, al mundial de Nova Zelanda, la cirera del pastís: rècord de punts en copes del món (277) i rècord de punts amb una selecció (1179), només superat pels 1250 de Dan Carter amb els All Blacks. Et trobarem molt a faltar, Wilko.

Publicat el dia 19 de desembre de 2011 a El 9 Esportiu de Catalunya

La USAP busca un Pep

Fa un parell de setmanes, el president del principal club de rugbi del país, la USAP de Perpinyà, va prendre la dolorosa decisió de destituir l’entrenador Jacques Delmas. Set derrotes en dotze partits i un equip que no jugava a res van forçar Goze a reconèixer el fracàs de l’aposta del club nord-català per reemplaçar Jacques Brunel, el timoner de l’etapa més triomfal de l’equip en mig segle, coronada amb el títol aconseguit el 2009 i una participació europea més que digna.

Mai no és senzill substituir un entrenador guanyador, i encara menys en equips amb una personalitat forta i impregnada d’identitat i territori com la USAP o com el seu equivalent futbolístic, el Barça. Quan Brunel va anunciar que marxava per entrenar la selecció nacional italiana, les especulacions a Perpinyà es dirigien a la possibilitat d’apostar per algú de la casa, algú que conegués totes les particularitats d’una entitat que és més que un club. No va ser així, però ara que la banqueta torna a estar vacant, reneixen les apostes.

“La dificultat per a un nou mànager d’arribar al si d’un cos tècnic i d’una plantilla ja constituïda em convenç de no reemplaçar Jacques Delmas. He decidit, doncs, de confiar les regnes de l’equip professional a Bernard Goutta i a Christophe Manas”, va declarar el president Goze per calmar els ànims. Es tracta de dos homes de la casa, però la situació és una patata calenta. Dos partits, dues derrotes. Els rumors tornen al primer pla amb un nom rutilant: Marc Lièvremont. “És el Pep Guardiola de la USAP”, asseguren il·lusionats els usapistes més usapistes. Des del club la resposta sempre és la mateixa: ni sí, ni no, sinó al contrari. Una cosa és certa: Lièvremont és més que un Pep per al club de Perpinyà. És de la casa, perquè després de formar-se als seu poble, Argelers, a l’Estrella Esportiva Catalana, va jugar nou anys a la USAP. En això és similar al cas de Guardiola. La diferència rau que arribaria a la banqueta amb una trajectòria solvent com a entrenador de l’equip de França: triomf en el Sis Nacions 2010 (Gran Slam inclòs) i subcampió a la copa del Món 2011, a Nova Zelanda. Tant de bo el somni es faci realitat i el veiem aviat donant ordres a Aimé Giral!

Publicat al dia 5 de desembre de 2011 al diari El 9 Esportiu de Catalunya