Argentina

Que no us enganyi el títol d’aquesta columna. Parlaré de l’Argentina, sí, però no pas de D10S o de Messi. Ja sabeu que aprofito l’escletxa que de forma irresponsable van obrir-me els directors d’aquest diari per parlar de rugbi. Encara més ara, quan finalment ha començat la copa del món a Nova Zelanda. La primera jornada va estar reservada a una exhibició dels All Blacks locals, davant d’un feble Tonga, que només va poder presentar batalla abans del partit, quan va respondre a la haka neozelandesa amb la seva pròpia versió, tot reivindicant l’origen maori d’ambdós països.
El dia 10 va començar l’acció de veritat, amb enfrontaments entre caps de sèrie i candidats ferms a passar a la segona ronda. A diferència dels mundials d’altres especialitats com ara el futbol o el bàsquet, el de rugbi és d’una competitivitat ferotge des del primer minut. No hi ha lloc per a especulacions, perquè dels vint equips de la primera fase, només vuit passen a la segona. No s’hi val a badar. Per això ja hem pogut veure grans partits en què els equips ho deixen tot al camp, com el Sud-àfrica-Gal·les (17-16), resolt per la mínima a favor dels campions.
El partit més emocionant fins ara ha estat l’Argentina-Anglaterra (9-13), jugat dissabte. El rugbi és molt popular al país sud-americà, on va arribar el 1873 de la mà dels britànics que van anar-hi a construir els ferrocarrils. Curiosament, en una era d’hiperprofessionalisme, el rugbi argentí és, com el llogarret d’Astèrix, l’últim reducte de l’amateurisme. És cert que la gran majoria dels pumas són professionals que juguen a Europa –un d’ells d’origen català, Horacio Agulla, ara professional a la Premiership anglesa–, però en el mundial de 2007 (i ara també) es van permetre el luxe de formar uns quants amateurs i acabar tercers després de guanyar en dues ocasions una França farcida de jugadors que cobren milions.
Els pumas del 2011 no són els del 2007. Hi ha una nova generació que s’està formant i tothom s’esperava una derrota. Res més lluny de la realitat. Anglaterra van haver de suar de valent davant un astut plantejament argentí, que sabent-se inferior, va cercar i provocar l’error anglès, que només sobre el final va imposar els seus galons. L’orgull, la passió i l’amor propi de l’últim atac de l’Argentina, però, va ser impressionant, corprenedor. Visca el rugbi!

Llegir la columna original a El 9 Esportiu (per subscripció)