Ara que el procés d'autodeterminació de Catalunya ha entrat en una fase de maduresa i de consolidació d'una majoria social sòlida, una de les eines més utilitzades per combatre aquesta realitat és la por. Intenten espantar-nos amb tots els homes del sac possibles. Que si no cobrarem les pensions, que si Europa ens tancarà les portes, que si no podrem fer servir l'euro... I, per descomptat, a l'esport també li toca el rebre: el Barça expulsat de la lliga espanyola, les federacions internacionals vetant l'ingrés de les catalanes i un llarg etcètera.
Ja se sap que el món de la política i el món de l'esport transcorren per camins paral·lels i que les línies paral·leles, en principi, no es creuen. Però en el cas de la política i l'esport, de vegades s'apropen tant i tant que, a simple vista, en semblen una de sola, de línia. Si no, que ho preguntin als argentins, que van veure com una copa del món de futbol donava aire a una dictadura esgotada.
De vegades, però, hi ha fets que demostren que l'esport pot superar barreres i conflictes polítics de tota mena, fins i tot alguns que encara no s'han resolt. En aquests dies, hom trobarà a Austràlia una selecció de rugbi anomenada els Lleons Britànics i Irlandesos, que fa gires de partits amistosos amb regularitat des del 1888, quan van viatjar per primer cop a Oceania. No deixa de ser un gran exemple que Irlanda i la Gran Bretanya puguin aparcar la seva rivalitat ancestral per jugar a rugbi. Irlanda va viure sotmesa al domini britànic durant molt de temps i va haver de lliurar una guerra molt bruta per aconseguir el seu alliberament. Gairebé un segle més tard, la reunificació de l'illa maragda encara no s'ha assolit. Tot i amb això, els irlandesos mai no va abandonar el combinat dels Lleons, i els britànics ni tan sols van pensar a expulsar-los. Pocs mesos després de la independència irlandesa, els Lleons ja tornaven de gira per Sud-àfrica i després per l'Argentina.
No estic en condicions mentals suficientment sanes com per imaginar-me un combinat ibèric format per jugadors de quatres estats independents –espanyols, catalans, bascos i portuguesos, posem per cas–, però mai no se sap. De més verdes en maduren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada