40 anys de l’assaig més gran de la història

Publicat el diumenge 27/01/13 al diari El 9 Esportiu

Tal dia com avui, fa exactament quatre dècades, el 27 de gener del 1973, l’estadi d’Arms Park, la catedral del rugbi gal·lès, a Cardiff, embogia fins a l’èxtasi amb el que es considera l’assaig més extraordinari de tots els temps.
Era un partit entre els All Blacks, la imponent selecció nacional de Nova Zelanda que intimida amb els seus balls guerreres maoris, i els Barbarians, el mític i centenari combinat de la Gran Bretanya format per jugadors excepcionals que només poden incorporar-s’hi per invitació.
Fa 40 anys, el rugbi era mes autèntic i més innocent. Era un esport amateur amb més suport popular que qualsevol de professional. La jugada comença al camp dels Barbarians, gairebé sota els propis pals. L’ala neozelandès Bryan Williams xuta per guanyar terreny i la pilota és capturada per Phil Bennet a 10 metres de la seva pròpia línia. Fa unes fintes de ballet clàssic que deixen uns quants All Blacks marejats i a continuació comença un avenç implacable creuant tot el terreny de joc, amb un joc de mans demolidor que acaba amb un esprint final de Gareth Edwards, que es llença a la gespa com si fos una piscina per marcar un assaig inoblidable, amb l’ovació interminable de tot l’estadi.
D’aleshores ençà, l’assaig d’Edwards és conegut senzillament com The Try, ‘L’Assaig’, com si no existís cap altre, ni abans ni després. El jugador gal·lès va esdevenir una figura mítica, com es pot comprovar en el mural que es pot veure a la fotografia que acompanya aquest article.

Edwards en un mur del Cardiff Arms Park (Foto:Seth Whales)

Però el que de veritat va fer únic L’Assaig va ser una extraordinària jugada col·lectiva, amb la participació d’un gran nombre de jugadors. És potser una de les característiques més belles del rugbi. Hi pot haver grans estrelles i jugadors excepcionals, però si no hi ha joc col·lectiu de veritat, no hi ha res a fer.
Casualment, enguany es compleixen 40 anys d’un altre fet inèdit, que val la pena recordar a menys d’una setmana per al començament d’una nova edició del Sis Nacions, la competició de rugbi més emocionant de totes les que es fan i es desfan.
Tot pot passar al Sis Nacions. Pots guanyar un Gran Slam si derrotes tots els teus adversaris o una cullera de fusta si no guanyes cap partit. Fa exactament 40 anys, va succeir un fet inèdit, conegut com The Tie. Tots i cadascun dels equips van guanyar a casa i van perdre fora, amb la qual cosa —encara no existien els goal averages ni tan sols els desempats amb una moneda— tots van acabar la competició amb quatre punts cadascun. És a dir, el Cinc Nacions del 1973 (Itàlia encara no hi competia) va acabar amb cinc campions i cap perdedor! No ho trobeu meravellós? Un torneig en què tothom marxa a casa content i ningú essent derrotat. Quin altre esport pot oferir emocions similars? Ja us ho dic jo: cap.