Fa uns dies, l'entrenador del Barça va fer broma amb un periodista del diari El País que insistia i interrompia una roda de premsa titllant-lo de “barra brava”.
El barra brava és una espècie endèmica de la fauna futbolística argentina. Són individus amb funcions diverses, que van des d'assegurar-se que tothom a la graderia canta les consignes corresponents a favor o en contra de l'equip, segons el cas, fins a irrompre a l'autocar o el vestidor per pressionar jugadors, entrenadors i directius, fins i tot imposant qui ha de jugar i qui ha d'anar a la banqueta. Sovint, la violència dels barra brava deixaria els ultres de casa nostra com a nadons entremaliats a l'hora del pati de la guarderia.
La broma de Martino amb el periodista d'El País(que s'ho va prendre malament i es va sentir ofès: quin poc sentit de l'humor!) és segurament un senyal de l'estupefacció que deuen sentir tant Martino com el seu fidel escuder Pautasso davant les crítiques i les preocupacions pel joc del Barcelona. El futbol sud-americà és altament competitiu i complicat, amb grans pressions mediàtiques i dels fans, barras bravas inclosos, però estic segur que res no havia preparat Martino pel que està vivint amb incredulitat aquests dies.
Martino sabia el desafiament d'agafar un equip com el Barcelona després de la sortida inesperada de Vilanova. Segurament, esperava un inici complicat i irregular, fins a assolir un nivell elevat de coneixement i confiança en els seus jugadors. El que ha succeït ha estat tot el contrari: Martino ha esdevingut el primer entrenador de la història del Barcelona que no perd cap dels primers 17 partits de lliga. Els números són esfereïdors: 21 partits jugats, 17 de guanyats, cap de perdut, 62 gols a favor, només 17 en contra, líder a la lliga i amb un títol a la butxaca.
Una situació que en qualsevol club del món seria motiu de celebració i joia, aquí queda en un segon pla i tot són crítiques i anàlisis preocupades del joc de l'equip, del nivell de tal o tal altre jugador. La setmana passada, vaig arribar a sentir en una tertúlia esportiva radiofònica que la temporada passada havia estat “un desastre absolut”. Un desastre absolut quan es va guanyar la lliga? Ja em perdonareu, però crec que en fem un gra massa. Ja estic fart de sentir els mantres sobre l'estil de joc del Barça, el control total i la mare del Tano. El futbol és un esport professional i en els esports professionals el que compta és l'espectacle, els diners que es generen i els títols que s'aconsegueixen. Criticar un entrenador que va arribar en paracaigudes a Barcelona a apagar un incendi i està trencant tots els rècords, sense encara no haver perdut ni un sol partit, és de jutjat de guàrdia. M'agradaria saber com serien les tertúlies esportives si la situació fos a l'inrevés: el Barça perdent partits però conservant l'estil de joc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada