Menys és més

Un dels arguments més comuns que sentim en contra de les seleccions catalanes és que som un país petit, que no té la dimensió demogràfica suficient per garantir lligues competitives o equips nacionals en condicions de competir d’igual a igual amb els poderosos de l’esport.

A finals del mes de juliol d’enguany, el futbol ens va regalar una prova fefaent de la falsedat d’aquest argument, quan la petita República Oriental de l’Uruguai, de 3,5 milions d’habitants, va ser coronada campiona de la copa Amèrica, davant de les grans potències del continent, com ara el Brasil, l’Argentina, Xile i Colòmbia.

A partir del 9 de setembre, quan comenci el mundial de rugbi 2011 a Nova Zelanda, en tindrem un altre exemple, encara més radical i definitiu, si seguim la trajectòria d’una de les seleccions participants: la de Samoa, més coneguda com a Manu Samoa. El combinat sub-20 acaba de guanyar el campionat del món i la selecció absoluta és la desena del rànquing mundial, per sota de l’Argentina i la resta de grans nacions del rugbi.

Samoa viu l’esport de la pilota ovalada amb una passió inusitada. El president de la federació nacional de rugbi és, ni més ni menys, que el primer ministre del país. Samoa no només té una selecció competitiva de primer ordre, sinó que es permet el luxe de contribuir amb jugadors a altres seleccions, com els All Black, en què han jugat molts samoans, o Anglaterra, en què el samoà Manu Tuilagi va fer el primer assaig que va portar el quinze de la rosa a la victòria contra Irlanda a Dublín en l’últim partit previ al mundial.

De fet, podríem dir que a Samoa el rugbi és una qüestió de família. Manu Tuilagi té cinc germans: Henry, Freddie, Alesana, Anitelia i Sanele, tots ells internacionals amb Samoa, entre els quals destaca el gran Henry Tuilagi, un dels líders de la USAP de Perpinyà.

Com pot ser que una petita illa perduda al bell mig del Pacífic, de només 179.000 habitants (sí, 30.000 persones menys de les que viuen a Sabadell, per exemple) s’hagi fer un lloc entre els grans del rugbi mundial? Molt senzill, perquè la demografia no té res a veure amb l’èxit esportiu. Només hi compten la motivació, la voluntat, la passió de la gent. Siguin 179.000 habitants o 40 milions.

Llegir la columna original a El 9 Esportiu