Justícia poètica

La final de la copa del món de rugbi no ha estat ni èpicament ni esportivament extraordinària, però sí ha tingut els ingredients de lluita, passió i nerviosisme necessaris per fer-nos gaudir-ne intensament.
Vam citar-nos uns quants aficionats a l’esport de l’ovalada que havíem estat comentant els partits previs per Twitter, seguint l’etiqueta #rugbycat. Vam decidir trobar-nos presencialment per a la final al pub Kitty’s de Barcelona, on la parròquia va dividir per part iguals el seu suport entre francesos i neozelandesos.
Fins i tot abans del començament del partit, la haka dels All Blacks i els himnes van fer posar el pèls de punta als milers d’assistents a l’estadi i als milions d’espectadors d’arreu del món. Especialment La marsellesa, que, –com recordava un dels piuladors tot xarrupant una Murphy’s– es cantava als carrers de Barcelona el 14 d’abril del 1934, quan la gent encara no se sabia l’himne de Riego.
El marcador final, 8 a 7 a favor dels locals, pot semblar el reflex d’un partit ensopit. Res més lluny de la realitat. Confesso que després del joc mesquí del XV francès en els partits previs, m’esperava una pallissa dels All Blacks, predestinats a guanyar els mundials que es juguen a casa seva. Tanmateix, la proposta gal·la va ser valenta i decidida. Van jugar d’igual a igual i van acabar arraconant els locals al seu camp durant bona part del matx.
El destí és cruel, però, i en un cop teatral de justícia poètica, França va ser pagada amb la mateixa moneda amb què va saldar el seu partit de semifinals amb Gal·les. En aquella ocasió, els gals van guanyar de només d’un punt, després de resistir durant molta estona l’assetjament gal·lès.
Si Gal·les no mereixia perdre aquella semifinal, ahir França no mereixia perdre la final. Tot plegat no vol dir que Nova Zelanda no sigui el just campió. Més enllà del joc d’ahir, que va respondre al concepte de por escènica de Valdano (l’infalible Weepu no va encertar ni un xut a pals), els All Blacks han estat el millor equip del torneig i el premi major, la copa Webb Ellis, es quedarà per quatre anys a Nova Zelanda. Ens veiem a Anglaterra el 2015!

Publicat el 24/10/2011 al diari El 9 Esportiu de Catalunya