Ressaca del Sis Nacions

Publicat el dilluns 18/3/13 al diari El 9 Esportiu

Us he dit alguna vegada que el rugbi és possiblement el millor esport col·lectiu de tots els que es fa i es desfan?
Perdoneu l’exaltació, però és que encara em dura l’emoció de la jornada final de l’edició d’enguany del torneig de les Sis Nacions. Quina meravella! El rugbi és passió, esportivitat, respecte. I en aquesta competició inigualable que es disputa des del 1883 arriba a la seva màxima expressió.
En el rugbi passen coses com aquesta: el vigent campió, Gal·les, presenta un equip jove, renovat, que té sobre les espatlles el pes del prestigi de les velles glòries que ja no hi són. Perd el primer partit contra Irlanda i plouen les crítiques. Fins i tot hi ha qui amenaça amb la Cullera de Fusta, el premi reservat per a qui acaba a la cua de la classificació.
L’altra cara de la moneda és Anglaterra, que presenta candidatura amb un quinze consistent, amb una tècnica impecable i amb autèntiques figures mundials. Guanya amb contundència tots els rivals que se li posen al davant i es planta al partit final a Cardiff amb un clar avantatge. Serà campiona fins i tot si perd per menys de vuit punts.
Al Millenium Stadium, Anglaterra es troba amb Gal·les, que després de la derrota inicial ha guanyat França, Itàlia i Escòcia, però té enganxada a l’esquena la llufa de la derrota amb Irlanda, que poques hores abans s’enfonsava en la vergonya de ser vençuda per Itàlia a Roma per primer cop a la història del Sis Nacions.
Però en el rugbi no hi ha favorits i el més inesperat pot esdevenir realitat. Anglaterra surt al camp amb la displicència de qui se sap superior. Gal·les surt amb ganes de menjar-se el món. I se’l menja. Quan el quinze de la rosa vol reaccionar ja és tard i la millor defensa del continent no pot fer res per aturar el tsunami vermell que acaba per apallissar els blancs per 30 a 3, tot emportant-se la copa dissenyada per David Fane.
Per arrodonir la festa, França, cridada a fer un bon paper, acaba amb la seva primera Cullera de Fusta, molt merescuda. I la ventafocs del torneig, Itàlia, acaba en quarta posició i deixa clar als altres cinc que ja està en condicions de plantar cara a tothom. Visca el rugbi!

I Goliat va demanar l’hora

Publicat el dilluns 11/03/13 al diari El 9 Esportiu

Hem viscut un altre cap de setmana èpic de rugbi. Quan tot semblava dat i beneït a favor d’Anglaterra, un Gal·les coratjós ha cridat ben fort que ningú digui blat, que encara hi ha torneig.
El quinze gal·lès és un combinat jove i atrevit. És cert que encara li manca rodatge i que dissabte va fer un gran partit més per mèrits propis però també per aquella indolència escocesa que fa pensar que no volen atacar, que els fa mandra agafar el bou per les banyes. Tanmateix, m’encanta aquest Gal·les. Potser no és prou madur per aconseguir guanyar Anglaterra per més de vuit punts de diferència, el proper dissabte a Cardiff, i coronar-se així campió del Sis Nacions per segon any consecutiu, però del que no tinc cap dubte és que aquest equip agafarà prou rodatge i experiència per esdevenir un candidat a tenir en compte en el mundial del 2015, que es jugara a Anglaterra.
Anglaterra va rebre ahir Itàlia a Twickenham amb aquell posat de perdonavides, de qui se sap superior, com si d’un partit d’exhibició es tractés.
En la primera part van fer gala de la seva immensa qualitat tècnica, amb un joc de mans que em va fer bavejar sobre la pinta de Guinness a mig beure que tenia a les mans.
Els italians, però, ja van deixar clar en vèncer França que ja no són la Ventafocs del torneig, que són un rival a respectar per tothom. Van sortir endollats a la segona part i es van permetre el luxe d’anotar l’únic assaig del matx. Els anglesos van guanyar, sí, però defensant amb els seus 22, mirant de cua d’ull el rellotge i depenent del peu màgic de Flood, que va fer passar tots els seus xuts entre pals. Si l’argentí Orquera hagués tingut el mateix encert, el disgust a la catedral del rugbi anglès hauria estat monumental.
El bon joc d’Itàlia provoca mal de panxa a França, que no va saber apreciar la qualitat d’aquell tècnic perifèric que va fer campions els catalans de Perpinyà. Jacques Brunel és ara un heroi a Roma i el quinze gal va haver de fer mans i mànigues per evitar la cullera de fusta. I ho va aconseguir de manera infame: amb un trist empat.

Catalunya al Torneig de les 7 Nacions

Publicat el dilluns 04/02/13 al diari El 9 Esportiu

Un lector d’aquesta columna, Antoni Rodríguez, de Mallorca —des d’aquest instant enrolat en la categoria d’amic—, em va sorprendre amb un regal tan inesperat com valuós. Em va fer arribar per correu dos tresors magnífics: un exemplar de la revista Campeón del 3 de juny del 1934 i un altre de La Domenica Sportiva, suplement de La Gazzetta dello Sport, del 31 de març del 1935. En ambdues publicacions surten sengles articles de pàgina sencera dedicats a la selecció catalana de rugbi, que aleshores competia internacionalment com a membre fundadora de la federació internacional.
Un cop vaig aconseguir tancar la boca i recuperar-me de l’agradable detall de l’amic Antoni, vaig llegir i rellegir els articles per comprovar el que les investigacions de l’infatigable Xavier-lbert Canal han demostrat abastament: el nivell del rugbi català d’aleshores era perfectament homologable a les grans potències, la qual cosa fa inevitable pensar que si el feixisme no hagués estroncat la seva evolució, segurament avui en dia Catalunya estaria disputant un hipotètic 7 Nacions sense haver de patir per haver d’arreplegar gaires culleres de fusta.
L’article de la revista madrilenya Campeón té un títol prou explicit: “Los partidos internacionales de Cataluña”. Després de fer una crònica deliciosa dels darrers partits contra Itàlia i França (un empat i una derrota) i d’anunciar un tercer matx contra Alemanya per al mes d’octubre del 1934, reproduïa les declaracions del tècnic gal: “El rugby catalán será peligrosísimo para cualquier adversario de categoría, cuando los tres cuartos se entiendan y pasen llevando mejor los ataques.”
És sens cap dubte una descripció que es podria aplicar al moment polític actual del país, i no ens costaria gaire identificar qui són els tres quarts que han d’entendre’s millor si volen “llevar mejor los ataques”.