I Goliat va demanar l’hora

Publicat el dilluns 11/03/13 al diari El 9 Esportiu

Hem viscut un altre cap de setmana èpic de rugbi. Quan tot semblava dat i beneït a favor d’Anglaterra, un Gal·les coratjós ha cridat ben fort que ningú digui blat, que encara hi ha torneig.
El quinze gal·lès és un combinat jove i atrevit. És cert que encara li manca rodatge i que dissabte va fer un gran partit més per mèrits propis però també per aquella indolència escocesa que fa pensar que no volen atacar, que els fa mandra agafar el bou per les banyes. Tanmateix, m’encanta aquest Gal·les. Potser no és prou madur per aconseguir guanyar Anglaterra per més de vuit punts de diferència, el proper dissabte a Cardiff, i coronar-se així campió del Sis Nacions per segon any consecutiu, però del que no tinc cap dubte és que aquest equip agafarà prou rodatge i experiència per esdevenir un candidat a tenir en compte en el mundial del 2015, que es jugara a Anglaterra.
Anglaterra va rebre ahir Itàlia a Twickenham amb aquell posat de perdonavides, de qui se sap superior, com si d’un partit d’exhibició es tractés.
En la primera part van fer gala de la seva immensa qualitat tècnica, amb un joc de mans que em va fer bavejar sobre la pinta de Guinness a mig beure que tenia a les mans.
Els italians, però, ja van deixar clar en vèncer França que ja no són la Ventafocs del torneig, que són un rival a respectar per tothom. Van sortir endollats a la segona part i es van permetre el luxe d’anotar l’únic assaig del matx. Els anglesos van guanyar, sí, però defensant amb els seus 22, mirant de cua d’ull el rellotge i depenent del peu màgic de Flood, que va fer passar tots els seus xuts entre pals. Si l’argentí Orquera hagués tingut el mateix encert, el disgust a la catedral del rugbi anglès hauria estat monumental.
El bon joc d’Itàlia provoca mal de panxa a França, que no va saber apreciar la qualitat d’aquell tècnic perifèric que va fer campions els catalans de Perpinyà. Jacques Brunel és ara un heroi a Roma i el quinze gal va haver de fer mans i mànigues per evitar la cullera de fusta. I ho va aconseguir de manera infame: amb un trist empat.