Un amic que sap molt de futbol m'ha assegurat que d'aquí a menys d'una setmana torna a començar la lliga. Jo li he insistit que som a ple agost i que no pot ser que ja tornin els partits, però ell m'ha obert el lloc web de la lliga a la tauleta i m'ho ha demostrat.
Jo ja sé que l'esport professional té molt poc d'esport i molt de professional, però no creieu que n'estan fent un gra massa? Jo trobo una mica exagerat que entre una lliga i l'altra només hi hagi poc més d'un mes. I, a sobre, aquest mes i mig les nostres estrelles l'han dedicat a jugar partits de seleccions i amistosos a milers de quilòmetres de distància, combinats amb desenes d'hores d'avió.
Evidentment, això és un espectacle i un negoci. Com a tal, cal maximitzar-ne els beneficis, la qual cosa vol dir multiplicar els partits tant com sigui possible. Ens acostem a marxes forçades al model de l'NBA nord-americana, una manera de gestionar l'esport que va ser mundialment homologada quan Samaranch va obrir la porta dels Jocs Olímpics al Dream Team, i va enterrar definitivament l'amateurisme olímpic i el poc que quedava de l'esperit del pobre ingenu de Pierre de Coubertin. Ja fa anys que l'NBA es va redissenyar per transformar-se en un espectacle televisiu que mou milions arreu del món. Fins i tot van modificar les regles del bàsquet per adaptar-lo al ritme televisiu. Es juguen partits gairebé cada dos dies (de vegades fins i tot cada dia) a un ritme frenètic que el comú dels mortals no podríem suportar. Per aquest motiu, els jugadors han esdevingut una mena de superhomes hormonats que poden resistir un seguit ininterromput de partits. Només cal veure els jugadors europeus i sud-americans uns quants anys després de desembarcar a l'NBA. Feu la prova, mireu les fotos d'abans i d'ara de qualsevol jugador estranger de la lliga dels EUA.
El magnat Murdoch va transformar el rugbi de 13 en un espectacle que mou milions a Austràlia i a la Gran Bretanya. Com amb el bàsquet, va modificar les regles i va obtenir un esport espectacle de primer nivell.
El meu avi m'explicava que els jugadors de futbol de la primera meitat del segle XX els diumenges dinaven a casa amb la família i després se n'anaven a l'estadi a jugar el partit de la jornada. En aquesta era de l'hiperprofessionalisme, no som lluny del moment en què el futbol es vegi obligat a emprendre aquest camí per aguantar un calendari de competicions fora de control. Quan trigarem a veure un Messi, un Neymar i un Alexis amb un cos de Schwarzenegger? Si l'NBA ha incorporat amb normalitat la transformació dels esportistes en superhomes, amb el beneplàcit de les federacions internacionals, per què no ho hauria de fer també el futbol? Preparem els jugadors per jugar quatre, cinc o sis partits a la setmana, que l'espectacle ha de continuar i el negoci ha de créixer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada