El tío Gilito Florentino, amb aquella displicència de qui gasta els diners que no li pertanyen, ha tornat a trencar tots els rècords en pagar cent milions d'euros per fitxar per al Real Madrid un gal·lès del qual molts de nosaltres no havíem sentit a parlar gaire abans que els rumors del fitxatge es fessin més insistents.
El primer a emprenyar-se com una mona deu haver estat Cristiano Ronaldo, que veurà esborrat el seu fitxatge de l'edició 2014 del llibre Guinness dels rècords. Quin disgust, no hi ha dret!
Però qui de veritat va posar el dit a la nafra va ser l'entrenador del Barça, Gerardo Martino, que va declarar que les xifres del traspàs li semblaven una manca de respecte al món sencer. De bon antuvi, hom no pot estar més d'acord amb el Tata de Rosario. Els cent milions de la transferència o els deu milions nets que el britànic cobrarà per temporada són una autèntica bogeria sense cap ni peus. És clar que de seguida hom recorda que el senyor Martino acaba de signar un contracte de més de sis milions d'euros per entrenar el Barça. Ep! Potser que ens estan faltant al respecte a tots plegats, aleshores.
Quan l'emprenyament es refreda, però, recordem que en realitat tot l'esport professional d'elit és una falta de respecte, si mirem les xifres que es remenen. Segons la revista Forbes, Usain Bolt cobra uns 3.000 euros per cada metre que transita en una pista de carreres. En el seu darrer anys a la fórmula 1, Michael Schumacher s'embutxacava cinc milions per cursa. No està pas malament. De fet, podríem omplir tot el diari d'avui amb exemples d'esportistes que cobren autèntiques bajanades per fer el que més els agrada.
No ens hauríem d'emprenyar amb els esportistes, però. Hem construït tots plegats un món en què el talent es valora en funció de quants diners és capaç de generar. És l'únic paràmetre que compta. Per això, un adolescent malcarat que borda cançons a un micròfon guanyarà mil cops més que l'investigador que troba un avenç en la lluita contra el càncer, si és capaç de vendre molts discos i emplenar sales de concerts i pavellons. La qualitat de la seva música no té la més mínima importància.
L'esport professional funciona com tots els altres àmbits de la societat. De manera que si un futbolista –o qualsevol altre esportista– és capaç d'incrementar els ingressos del seu club, fent-li guanyar títols, els seus ingressos aniran en funció d'això.
D'acord que tothom somiem en un món ideal on els ingressos d'una persona vagin en directa proporció a la seva aportació a la societat. Així, el mestre dels meus fills cobraria com el director general d'una multinacional i el presentador de Sálvame ingressaria la meitat del salari mínim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada