El manual d'instruccions d'allò políticament correcte ens diu que no es poden barrejar política i esport, però la realitat ens mostra dia sí, dia també, que l'esport és –parafrasejant l'historiador militar Karl von Clausewitz– la continuació de la política per altres mitjans.
La història és plena d'exemples de conflictes polítics causats pel futbol, o casos en què el futbol ha estat el detonant d'un enfrontament latent, com ara la guerra de les Cent Hores entre Hondures i El Salvador, a l'Amèrica Central, que el genial Ryszard Kapuscinski va anomenar, precisament, la guerra del futbol. En aquella ocasió, un conflicte impulsat pels interessos espuris de les multinacionals nord-americanes de la fruita va trobar en uns partits eliminatoris per al mundial de futbol de Mèxic 1970 l'excusa per fer detonar l'enfrontament armat.
De fet, tots els règims totalitaris se serveixen de l'esport per als seus interessos polítics, des dels Jocs Olímpics de Berlín del 1936, magistralment retratats amb finalitats propagandístiques per Leni Riefenstahl, fins als partits silenciosos de la lliga de futbol nord-coreana, en què els espectadors s'han d'abstenir de manifestar cap sentiment. El 1978, el triomf de la selecció local de futbol en el mundial de l'Argentina va donar oxigen a una dictadura militar genocida que feia aigües pels quatre costats.
En aquest context, hom no pot sinó aplaudir la valentia del president el Barça, Sandro Rosell, de fer servir el club de futbol més conegut del planeta amb finalitats clarament polítiques, saltant-se les regles no escrites de no barrejar esport i política. Els joves palestins i israelians –que veuen com els seus dirigents són secularment incapaços de buscar una sortida digna al conflicte que els enfronta, i que desconfien per defecte del poder– accepten transversalment el Barça com a representant d'uns valors que poden contribuir decididament a superar el problema. El president Rosell ho sap i ha actuat amb valentia. La imatge dels jugadors fent exactament la mateixa visita a Palestina i a Israel és poderosíssima, perquè demostra que ambdós pobles són iguals.
La valentia del Barça se li ha de reconèixer també en el pla intern, perquè amb la seva visita a la regió ha superat el discurs oficial maniqueu vigent a casa nostra que presenta el israelians com els dolents i els palestins com els bons. Les coses mai no són o blanques i negres, i en el cas del conflicte palestinoisraelià encara menys. Els matisos i els grisos són innombrables. Entendre-ho és clau per intentar fer alguna aportació que sigui capaç de contribuir a la solució del problema. Això és el que ha fet el Barça. Ha fet unes visites amb un clar contingut polític que han significat molt més que la gota d'aigua esmentada pel president Rosell al seu discurs a Tel-Aviv.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada