L’esport català també vol llibertat

Publicat el dilluns 25 de juny de 2012 a El 9 Esportiu

Ens hem acostumat a veure esportistes catalans triomfant en totes les disciplines. Tenim campions del món en un bon grapat d’esports, individuals i col·lectius. La satisfacció de veure com aixequen copes i trofeus en innombrables competicions mitiguen en part la frustració causada per saber que no poden defensar els colors de Catalunya.
L’èxit dels esportistes catalans és quelcom que ve de lluny. L’historiador Ferran Vital explica que un tal Luci Minici, representant la colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino –és a dir, Barcelona– va guanyar la cursa de quadrigues als Jocs Olímpics del 129 dC, esdevenint el primer esportista de tota la península Ibèrica a aconseguir una llorers olímpics. El senyor Vital, a més d’historiador és un expert en el món del rugbi, una combinació (història més rugbi) que fa que aquest home sigui un dels meus herois. Sé que em fotria un clatellot ben merescut per atorgar el gentilici català al tal Luci, però ja m’enteneu. El que vull dir és que tenim una història esportiva més que mil·lenària que no s’adiu amb la situació d’invisibilitat internacional de Catalunya, que veu com els seus titans sempre són etiquetats com espanyols amb la bandera rojigualda dibuixada al costat del nom. Intentem convèncer-nos a nosaltres mateixos dient que són professionals, que és la seva feina, que no s’hi poden negar, que bla, bla, bla. De tant en tant assolim el nirvana quan un futbolista ha d’amagar-se en un exili holandès després de negar-se a jugar per Espanya o quan un pilot de cotxes competeix als EUA amb la senyera al casc i és presentat com a català amb tota naturalitat. L’esport català també vol viure en llibertat, un estatus que només assolirà quan piqui a la porta de les federacions internacionals amb una declaració d’independència sobre el braç. Endavant!