L’onada independentista

Publicat el dilluns 24 de setembre de 2012 al diari El 9 Esportiu

Un dels aspectes més esperançadors del procés indeturable cap a la independència de Catalunya és que es tracta d’un moviment sorgit des de les bases, al marge dels partits i de les institucions. Una onada que empeny cap a dalt de la piràmide i fa trontollar estructures que semblaven sòlides i inamovibles.
Ja poden intentar aturar el moviment amb amenaces, cartes reials i mal auguris, però el poble ha decidit que ha arribat el moment i ho manifesta d’una manera clara. No només amb les consultes popular a centenars de pobles i ciutats o amb un milió i mig de persones al carrer per la Diada, sinó també amb un Camp Nou ple de gom a gom corejant amb alegria “in-inde-independència”.
Aquests fets agafen amb el peu canviat uns líders socials que no lideren la societat, que reaccionen tard, però –sortosament– reaccionen. Així, veiem partits polítics que mouen fitxa i anuncien que incorporaran el dret a decidir als seus programes, i dirigents socials i empresarials de primer ordre que adopten una posició clara davant una secessió de Catalunya que arribarà més d’hora que tard.
L’exemple més notori és el del president de Barça, Sandro Rosell, que ha experimentat una evolució copernicana que hom no pot sinó aplaudir fervorosament. Fa només un any, Rosell va contribuir generosament a pagar la reparació del iot Fortuna, juntament amb un bon grapat d’empresaris espanyols, per regalar-lo a Sa Majestat el rei Joan Carles. En el primer Congrés Mundial de Penyes que va presidir, va fer el seu discurs en castellà, “per respecte als socis del Barça que són de fora”, segons va assegurar.
Tanmateix, l’onada independentista arribà també a Can Barça, i el president ha fet molt bé de sumar-s’hi. Si no ho fes, sucumbiria ofegat per la realitat, que és molt tossuda. Per això, Rosell s’afanyà a aclarir durant l’assemblea de compromissaris que el FC Barcelona és un club català que estarà al costat del que decideixi el poble de Catalunya. Bravo!
El president del Barça, a més a més, va participar de la manifestació de l’11 de setembre –a títol personal, però hi va ser– i va esvair una de les pors més grans dels sobiranistes –riu-te’n de la sortida de l’euro o de l’amenaça dels tancs– en manifestar que en una Catalunya independent, el Barça continuaria militant en la lliga espanyola, tal com el Mònaco juga en el campionat francès.
Amb el Barça de cares, ja podem afrontar amb confiança el procés d’independència. L’evolució ideològica del seu president n’és una mostra contundent que fa palès que l’independentisme ha esdevingut mainstream en el nostre país i ha amarat totes les capes socials i tots els corrents de pensament. Manllevant el final de discurs de Rosell: Visca el Barça i visca Catalunya!