Publicat el diumenge 16 de setembre de 2012 al diari El 9 Esportiu
Ahir, en canvi, va ser Perpinyà la que va baixar a Barcelona. L’equivalent a dos aforaments de l’estadi Aimé Giral van desplaçar-s’hi des de la Catalunya del Nord i des de la capital occitana. La USAP de Perpinyà va tornar a disputar un partit oficial –en aquest cas del Top 14 francès– a Montjuïc, amb un triomf contundent contra el Tolosa, bicampió de França. No deixa de ser sorprenent que no hagi estat fins a aquest partit que l’equip no s’ha trobat còmode amb si mateix des de l’inici d’una temporada que va començar amb tres derrotes consecutives. Ja se sap que no hi ha res com jugar a casa. Així se sentien ahir a l’estadi Lluís Companys els jugadors, els dirigents i els milers d’aficionats arlequinats: a casa.
Malauradament, al sud encara preval una actitud condescendent i paternalista respecte als catalans del nord. Això o una indiferència absoluta. És una autèntica pena que hagin estat tan pocs els catalans del sud que ahir van saber aprofitar l’oportunitat doble de gaudir d’un espectacle esportiu de primera magnitud i alhora compartir una estona de germanor amb els catalans de l’altra banda del Pirineu.
És freqüent sentir catalans del sud dir que “van a França” quan van a la Catalunya del Nord, els mateixos que s’afanyen a parlar francès a qualsevol interlocutor nord-català.
Als catalans del sud ens agrada mirar-nos el melic. Per això ens creiem que Catalunya és el territori de la comunitat autònoma espanyola i que els del nord són francesos que viuen en un tros que es va quedar França fa 350 anys. El que no entenem és que per als catalans del nord Catalunya és el que nosaltres coneixem com a Catalunya del Nord i al sud hi ha espanyols que viuen en un territori que es va quedar Espanya fa 350 anys.
Entre aquestes dues visions d’un mateix país unit per una columna vertebral anomenada Pirineu hi ha –malauradament– pocs punts de contacte. Un d’ells es diu USAP de Perpinyà. Un club esportiu que ha fet de la identitat catalana el seu ADN, la seva raó de ser. Es poden buscar raons esportives, econòmiques, de màrqueting o les que es vulguin, per explicar la dèria de la USAP per jugar a Barcelona, però la raó principal és una: una visió clara del país en el seu conjunt.
Quan els equips bascos del nord baixen a jugar un cop l’any a Anoeta, és una festa nacional i l’estadi s’emplena de bascos del nord i del sud, la gran majoria dels quals no entenen un borrall de rugbi. Confiem que la USAP insisteixi a baixar un cop l’any a Barcelona i –sobretot– que els catalans del sud deixem de mirar-nos el melic i emplenem Montjuïc, per celebrar una festa anyal de germanor cultural i esportiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada