Un cor de drac per a la Santboiana

Publicat el dilluns 15 d'octubre de 2012 al diari El 9 Esportiu

El mític estadi d’Old Trafford va acollir fa pocs dies la final de la competició de rugbi de XIII més important del continent, i tot veient el magnífic espectacle que van oferir els Rhinos de Leeds –que es van coronar campions– contra els Wolves de Warrington, vaig pensar que aquest esport ofereix un gran exemple per a tots aquells que temen un boicot que deixi sense lliga els clubs catalans quan el país esdevingui un nou estat d’Europa.
Els finalistes són dos equips anglesos vells amics dels catalans. Els llops de Warrington van visitar el 2009 l’estadi de Montjuïc, on van derrotar els Dragons per 12-24 davant 20.000 espectadors. Els campions, els rinoceronts de Leeds, van guanyar enguany molt ajustadament a Perpinyà el matx de quarts de final i van barrar el pas a semifinals dels catalans, que havien fet una magnífica temporada.
Quin no segueixi el rugbi es preguntarà què coi fa un equip català competint en les elits del rugbi de XIII anglès. Aquesta és la lliçó per a tots aquells que amenacen amb l’ostracisme esportiu si Catalunya s’atreveix per ventura a assolir la independència. De fet, és una lliçó que ja fa temps va assumir com a pròpia un dels clubs de rugbi XV de Barcelona, el Poble Nou-Enginyers, que fa anys que triomfa en la lliga del comtat de Hertfordshire, a Anglaterra. Si en voleu més, d’exemples, anem a la Magners League irlandesa, on els italians del Treviso i el Zebre comparteixen competició amb equips celtes, que els ajuden a elevar el seu propi nivell esportiu, i per caràcter transitiu el de tot el rugbi italià, la qual cosa es pot veure en cada edició del Sis Nacions, en què el combinat italià ja fa temps que ha deixat de ser el candidat segur a la Cullera de Fusta, el trofeu reservat a l’equip que no aconsegueix cap punt en tota la competició.
De fet, no m’explico què esperen els amics de la UE Santboiana per aixecar la mirada, oblidar-se de la lliga espanyola, que té un nivell patètic, i obrir-se camí en algunes de les lligues britàniques o franceses, on es juga rugbi del bo. El rugbi que es juga al sud dels Pirineus necessita apujar el seu nivell si vol tornar al lloc que per història li correspon. Un lloc on es parli d’igual a igual amb les grans seleccions europees, com era abans que la victòria del feixisme trunqués violentament la progressió del rugbi català.
La Santboiana ha de seguir les passes dels Dragons Catalans i del Poble Nou-Enginyers. Espanya és el passat. La lliga estatal és d’una mediocritat meridiana. És un llast per al progrés de l’esport de la pilota ovalada al nostre país. L’esforç immens del club degà del rugbi sud-català i del seu patrocinador seria molt més efectiu si milités en alguna lliga irlandesa, anglesa, gal·lesa, escocesa i fins i tot francesa. I en pocs anys, només pel fet de forjar-se en competicions d’elit, sense cap dubte la Santboiana elevaria la qualitat del seu joc i aviat tindríem un equip de nivell europeu al sud dels Pirineus que miraria d’igual a igual la USAP de Perpinyà.
Segurament que molts lectors pensaran que estic fent volar coloms, però de més verdes en maduren. De tota manera, estic convençut que aquest serà el camí que molts clubs catalans de totes les disciplines esportives seguiran quan Catalunya sigui independent: oblidar-se d’Espanya i obrir-se camí en les millors lligues europees, siguin del país que siguin. Ja ens poden explicar sopars de duro, però el rugbi demostra que l’esport no té fronteres.