“Sí, senyor, gràcies, senyor”

Publicat el dilluns 25/02/13 al diari El 9 Esportiu

Un altre cap de setmana ple d’emocions gràcies al torneig de les Sis Nacions. No farem una crònica dels partits perquè aquesta és una columna d’opinió, però no puc deixar d’esmentar el nerviosisme que hi ha a França després de les tres derrotes consecutives. El fantasma de la Cullera de Fusta, el premi reservat a la selecció que perd tots els partits disputats, és ja una realitat tangible, perquè els dos partits que resten són contra una Irlanda que vol recuperar l’orgull ferit després de caure contra Anglaterra i Escòcia, i contra una Escòcia que està llançada.
Deixeu-me, però que us parli d’una altra cosa. És un tema recurrent del que ja hem parlat en aquesta columna en més d’una ocasió: la transparència dels arbitratges en el rugbi i el respecte exquisit dels jugadors vers la màxima autoritat sobre el terreny de joc.
No oblidem que estem parlant d’un esport altament professionalitzat que mou milions d’espectadors i d’euros. La pressió i la competitivitat són absolutes, però això no ha estat mai obstacle per dotar el rugbi de mesures que assegurin una transparència total de les decisions arbitrals. Potser l’exemple més clar sigui la possibilitat de seguir les converses entre els jutges i els jugadors, que se senten per televisió i per ràdio.
Ahir diumenge, es va disputar un emocionant Escòcia-Irlanda. La rivalitat és intensa i es va deixar veure durant alguns passatges molt durs i travats. L’àrbitre Wayne Barnes és un anglès de 33 anys amb una alçada dos pams inferior a la de qualsevol pilar. Va haver d’intervenir més de dos i de tres cops per evitar que els jugadors acabessin a cops de puny. Ho va fer amb fermesa però amb calma. En una ocasió, després d’un parell de mastegots entre irlandesos i escocesos, va cridar els capitans i els va dir: “No toleraré més aquest joc agressiu, entesos?” Fins aquí, res diferent a qualsevol altre esport, excepte per la resposta dels gegants, capcots: “Sí, senyor, gràcies, senyor.” Van girar cua i van córrer a transmetre l’advertiment als seus companys. Visca el rugbi!

No més fusta per al rugbi italià

Publicat el dilluns 4/2/13 al diari El 9 Esportiu

Un any més, el torneig de les Sis Nacions ha començat amb emoció i competitivitat. El vigent campió, Gal·les, va ser una joguina a mans dels irlandesos, especialment en la primera part del partit a Cardiff, i una reacció a la segona no va ser suficient per millorar una imatge preocupant. El segon partit de la jornada, Anglaterra-Escòcia, va ajustar-se més al guió. Els escocesos fa trenta anys que no guanyen la Calcutta Cup a Anglaterra.
L’emoció gran del cap de setmana, però, ens la va regalar ahir Itàlia, que ja ha exorcitzat per sempre més l’etiqueta de Ventafocs amb un triomf inapel·lable a Roma contra el quinze de França. Les sensacions prèvies ja eren positives, perquè la feina feta per Jacques Brunel amb els azzurri és fenomenal. El mateix home que va tornar la USAP a la glòria del Top 14 després de mig segle està provocant l’evolució definitiva del rugbi italià fins a plantar-se d’igual a igual amb les grans potències continentals.
És cert que Itàlia encara viu de l’aportació important de talent argentí. De fet, 20 dels 23 punts italians d’ahir van ser obra dels argentins Sergio Parisse, Martín Castrogiovanni i Luciano Orquera. El llinatge puma dels azzurri no resta importància al creixement del rugbi italià, que s’explica en gran part per la decisió estratègica d’enviar els millors equips itàlics a participar en les lligues celtes, en què la competició directa amb altres clubs de gran nivell ha ajudat a millorar el nivell propi.
És el camí que hauria d’emprendre el rugbi català si vol sortir de la mediocritat espanyola. Especialment la UE Santboiana, un equip amb una bona dosi de professionalisme que fa anys que fa les coses bé i que no evoluciona tant com podria per la manca de nivell de les competicions estatals.
Segurament els primers anys de lluita en una lliga celta o francesa serien molt durs, però a mitjà i llarg termini els resultats serien, sens cap dubte, altament satisfactoris. És una recepta que ha dut Itàlia a batre dos cops consecutius França a Roma en el Sis Nacions. Poca broma.

40 anys de l’assaig més gran de la història

Publicat el diumenge 27/01/13 al diari El 9 Esportiu

Tal dia com avui, fa exactament quatre dècades, el 27 de gener del 1973, l’estadi d’Arms Park, la catedral del rugbi gal·lès, a Cardiff, embogia fins a l’èxtasi amb el que es considera l’assaig més extraordinari de tots els temps.
Era un partit entre els All Blacks, la imponent selecció nacional de Nova Zelanda que intimida amb els seus balls guerreres maoris, i els Barbarians, el mític i centenari combinat de la Gran Bretanya format per jugadors excepcionals que només poden incorporar-s’hi per invitació.
Fa 40 anys, el rugbi era mes autèntic i més innocent. Era un esport amateur amb més suport popular que qualsevol de professional. La jugada comença al camp dels Barbarians, gairebé sota els propis pals. L’ala neozelandès Bryan Williams xuta per guanyar terreny i la pilota és capturada per Phil Bennet a 10 metres de la seva pròpia línia. Fa unes fintes de ballet clàssic que deixen uns quants All Blacks marejats i a continuació comença un avenç implacable creuant tot el terreny de joc, amb un joc de mans demolidor que acaba amb un esprint final de Gareth Edwards, que es llença a la gespa com si fos una piscina per marcar un assaig inoblidable, amb l’ovació interminable de tot l’estadi.
D’aleshores ençà, l’assaig d’Edwards és conegut senzillament com The Try, ‘L’Assaig’, com si no existís cap altre, ni abans ni després. El jugador gal·lès va esdevenir una figura mítica, com es pot comprovar en el mural que es pot veure a la fotografia que acompanya aquest article.

Edwards en un mur del Cardiff Arms Park (Foto:Seth Whales)

Però el que de veritat va fer únic L’Assaig va ser una extraordinària jugada col·lectiva, amb la participació d’un gran nombre de jugadors. És potser una de les característiques més belles del rugbi. Hi pot haver grans estrelles i jugadors excepcionals, però si no hi ha joc col·lectiu de veritat, no hi ha res a fer.
Casualment, enguany es compleixen 40 anys d’un altre fet inèdit, que val la pena recordar a menys d’una setmana per al començament d’una nova edició del Sis Nacions, la competició de rugbi més emocionant de totes les que es fan i es desfan.
Tot pot passar al Sis Nacions. Pots guanyar un Gran Slam si derrotes tots els teus adversaris o una cullera de fusta si no guanyes cap partit. Fa exactament 40 anys, va succeir un fet inèdit, conegut com The Tie. Tots i cadascun dels equips van guanyar a casa i van perdre fora, amb la qual cosa —encara no existien els goal averages ni tan sols els desempats amb una moneda— tots van acabar la competició amb quatre punts cadascun. És a dir, el Cinc Nacions del 1973 (Itàlia encara no hi competia) va acabar amb cinc campions i cap perdedor! No ho trobeu meravellós? Un torneig en què tothom marxa a casa content i ningú essent derrotat. Quin altre esport pot oferir emocions similars? Ja us ho dic jo: cap.

Perpinyà té un nou rei

Publicat el diumenge 06/01/13 al diari El 9 Esportiu 

Ahir vaig tenir l’oportunitat d’assistir al primer partit de l’any a l’estadi Aimé Giral, entre la USAP i el Bordeus.
Tenia curiositat per copsar l’ambient després del relleu del president Goze –que ha deixat el càrrec per assumir la presidència de la Lliga Nacional de Rugbi de França– pel nouvingut Daniel Besson, però sobretot per veure com respirava l’afició catalana després de la bomba atòmica que va significar la notícia de la marxa del capità i símbol del club, Nicolàs Mas, ni més ni menys que cap a Montpeller, uns dels rivals històrics dels catalans.
Imagineu-vos Carles Puyol anunciant per sorpresa el seu fitxatge per l’Espanyol o el Saragossa. Mas és el capità català –i catalanoparlant– que va liderar l’equip que va tornar la USAP a la glòria el 2009, va jugar tota la seva vida a Perpinyà, i ara se n’anirà a acabar la seva carrera lluny de casa. Per a més inri, tot plegat succeeix enmig d’un procés de profunda renovació del club, des de la plantilla farcida de nous fitxatges, fins a un cos tècnic nou, passant per una remodelació dels quadres directius i gerencials. A Perpinyà han entès que no es pot viure eternament de la glòria del 2009, i que qui no es renova està condemnat, per una senzilla qüestió cronològica.
M’esperava, doncs, una afició confosa per tants canvis i, sobretot, dolguda i afligida per la marxa del capità Mas, però vaig trobar-me amb un cas pràctic d’aquell adagi que diu “el rei és mort, visca el rei”, mai millor dit en la vigília de la visita de Ses Majestats els Reis d’Orient.
Nicolàs Mas encara jugarà fins al final d’aquesta temporada, és a dir que no abdicarà fins a l’estiu, però els catalans ja han coronat un nou rei: Sébastien Taofifénua. Un vailet de 20 anys, fill del llegendari Willy Taofifénua i germà del també usapista Romain Taofifénua. És un pilar amb una potència física esfereïdora, que sembla un autobús sense frens quan arrenca amb la pilota sota l’aixella, però que és alhora capaç de fer una finta digna d’un ballarí de dansa clàssica i deixar els rivals amb un pam de nas.
El d’ahir va ser un partit gris, guanyat pels catalans amb ofici i constància, però les tribunes van gaudir de valent amb alguns detalls de qualitat del petit de la família Taofifénua. Va pujar enguany al primer equip des de la plantilla de joves promeses de la USAP, i ha destacat des del primer minut.
Es veu que es va guanyar el cor del aficionats fent un partit per emmarcar –assaig inclòs– en la victòria contundent fa dues jornades per 30-19 contra... el Montpeller, els indecents que han fitxat el capità Mas a partir de la temporada vinent. Ahir, en ser substituït per Castex en el minut 62, el nou rei Sébastien va marxar del camp a pas lent, assaborint les veus de milers d’aficionats que corejaven sense parar: “Taaaao!, Taaaao!, Taaao!”

La química del Cola Cao

Publicat el dilluns 10/12/2012 al diari El 9 Esportiu

Com m’agrada la nova campanya de Cola Cao! Després de presentar-nos les històries de nens que havien destacat amb la planxa de surf i amb la bicicleta, ara ens estova el cor amb en Yael i els seus amics, jugadors de rugbi de les categories inferiors del Químic de Barcelona.
En menys de 50 segons, el nou espot publicitari de Cola Cao treu del rugbi aquella pàtina d’esport violent que només es pot defensar des de la més absoluta ignorància, i acaba amb una frase que resumeix a la perfecció els valors que es transmeten als nens i nenes que juguen a les escoles i les categories inferiors dels clubs de rugbi del país. “El que més m’agrada del rugbi és que fins i tot els rivals són els teus amics”, diu en Yael tot somrient.
Bé que ho sabem els pares que preparem els entrepans i els sucs que els petits rugbiers es cruspeixen en els tercers temps que es fan després de cada partit; que ens emocionem quan els nostres fills perden però són felicitats pels guanyadors, que els fan passar per un passadís d’honor entre aplaudiments; que observem complaguts com tots els jugadors es dirigeixen als àrbitres amb respecte en tot moment, i que veiem que tothom juga, que no hi ha estrelles que monopolitzin l’atenció en cap equip.
Us recomano perdre uns minuts i veure els vídeos addicionals penjats al canal Youtube de Cola Cao. Els companys d’en Yael i el seu entrenador amplien les emocions que transmet l’espot televisiu. (És una pena que no hi hagi cap dels vídeos en català, però es pot entendre en el cas de Cola Cao, un producte sotmès al boicot de radicals nacionalistes espanyols a les xarxes socials).
El rugbi és un esport en creixement al nostre país, amb més de 4.000 llicències federatives només al Principat. Ara que la crisi comença a excedir els límits de l’economia i arriba a tots els àmbits de la societat, el rugbi és un antídot magnífic per fer que els nostres fills entenguin fins a quin punt són importants el respecte, la disciplina, l’esforç, la companyonia, el treball en equip. Tot això i molt més és el que hom troba en el rugbi, com a jugador i com a espectador. Apunteu-vos-hi!

El lobby ben fet no té fronteres

Publicat el dilluns 12/11/2012 al diari El 9 Esportiu

Davant dels problemes, les dificultats, les mancances, hi ha dues actituds: queixar-se o actuar. Els catalans en sabem un munt, de totes dues. Durant 30 anys ens vam plànyer del maltractament i la falta d’entesa amb Espanya. Fa un parell d’anys, però, vam veure que així no anàvem enlloc i vam decidir passar a l’acció. Els resultats estan a la vista i el millor encara està per venir.
A la ciutat de Barcelona està passant quelcom de semblant amb el rugbi. És un esport amb una tradició centenària a la ciutat. De fet, el primer partit documentat data del 21 de maig del 1911, entre l’Espanyol i el Patrie, al camp dels primers, situat al carrer Muntaner entre Londres i Casanova, segons les investigacions de l’incasable Xavier-Albert Canals.
La repressió franquista va desmantellar el rugbi a Barcelona i a tot el país, excepte al nord dels Pirineus, per raons òbvies. Els clubs de la ciutat tenien dues opcions: passar-se la vida enyorant la glòria perduda o passar a l’acció.
Liderats per un altre incasable, el president del CNPN-Enginyers, Jordi Homs, sis clubs històrics de la capital van formar Rugby Barcelona, una entitat destinada a tornar a col·locar l’esport de la pilota ovalada al lloc que li pertoca i promoure els seus valors (respecte, companyonia i integració).
Rugby Barcelona fa lobby de cara i sense embuts. Fa sentir les seves reclamacions amb la força de la unió del rugbi de la ciutat darrere d’uns ideals compartits. Dijous proppassat va celebrar el II Sopar de la Xarxa d’Amics del Rugbi de Barcelona, a l’Antiga Fàbrica Damm del carrer Rosselló. Va ser una bona mostra que es pot fer lobby i actuar com un grup de pressió amb elegància i alhora amb energia. L’estratègia de la queixa i la confrontació permanent no acostuma a donar fruits duradors. En canvi, fer demostracions de força ben estudiades i programades fa que qui ha de prendre decisions pari l’orella. Per això, Rugby Barcelona ha organitzat partits internacionals i activitats de gran èxit i ressò com ara el Rugby Fun Week Campus, que el passat estiu va reunir un centenar llarg de nens i nenes al voltant del rugbi i la llengua anglesa. No és casual, doncs, que entre els més de 150 assistents a l’esmentat sopar hom trobés nombroses personalitats de la política, l’empresa, els mitjans de comunicació i l’esport. No és casual que la tinenta d’alcalde Maite Fandos s’afanyés a anunciar la inclusió de la construcció d’un nou camp de rugbi a la ciutat en el pressupost del 2013, una mesura imprescindible per pal·liar l’escassedat d’instal·lacions adequades per a la pràctica del rugbi a Barcelona.
Per arrodonir la festa, Jordi Homs va anunciar la celebració d’un test-match entre el combinat de Rugby Barcelona (una selecció de sis clubs històrics de la ciutat) i el Munster Academy, un equip de joves promeses del club irlandès, un dels grans del rugbi europeu, amb el qual Rugby Barcelona ha signat un conveni de cooperació per elevar el nivell tècnic i esportiu del rugbi barceloní.
Sembla una fita inassolible que el rugbi català pugui tornar al nivell d’excel·lència i popularitat de què gaudia abans del franquisme, quan parlava d’igual a igual amb els grans de l’esport europeu. Iniciatives com les de Rugby Barcelona, però, fan veure que no és pas un somni impossible. Una feina des de la base, ben travada i amb una estratègia clara, és el camí que també ha triat la societat catalana per arribar a la plenitud nacional, empenyent els partits des de sota a prendre posició i a moure fitxa. Jo no en tinc cap dubte. En ambdós casos, ens en sortirem.

La USAP reneix amb tramuntana

Publicat el dilluns 22/17/2012 al diari El 9 Esportiu

Els seguidors de la USAP han hagut d’esperar nou jornades del Top 14 per veure el seu equip anotar un assaig a l’estadi Aimé Giral. Va ser aquest dissabte, contra un gran equip com és el Racing Metro i va anar a càrrec de Sona Taumalolo, un jugador que comença a fer-se un nom a Perpinyà.

La USAP és un club estrany. No és senzill ser-ne seguidor fidel, perquè és una muntanya russa. Passa de la glòria a la mediocritat amb una facilitat increïble. Després de fregar el descens de categoria l’any passat, els usapistes van rebre amb esperança l’ingrés de nous accionistes que van aportar diners frescos, amb els quals es van poder reemplaçar les velles figures de l’equip amb noves estrelles. Un bloc compacte de grans jugadors d’arreu del món, una nova direcció esportiva i nous entrenadors prometien un inici de temporada potent. Res de res, la muntanya russa continua instal·lada a Perpinyà. Comença la temporada, l’equip juga bé, però no guanya. Quan els nervis fan acte de presència dins la família usapista, els jugadors es marquen una victòria de traca i mocador a Barcelona, amb una primera meitat contra el Tolosa per emmarcar. Però el trenet agafa la baixada i les papallones a la panxa no triguen a tornar. Fins aquest dissabte. Una tramuntana persistent va gelar l’estadi, però tant la USAP com el Racing de París van regalar un autèntic espectacle. Un partit intens, travat, molt igualat. El triomf català (17-13) no va ser casualitat ni sort. Va ser el resultat de la feina ben feta. Les noves estrelles van jugar bé, però la diferencia la marcà el capità Nicolas Mas, que tornava després de vuit setmanes de baixa per lesió, i un immens Farid Sid. Tot fa pensar que, quan els nous fitxatges agafin el to, la USAP serà un equip capaç de lluitar pels primers llocs del Top 14, i assegurar-se una plaça a la copa d’Europa 2013. Hom podria dir que la forta tramuntanada de dissabte, lluny de dificultar el bon rugbi que es va veure a la gespa de l’Aimé Giral, va insuflar als catalans l’esperit guerrer que els va portar a guanyar el planxot el 2009. Que així sigui!